ESCEPTICISME HEL·LENÍSTIC:
PIRRÓ I TIMÓ.

Cronologia del pirronisme i el neopirronisme.

365 - 360 (aprox.): Neix Pirró, a Elis.

334: Pirró participa a l'expedició d'Alexandre.

320 - 315 (aprox.): Neix Timó.

275- 270 (aprox.): Mort de Pirró.

230 - 225: Mort de Timó.

80 ó 58 (aprox.): Enisidem escriu els Pyrrhoneoioi logoi.

La teoria escèptica.

La paraula escepticisme prové del verb grec "skeptesthai" que significa: "mirar curosament", "vigilar", "examinar amb atenció"… Per a un grec del carrer "Skeptesthai" era l'activitat típica de l'examen intel·lectual, la reflexió i l'estudi. En definitiva el mot prové d' "eskopén" (observació - d'un prové també el nostre "episcopat" el qui vetlla per la fe). És curiós que per a un grec qualsevol activitat intel·lectual impliqués una dosi important d'aquesta observació curosa i de la vigilància atenta imprescindible per a totes les coses de la vida. Però des d'un punt de vista més sociològic, actualment, l'escepticisme és la conseqüència de la constatació de la "mediocritat del present" (Horkheimer) que ens porta també a la desconfiança sobre la mediocritat de les opinions i del pensament sobre el qual se sustenta aquest present.

L'escepticisme com a teoria filosòfica construeix paral·lelament una teoria del coneixement i una ètica a partir de la contemplació de la pluralitat d'opinions. Hom observa diàriament que tot el que és veritat per a uns és mentida per a altres. A partir d'aquí, l'escèptic proclama que: "tot són opinions". I que l'única postura sàvia és la suspensió del judici -o epokhé- i el silenci -o afàsia-, és a dir, la no-afirmació (o no-assertació) de la realitat de res. Segons Sext Empíric -testimoni complicat de valorar, tot cal dir-ho i que va morir l'any 210 després de Crist- els escèptics eren anomenats zètics, es a dir, investigadors o examinadors, pel seu afany d'analitzar i observar. I també se'ls anomenava epictèctics o suspensius (perquè propugnaven suspendre el judici) i aporètics perquè es mantenen en l'incertesa entre l'afirmació i la negació.

L'escepticisme és també la cristal·lització o evolució de les filosofies dels que al Fedó (89d) Plató anomena: misòlegs, és a dir dels que es malfien de la raó com a conseqüència d'haver estat enganyats o de sentir-se decebuts per raonaments falsos.

De vegades, seguint el parer de Diògenes Laerci, es diu que l'escepticisme és una instrucció, més que no pas una escola. Una escola té un seguit de dogmes, vinculats a la credibilitat personal d'un mestre o escoliarca. L'escepticisme no té cap altre dogma que el de l'impossibilitat de tenir dogmes. És com la república d'aquell amic de l'Unamuno: una església en què és obligatori ser heretge. L'escepticisme apareix com un hàbit del dubte que cal per mantenir la ment desperta davant el perill dogmàtic.

Cal tenir present que el concepte d'escepticisme que farem servir al llarg d'aquestes planes és ambigu. Escepticisme vol dir una actitud respecte al coneixement (que apareix en els grecs com en els moderns i que, potser, és una característica psicològica humana), però vol dir també una tendència del pensament grec (representada per Pirró i Timó) i, finalment, és també una relectura romana d'una tradició grega. Quasi tot el que ens queda dels escèptics és material romà dels segles I al III després de Crist que reinterpreta i converteix en tòpic un material prou anterior i que sovint devia ser de transmissió oral. Ciceró, Aulo Geli, nascut el 130 dC. (llibre XI,cap. V de Les nits àtiques) i Sant Agustí són alguna de les nostres fonts però el seu grau de fiabilitat és, com a mínim, dubtós i sobretot no queda clar quin és el criteri de separació entre .

