RENÉ
DESCARTES
Altres Descartes
- Antecedents i significació del "Mètode"
- Per llegir el Discurs del Mètode
- Indicacions pràctiques per la lectura del Discurs
EL RACIONALISME:CARACTERÍSTIQUES GENERALS
El racionalisme es pot definir globalment com la filosofia que defensa l’autosuficiència de la raó com font de coneixement. Segons Hegel, aquesta autosuficiència es pot entendre de dues maneres:
1.-Negativament: És l’afirmació que l’exercici de la raó no pot veure’s limitat per cap instància superior (ni per la religió, ni per la tradició, ni per l’autoritat política,...etc.). Significa un trencament radical amb la concepció filosòfica medieval que subordinava la raó a la fe.
2.-
Positivament: El racionalisme diu que a la raó –i només a
ella– li pertoca jutjar sobre la veritat. La raó és autònoma i autosuficient.
Tota veritat ha de ser racional. Només la raó pot donar-se lleis a sí
mateixa.
Més
concretament, “racionalista”
és el filòsof que defensa sis tesis bàsiques:
1.-
Confiança en la raó:
És
un element bàsic que el racionalisme recull de l’herència cultural
del Renaixement. Després d’un període medieval en què la raó es
va subordinar a la fe, el
Renaixement va defensar l’autonomia de la raó, per sobre de la tradició
religiosa. La raó té un caire objectiu, universal i necessari, que la
fe i la tradició no tenen. La raó és el fonament també de la ciència i
és l’instrument a partir del qual l’home pot dominar el món.
La polèmica entre Racionalisme i Empirisme arranca del fet que per els empiristes britànics la sensibilitat (experiència sensible) està en la base de la raó mentre que pels racionalistes la raó humana és autosuficient.
Les
idees innates centrals per a Descartes són:
Jo penso = Jo existeixo
Idea de Déu
Idea del Món
L’existència
d’idees innates un tema polèmic perquè els empiristes les neguen
radicalment. Segons l’empirisme no tenim idees innates sinó que
la ment és una Tabula
rasa [llenç en blanc]. Això vol dir que quan naixem, naixem en blanc,
la ment és com un quadre en blanc o una capsa buida que es va omplint
a còpia d’experiències. És l’experiència l’únic instrument
de coneixement. Mentre les idees innates dels racionalistes són iguals
en tothom, l’experiència és particular i subjectiva. Per això hom
diu que el racionalisme tendeix al dogmatisme i l’empirisme (sobretot
Hume) tendeix a l’escepticisme.
Amb
les matemàtiques disposem d’una imatge del món objectiva i reduïble
a fórmules que la raó pot comprendre.
Descartes
arribarà a dir que les regles del mètode filosòfic han de ser tan clares
com les de les matemàtiques i Leibniz afegeix: Vindrà
un dia que els homes ja no discutiran més; s'asseuran al voltant d'una
taula i diran : "calculem!".
5.-
La centralitat del mètode:
Pensar correctament és “pensar ordenadament”. Si ens equivoquem en el raonament és perquè no ho fem amb mètode, és a dir, amb ordre, pas per pas. Etimològicament, la paraula “mètode”, que ve del grec, significa “camí cap a...”. Un mètode és un camí per arribar a la veritat. Els racionalistes diuen que si Galileu i la ciència física han superat el model medieval de la naturalesa és perquè han pensat amb regla, amb mesura, pas a pas, sense confondre desig i realitat. Convé recordar que quan Descartes parla de mètode, no distingeix entre el de les ciències físiques i el de la filosofia, sinó que considera, totes dues formes de coneixement com eines de coneixement igualment vàlides i que han de basar-se en els mateixos principis.
