Relativisme i Antirelativisme






Aquest és un dels temes en què Antropologia i Sociologia han donat més maldecaps a l'ètica. Els antropòlegs s'han dedicat a analitzar tota mena de societats en què no hi havia regles equivalents a les nostres sobre bé i mal (els inuïts...), sobre relacions humanes (canibalisme...), sobre matrimoni (poligínees...) i a partir d'aquí han considerat que totes les morals valen igual. El relativisme no nega la moral, simplement afirma que hi ha tantes morals com societats: tants caps tants barrets.

En resum el relativisme ètic consisteix en l'afirmació de tres proposicions:

1.- "Correcte" significa "correcte per a una societat històrica concreta".

2.- Una cosa és correcta perquè en una societat històrica concreta funciona.

3.- En conseqüència la moral vàlida per a una societat no ens és útil per jutjar-ne una altra i no ens hi hem d'interferir.

El relativisme ètic ha donat lloc a una mena d'ètica ingènua que s'anomena "tribalisme" i que en resum significa que hi ha uns espais o "comunitats naturals", purs i perfectes, suposadament ingenus i "naturals", que en conseqüència han de ser protegits. Aquesta és la teoria del "bon salvatge" que va popularitzar Rousseau i que ara és defensada per alguns antropòlegs, alguns ecologistes, alguns polítics africans i algunes feministes. Els polítics africans sovint defensen que la (seva) dictadura és "bona" per als africans -que se suposa que ja hi estan acostumats- els antropòlegs sovint defensen que tallar el clítoris és "bo" per a les dones africanes -que, pel que sembla també hi estan acostumades- i les feministes sovint defensen que usar els sentiments per comptes de la raó és bo per a les relacions humanes...

El relativisme significa la fi de l'ètica substituïda pel "campi qui pugui" i és la moral dels sofistes que van combatre Sòcrates, Plató i Aristòtil. Especialment Aristòtil al seu llibre de lògica Refutacions sofístiques ja va demostrar que el relativisme es fonamenta en un mal ús del llenguatge.

"Bo" sovint significa "bo per a". Tallar el clítoris a les dones africanes en realitat és "bo per a" els homes africans polígams i no "bo en si mateix" (no produeix cap plaer a les dones i més aviat al contrari provoca greus problemes en el part).

El problema del relativisme és el de considerar "a priori" que certs grups socials (comunitats humanes, minories sexuals o religioses...) actuen sempre bé. Tenen raons per fer el que fan -encara que el que facin sigui posar bombes, neurotitzar els nens petits amb idees que provenen de fantasmes de castració o amb la por a la mort...- perquè sempre ho han fet, o perquè -en la variant "progre"- s'han de "cobrar" la discriminació que han patit històricament, discriminant ara ells o elles als altres.

Els relativistes consideren que el seu dret a ser relativistes és absolut. Per tant els relativistes són poc relativistes. El relativisme arranca d'un axioma: "Tot és relatiu": Però si aquest axioma fos cert, aleshores, la proposició "tot és relatiu" també serà relativa. No es pot acceptar una ètica que arranqui del dogmatisme: "Tot el que fan els homes blancs o les dones lesbianes (o els negres, o els homosexuals) és bo" sense prèviament analitzar què fan. La hipòtesi segons la qual "quan estiguis a Roma fes el que fan els romans" només és un principi d'etiqueta (equiparable a portar pantalons quan tothom en porta o portar túnica quan tothom en porta). Pel demés en la modernitat els drets sempre són dels individus i no dels grups -i les responsabilitats també.

A més el relativisme sempre és racista encara que generalment sigui defensat per antropòlegs suposadament molt d'esquerres. Quan jo considero que el que fa un negre quan talla el clítoris a la seva filla és immoral, estic considerant, malgrat tot, aquell negre com un home. És a dir com algú amb qui puc discutir, a qui puc intentar convèncer etc. El relativista, en canvi, considera que "si ho han fet tota la vida", això ja ha de ser bo. No creu en el diàleg entre persones i cultures, ni en la millora a través de l'aprenentatge mutu. Amb aquest criteri encara estaríem sacrificant infants als déus (com els inques d'Amèrica) o ens hauria d'agradar matar toros perquè s'ha fet "de tota la vida". El relativista tendeix a veure els altres homes com una mena d'animals salvatges, premorals. Al relativista "tant se li'n fot tot" i això és profundament immoral. És deshonest considerar que el dolor d'un altre "no és qüestió meva".

En lògica (dins el mateix ordre) el contrari d'una proposició veritable és una proposició no-veritable. I els humans ens hem posat d'acord a considerar que és veritable un estendard ètic (la Declaració Universal dels Drets Humans) de manera que tot allò que sigui contradictori amb aquesta declaració (limitar drets, però també donar més drets dels que toquen) és immoral. I en conseqüència puc jutjar moralment sobre altres societats quan neguen els drets humans. El relativisme és una moral dels "motius" (històrics, culturals) però no una ètica de les "raons" (lògiques, universals i intersubjectives).