Molt en resum, els arguments de l'escepticisme, mil vegades repetits des de l'antiguitat fins avui, són dos:

1. La diversitat de les opinions humanes i les contradiccions dels filòsofs. Cada dos filòsofs hi ha tres opinions i no hi ha bestiesa al món que no hagi estat defensada per algun filòsof.

2. La relativitat del coneixement. Tot depèn de com es mira. Com deia Campoamor: En este mundo traidor / nada es verdad ni es mentira / todo es según el color / del cristal con que se mira. Montesquieu ho deia més tallant: Veritat al sud dels Pirineus i mentida al nord. O en parèmia catalana: Cada terra fa sa guerra.

Sext Empíric resumeix la finalitat de l'escepticisme en una sola frase: la finalitat de l'escepticisme és la quietud -ataràxia- en matèria d'actituds i l'equilibri de les passions -metriopatheia- en matèria de necessitat. L'escepticisme veu l'home convertit en un caos per la pugna d'opinions i busca retornar-li una serenitat interior, pròpia del qui no té res a discutir perquè està per sobre de tot. El nucli de l'escepticisme és l'epokhé, tot i que aquest concepte no fou elaborat per Pirró. Sext Empíric la defineix com: l'estat de repòs mental en que no afirmem ni neguem. L'observació de la distància entre el que els homes diuen i els que fan provoca que hi hagi una abstenció intel·lectual.

Històricament, l'escepticisme apareix amb Pirró d'Elis, un dels filòsofs més mal coneguts de l'Antiguitat, que havia estat soldat d'Alexandre i que, segons el parer dels antics, havia estudiat amb els savis de l'Índia. Aquest primer escepticisme és més aviat un quietisme. No es sorprenent que en el medi aristotèlic es comentés que viure tal com proposava Pirró equivalia a viure com una planta (Metafísica 1008 a, 22)

Es discuteix si la doctrina escèptica s'originà, cronològicament, en els ambients de l'Acadèmia mitjana o si constituí una mena de doctrina secreta de caire postplatònic. De fet per als antics Pirró no se separa mai de la figura del seu deixeble Timó de Fliunte (325 aC - 235 aC) i les seves doctrines presenten adherències de diferents estrats intel·lectuals (que van de la sofística clàssica al neoplatonisme). Sembla que Pirró d'Elis mai no va defensar la teoria escèptica en públic, perquè una característica de l'escola era el seu aristocratisme. Es dóna per segur, a més, que Pirró fou un pensador àgraf. En tot cas l'escepticisme sempre ha tingut un caire de doctrina exclusivista perquè seria cruel -i desesperançador- predicar-lo a individus no preparats. Si ens ha pervingut és perquè l'Acadèmia Nova (Arcesilau, Carneades) prescindí força de la tradició platònica i defensà un pirronisme moderat, el probabilisme Els neoplatònics sense ser escèptics en tenen una tintura: no creuen en la veritat però consideren possible besllumar el plausible o verosímil, i amb això n'hi hauria prou per sortir de l'immobilisme pirrònic. L'evolució escèptica de l'Acadèmia Nova (desenvolupada per Enesidem al segle I a.C) i la tradició neopirrònica és un dels temes més fascinants de l'hel·lenisme, especialment per la seva influència en Ciceró i -a partir d'aquí- en el Renaixement.

Pirró i la seva petja.

"Pirrònic" i escèptic són dos mots estrictament sinònims, però Pirró és un personatge cobert d'ombres i com intentarem mostrar el seu escepticisme no és estrictament el modern, que arranca de Montaigne. El que en sabem prové de Sext Empíric però les seves Hipotiposis piròniques són una obra molt tardana. Sext Empíric era un metge que visqué en temps de l'emperador Hadrià i que generalment es considera el cap de l'escola escèptica entre 110 i 135 després de Crist. El treball de F. Decleva Caizzi recollint les Testimonianze pirròniques (Nàpols, 1981) ha estat fonamental per tal de reconsiderar el personatge, però sobretot ha mostrat la continuïtat de l'escepticisme amb el paisatge cultural anterior (els escèptics són incomprensibles sense Heràclit, la sofística i Sòcrates) i s'ha pretès mostrar el tall entre els pirrònics grecs i els romans que per una banda ens el preserven però que també l'esclerotitzen i el converteixen en dogmàtic…