6.- La lluita contra l’escepticisme:
La
raó té un caire alhora objectiu (pot superar el dubte) i necessari (no
pot ser que no existeixi, sense caure en contradiccions). Per a Descartes,
el problema de la filosofia és mostrar la necessitat de la raó contra
qualsevol dubte escèptic. Quan l’escèptic dubta de tot
fa emprant la raó –i en conseqüència es contradiu. En un
món escèptic no hi hauria veritat possible o –alternativament–
no hi hauria possibilitat de coneixement racional. En conseqüència no
hi hauria ciència, ni saber rigorós. Tots els racionalistes lluiten contra
l’escepticisme perquè consideren que en un món escèptic no hi hauria
autonomia de la raó.
7.-
La racionalitat del món:
Si
la raó és l’instrument que té l’home per conèixer el món és
perquè el món mateix és racional. El món podria ser un atzar; podria haver-hi
un univers sense cap mena de regles, però observem que en la Física hi
ha lleis universals i necessàries. Per tant, entre el món i l’home
hi ha un element en comú: ambdós són racionals. Tots dos són expressió
d’una raó i és per això que l’home pot conèixer objectivament.
DESCARTES: EL CONTEXT HISTÒRIC
L’Europa en què va viure René Descartes (1596-1650) és la de la Guerra dels 30 anys, és a dir, el conjunt de guerres de religió que havien estat provocades per la irrupció de la Reforma protestant i la Contrareforma. El segle XVIII és un període de fam, pesta i guerres però també de descobriments científics importants. L’any 1609 Kepler formula la hipòtesi segons la qual els planetes giren al voltant del Sol descrivint el·lipses i no cercles perfectes i, simultàniament, Galileu construïa, a Pàdua, el primer telescopi astronòmic que permetia estudiar els moviments dels planetes. Per la mateixa època, el canceller anglès Bacon proposava el mètode científic inductiu com a propi de les ciències contra el deductivisme aristotèlic. El Concili de Trento (1545-1563) contra el protestantisme de Luter (1483-1546) marcà fortament el període.
A França el període de la vida de Descartes fou especialment mogut tant en l’aspecte religiós com en el polític. L’any 1610 va ser assassinat el rei Enric VI i l’any 1614 es produí la majoria d’edat de Lluís XIII que tingué com a ministre principal el cardenal Richelieu i que anà consolidant la monarquia centralista i catòlica. Els protestants, importants sobretot a Occitània i prop de la frontera suïssa, van ser brutalment perseguits en el marc de la Contrareforma. L’any 1562 eren 1.250.000 i cap a 1685 només en quedaven mig milió. El nostre filòsof, de fet, decidí marxar a Holanda perquè era l’únic país on es respectava el lliure pensament. Hi hagué també lluites entre el poder local i la monarquia absoluta (Guerres de la Fronda, entre 1648 i 1653) que finalment (quan Descartes ja havia mort) van portar al poder Lluís XIV, el Rei-Sol, exemple de centralisme polític despòtic.
DESCARTES:
UNA CRONOLOGIA
En la biografia de Descartes [en llatí: Cartesius] hom acostuma a distingir tres períodes, però aquesta distinció resulta sovint arbitrària. De fet, només hi ha un esdeveniment que el va marcar en profunditat, l’anomenada “meditació de l’estufa” (el dia 10 de novembre de 1619) que és el moment en què, segons ell mateix va explicar al Discurs del mètode va tenir la intuïció de la necessitat del mètode i de la primera veritat. Fins i tot suposant que Descartes hagués volgut solemnitzar un moment especial, aquesta circumstància mereix ser analitzada a part.
Les tres etapes de la vida de Descartes són:
1º-
Anys de formació:
1596: René Descartes neix a La Haye (Turena, França, al sud est de París; avui la localitat s’anomena Descartes), el 31 de març de 1596. El seu pare, Joaquim era un membre del Parlament de Rennes (a la Bretanya francesa) i pertanyia a la “noblesa de toga”, val a dir, era un advocat ric que havia comprat un títol nobiliari (una baronia) per ascendir socialment. La mare del petit René mor a l’any següent, de sobrepart i el futur filòsof va ser educat per l’àvia, mentre el pare es tornà a casar. Això ha estat considerat important per alguns biògrafs, perquè Descartes tenia un temperament força esquerp, pessimista i tímid. Mai no es va casar i (a la manera estoica) va preferir una vida allunyada del poder.
