ÈTICA DE MÍNIM I ÈTICA DE MÀXIMS



 

Quan la raó perd la seva brúixola s’allunya del sentiment, del dolor i de la compassió. Una raó reduïda no donarà lloc al somni de l’emancipació ni a l’ànsia de felicitat. Recuperar la raó compassiva i plasmar la utopia és per Adela Cortina l’objectiu. Aquesta utopia es convertirà amb Habermas en utopia de la comunicació o del enteniment dialògico entre els éssers humans.

Adela Cortina en el text creu oportú distingir en el àmbit moral entre una ètica de màxims i una ètica de mínims: entre aquells mínims normatius universalitzables, que són possibles per la dimensió autònoma del subjecte i dels que s’ocupen les ètiques deontològiques de la justícia, i els màxims a que es refereixen els projectes biogràfics d’autorrealizació. Per objecte tenen aquests màxims les ètiques de la felicitat, sempre que la felicitat no s’entengui només com plaer, sinó en l’ampli sentit humà d’autorrealizació.

Cortina insistirà en aquesta utopia de la comunicació i el diàleg en Razón comunicativa y responsabilidad solidaria amb la seva forta persistència en la constitució d’una Humanitat que neutralitzi el multiculturalisme i, al mateix temps, el respecti.

La rehabilitació d’una raó practica, responsable i solidària, l’establiment d’una moral universalitzable, avui, és una tasca urgent no pot ser silenciada per escrúpols positivistes, cientificistes, o del que siguin: aquest es el fil conductor d’Ètica Mínima, i que es refugia en la denominada, ja per Adorno, minima moralia, "ètica de mínims", que renuncia a parlar de felicitat i que és normativa. És una antropologia de mínims capaç de sustentar l’existència i validesa dels drets humans. Aquesta antropologia de cort personalista fa de l’home un ésser dotat de competència comunicativa, entenent per aquesta competència la capacitat de domini dels universals constitutius del diàleg.