Un element que sovint posa nervioses les feministes i que té a veure amb el relativisme és el de la discriminació positiva o també anomenada acció afirmativa, teoria ètico-política que es va posar en circulació a Nord-amèrica en temps dels presidents Johnson i Nixon (anys 1960-1970) que, en definitiva, afirma que hi ha grups tradicionalment marginats: negres, sudaques, homosexuals, dones...que estan en situació d'inferioritat en la lluita per la vida i que, per això, han de ser "més ajudats" o privilegiats que la resta. Filosòficament, aquesta teoria es recolza en la idea que la justícia ha de servir com a instrument de reequilibri social (justícia distributiva-justícia social). La seva primera formulació en alguns discursos del president Kennedy (recollits a l'antologia: El deure i la glòria, a cura d'Allan Nevis, 1966), reivindicava la igualtat d'oportunitats, rectificant les desigualtats naturals. Al famós discurs "La família de l'home", davant el Consell protestant de Nova York afirmava: "Les benediccions de la vida no s'han distribuït imparcialment a la Família de l'Home", calia en conseqüència fer un esforç d'educació i d'ajuda internacional per tal de promocionar: "Dignitat i llibertat, aquestes paraules són el fonament com ho han estat des del 1947 del programa de seguretat mútua".

La teoria és correcta, però la seva praxi pot ser perversa i ha acabat provocant el que els sociòlegs nord-americans anomenen "còlera de l'home blanc" (que paga més impostos i obté menys serveis). La teoria de la discriminació positiva arranca d'una autèntica fal·làcia: la de considerar que hi ha individus en perpètua "minoria d'edat", pobres infeliços que pel fet de ser negres, sudaques o dones lesbianes han de ser ajudats, protegits i defensats com si fossin animalets en vies d'extinció. L'error és el de la "perpetuació". Es poden fer programes especials per ajudar a una minoria durant un cert temps, fins posar els membres del grup al mateix nivell, però és inhumà tractar "perpètuament", sempre, un grup com a menor d'edat. Considerar que tots els negres, els sudaques o les dones lesbianes són "bons" pel fet de ser membres d'un grup oprimit és una teoria tan clarament racista com la de considerar que "tots els jueus són dolents".

En una societat que es fonamentés en el relativisme "valdria tot", no hi hauria lloc per a la protesta moral i en conseqüència no hi hauria progrés. El relativisme i el subjectivisme moral paralitzen la millora social.

Cal distingir clarament relativisme moral de tolerància moral. El relativista està convençut que tot és relatiu i, en conseqüència tendeix al "tantsemenfotisme". En canvi el tolerant té consciència dels seus propis valors però els considera revisables. Tolerància és creure que l'altre pot tenir raó i que jo puc no tenir-la. Però el que lògicament és contradictori és considerar que tots tenim raó si fem coses diferents: no pot tenir raó al mateix temps l'africà que talla el clítoris a la seva filla i la feminista que afirma que això és una salvatjada; té raó qui més s'acosta al model moral universal que són els Drets Humans (amb totes les imperfeccions que els drets humans tenen arreu). El diàleg intercultural és un enriquiment mutu, però això no significa relativisme.

Una variant del relativisme és el subjectivisme. En un cert sentit, tota la filosofia occidental des de Descartes és subjectivista: vol dir que el "jo" és el centre del coneixement. Sóc jo qui penso i jo qui existeixo. Tradicionalment es diu que la filosofia grega i cristiana és objectivista: el que importa és la cosa (la Idea, Déu...), mentre que la filosofia moderna és subjectivista (el que importa no és tant l'objecte, la Idea o Déu, sinó el procés a través del qual Jo conec l'objecte, la Idea o Déu).

Però quan es parla de subjectivisme en ètica, es vol dir que no hi ha criteris, que tot és purament qüestió d'opinions. En aquest sentit es diu, també, que l'ètica no és una ciència; i que fora de la ciència només hi poden haver opinions. Aquest plantejament barreja nivells diversos:

1.- En ètica, sí hi ha criteris: la felicitat, l'harmonia... són objectivament constatables ni que sigui per reducció a l'absurd. El criteri fonamental de caire més general és el de l'utilitarisme: la major felicitat per al major nombre. Potser no puc "demostrar" que la justícia és bona; però puc demostrar que on no hi ha justícia hi ha més dolor, més misèria... que on n'hi ha.

2.- L'ètica no és una ciència perquè la ciència és descriptiva ("física") i, en canvi, l'ètica no aspira a explicar el món material sinó els conceptes a través dels quals valorem el factual. El fet que quelcom no sigui ciència no li treu valor absolut: enamorar-se o fer art no són cap ciència i, en canvi, produeixen també felicitat.

En resum, el subjectivisme és correcte com a element de tolerància (el jo reconeix altres jo) i incorrecte com a criteri valoratiu (el jo no pot negar la cosa).