1.- Etimologia de la paraula ‘psicologia’
La paraula ‘psicologia’ prové de dues paraules gregues: ‘psique’ i ‘logos’.
Psique: ‘alè vital’ i, per extensió ‘ànima’, ‘esperit’ o ‘ment’, paraules que en la psicologia contemporània no tenen de cap manera el mateix significat.
Per tant, ‘psicologia’ significa ‘estudi de la ment’. Però la paraula ‘ment’ és ambigua i convé diferenciar-la de ‘cervell’, d’ ‘ànima’ o d’ ‘esperit’. La psicologia es defineix d’una manera més restringida com: estudi científic de la ment i de la conducta en els humans i els altres animals.
William James la va definir dient que: ‘La psicologia és la ciència de la vida mental, dels seus fenòmens i de les seves condicions’.
Anomenem ment la capacitat de crear pensaments, tant de forma conscient com inconscient, mitjançant el raonament, la intuïció, els sentiments, etc.
La ment és una de les funcions del cervell, però no l’única (la major part del volum del cervell es dedica als processos d’ajustament de la visió binocular) i es caracteritza per ser bio / psico / social. Cada ment es diferent en la mesura que cada experiència és diferent: els continguts mentals són individuals i propis de cadascú.
Els psicòlegs en la mesura que s’autoconsideren científics tendeixen a no usar paraules difícils de definir com ara ‘felicitat’ o ‘llibertat’, donat que no són conceptes experimentals. Aquests temes són de caire filosòfic.
Actualment, paraules com ‘ànima’ o ‘esperit’ no es fan servir gairebé mai en psicologia, en la mesura que implícitament porten a una visió dualista de la ment.
‘Ànima’ és un mot que prové del llatí i significa ‘alè o força vital’ (en un sentit més o menys similar al que usem quan diem ‘anima’t!’ a algun amic en crisi). Algunes religions primitives (i la filosofia de Plató) consideren que l’ànima és el principi que mou (‘anima’) el cos i que entre ànima i cos i ha una diferència radical, com si es tractés de dos entitats incompatibles.
‘Esperit’ és un pseudònim de ‘personalitat’ o de ‘caràcter’, però tendeix a contraposar-se a ‘matèria’ i, per tant, no explica de manera adient la unitat de l’humà.
2.- La psicologia en tant que ciència: característiques
La psicologia es considera a si mateixa una ciència experimental, és a dir, un coneixement rigorós i per causes, que pot ser sotmès a prova i s’organitza de manera sistemàtica (és a dir, d’acord a principis objectivables).
Però cal recordar que hi ha dues menes de ciències: les ‘dures’ en què tot el seu contingut pot ser matematitzat (p. ex: la física) les ‘toves’ en què només pot matematitzar-se una part del seu contingut. La psicologia és una ciència ‘tova’. Es poden matematitzar aspectes com l’estudi de la memòria o la intel·ligència (test), però no són de cap manera matematitzables els sentiments, les emocions, etc., que tanmateix tots els humans posseïm.
La psicologia té quatre característiques:
1.- Experimental: perquè basada en l’experiència, no en hipòtesis indemostrables.
2.- Sistemàtica: perquè organitza i dóna unitat als coneixements segons principis científics: fa hipòtesis, les demostra i les organitza de manera comprensiva.
3.- Teòrica: perquè s’estructura en grans àmbits conceptualment significatius (sistemàtics).
4.- Multidisciplinar: perquè en el seu esforç per explicar la conducta, recull elements de la biologia, la sociologia, el medi ambient, etc.
3.- Que pretén fer un psicòleg?
Com tots els científics, també els psicòlegs busquen les causes de les coses. Això significa que pretenen respondre al ‘què’ passa i al ‘com’ passa en un fenomen psíquic. Aquest objectiu inclou quatre elements comuns a totes les ciències: descriure, explicar, predir i controlar.
1.- Descriure: recollir el màxim de dades possibles que ajudin a resoldre un problema. Un psicòleg ha de tenir en compte la freqüència, la durada, la intensitat i la latència (el temps transcorregut entre l’estímul i l’aparició de la resposta) de la conducta.
2.- Explicar: formular hipòtesis que ajudin explicar un fet, i revisar-les sotmetent-les a proves.
3.- Predir: en base a l’explicació d’un fet, anticipar les futures situacions, especialment les conflictives
4.- Controlar: posar les bases de la seva resolució d’una situació, per tal de permetre una bona adaptació del subjecte al medi.
4.- Què és un fenomen psíquic?
S’anomena fenomen qualsevol cosa o situació percebuda per un subjecte i que demana una explicació. Les teories s’elaboren per explicar els fenòmens. La diferència entre un fenomen i un fet s’estableix a nivell de l’observador. Un fet succeeix per ell mateix, un fenomen necessita un observador que li atorgui sentit.
Tradicionalment es considera que en la realitat hi ha tres menes de fenòmens diferents: físics, fisiològics i psíquics (o mentals).
Els fenòmens físics succeeixen al món extern, en l’espai i en el temps, són objectius i mesurables i es coneixen per extrospecció (és a dir, per anàlisi i del món extern): per ex.: la pluja.
Els fenòmens fisiològics succeeixen en el cos i, en conseqüència són interns tot i que tinguin repercussions externes. Són també objectius i mesurables i ocupen espai i temps, però es poden conèixer per extrospecció o per introspecció: per ex.: la menstruació.
Els fenòmens psíquics succeeixen en la ment (que té la capacitat d’elaborar un temps propi), són subjectius i sovint no mesurables i es coneixen per introspecció (és a dir, per la mirada al propi interior, a la ment...): per ex.: el somni, el deliri al·lucinatori.
De vegades s’ha dit que els fenòmens físics no són intencionals (segueixen lleis causals objectives amb independència que siguin desitjades o no), mentre que el fenomen mental té alguna mena d’intencionalitat, tot i que aquesta pugui ser fins i tot desconeguda pel subjecte (inconscient).
5.- Mots en ‘psi’: Psicòleg, psiquiatre, psicoanalista, psicopatologia, psicopatia, psicoteràpia...
En la mentalitat popular aquests mots sovint es confonen, tot i no tenir res en comú.
El psicòleg fa teràpia de conducta en sentit ampli; analitza la personalitat, l’aprenentatge, la inserció en l’àmbit laboral o escolar, etc. i proposa tècniques per transformar les relacions i millorar la inserció del subjecte. No es metge i, per tant, no utilitza fàrmacs, sinó que presenta tècniques o eines per transformar conductes.
El psiquiatre és un metge, especialitzat en els problemes de la ment i de la conducta. Utilitza fàrmacs.
El psicoanalista segueix una teràpia de conducta molt concreta: la de Sigmund Freud i la seva escola. Creu en l’existència d’una motivació inconscient dels actes humans de caràcter sexual, considera que es poden interpretar els somnis, etc. actualment és un mètode molt poc usat en psicologia.
Psicopatologia: qualsevol síndrome o malaltia mental.
Psicopatia és el nom genèric de les malalties mentals greus que es caracteritzen per un capteniment associal. Un psicòpata és incapaç de tenir sentiments de culpa.
Finalment, s’anomena psicoteràpia qualsevol reeducació (dels sentiments, del raonament, dels hàbits i conductes, etc.) que té per objecte ajudar a una persona en dificultats, sense aplicar-li fàrmacs. Pot fer-se individualment o en grup.