Pirró és el primer filòsof hel·lenístic, cronològicament parlant. Va néixer a Elis, un llogarret proper a Olímpia l'any 360 a.C i segons les seves biografies fou primer un pintor sense fama i després formà part de l'exèrcit d'Alexandre, cosa que li hauria permès conèixer els savis indis, que els grecs anomenaven gimnosofistes, i que l'impressionaren per la seva impassibilitat.

Entra dins dels possibles que, amb tot, aquestes dues informacions calgui atribuir-les més a la llegenda biogràfica que no a l'estricta biografia. Com quasi sempre en la filosofia hel·lenística es tractaria d'una manera de situar el personatge per al·lusions més que no pas d'una dada objectiva. Potser el fet de presentar-lo com un pintor té a veure amb un tòpic escèptic clàssic: les diverses pintures de la vida no són més que aproximacions a les coses -o perspectives; però no la veritat mateixa de la cosa que està més enllà de totes les aproximacions "pintoresques". Pel que fa als gimnosofistes, la tradició hel·lenística estava impressionada pel sacrifici d'un brahman anomenat Calamos, recollit en diverses fonts de l'època (i particularment a la Vida d'Alexandre (69) de Plutarc); aquesta idea -o millor el gest- de la impassivitat absoluta per força degué ser associada a l'actitud escèptica. De fet, també corria a l'època un conte sobre una conversa de Sòcrates amb un savi hindú que sens dubte era prou coneguda pels biògrafs. La indiferència -o si es vol la insensibilitat- és, sobretot, un tret, propi dels cínics.

Al seu llibre Les Philosophies hellénistiques (Livre de Poche, 1997) Carlos Lévy remarca la diferència entre l'escepticisme atribuïble a Sòcrates i el de Pirró. Sòcrates mor i, en canvi, Pirró viu tranquil amb la seva germana, actua com a sacerdot a la seva ciutat (estrany això per a un escèptic!) i, en morir (cap al 275 aC.), se li dedica fins i tot una estàtua. És cert que els temps havien canviat, però sobretot havia canviat la mentalitat. Sòcrates és un esperit independent, un preguntaire malcarat i acusador; en canvi, l'escepticisme pirrònic fins i tot sembla de "bon to" i distanciat en una societat molt diferent, que accepta l'existència d'una veritat secreta (l'escepticisme per a ús dels savis o homes superiors) però que consideraria descoratjador estendre aquesta doctrina entre el baix poble. El filòsof hel·lenístic ja no es veu com una amenaça per a la ciutat, sinó com un personatge potser una mica estrany i passat d'osques però perfectament inofensiu. Diògenes Laerci ens diu que Pirró: esquivava la gent i cercava la solitud. Això ens pot donar un indici que, al menys en els orígens, l'escepticisme no vol ser una teoria popular sinó un cert distanciament aristocràtic respecte a les opinions.

Estrictament parlant només conservem un paràgraf de Pirró que es pugui considerar autèntic i que prové del seu deixeble Timó, recollit per Aristocles de Messina, filòsof peripatètic del segle I a.C. Aquest text ve a dir el següent: El seu deixeble Timó diu que el qui vol ser feliç ha de considerar els tres punts següents: en primer lloc quina és la naturalesa de les coses, a continuació quina ha de ser la nostra disposició sobre això i finalment quin serà el resultat per els qui es captinguin així. Pel que fa a les coses, ell diu que són segons Pirró igualment indiferents, inestables i indeterminades i que, en conseqüència, ni les nostres sensacions ni les nostres opinions no són ni veritables ni falses. Per aquesta raó diu, doncs, que ens n'hem de refiar, sinó restar sense opinió, sense inclinacions, sense pertorbacions, dient -sobre cada cosa- que de cap manera no és d'una manera o d'una altra, o que és o que no és. Pels que es posen en una tal disposició Timó diu que primer en resultarà el silenci (afàsia) i després l'absència de torbament (ataràxia).

