RENÉ DESCARTES
 

 

EL RESULTAT DEL DUBTE, LA PRIMERA VERITAT: EL COGITO

Tothom coneix la frase cartesiana “Penso, ergo existeixo” [Cogito, ergo sum, en la traducció llatina]; potser és la dita més repetida de la història de la filosofia. Però l’interessant és saber com hem pogut arribar a aquesta primera veritat evident per sí mateixa.  La resposta només pot venir a través del dubte. Jo sé que penso perquè sé que dubto i perquè dubtar és, també, una forma de pensar. És impossible que, pensant jo no existeixi.

A través del dubte hem posat en qüestió totes les certeses adquirides (trameses) per la fe, per la tradició, per la cultura, però hi ha una certesa que resisteix tots els atacs del dubte de la qual m’és impossible dubtar: "La simultaneïtat del meu pensament i la meva existència [cogito sum: "Jo penso, jo sóc"]. Puc dubtar de tot però no puc dubtar que estic pensant i que si dubto penso. La primera evidència existencial és que "Jo penso i jo sóc".

Això no se m’ha de demostrar. És quelcom que la meva consciència capta immediatament. Indubtablement és evident per si mateix.

Pensar i existir són idees innates que es donen simultàniament. Puc pensar que déu no existeix, puc pensar que el món no existeix... però no puc pensar que jo no penso, al mateix temps no existeixi, ni que tot sigui fals jo penso i existeixo.

El Cogito és una primera intuïció i a  partir d’aquesta primera veritat intuïtiva ha de deduir totes les altres veritats. Cal tenir present que la paraula pensar (Cogito) per Descartes significa molt més que el simple acte del intel·lecte. Pensar és el conjunt de totes les activitats intel·lectuals (sentir, emocionar-se, enyorar... són també formes del pensar).

L’afirmació "Cogito ergo sum" té tres característiques bàsiques:

1.-És una intuïció  immediata: La intuïció de la ment, no és el producte de cap raonament. El raonament seria: tot el que pensa existeix, jo penso, per tant, jo existeixo. Tothom que pensa existeix. Però el descobriment del Cogito constitueix una evidència immediata: intueixo immediatament la impossibilitat de pensar sense existir. O, dit d’una altra manera, m’adono sense cap dificultat que pensar és la meva forma de ser.   

2.-És una idea clara i distinta: Per Descartes quan una cosa és “clara i distinta”, vol dir veritat. Clara significa que apareix a la meva intel·ligència sense obscuritat; i distinta significa que és una intuïció simple, elemental, diferent de qualsevol altre,.. etc. Quelcom “clar i distint” mai no pot ser confós amb res i es percep amb total evidència.

 

3.-És una veritat immutable: És eterna, que es dóna sempre i a tot arreu, té un valor universal en tots els homes i en tot arreu. Tots els homes pensen. [per pensar que hom no pensa... cal pensar] Sobre aquesta veritat es fonamenta tot l’edifici del saber.

 

Quan Descartes discutí amb altre filòsofs de l’època que (a petició seva) presentaren objeccions a les Meditacions, la majoria d’aquests li feren saber la seva sorpresa davant un pensament que –en contra de l’usual a l’època- no partia del món extern sinó d’una certesa interior coneguda per introspecció. Els semblava més normal procedir com els escolàstics: observar que al món hi ha quelcom racional i, posteriorment, deduir que el “jo” (intern) és també quelcom racional.

Per a Descartes, en canvi, l’existència del món és força versemblant però no és del tot indubtable (constata que hi ha miratges i que “els qui tenen icterícia ho veuen tot groc”). Per tant, el món no té l’evidència absoluta que es necessita per a una fonamentació metafísica indubtable. Cal començar pel més autoevident que és el pensament: un principi primer de la filosofia que constitueix  la terre ferme  sur laquelle j’ai posé les fondements de ma philosophie.

La tradició escolàstica havia situat primer a Déu, després el món com a imatge divina i finalment l’home. Descartes el que fa a través del cogito és invertir l’ordre: primer hi ha la raó humana, com a autoevidència interior i després, a partir d’aquí, hom podrà descobrir Déu el món.

 

EL COGITO COM A PRIMERA VERITAT

En la concepció tradicional escolàstica hi ha una definició de veritat que ha esdevingut clàssica: la veritat és l’acord [adequatio] entre la ment i la cosa. És fàcil copsar aquesta definició si és pensa en la tradicional imatge pedagògica d’un guant. El guant de la mà dreta i la meva mà es corresponen perfectament i, per tant, el guant m’és adient i útil. Però a Descartes aquesta definició no li serveix.

Quan es dubta, com havia fet Descartes, sobre la coherència del món extern, llavors no puc afirmar que les coses són veritat perquè es corresponen amb el que succeeix al món. Si el món és dubtós, també les veritats que en deriven seran dubtoses. La veritat cartesiana no prové de l’exterior sinó de la consciència.