1606-1614: Estudia al Col·legi Reial de La Flèche, dirigit pels jesuïtes i dedicat a l’educació de joves nobles. Descartes era un noi malaltís que tenia sovint permís per estar-se al llit i llegir. Aquesta tendència a la misantropia va conservar-la sempre. Descartes sempre es sentí molt orgullós de ser alumne dels jesuïtes. Va estudiar amb ells la física de Galileu (que, oficialment, estava prohibida) però la filosofia que va aprendre fou, en canvi, molt tradicionals i escolàstica. Anys a venir, en el Discurs del mètode mostrarà el seu escàndol per la manca d’adequació de la filosofia a la nova mentalitat científica.
1616: Es llicencia en Dret per la Universitat de Poitiers; però mai no exercí.
2º.- Anys de recerca:
1618: Per tal de “llegir el gran llibre del món” i com era habitual entre joves nobles, s’allista a l’exèrcit de Maurici de Nassau. Participa en els primers temps del que després va ser la Guerra dels 30 Anys. Coneix el matemàtic Isaac Beeckman, amb qui tindrà correspondència fins 1630, discutint qüestions de lògica, física i matemàtiques.
1619: Canvia de bàndol en la guerra i s’allista amb Maximilià de Baviera. Aquest fet avui ens pot sorprendre, però era habitual a l’època, amb soldats mercenaris. Trobant-se aïllat per la neu a la caserna de Neuburg es produeix la intuïció del seu mètode: la famosa “meditació de l’estufa”, després de la qual decideix abandonar l’exèrcit i dedicar-se de ple als estudis filosòfics (1620). La “meditació de l’estufa” és una reflexió que feu, aïllat en mig de la guerra, sobre la idea de d’ordre i les conseqüències que d’aquest fet se’n podien seguir per a la fonamentació d’una filosofia. Degué ser un cop psicològic fort perquè al Discurs del mètode la retreu com un esdeveniment crucial.
3º.-
Anys de producció:
1625-1927: Viu a París, pràcticament reclòs, posa en ordre els seus pensaments i comença a redactar. Fa amistat amb el cardenal du Bérulle, que l’anima a escriure.
1628: Viu al camp. Escriu les Regulae [“Regles per a la direcció de l’enginy”] obra inacabada que conté 21 regles per a cercar la veritat. És possible –però no del tot segur- que formés part d’un grup secret d’intel·lectuals, els Rosa-creu, que intentaven fer gestions diplomàtiques per aconseguir la pau en la guerra dels 30 anys. La divisa del seu escut era: Larvatus prodeo [Avanço amagat] i Descartes li farà honor portant tota la seva vida les seves gestions en gran secret.
1629: Marxa a Holanda (l’únic país europeu del moment sense restricció a cap pràctica religiosa i que respectava la llibertat de consciència) on viurà fins 1649. Canvia sovint de domicili d’una manera difícilment comprensible. Coneix Helena –una serventa seva- amb qui viurà maritalment -i fins tingueren una filla que morí d’escarlatina. Es dedica a fer disseccions d’animals, estudia problemes metafísics i adreça una important correspondència a Élisabeth i a homes de ciència, com Huygens i Mersenne. Les cartes a la princesa Élisabeth (exiliada a Holanda després de la destitució del seu pare el rei Frederic de Bohèmia) són especialment importants per a copsar problemes com la unió del cos i l’ànima (maig, juny de 1643) i l’opinió de Descartes sobre problemes de moral (1645 .1646).
1633: La
Santa Seu condemna Galileu i Descartes renuncia a publicar el llibre sobre
El Món.
1637: Al
juny publica el Discurs del mètode
que, com el seu nom indica, era el pròleg o l’explicació del mètode
que li havia permès escriure tres llibres científics: Diòptica,
Meteors i Geometria editats al mateix volum. En el Discurs se’ns ofereix, en definitiva una autobiografia intel·lectual
(ell en diu “la història del meu esperit”) i, en síntesi,
els seus principis gnoseològics i metafísics.
