RENE DESCARTES

 

 

DISCURS DEL MÈTODE:
ALGUNES INDICACIONS PRÀCTIQUES PER A LA LECTURA DEL TEXT.

QÜESTIONS QUE ES PLANTEGEN SOVINT.

1.- Per què Descartes és el pare de la filosofia moderna?

Aquest títol li va donar Hegel i s’ha fet tradicional. Es poden donar dues raons per considerar-lo així. D’una banda vol fer una filosofia en què la raó sigui autosuficient (per això el “cogito” [jo penso] és una idea innata i en conseqüència la raó està per sobre de la fe, la tradició etc. I ser racional és ser home.

Però per altra banda, amb ell va canviar la pregunta central de la filosofia. Si des de Parmènides ens demanàvem “què és l’ésser?”; Descartes canvia la pregunta. Ara l’important serà com jo “conec” l’ésser. De la pregunta per la metafísica (què és l’ésser?) passem a la teoria del coneixement (o en mot tècnic: “gnoseologia”).

2.- Què vol dir “mètode”?

Sembla que en grec “mètode” significa: “camí cap a...”. En Descartes el mètode és el camí cap el coneixement de la veritat.

El mètode és “del saber”; no només de la filosofia. Per a Descartes, l’arbre del saber té dues branques: física i metafísica (teoria del coneixement) i les dues tenen la mateixa dignitat. Si el mètode matemàtic havia funcionat en la física de Galileu, també ha de funcionar en la metafísica.

El mètode significa que per progressar en el camí de la veritat cal anar pas per pas i sobretot “pensar amb ordre”. Mètode i ordre (s’entén: ordre intel·lectual, propi de la ment!) són expressions sinònimes.

3.- Per què es va escriure el “Discurs del mètode”?

En origen era un pròleg a tres tractats científics. El mètode era la descripció del seu itinerari intel·lectual fins a la recerca de la veritat. Galileu havia dit que “la natura és un llibre que està escrit en caràcters matemàtics”. El que es pretén ara és aplicar aquesta idea de la matematització del món al saber en general, incloent-hi la filosofia. El que ha entès la idea que Galileu tenia de la ciència, com a saber ordenat i deductiu, ha de copsar també el que pretén Descartes: mostrar l’esforç de la Raó per trobar una veritat innata i evident per si mateixa, perquè si el món està escrit en caràcters matemàtics i la raó és capaç de copsar la matemàtica, llavors entre el món i la raó hi ha d’haver necessàriament quelcom en comú.

4.- És una autobiografia intel·lectual?

En certa manera, sí. Explica moltes coses de la seva pròpia experiència (educació, entorn cultural...) i de vegades fa algun acudit (per exemple diu que la filosofia “serveix per fer-se admirar pels menys savis”); però de fet la seva experiència (estudiar, dubtar, sentir-se en crisi, lluitar per trobar una veritat) és comuna a la que sovint molts hem fet. Tothom sap moltes coses perquè ha estudiat, li ho han explicat, etc, però dubta del fonament del que coneix i necessita trobar un fonament del que sap

5.- És veritat que el “Discurs...” es pot descriure com un llibre simètric?

Segons i com... però sense exagerar. La primera meitat del text és una crítica i la segona una reconstrucció racional, però no són experiències equivalents, ni tenen el mateix valor. De fet, les quatre primeres parts del “Discurs...”, fins que es descobreix la primera veritat: “jo penso, jo existeixo”, són de fàcil lectura perquè sovint tots hem fet la mateixa experiència de dubtar i de posar entre parèntesi el que sabem. La dificultat ve quan des de la quarta part fins al final sembla que vulgui reconstruir tot el que abans havia dubtat... Sembla que al principi es faci un dubte escèptic (que ho destrueix tot) i que després de descobrir el cogito, Descartes se’ns torna dogmàtic i recupera el que abans havia dubtat (incloent-hi Déu...)