El text mostra clarament un context socràtic quan ens proposa que la filosofia s'ha de plantejar la felicitat com a objectiu. Però si l'analitzem detalladament veiem que en la posició pirroniana es barregen tres perspectives gens socràtiques, diferents però que convergeixen en un cert aristocratisme.

· Perspectiva metafísica i ontològica: les coses estan indiferents, inestables i indeterminades.

· Perspectiva gnoselògica: degut a l'anterior ni les nostres sensacions ni les nostres opinions no són ni veritables ni falses.

· Perspectiva vital: si ens guiem per l'anterior primer en resultarà el silenci (afàsia) i després l'absència de torbament (ataràxia).

Aquesta doctrina semblava massa subtil i el propi Diògenes Laerci dóna una versió més esquemàtica i degradada del pensament pirronià: Afirmava que res no és honest ni vergonyós, ni just ni injust i igual tota la resta; que res no existeix realment i en veritat, sinó que en totes les coses els homes es governen segons la llei i el costum, perquè una cosa no és més això que allò. La darrera frase ens sembla la més fonamentada, però la resta traeix l'escepticisme per caure en el relativisme.

Per tant, Pirró no seria un escèptic de la mena que hom troba modernament, sinó més aviat un indiferentista. No diu que no hi hagi cap veritat, sinó que tot són aparences -que les aparences són l'únic realment existent i que no són suficients per fonamentar la raó.

Un escèptic grec no dubta respecte a la coherència del seu propi pensament, ni dubta tampoc de la coherència de les aparences -això és important per posar-ho en relació, per exemple, amb el dubte cartesià-. El seu dubte fa referència, més aviat, al sentit profund i a la definició de les coses que hom pot copsar com a aparences. El que pretén Pirró és més aviat predicar una abstinència que ens porti a la tranquil·litat abans que un dubte que, per abassegador, ens faci la vida impossible.

La distinció entre escèptics antics i moderns és prou simple. Un escèptic modern té un caire més derrotat -i com decebut: tot és igual perquè tot és absurd. L'escèptic modern està "més enllà" de les opinions i de les emocions, és un individu desencantat pel món dels fenòmens, -de les coses- que contraataca amb una mica d'ironia. Però Pirró no diu, com un modern, que la realitat resulta impossible de conèixer sinó una cosa que havia de sobtar molt més els grecs formats en l'ontologia platònica: que l'únic que hi ha, en definitiva, és l'aparença. No hi trobarem un "dubtar per dubtar" tòpicament escèptic modernet, sinó una afirmació del concret, del sensible i del contingent, vist però, en una perspectiva tràgica que ens mena a un savi silenci. El vers de Timó: L'aparença és reina arreu on es presenta seria una bona síntesi de l'eix conceptual sobre el qual es mou l'escepticisme antic que de cap manera no té el posat foteta de l'escepticisme modern. Hi ha, a més un corol·lari ètic a aquesta posició que també es pot resumir amb un poema de Timó de per a qui la finalitat de la filosofia moral és:

(passar la vida) de la manera més lleu, en mig de la calma
sempre impàvidament i despreocupada desatenent
el dolç cant de sirena de les ciències.

Hi ha encetat ab antiquo un debat historiogràfic entre els qui presenten l'escepticisme com una doctrina lògica i els qui la consideren una teoria moral. En realitat aquesta distinció és fora de lloc. Física, lògica i ètica formen una continuïtat en tota la tradició hel·lenística. Per a un hel·lenístic la moral és -també- ciència. El que passa és què ciència i vida no són separables i és la vida la que ha de refer la ciència i no al revés. Però avui, en temps de poca èpica, més aviat sembla que es consolida una explicació de l'escepticisme en termes psicològics. Primer hi hauria una sensació global d'indiferència davant el món i després això es convertiria conceptualment en escepticisme.