La primera veritat, l’única indubtable, es troba en el meu acte simultani de pensar i existir. “Jo estic cert que sóc una cosa que pensa”. Convé insistir en això: pensar i existir són evidències simultànies. No és que primer pensi i després existeixi (com sovint sembla indicar la traducció castellana de la frase: pienso, luego existo) sinó que pensar i existir es donen alhora. Sense pensar no existeixo i viceversa. O, en altres paraules, pensar és la meva forma d’existir. Jo només puc existir sota forma de ser pensant.

Per això totes les coses que concebem molt clarament i distinta són veritables. (tercera meditació).

Per a Descartes l’evidència ocupa el lloc que correspon a la veritat. Quan jo tinc evidència total i absoluta d’una cosa, aquesta cosa necessàriament ha de ser veritable. El risc de subjectivisme que hi ha en aquesta concepció de la veritat ha estat assenyalat per una munió de crítics del cartesianisme. Per això Descartes no es limitarà a una justificació del pensament i, al Discurs... immediatament de justificar la idea de “jo” intentarà mostrar que també la idea de Déu és innata. Déu és per a ell una garantia de l’evidència de l’acte de pensar. Pel demés, Descartes avisa que: Pertoca només a persones sàvies [sages] distingir entre el que és clarament concebut i el que només sembla ser-ho. En definitiva, cap regla no ens dispensa de pensar.

 Esquema: O. Fullat – P. Fontan: Logoi. 1986

 

CLASSES D’IDEES EN DESCARTES 

Cal tenir present que per a Descartes no totes les idees tenen el mateix valor. El cogito no és una construcció de la ment a partir de l’experiència, sinó que –en tant que capacitat- preexisteix i ens constitueix com a humans. Som humans perquè, en definitiva, hem nascut racionals. És una idea innata: Val a dir que naixem amb ella i que, com a tal,  fa possible qualsevol imaginar, entendre i voler qualsevol cosa pensada. Sense la idea de “jo penso”, no hi podrien haver coses pensades. El sentit i el valor universal del coneixement provenen de la universalitat del pensar. Que tinguéssim idees innates no vol dir ni que tothom pensi el mateix, ni tan sols que tothom les desenvolupi. La idea innata és un instrument que ens permet comprendre el món, ordenar-lo i donar-li un sentit. En definitiva, si tots els homes tenen idees innates això vol dir que tots arranquen d’una igualtat de base i que, en conseqüència, el gènere humà és tot u. Però això no significa que tothom desenvolupi igual les idees innates. La tasca de l’educació racional consistirà, estrictament parlant, a desenvolupar aquesta capacitat racional que tenim tots els humans.

 

Hi ha, però, segons Descartes tres tipus d’idees diferents:

 

Adventícies, Factícies i Innates:  

 

- Adventicies: Són les que ens arriben del món exterior (adquirides). No compleixen amb la primera regla: No són evidents, poden ser dubtoses, i per tant, són falses. Fred, calor...

 

- Factícies: (artificials, construides per la imaginació): Centaure

 

- Innates: (naturals, autoevidents) "Jo penso". Són sempre veritat (Clares i distintes). Intuïcions pures i evidents per si mateixes.

 

 

LA TEORIA DE LA SUBSTÀNCIA EN DESCARTES

Descartes es troba, però, amb un problema difícil de respondre des de la seva teoria del   cogito. Si definim el “jo” com a “jo que pensa” apareix lògicament la dificultat d’explicar com actua en l’home el cos físic, és a dir, la matèria que –òbviament- no pensa. Si el meu jo és el meu pensar, la dificultat és la de trobar un estatut per al meu cos (el cor, els ulls, les cames...) La resposta cartesiana serà la de dir que en l’home hi ha dues substàncies (dues realitats que actuen i existeixen per si mateixes) el cos (res cogitans) i la matèria (res extensa).

Caldria no exagerar el significat de la paraula “substància” en Descartes. Per començar, ell prefereix usar la paraula “coses” (choses) per comptes del terme escolàstic de substància. En l’home hi ha, doncs, dues entitats: pensament i matèria. L’ànima [pensament] i el cos [matèria] són dues entitats evidents per elles mateixes, realment distintes i que –totes dues alhora- formen l’home. El jo fonamentalment és pensament i, bàsicament, el pensament està constituït per dues facultats: enteniment i voluntat. (Principis de la filosofia, I, 32).

Si per al filòsof cristià Pascal, cos i ànima són antagònics, en canvi per a Descartes cos i ànima constitueixen una unitat. L’home és  Res Cogitans + Res Extensa, indestriablement, tot i que –per hipòtesi- Descartes arriba a dir que ens podríem imaginar una ment sense cos.   

La teoria cartesiana és dualista pel que fa a l’home i manté que hi ha, a més, una altra substància que és Déu que garanteix el funcionament i l’ordre del cosmos.

En termes escolàstics podríem considerar que hi ha tres substàncies cadascuna de les quals té un atribut:

RES COGITANS: Substància pensant, que té per atribut el pensament (enteniment i voluntat).

RES EXTENSA: Substància material, que té per atribut l’extensió.  