1640: Publica
en llatí les Meditationes de prima
philosophia [“Meditacions metafísiques”] en què estableix
el fonament metafísic de la ciència i vincula el coneixement de Déu a
la certesa de la geometria. El text es tradueix al francès l’any
1647.
1643: Polèmica
contra Descartes, atacat, entre d’altres, pels jesuïtes.
1644: Publica
els Principia philosophiae,
una mena de resum del seu pensament.
1649: Cristina
de Suècia, reina de tarannà obert (i lesbiana, cosa que a l’època
era tot un escàndol), convida Descartes a viatjar a Suècia. Com que a
Holanda la polèmica anticartesiana augmentava i a França es vivia en plena
guerra civil –La Fronda- decideix acceptar la invitació i dóna classes
de matemàtiques a la reina.
1650: Descartes
s’ensopeix a la Cort, escriu que Suècia és “el país dels óssos”
i vol marxar; però mor d’una pulmonia l’11 de febrer.
PER
QUÈ DESCARTES ÉS EL PARE DE LA FILOSOFIA MODERNA?
S’acostuma a considerar que Descartes és el pare de la Filosofia moderna perquè amb la seva obra es produeix un canvi en la pregunta sobre la qual s’articula la filosofia. Es passa d’una filosofia de l’essència, que havia estat la grega i la medieval, a una teoria del coneixement humà. No és que deixi d’interessar la pregunta per l’ésser, sinó que aquesta pregunta es copsa des del subjecte que coneix i a partir d’una valoració central de la ciència com a model de coneixement.
Text
per a analitzar:
DESCARTES:
Método y razón.
Es usual llamar a la filosofía de Descartes racionalismo y a su método se le apellida "racional". Más ¿qué sentido tiene llamar al método cartesiano "racional"?. Puede dársele el nombre en tres sentidos: En el primero de ellos se trata de un conjunto de fórmulas - instrumentos con los que adquirir la razón. En segundo lugar el método es racional en cuanto está destinado a ser un instrumento de depuración de la razón. En tercer lugar el método es racional porqué encuentra su más genuino fundamento en la razón. Naturalmente estas tres acepciones no se contraponen entre sí, sino que, por el contrario, las dos primeras encuentran su más pleno sentido en la tercera.
El pensamiento cartesiano exige que se le contemple dentro de su panorama
histórico, con respecto al cual adquiere como punto de partida la dirección
y el sentido que le caracterizará. Se trata de la aparición de una nueva
ciencia que exige para su constitución el auxilio del método. La ciencia
asumida por el pensamiento cartesiano apunta hacia el ámbito de la matemática
sin que por ello quepa reducirla o identificarla con ella, y tiene su
más genuina fundamentación en y por la razón. La razón que, para su autoafirmación,
viene a exigir unas disposiciones nuevas y una especial preocupación metodológica.
Toda la obra cartesiana pone de manifiesto un intento de autoafirmación
de la razón.
La
modernidad filosófica que aparece en el Discurso... con una gran preocupación
metodológica, se caracteriza en Descartes, por ser un intento de justificación
desde la propia razón en que se funda (...) El método se inserta dentro
del ámbito de la razón y en ella encuentra su fundamento sin ser en ningún
momento substitutivo o mero instrumento externo de su capacidad. Dicho
con palabras de E. Roznay: "el espíritu crítico - libre que se arma
con el método cree firmemente en la cognoscibilidad del mundo. En otros
términos, cree, no solamente en nuestra capacidad subjetiva de conocer,
sino también en que el mundo mismo
es susceptible de servir de objeto al conocimiento".