Pel demés una afirmació d'indiferència com a superioritat moral la trobaríem també en Aristòtil i en els estoics. Que el savi ha de viure com tothom, respectant lleis i costums exteriorment, per poder tenir un jardí interior fet de silencis i de dubte, és una constant en el pensament clàssic (recordem la moral per provisió cartesiana).

Els deu tòpics de l'escepticisme.

És senzill -però potser enganyós- resumir tot l'escepticisme en dos mots:

· epokhé (suspensió del judici)
· adiaphoria (indiferència completa)

Suspendre el judici és el resultat del descobriment de l'oposició entre les coses que obliguen al silenci. Els antics resumien també l'escepticisme en tres famoses frases:

· No defineixo res (oudén oritho)
· Res no és intel·ligible (katalephton)
· Ni si ni no (ouden mallon)

En definitiva serien tres formes de justificar que arreu no hi ha altra cosa que aparença. Al llibre I de les Hipotiposis pirròniques, (36 i ss.) Sext Empíric resumeix els deu "topos" també anomenats els deu arguments o llocs, per justificar la posició escèptica. Prescindirem ara del fet que siguin deu -i no set que per als grecs i els romans era el nombre de la saviesa. També es pràcticament segur que no els havia elaborat Pirró, sinó Enesidem, filòsof que sempre s'ha considerat tocat pel pensament heraclità que potser es va limitar a agrupar en una llista arguments abans dispersos.

Enesidem havia nascut a Cnosos (Creta) i va ensenyar a Alexandria, aprox. cap al 130 aC. No estem segurs del seu grau de fiabilitat, ni de si era un pensador original tot i que més aviat sembla que reculli una tradició ja arrelada. Però l'important és que existeix una mena d'argumentació ortodoxa que constitueix una mena d'ossada de l'escola. Els deu arguments en pro de l'escepticisme, entès com a suspensió del judici, són:

1. La varietat dels animals, argument que fa referència a les diverses percepcions dels diversos animals.
2. Les diferències entre els humans, que tot i ser superiors als animals, també els humans són incapaços de posar-se d'acord pel que fa a les percepcions sensibles (n'hi ha que tenen calor quan altres tenen fred).
3. Les diverses conformacions dels sentits (que en el fons fan que tots vinguéssim a ser cecs per a algunes coses, sempre hi ha coses que ens passen per alt).
4. Les circumstàncies (estar despert o adormit, estar o no estar enamorat, tenir una o altra edat).
5. Les situacions, distàncies i llocs (un vaixell vist de lluny sembla petit, el trompe-l'oeil de la pintura…).
6. Les barreges ("mixtures"). Tot està barrejat i com que no podem distingir -diferenciar- tampoc no podem jutjar.
7. Les quantitats i constitució de les substàncies. El vi fortifica si es beu moderadament i emborratxa en grans quantitats. La sorra de lluny sembla uniforme i de prop no ho és)
8. La relació. Tota cosa depèn d'altres coses (el dia de la nit, l'alt del baix, el gras del prim) i per tant no es pot jutjar per ella mateixa.
9. La freqüència o raresa d'un succés. No ens sorprèn el que veiem cada dia i, en canvi, ens sobta el que sovinteja poc
10. Les costums, les lleis i les opinions. Per exemple els egipcis permeten el matrimoni entre germans i els grecs el prohibeixen. I Els romans cremen els cadàvers mentre que els egipcis els embalsamen. Les creences dogmàtiques, les creences mítiques i conviccions decauen quan hom observa la pluralitat de lleis, costums i opinions.

El propi Sext Empíric diu que entre aquests deu tòpics no hi ha prelació, sinó que es tracta d'un ordre convencional, però els resumeix en tres motius més globals:

· És dubtós qui jutja.
· És dubtós què es jutja.
· És dubtós el procés que relaciona el que es jutja i el qui jutja.

Els quatre primers arguments fan referència al qui. El setè i el desè depèn del què i el cinquè, setè, vuitè i novè al compost. Aquests topos són més aviat una obra en col·laboració entre l'Acadèmia nova i els neopirrònics perquè van més lluny de la intenció pirrònica, en la mesura que demostren no només que no hi ha ciència sinó que, anant més enllà encara, resulta impossible fer-la.