RES INFINITA: Substància divina, que té per atribut la perfecció.

El problema de l’home és doble. Per una part caldria explicar com és possible articular el pensament (lliure) amb la matèria (mecànica), que semblen contradictoris d’arrel. Per l’altra, com hem vist, el descobriment del cogito és una conseqüència d’un fet previ: el dubte. Això fa necessari postular que existeix un Déu, perquè quelcom imperfecte i que dubta (l’home), no es pot explicar per si mateix i necessita quelcom perfecte (Déu). Així les tres substàncies tenen una profunda interrelació.

Descartes no és ateu; tot i que el seu no sigui el Déu personal cristià. Sabem que hi ha Déu perquè dubtem i perquè som racionals. El déu cartesià no és el de la fe, sinó el de la Raó. El dubte és una imperfecció, per tant ha d’haver una perfecció que és Déu. Si podem conèixer Déu és perquè, prèviament, l’home -què és racional- pot pensar Déu.

Quan Pascal dirà que Descartes era un ateu emmascarat fa referència al fet que no reconeix un Déu personal, sinó una mena de deus ex –machina, necessari per a la coherència del sistema però no per a una fe religiosa personal.

 

El PROBLEMA DE DÉU

En la interpretació del problema de Déu hi ha hagut una llarga sèrie de debats entre els qui volen mantenir la idea d’un Descartes creient i la dels qui el consideren com un ateu disfressat. Aproximadament seguirem aquí la tesi d’André Glucksmann (a Descartes c’est la France, 1987) per a qui Descartes n’est pas un sans-dieu, il a perdu le Bon Dieu. En altres paraules, Descartes no és un ateu (“sans-dieu”) però tampoc té una idea de Déu que es pugui identificar amb la religió tradicional cristiana (el “Bon Dieu”). Entrar, però, a fons en el debat significa, massa sovint, superposar les idees de l’intèrpret a les del propi autor i, en aquest sentit, és agosarat.

D’una manera provisional, ens sembla que resulta possible defensar tres tesis sobre el tema:

1.- Déu és el creador de les veritats matemàtiques. La geometria no crea veritats i Déu podria haver-les fet diferents, perquè –essent omnipotent- no està vinculat a cap model abans de crear-les. Però, un cop definides així, les veritats matemàtiques són idees innates i inalterables.

 

2.- En el Discurs... la idea de Déu es presenta de dues maneres diferents: es rebutja –perquè pot ser dubtat- el déu de la tradició i es reivindica el Déu de la raó –indubtable- un cop establerta la idea del cogito.

 

3.- Déu no és cap “clau de volta” del sistema cartesià: la clau de volta està en l’autonomia i l’autosuficiència de la raó. Però Déu representa, en canvi, la millor demostració de l’autosuficiència del cogito: la raó és tan perfecta que, fins i tot, pot pensar Déu.

Hi ha, doncs, un doble moviment: el cogito garanteix Déu i Déu garanteix el cogito. Descartes va tenir força problemes per defensar aquesta hipòtesi. Va intentar que els seus amics jesuïtes l’avalessin com a pensador cristià (sense aconseguir-ho) i, al final de la seva estada a Holanda, va estar tenir serioses dificultats com a conseqüència del fet que alguns teòlegs protestants el consideraven ateu. La seva marxa a Suècia és indestriable d’aquest problema.

Les proves de l’existència de Déu en Descartes són del tot convencionals. Assumeix la tradició agustiniana (a través de l’argument ontològic de Sant Anselm) i les vies tomistes (especialment l’anomenat “argument cosmològic”), que eren les habituals a l’època.

El tema més complex és el de la creació de les idees innates perquè trenca amb la tradició platònica. Per a Plató el Demiürg havia estat el creador del món i l’havia fet d’acord amb les idees. Aquesta teoria havia estat adaptada per la teologia cristiana que presentava un Déu creador que hauria fet el món a partir del triple criteri Bé-Bellesa-Veritat. 

Però Descartes considera que Déu ha creat també aquestes tres idees. Si hagués volgut fer el món d’una altra manera ho hagués fet. Primer hi ha la voluntat divina i després les idees eternes. Es podria dir que per a Leibniz, Déu calcula i fa aparèixer el món; en canvi, per a Descartes Déu crea el món al mateix temps que el càlcul, de manera que hauria pogut fer que dos i dos fossin cinc. Però un cop bastit el món, Déu deixa de ser necessari i és en aquest punt que el cartesianisme se separa de la tradició cristiana, és per això que Pascal el considerarà un ateu amagat.  

 

ÉS TAN ÒBVIA LA IDEA DEL JO?

Per a Descartes, el jo era evident en ell mateix. La forma de descobrir-lo és per introspecció. El jo viu en un cos (cada cos té el seu jo), tot i que no sigui exactament el cos. Observant la nostra percepció del món i els nostres estats mentals (dolors, desigs, intencions, creences...) descobrim que succeeixen en un subjecte que és el jo. Es tracta d’una evidència immediata. Per això de vegades es diu que amb Descartes neix el subjectivisme modern.