Para ello el sujeto de razón debe incardinarse en el ahora y el aquí y fundarse en ellos, porqué la ciencia, posibilitada de la mano del método, exige no sólo la eliminación de fines espúreos y partidistas de la investigación, sino también, en segundo lugar, desprenderse de la tradición, del argumento de autoridad y de la posesión meramente memorística de contenidos desconectados entre sí: "Jamás seremos matemáticos, por ejemplo, aunque sepamos de memoria las demostraciones hechas por todos los demás, si nuestro espíritu no es capaz de resolver por sí mismo todo tipo de problemas, ni jamás llegaremos a ser filósofos aunque hayamos leído todos los razonamientos de Platón y Aristóteles, si no podemos dar un juicio sólido acerca de las cuestiones propuestas, pues, en tal caso, parecería que hemos aprendido historias pero no ciencia; La ciencia exige un cuerpo de doctrina obtenido por la razón y nunca un mero conjunto de razonamientos realizados por "impulso", "conjetura" o "meramente probables". El método viene, pues, exigido por el desarrollo de la razón y constituye a su vez un desarrollo constructivo de ésta. El método conduce a la ciencia que, a su vez, lo verifica. El método constituye, en definitiva, la arquitectura de la razón.
Eugenio Trías.
PER
QUÈ DESCARTES ÉS EL PARE DE LA FILOSOFIA MODERNA? (II). EL TRENCAMENT
AMB L’ESCOLÀSTICA.
La filosofia racionalista cartesiana és també la primera filosofia de la modernitat perquè expressa un trencament amb el tarannà de l’Escolàstica medieval teocèntrica. El racionalisme, entès com a confiança en la raó, no és altra cosa que la confirmació de l’orientació del Renaixement: l’home (i la seva capacitat racional) són el centre del món [antropocentrisme] , per oposició al conjunt de creences medievals (teocentrisme, recerca del sentit del món en un més enllà extramundà... ).
Descartes
sap perfectament que la filosofia escolàstica ha periclitat. Els escolàstics
havien volgut fer de la filosofia una ciència universal de la raó, però
res del que afirmen pot suportar la prova cartesiana del dubte. Des del
punt de vista científic, l’escolàstica era ineficaç perquè es limitava
a repetir les idees d’Aristòtil, que Galileu havia deixat fora de
circulació. Filosòficament, l’escolàstica tampoc no tenia validesa
perquè, tot i intentar crear un sistema racional que ho lligués tot, en
realitat li fallava el fonament (posat en Déu, per comptes de l’home).
Precisament el que buscarà Descartes és un “fonament indubtable”,
que situarà en la raó i no en Déu.
L’escolàstica havia caigut en tres errades, molt típiques, a tot arreu i en totes les èpoques, de les formes de pensament en decadència: el criteri d’autoritat, el verbalisme i l’ús banal del sil·logisme.
Criteri
d’autoritat: Tot
el que havien dit els clàssics i, particularment, Aristòtil era veritat,
sense cap crítica possible.
Verbalisme:
L’Escolàstica
multiplicava l’ús de mots sense significat (substància primera i
substància segona, per exemple). Amb aquesta retòrica s’intentaven
resoldre “a priori”, problemes que en realitat només es podien
solucionar a través de l’observació empírica o de qualsevol mètode
objectiu.
L’ús banal de la sil·logística: L’ús que fa l’Escolàstica de la lògica no és
adient, perquè no aporta informació nova. Si es diu que: “Tot home
és mortal”, afegir que “Sòcrates és mortal” resulta
absurd.
El
racionalisme és una filosofia moderna en la mesura que opta per l’autonomia
i l’antropocentrisme contra la tradició medieval. Descartes, en
una coneguda frase de la 6ª part del Discurs
del mètode,
dirà que hem de ser: Maîtres
et possesseurs de la nature [“amos i senyors de la natura”]. La filosofia racionalista
és una filosofia de la confiança en l’home i de l’acció, contra
una escolàstica que es limitava a veure el món com sortit d’una
voluntat estàtica de caire diví.
L’escolàstic
considera que Déu “es revela” a través de la natura i del
món i el filòsof (com el teòleg), ha de donar compte d’aquesta revelació.
El pensador de l’Edat Moderna, en canvi, veu un món que “no
està acabat” perquè la raó encara no ha triomfat i no l’ha
dominat plenament.