Però cal fer atenció: el Déu d’abans del “cogito” és el de la fe (el que m’han ensenyat de petit, a casa, a l’església). El de després és el Déu de la Raó, que no és la mateixa cosa. En certa manera, la justificació del Déu de Descartes és el “jo penso”. Si fos un medieval seria al revés: primer hi ha un Déu i després aquest Ésser Diví crea l’home i la raó. Ara és el revés: per la Raó (autònoma!) m’elevo fins al coneixement de Déu. La Raó, doncs, triomfa i ho transforma tot..

6.- Què vol dir “clara i distinta”?

Una cosa “clara i distinta” és sempre veritat. Que jo penso i que si penso existeixo és veritat sempre i ja. “Clar” vol dir que apareix immediatament al meu pensament i “distint” significa que no es pot confondre amb cap altra cosa. No es pot confondre “penso i així sóc” amb “menjo i així sóc”.

7.- D’on surt “cogito ergo sum”? Què vol dir?

“Cogito” significa, en llatí, “jo penso”. És una traducció del francès. Es pot traduir de diverses maneres sempre que s’entengui que no es tracta de cap frase temporal. No és que primer “pensi” i “després (en castellà: “luego”) “existeixi”. La frase el que vol dir és ni més ni menys que “pensar és la meva forma de ser”. Els humans som perquè pensem i quan deixem de pensar deixem de ser. Pensar i existir són simultanis: sense l’un no hi ha l’altre!

Però convé insistir que “pensar” no significa només per a Descartes una activitat racional i lògica: tot el conjunt d’activitats psicològiques són també pensament.

8.- Descartes era un escèptic amagat?

No exactament; tot i que sovint s’ha dit que era un ateu (per la seva reivindicació del mecanicisme en l’animal màquina), Descartes no s’aparta mai de la norma de moral provisional: “Obeir constantment les lleis i costums del meu país retenint constantment la religió en què Déu m’ha fet gràcia de ser instruït des de la infància”. La divisa del seu escut deia “Larvatus prodeo” que vol dir “avanço amagat”. Si Descartes va marxar a Holanda i després va morir a Suècia era perquè volia dedicar-se a pensar en llibertat i perquè creia que només el descobriment d’un mètode racional era capaç de construir un món humanitzat. Cal recordar que la seva vida adulta passa al llarg de la terrible Guerra dels 30 anys que és una guerra de religió.

Descartes no és un escèptic perquè no dubta per dubtar. El procés del dubte serveix per fonamentar millor la raó. No per quedar-s’hi aturat. Dubtar és una estratègia per poder fonamentar la veritat indubtable: “jo penso, jo sóc”.

9.- Per què Descartes no dubta mai del jo?

Precisament perquè no és un escèptic. Dubta del món extern, de les coses, de la tradició, etc. Però mai no dubta de la seva pròpia raó. Un modern dubtaria de la pròpia coherència intel·lectual, però el dubte cartesià no afecta mai el jo perquè precisament la racionalitat del subjecte és el que permet defensar l’autonomia de la raó. Que jo sóc racional (o que ser racional és la manera de ser que té el “jo”) no es pot posar en dubte. Recordeu el famós dibuix de Leonardo posant l’home com a mesura de totes les coses....

Deia André Gide que el Discurs és com una novel·la protagonitzada per un individu que es diu “jo” i que es busca a si mateix... la idea és suggestiva.

10.- Què vol dir que el “cogito” és una idea innata?


Senzillament: que la tenim sempre i ja a la nostra ment, sense necessitat que ningú no ens l’ensenyi. És uns primera veritat evident: hem nascut amb ella i sabem que pensem perquè fins i tot per pensar que (hipotèticament) no pensem, ens caldria pensar. Hi ha idees adventícies (que m’arriben de fora: per exemple, “papallona”) i hi ha idees factícies (que “es fan” o es construeixen en la nostra ment: per exemple, “centaure”). Però “jo penso” és una altra mena de idea: és innata i tot el que és innat ha de ser veritat.