Però immediatament al subjectivisme li van aparèixer diverses dificultats, que el tornaven força contradictori. Per una banda hi ha la qüestió de com explicar que el nostre jo canvia i es transforma. Aquesta serà la crítica que fa Hume al problema del jo. Per altra banda hi ha un problema més difícil de resoldre: Si el jo està vinculat a la percepció,  ¿com detectar una percepció falsa? Si el jo sempre fos veritat, si el sentit comú intern fos sempre correcte, llavors (paradoxalment) no podríem estar mai segurs de res perquè, senzillament, si el meu jo creu que “penso que això és una poma”, no hi hauria manera de convèncer-lo que està equivocat i que en realitat “això és una pera”.

Aquest és el sentit del problema del geni maligne: si un déu poderós ens volgués enganyar no hi hauria manera de detectar l’engany. Si jo tinc la percepció d’un arbre, però no hi ha tal arbre, llavors no tinc manera de saber-ho.

Suposem que existeix una mena de subjecte que sigui pura res cogitans sense cos. Llavors: qui tindria mal de queixal quan Descartes té mal de queixal? El mal de queixal és una qüestió del cos que té una repercussió mental òbvia., però qui el pateix? “Jo” seria el subjecte que pateix quan a l’home Descartes li fa mal el queixal.

Per a Hume, en canvi, si acceptem la introspecció com a mètode, llavors el principi de la subjectivitat no pot ser correcte perquè cadascú pot tenir una forma diferent de percebre introspectivament (el que per a algú és objecte d’alegria o de temor, no ho és per a un altre). Hi hauria tants “jos” com formes d’introspecció. El desig o la por que tenen ara en Joan o la Núria “són” ells,  i ningú més que ells no els pot experimentar, però podrien ser diferents demà. Dos subjectes diferents no podem compartir la mateixa por o el mateix desig, perquè cadascú és diferent. Per tant, des d’aquest punt de vista el jo és impossible d’universalitzar. En definitiva, cadascú viuria d’una forma diferent el seu mal de queixal. La introspecció no pot captar una idea coherent del jo. Aquest problema pot semblar un entreteniment un xic infantil, però té conseqüències que van des del problema de la relació entre els sentiments i la lògica, al de la construcció de robots...

 

ELS ANIMALS MÀQUINES

Descartes és, pel que fa a la “res extensa”, un mecanicista radical. L’animal actuaria, en totes les seves accions com un autòmat molt perfeccionat. Una màquina es caracteritza perquè consumeix energia i produeix treball. Això és exactament el que fan el cor, el fetge o l’estómac. I això és, també, el que fa un animal.

Per a Descartes això és una hipòtesi interessant en la mesura que li permet salvaguardar l’especificitat de l’acte del pensar. Qui pensa, sap que pensa i ho comunica als altres. En canvi, l’extensió no comunica el seu fet d’estar en el món. Està, per així dir-ho, sense saber que està. Descartes imagina, a la cinquena part del Discurs del mètode, una mena de “test” per reconèixer la diferència entre una acció racional i una de mecànica o automàtica, dictada per la natura [sinònim d’instintiva]: si poguéssim construir màquines que tinguessin els òrgans o la figura d’un mico, mai no podríem distingir el mico natural de l’artificial.

En altres textos, Descartes precisa més el seu pensament observant que totes les accions –i especialment les més reeixides- dels animals poden ser explicades per l’estructura i la disposició dels seus òrgans [avui diríem pel “programa genètic]. La mateixa perfecció d’alguns actes dels animals només pot ser explicada pel caire automàtic de la seva execució. Una acció intel·ligent, en canvi, té sempre quelcom d’inacabat, d’imperfecte i de perfectible... En l’home, per exemple, hi ha dubte quan hi ha reflexió i ningú no diu que un fetge “dubti”...  Com que les accions que provenen de la ment són lliures, no es poden derivar estrictament de les condicions naturals.

La diferència entre l’home i l’animal no és de grau o de complexitat, sinó estructural –en llenguatge aristotèlic se’n diria “substancial”. L’home pensa, parla i ha inventat sistemes de signes destinats a comunicar el que pensa. La paraula és el signe cert d’un pensament tancat en un cos. Si l’animal no pot comunicar el seu pensament no és perquè nosaltres no comprendríem el seu “llenguatge” sinó –més senzillament- perquè no en té. Això no significa que no sigui sensible sinó que està regit per un principi mecànic i no –com els humans- per un principi intel·ligent.