L'argument per considerar neoplatònics els 10 tòpics és senzill. Al fons hi ha el nucli del platonisme: la diferència entre el sensible i l'intel·ligible. Que el neoplatonisme derivés en escepticisme no deixa de ser, però, una de les grans qüestions discutides i discutibles de la filosofia antiga.

Influències sobre l'escepticisme.

Com diu Ramon Román Alcalá a El escepticismo antiguo. Posibilidad del conocimiento y búsqueda de la felicidad (Universidad de Córdoba, 1994), l'escepticisme grec tingué plena consciència de formar part d'una tradició cultural. No hi ha un especial desig d'originalitat en l'escepticisme pirronià que segurament es concebia com a doctrina secreta; potser més tard Arcesilau i Carneades (en l'àmbit de l'Acadèmia Nova) tindran una visió més trencadora però possiblement rera Pirró hi ha l'exemple del socratisme llegendari.

En Pirró i l'escepticisme es dóna una peculiar lectura del socratisme. Si el socratisme es basa en el només sé que no sé res, llavors podria considerar-se Sòcrates com el model escèptic. Però les coses no són tan senzilles. Els qui més van fer per acostar Sòcrates a l'escepticisme antic són els membres de l'Acadèmia Nova. Possiblement ni Pirró ni Timó identificaven el només sé que no sé res amb l'escepticisme sinó amb el relativisme que no compartien de cap manera. Pirró i Timó més aviat vindrien a dir: "sabem coses, però coneixem només la seva aparença fenomènica i, per tant, no podem concloure'n res". Com es veu és prou diferent.

Caldria, però, matisar la relació entre escepticisme i socratisme a partir de Timó als Silloi. Timó fa una crítica clarament classista a Sòcrates dient-li "picapedrer" i el troba inconseqüent perquè es va passar la vida parlant sobre les lleis per finalment no complir-les. També observa una qüestió important: Sòcrates té "fascinats" els grecs, com si es tractés d'un encantador. Observem això perquè precisament si alguna cosa vol ser l'escepticisme és una forma de posar-nos en guàrdia contra la fascinació.

Però podríem anar més lluny encara, i com proposa Ramón Román es pot relacionar l'escepticisme amb Xenòfanes -el primer a fer crítica de l'antropomorfisme dels déus- amb Gòrgies i amb Heràclit. Potser la diferència entre els quatre autors anteriors i Pirró és que el dubte pirrònic té un caire pràctic, mentre que el de Sòcrates, Xenòfanes, Gòrgies i Heràclit és més intel·lectualitzat. L'escepticisme no és només una guia per a conduir l'intel·lecte sinó també per a conduir l'acció. L'escepticisme és també una reflexió sobre la insuficiència del coneixement però també sobre el fet que l'acció sempre es queda curta. Pirró i Timó es troben amb un problema clàssic de la filosofia: la seva degradació en logomàquia. L'escepticisme vol representar una crítica implícita al "saber-ne massa" dels que omplen amb paraules el que hauria de ser resolt en un silenci savi. Ni els sentits ni la raó no ens poden evitar l'esforç de la mirada escèptica, que posa l'esforç en la investigació més que en el coneixement.

La crítica d'Epicur a l'escepticisme.

Un dels tòpics que es van passant de generació en generació és que Epicur va combatre l'escepticisme. Aquesta és una suposició perfectament errònia per dues raons. No hi ha cap evidència que Pirró hagués escrit res, ni tan sols no hi ha cap evidència que Pirró hagués defensat en públic l'escepticisme que el filòsof d'Elis, pel que sembla, va mantenir com a doctrina esotèrica. A més la relació entre Pirró i un cert socratisme aristocràtic de bon to no interessaven a un epicureisme populista. El que Epicur critica és la deriva escèptica dels cínics (competidors directes d'Epicur entre la plebs) i dels socràtics menors en general.