Descartes mateix era afeccionat a construir autòmats. Però, des del punt de vista filosòfic aquesta teoria presentava un munt de complicacions d’ordre lògic. La més immediata era la de com explicar el dualisme en els humans. Però, és obvi –n’hi ha prou amb observar gats o gossos- que els animals semblen tenir algun tipus de sensibilitat. El cartesianisme té en el tema de l’animal màquina un problema no resolt. Sembla com si, per aquesta via, s’introduís una concepció materialista en la filosofia. Això és el que va interpretar al s. XVIII, el filòsof Julien Onfray de La Mettrie en el seu text: L’Home màquina. Però Diderot i altres filòsofs materialistes de les Llums van desautoritzar La Mettrie de bon començament per reduccionista. L’home és un organisme i no una màquina. Mentre que per un observador poc avisat un animal sembla seguir un programa tancat (com el dels ginys mecànics) el pensament humà és de caire indeterminista o “obert”. Comparar avui una neurona amb una màquina és una ingenuïtat, perquè la multiplicitat de les connexions neuronals és irreductible a les de cap ordinador. A més, tota màquina necessita un programa mentre que la ment és capaç de fabricar-se el seu propi programa. El cervell és el producte d’una evolució de molts milions d’anys i, en conseqüència, la seva “lògica” és prou diferent a la d’una màquina, com es pot observar en l’anàlisi dels processos d’abstracció.

La teoria de l’animal màquina té un  munt de problemes quan es vol traspassar al nivell biomèdic. Potser en una primera intuïció algun ingenu creu que un metge és una mena de mecànic i que operar-se del fetge o del cor és com anar a cal mecànic i canviar les bugies o la culata del motor d’un automòbil. Però de fet, les coses són més complexes. Com recordava a mitjans del segle XX en el seu “best-seller” L’home, un inconegut el premi Nobel de medicina, Alexis Carrel: Una màquina és feta de peces múltiples, originalment separades i un cop aquestes peces acoblades esdevé simple. Com l’ésser viu, està organitzada per a una funció concreta i, com aquell, és alhora, simple i complexa. Però la màquina és primàriament complexa i secundàriament simple i, al contrari, l’home és primàriament simple i secundàriament complex. De bell antuvi és només una cèl·lula; aquesta cèl·lula es divideix en dues altres que, al seu torn, també es divideixen i aquesta acció continua indefinidament. (...) Sens cap dubte [l’ésser viu] està format de cèl·lules com una casa ho és de maons, però ell ve de les mateixes cèl·lules com si una casa sortís d’un maó que es posaria a fabricar altres maons fent-hi servir l’aigua del rierol, les sals minerals que conté i els gasos de l’atmosfera. Després aquests maons s’aplegarien en parets sense esperar ni el pla de l’arquitecte ni l’arribada de més maons i es transformarien, també en vidres, en teules, en carbó per a escalfar i en aigua per a la cuina. En una paraula: un òrgan és bastit per aquells procediments atribuïts a les fades dels contes que ens contaven quan érem petits. Ara com ara, el model vitalista –que tendeix a creure que, en el cas de la biologia, les lleis físico-químiques no es compleixen mecànicament, sembla haver desmuntat la hipòtesi cartesiana de l’animal màquina. A finals del segle XX el filòsof i neurocientífic nord-americà, d’origen portuguès, Antonio Damasio ha reprès la crítica al mecanicisme en el seu llibre L’error de Descartes.

Els cartesians amb aquesta teoria van ser responsables, a més, d’una terrible crueltat envers els animals, sobretot perquè –considerant que els animals no pensen- es van mostrar partidaris de la vivisecció, cosa que a l’època mateixa ja va ser retret per Pascal.

 

DE L’ANIMAL MÀQUINA AL ROBOT CONTEMPORANI

Hans Jonas, filòsof de la tecnologia del segle XX i autor de El principi responsabilitat, va proposar tres diferències bàsiques entre la idea d’animal màquina cartesià i la nostra idea del que és un robot que convindria no oblidar perquè, de fet, el que en Descartes era una provatura joiosa, s’ha tornat cada cop més sinistre:

- L’animal màquina cartesià és una joguina, un instrument mecànic per distreure’s, però no per treballar com el robot.  

L’animal màquina cartesià s’insereix en una teoria dualista del coneixement; en canvi, el robot és una unitat, purament material i implica una concepció materialista del món.  

-  L’animal màquina cartesià no ens fa pensar que tingui una interioritat, és un cos sense psique que simplement executa un programa; el robot, en canvi, sembla que “pensi”.

 

Comentari:

 

... Però em sembla molt significatiu que la paraula, així definida, només és adient a l’home. Perquè tot i que Montaigne i Charron [filòsofs escèptics] hagin dit que hi ha més diferència entre home i home que entre home i bèstia, mai no s’ha trobat cap bèstia tan perfecta que hagi emprat cap mena de signe per tal de fer entendre a d’altres animals alguna cosa que no estigui relacionada amb les seves passions; i no hi ha cap home tan imperfecte que no n’usi, de manera que els sords i els muts inventen signes particulars a través dels quals expressen llurs pensaments. Això em sembla un argument molt fort per provar que el que fa que les bèsties no parlin com nosaltres no és el fet que no tinguin òrgans adients, sinó que no tenen cap pensament. I no es pot dir que parlen entre elles i nosaltres no les entenem, perquè els gossos i alguns altres animals ens expressen les seves passions i ens expressarien també els seus pensaments si en tinguessin.

 

Descartes, carta al marqués de Newcastle, 23 de novembre de 1646.      

 

UNA NOTA SOBRE ÈTICA CARTESIANA: L’HOME GENERÓS

Tot i que Descartes, no hagi passat a la història de la filosofia per les seves aportacions a la teoria moral, convé destacar l’aportació cartesiana a l’anàlisi del concepte de “generositat”. Aristòtil havia analitzat el tema de l’home magnànim (el megalopsiquès) que està situat prou per sobre dels altres i és alhora prou independent com per témer rebaixar-se demanant un favor als altres. Aquest personatge convé no confondre’l amb l’home orgullós. És, senzillament, l’individu que té plena consciència del preu infinit del lliure albir i, en conseqüència, no està disposat a malbaratar la seva independència.

El savi és l’humà conscient de la importància central del lliure albir i que, en conseqüència,  no està disposat a rebaixar-se. L’ús del lliure albir, en un món que funciona mecànicament, és el que distingeix l’home de tota la resta d’éssers naturals. De fet, la diferència entre uns humans i altres està en l’ús del lliure albir. La llibertat de consciència és el bé més preuat, que no es pot degradar de cap manera. Per això emprèn el camí de l’exili, primer a Holanda i, més tard, a Suècia.

L’home generós és el que sap que el seu valor depèn del bon ús que sigui capaç de fer del lliure albir. La generositat del savi per a Descartes és d’aquesta mena. La voluntat d’emprar correctament el lliure albir –i no de forma arbitrària- és el que distingeix l’home generós del vanitós. Només l’home que empra el lliure albir pot ser generós –i la seva generositat consistirà a fer que tothom estigui disposat a emprar el lliure albir per (re) orientar la pròpia vida.

El savi és l’individu que fa de la seva vida un peculiar acte de generositat en la mesura que gasta el seu lliure albir no pas en l’exhibició del seu poder, sinó en l’estudi i en el treball, és a dir, en la modèstia de l’esforç que és el que ens fa humans. La generositat no té res a veure amb donar res als altres sinó amb treballar amb modèstia la pròpia personalitat, aprenent a jutjar cada cop millor i esforçant-se a distingir el veritable del fals amb l’ajut de la ciència. Per dir-ho com Guénancia: “Un home no és d’una vegada per totes el que era el dia del seu naixement. L’home es construeix a sí mateix i és només per això que es fa digne d’estima. La generositat, clau de totes les virtuts, consisteix llavors en el poder (del qual, el generós se sent capaç) de la regeneració o del renaixement”. Descartes arribarà a dir que: El lliure albir és de si la cosa més noble que pugui haver en nosaltres, tant que ens fa d’alguna manera semblants a Déu i que sembla fer-nos exempts d’estar-li subjectes. Quan l’home és lliure, es fa d’alguna manera com Déu que –com hem vist- és pura llibertat creadora. L’esforç de conèixer la veritat potser no ens fa feliços, tal com planteja en una carta a Élisabeth, però ens dóna quelcom millor, un plaer no superficial. L’home generós és, en conseqüència, el qui està disposat a fer una vida no pas de vanes alegries sinó de treball de perfeccionament en profunditat.        

 

ALGUNES CRÍTIQUES A LA FILOSOFIA CARTESIANA

El debat sobre la filosofia cartesiana es va centrar en la qüestió de Déu i en el problema del dualisme. Ens limitarem al que van retreure-li Pascal, Spinoza i Leibniz, perquè les seves crítiques apunten a temes centrals del racionalisme, tot i que aquest apartat podria fer-se molt més llarg. Prescindirem, per tant, del debat amb l’empirisme i amb les Llums que seria força més complex.

Pascal –que havia conegut Descartes l’any 1647 i havia parlat amb ell de les experiències sobre el buit- era alhora un matemàtic i un fervent catòlic rigorista, que pertanyia al grup dels jansenistes, partidaris d’un retorn a la puresa evangèlica i d’un moralisme extrem.  Per a Pascal, Descartes era poc menys que un ateu amagat, per la seva teoria de l’animal màquina que negava la llibertat humana. En un dels seus “Pensaments” diu:

No puc perdonar Descartes; hauria volgut prescindir de Déu en la seva filosofia; però no ha pogut prescindir de fer-li clavar una empenteta per posar el món en moviment; després d’això Déu ja no té res més a fer.

Spinoza li retreu exactament el contrari que Pascal: no accepta la idea d’un déu creador, ni la idea d’una ànima que disposa lliurement de la seva voluntat. A la seva Ethica (cinquena part) trobem l’argument fort contra el cartesianisme.

En realitat no puc fer res més que sorprendre’m d’un filòsof que, després d’haver-se resolt fermament a no deduir més que principis evidents per ells mateixos i a no acceptar sinó el que percep clarament i distinta, després d’haver retret als escolàstics el voler explicar coses obscures per qualitats ocultes, admeti una hipòtesi més oculta que cap qualitat oculta. ¿Què entén, li pregunto, per la unió de l’ànima i el cos? Quina concepció clara i distinta té d’un pensament molt estretament lligat a una certa porció de l’extensió?