Diògenes Laerci esmenta Pirró en relació a Epicur com a filòsof "ignorant i inculte", però tendim a pensar que això és una llegenda posterior. També ens diu (IX, 64) que Epicur admirava el mode de viure de Pirró i que demanava a Nausífanes notícies seves. En qualsevol cas el debat és més entre epicuris i pirrònics que entre els dos caps personalment.

Si hi ha polèmica, cal distingir dos elements en aquest context.

· Per una banda la vida de Pirró satisfà totalment el model del viure amagat epicuri, com a única forma de ser feliç. Aquest és el sentit que pot tenir la referència a Pirró que apareix en la suposada carta d'Epicur a Nausífanes.

· Per l'altra hi ha una discrepància radical en la doctrina. Per a Epicur només hi ha la informació que ens dóna els sentits i aquesta informació és plenament fiable. Per a Pirró també hi ha tan sols la informació que prové dels sentits però és perfectament impossible fiar-se'n.

Epicur vol explicar el món dins el coneixement sensible. Pirró considera que és, precisament, el coneixement sensible el que ens fa incomprensible el món. Per dir-ho com Ramón Román Alcalá: Epicuro no duda de que lo que percibimos es la realidad. Pirrón no duda de lo que percibe, sino de que lo que percibe pueda decirse que es la realidad.

Una valoració de l'escepticisme.

La refutació de l'escepticisme és molt senzilla i ha estat feta mil i una vegades: Un escèptic ha de ser escèptic també respecte a l'escepticisme o altrament, l'escepticisme és contradictori perquè dogmatitza. A més l'escepticisme no és significatiu pel que fa a l'experiència quotidiana (Premissa major: "Una reflexió significativa no ha de ser contradictòria amb l'experiència"/ Premissa menor: "l'escepticisme s'enfronta a l'experiència"/ Conclusió: "l'escepticisme és fals".) I, finalment, l'escepticisme pressuposa implícitament les tesis que nega explícitament (p. ex,: si dic "tot coneixement és dubtós" no dubto, però, del que significa "coneixement"; i si dic: "no sé res" com a mínim sé una cosa). Però és interessar observar que ni Diògenes Laerci, ni Sext Empíric diuen que l'escepticisme hagués volgut mai ser lògic, sinó que el presenten com una doctrina emotivista. L'escepticisme és un sentiment i no una lògica.

Hegel, parlant de l'escepticisme a les Lliçons sobre història de la filosofia (edició del Fondo de Cultura Económica, Mèxic, v. II, p.420 i següents) que: l'escepticisme és la dialèctica de tot allò determinat. En definitiva, tot allò que està viu i és finit està obert al dubte i a l'escepticisme. Sense escepticisme no hi ha superació ni millora de les idees ni de la vida social. Hegel considera que no hi ha dialèctica possible sense la mediació escèptica. Però l'escepticisme modern -diu Hegel- és la subjectivitat i la vanitat de la consciència. Hegel considera que cal distingir en aquesta posició entre dos elements.

1. Dubte: necessari i element de progrés.
2. Incertesa: falsa i provocadora de paràlisi intel·lectual.

L'escepticisme no ens diu que no hi ha cap veritat, sinó que cal posar sempre la veritat en joc. Per tant, no es tracta d'una filosofia indiferentista o d'un tantsemenfotisme, sinó d'una posició crítica, d'observació curosa i constant. Els escèptics s'anomenaven a si mateixos indagadors (en grec: cèticoi) i la indagació és una constant en la ciència. Hegel va veure correctament que: l'escepticisme no és una tria sinó una guia. El que sempre visqui dubtant no podrà construir res; el qui -en canvi- sigui capaç de veure -o al menys d'intentar no perdre de vista- l'altra cara de les coses, aquest farà progressar la ciència i la moral. El nucli mateix de l'escepticisme està en saber copsar les contradiccions, guaitar allò que hi ha de miserable en l'heroic i adonar-se no només del que es guanya sinó també del que es perd quan fa qualsevol tria.