Leibniz li retreu força més coses encara, i de fet bona part de la seva filosofia es incomprensible sense el subtil joc d’acords i desacords amb el cartesianisme. Una de les crítiques més repetides és la dificultat del criteri de claredat i distinció per reconèixer la veritat. Però Leibniz que pretenia mostrar la  conformitat entre filosofia i religió, no deixa de mostrar el caire limitat, només parcialment cert i, en el fons perillós per a la fe del pensament cartesià. Vegi’s aquest fragment de les Remarques sur les principes de Descartes:

[Descartes] pretén que en l’explicació dels fenòmens de la natura no hi ha necessitat d’altres principis que els que provenen de la matemàtica més abstracta (...) i no reconeix altre matèria que la que és objecte de la geometria. Estic perfectament d’acord a dir que tots els fenòmens particulars de la natura podrien ser explicats mecànicament (...) però el que a parer meu cal recordar sempre és que els principis mecànics mateixos, és a dir, totes les lleis generals de la natura, neixen de principis més elevats i no sabrien ser explicats per la quantitat sola i per consideracions geomètriques. Aquests principis impliquen, ben al contrari, alguna cosa de metafísic... Perquè, més enllà de l’extensió i de les seves modificacions hi ha, inherent a la matèria, la força mateixa o la potència d’actuar, que permet el pas de la metafísica a la natura i de les coses materials a les immaterials. 

 

DESCARTES AL SEGLE XX

La filosofia cartesiana va tenir un relatiu eclipsi al segle XVIII, tot i alguna referència, més o menys ambigua en l’elogi, que podem trobar al Discurs preliminar de l’Encyclopédie. El filòsof de les Llums fou Locke i, al seu tram final, Hume, que basteix tota la seva filosofia sobre la negació de la idea de substància i, especialment, sobre la negació escèptica de conceptes com “Jo”, “Déu” i “Món” que per al cartesianisme eren idees innates.

En la tradició anglosaxona d’arrel empirista, l’aportació cartesiana mai no ha estat gaire important perquè, des de Hume, el “jo” no es considera quelcom substancial, sinó una mena de “teatre filosòfic” en què les experiències es van succeint i transformant. Al segle XX, la suposició bàsica del cartesianisme (la idea que cal una fonamentació de la filosofia en la raó) va tenir poca incidència sobretot perquè, després de Wittgenstein, al món anglosaxó, hom va tendir a considerar que la filosofia no pot fonamentar res sinó, en tot cas, ajudar-nos a mirar la realitat d’una altra manera, tal com fa –en un conegut exemple wittgenstainià- el que canvia els mobles d’una habitació i, en conseqüència, transforma també la seva manera de viure i d’estar en aquell espai.

A França i en la filosofia continental,  la recuperació de Descartes va arribar al s. XIX, amb el positivisme, hom va revaloritzar la idea de “mètode”, com una funció central de tot el qui vulgui fer filosofia. Per al cientisme la gran aportació de Descartes hauria estat la idea que pensar és pensar ordenadament.

Però el gran debat postcartesià al XIX (finals) i al XX (primera meitat) fou el que es bastí sobre el problema del dubte i el cogito en la tradició fenomenològica. Molt en esquema –i en una simplificació “pedagògica” però excessiva- podríem dir que el Descartes del segle XX és el de la crisi del subjecte.

Tot el Discurs del mètode pot ser considerat com una reflexió sobre el concepte de “jo”. “Jo” és qui dubta, qui pensa i qui descobreix el cogito i la idea de Déu. Però al segle XX, el concepte de “jo” es va devaluar. Políticament, Marx diagnosticà que havia arribat l’època de les masses i que l’individu era una abstracció, vist que el real era un “nosaltres” (la classe social, el grup polític) davant el qual el jo quedava desarmat. Per altra banda, el mecanicisme cartesià fou vist com una teoria massa simplificadora i, a més, la idea cartesiana del cogito com a base de la raó es veié com l’inici d’una raó instrumental que havia entrat en crisi com a conseqüència de la fallida del projecte il·lustrat.

La idea que la raó serveix per “dominar” el món –i la mateixa idea de domini- quedaven tocades com a conseqüència de la fallida del concepte de progrés. Cal tenir present que les dues guerres mundials, la bomba atòmica i els totalitarismes feixista i comunista, fan que el segle XX, malgrat el gran progrés científic, fos una època convulsa i poc optimista. La mateixa idea de la crisi ecològica ha fet que teories com el cartesianisme, pensades des de la idea d’un home que domina el món i que pensa la realitat com una gran màquina, resultin sovint poc atractives. 

El filòsof alemany Husserl, iniciador de la fenomenologia, pot ser un bon exemple del que venim dient. Al conjunt de conferències que porten per títol Meditacions cartesianes, reconeix en el cogito cartesià l’inici de la filosofia, però –al mateix temps- considera que no n’ha tret totes les conseqüències. Específicament, Descartes no ha estat tan radical en el dubte com caldria esperar. Hi ha una qüestió que algú que volgués fer l’experiència del dubte després del segle XX, i amb la tradició del surrealisme al darrera, hauria de contestar. La pregunta seria: ¿Hi toco del tot? ¿No serà que estic boig? ¿No seré un extravagant?. Descartes ni s’ho planteja. La primera frase del Discurs del mètode, en canvi, diu: “El bon sentit és la cosa més ben repartida del món”. Per a ell la tradició estoica de la bona mens, és a dir, la saviesa comuna a tots els humans, és una dada autoevident. Montaigne als seus Essais havia escrit: Il ne fut jamais crocheteur ny femmelette qui ne pensast avoir assez de sens pour sa provision. I Descartes, que recull la frase, creu com Montaigne que cal fer la crítica del sentit comú però que el jo que fa la crítica és evident per ella mateixa.

Segons Husserl, en el dubte cartesià manca radicalitat. Descartes ha confós dos nivells de dubte possible: no és el mateix dubtar de les coses que dubtar de les idees. Ha dubtat, efectivament, de la realitat material, però no ha fet el mateix amb el nivell de les idees. No s’ha plantejat, per exemple, si les idees –o el coneixement que l’home en té- són adients per tal de conèixer la realitat d’una manera coherent. Husserl considera que, abans d’un dubte metòdic, caldria fer un dubte existencial, és a dir, posar en crisi l’existència del nostre propi jo i la coherència del nostre propi pensar. Descartes, per exemple, dóna per suposat que existeix quelcom que s’anomena “el món”: ¿Què passaria si, per exemple, això que anomenem “el món” no existís? Com diu Husserl: I tanmateix és una possibilitat (...) podria ser fins i tot que veritablement no hi hagués cap realitat, cap món, que no hagués existit mai, fins i tot si en tinc experiència, amb tota certesa, fins i tot indubtable. Husserl, en el fons, fa referència a l’experiència de la física moderna i de la psicologia de la Forma que ens mostra com coses que creiem evidents no ho són en absolut.

Òbviament, Descartes mai no hauria pogut plantejar-se la crítica al concepte de “jo”, ni al de “món”, que per ell són dades immediates de la consciència, per –com a mínim– dues raons: per una banda, la seva filosofia recull l’antropocentrisme del Renaixement i l’optimisme de la raó. Per l’altra, posar en crisi el jo i el món significaria posar en crisi l’experiència de la llibertat. Descartes mai no diu que la llibertat del jo consisteixi a fer el que es vulgui. Ben al contrari, la llibertat del jo és per a triar allò que la raó presenta com a bo i com a veritable: la llibertat no és possible sense un “jo” fort.

Heidegger, deixeble de Husserl, comença el seu llibre més influent: Ésser i temps, exposant críticament l’ontologia cartesiana, que segons ell es fonamenta en el concepte de substància, destinada a deixar lloc a una ontologia basada en l’existència. Heidegger, al llarg de tota la seva obra, mai no deixarà de criticar l’aspecte instrumental que a parer seu té no només Descartes, sinó tota la filosofia de la modernitat. Per a Heidegger, el mecanicisme és una filosofia de la dominació del món i de la subordinació de l’home a la tècnica. 

Però potser la crítica més fonamental al cartesianisme és la que prové de la psicoanàlisi. Per a Freud, Descartes s’havia equivocat en l’aspecte més essencial, identificant pensar (activitat de la raó) i ser (existir). El nucli de la psicoanàlisi està en afirmar que sota l’activitat conscient (pensar) hi ha un fons profund del psiquisme humà que és l’inconscient. La raó, per tant, no és autosuficient sinó que depèn d’un seguit d’elements (records infantils, elements censurats...) que estan, per així dir-ho, fonamentant la consciència. Mentre Descartes defensava una raó que actua segons regles objectives i lògiques, Freud considera que la raó no és autònoma sinó que depèn d’un inconscient que està fonamentat en el desig sexual. La força de la crítica freudiana fou molt important al segle XX. 

Hi ha també un seguit de crítiques contemporànies a la qüestió del dualisme cartesià que provenen de les neurociències contemporànies. Així el psicòleg nord-americà d’origen portuguès Antonio Damasio en el llibre: El error de Descartes critica la idea de separar món dels pensaments (i sentiments) del món extens (fisiologia del cervell). Nosaltres no som subjectes desencarnats. Per a Damasio, els sentiments (res cogitans) tenen uns mecanismes cerebrals profunds que estan fisiològicament determinats. El dualisme és possiblement una forma de classificar el món que evolutivament ha tingut un paper important: per als animals és, per exemple, molt important classificar les plantes en comestibles o verinoses. Del dualisme n’han sortit la lògica tradicional (si A és veritat, no-A és fals) i l’esperit classificador, però la realitat és prou més complexa i “borrosa” que les hipòtesis dualistes. Distingir, per exemple, entre sentiment i “raó” és, al límit, una qüestió força més complexa que no sembla.

 

BIBLIOGRAFIA: A. Glucksmann. P. Guénancia i O.Fullat.