La principal crítica a l'escepticisme prové de l'anomenat excedent cultural. Allò que ens fa escèptics no és la naturalesa, sinó l'escreix -o excedent- cultural. En altres paraules, un pagès que dubtés si les patates s'han de plantar per Sant Josep (al març) o per Santa Rosa (a l'agost) acabaria passant molta gana. Per això sovint quan es parla d'escepticisme es posa èmfasi en el fet que es tracta d'un escepticisme urbà, perquè només resulta possible en l'ambient de proliferació d'objectes (i de manca de sentit profund) que es fa possible en el soroll de la ciutat. Hi ha coses immediates, concretes, un mínim que no es pot dubtar perquè, en cas contrari, perillaria la nostra integritat física, la psicològica o la nostra supervivència. Però la característica més típica de la cultura moderna és la producció de gadgets culturals i de coses-que-no-serveixen-per-a-res-tot-i-semblar-imprescindibles. Dubtar de tot això i reduir-se al que és bàsic -i com deia Machado: distinguir las voces de los ecos- sembla francament imprescindible. El soroll cultural, l'escreix de la saviesa inútil i de pedanteria, fan imprescindible una actitud escèptica que, pel demés, és un dels nuclis de la modernitat.

Però seria injust no recordar ara també els dos arguments predilectes dels filòsofs en favor de l'escepticisme. El seu millor argument -i gairebé únic- és la història. En qualsevol modalitat històrica (natural o humana, política o social) trobarem tanta diversitat i tanta contradicció que potser finalment un silenci savi és la millor forma de respecte. L'altre argument -més desenvolupat en la filosofia contemporània és el de la pròpia ambigüitat del llenguatge. Ja Hume a la seva Investigació sobre els orígens de la moral va observar que: Els mots herència i contracte representen idees infinitament complicades.; per definir-los exactament 1000 volums de lleis i 1000 de comentaris no han estat suficients.(…) els homes de diferents èpoques i de diferents llocs basteixen diferentment les seves cases. En aquest sentit, Wittgenstein i la seva concepció dels "jocs de llenguatge" (tot i que explícitament Wittgenstein i Austin són antiescèptics i antirelativistes) ha pogut ser considerat com a un argument a favor de l'ambigüitat lingüística, que ha estat ampliat per les lògiques fuzzy. Adonar-nos, però, del fet que molts dels mots més habituals ("alt", "gras" o "calb") són difusos no significa que hàgim de callar sobre ells sinó que, senzillament, els hem de donar un valor comparatiu.

L'herència de l'escepticisme.

"L'abisme espantós de l'escepticisme" -per dir-ho com Bouvard al Bouvard et Pécuchet de Flaubert ha temptat de sempre un munt de filòsofs que -tant com el propi Pirró- el tenen per "doctrina secreta". Richard Popkin n'ha fet la història a la seva Història de l'escepticisme d'Erasme a Spinoza (trad. cast. F.C.E. Mèxic). L'escepticisme és -d'una manera molt òbvia- una teoria reactiva, que apareix sempre que hi ha una crisi social o científica. Però convé tenir clar que hi ha una diferència bastant radical entre l'escepticisme modern (el de Descartes i Hume, per exemple) i l'escepticisme antic.

· L'escepticisme modern és solipsista, inclou el dubte sobre l'existència del món extern -per exemple- i més en general sobre el fonament de les nostres coneixences. Per a Descartes cal demostrar que el món existeix i per a Hume mai no serà possible assolir aquesta demostració. A més l'escepticisme modern no posa en dubte la nostra pràctica quotidiana sinó només la seva justificació teòrica. L'escepticisme modern té un sentit d'evitació de l'error (epistemològic)

· L'escepticisme antic, en canvi, mai no va elaborar la hipòtesi del solipsisme. Es limiten a constatar que tot són opinions, però no neguen que hi hagi món. A més, l'escepticisme per als antics tenia un caire pràctic. Proposaven un mode de vida global amb un fort contingut ètic.