Mentre
l’escolàstica és una teoria de la contemplació, el filòsof racionalista
(que se sap pensant i autònom) vol actuar sobre el món i canviar-lo amb
l’ajuda de la tècnica –no endebades els racionalistes són
bons matemàtics!- Cal actuar sobre les coses, i transformar-les, de manera
que puguin ser útils al gènere humà.
DESCARTES
I LA FÍSICA DE GALILEU
Hi
ha un retrat de Descartes, obra de J.B. Weenix que es conserva al museu
d’Utrecht, en què el filòsof apareix amb un llibre obert. Si ens
hi fixem, al llibre posa: Mundus
est fabula.
Per què apareix aquesta inscripció? En quin sentit podia creure Descartes
que el món és ficció? La resposta, més que en el desengany del món propi
del barroc, cal trobar-la en la seva relació amb la física galileana.
Galileu ha mostrat que la imatge del món que provenia de la tradició aristotèlica
medieval era, estrictament, parlant, una faula. Convé no oblidar que Descartes
havia escrit que si la física de Galileu era falsa, llavors també ho seria
la filosofia cartesiana perquè ell havia reflexionat seguint les pautes
del mètode galileà en física: Confesso
que si aquest sentiment del moviment de la terra és fals, també ho són
tots els fonaments de la filosofia. La condemna de Galileu per l’església (1633) significa
un trencament entre fe i raó que ressona encara avui. Reivindicar Galileu
és per a Descartes, una forma de reivindicar el mètode.
Hi
ha un punt de trencament entre la física de Galileu i totes les anteriors,
que no està tant en el trencament del geocentrisme –que provenia
de Kepler- com en la crisi de la idea de teleologia. “Teleologia”
és un mot que prové de “telos” (finalitat). Els grecs i els
medievals havien tendit a considerar que l’univers actua amb un
caire finalista. Però la nova física havia mostrat que l’univers
aristotèlic escolàstic era pura i simple ficció. Descartes considera que,
després de Galileu, cal prescindir de la idea de causa final. En la realitat,
l’únic que importa és la causa eficient: el cosmos es mou per si
mateix segons regles matemàtiques de caire objectiu. Galileu ha mostrat
que en el món físic, la pregunta “per a què” no és important.
El que cal és saber el “com”, perquè la naturalesa s’explica
a si mateixa –i la raó pot comprendre-la perquè, com ell va dir
en una famosa frase: El llibre del món està escrit en caràcters matemàtics.
El
món de Galileu és geomètric –i Déu una mena de gran geòmetra- i
Descartes, tot i que accepta que existeix també un ordre infinit de caire
diví, hi està bàsicament d’acord, al menys pel que fa a la situació
de l’home i al món físic. Si coneixem la figura i el moviment de
la cosa, coneixem la cosa en els seus paràmetres fonamentals. A l’època
renaixentista havia estat força divulgada la idea que al món hi ha una
mena d’ànima còsmica, més o menys divina. Descartes, amb Galileu,
s’oposa a aquesta concepció. El que hi ha al món són un conjunt
de lleis físico-matemàtiques que s’expliquen a sí mateixes. La naturalesa
no consisteix en una mena de moviment còsmic, sinó en un conjunt de moviments
local que són de caire matematitzable.
Hi
ha tres lleis que expliquen el moviment dels éssers, que en llenguatge
modernitzat, podem anomenar: principi d’inèrcia / principi de conservació
de la quantitat de moviment / principi de privilegi del moviment rectilini.
Amb aquests tres principis i les matemàtiques podem fer una descripció
demostrativa del món.
1.-
Principi d’inèrcia: Cada part de la matèria continua sempre en un mateix estat,
mentre no es trobi amb una altra que l’obliga a canviar.
2.- Principi
de la conservació de la quantitat de moviment:
Quan un cos n’empeny un altre no
pot donar-li cap moviment si no en perd a la vegada igual del seu, ni
prendre-l’hi que el seu no augmenti.
3.- Principi
de privilegi del moviment rectilini:
Quan un cos es mou, cadascuna de les seves
parts tendeix a continuar en línia recta.
Amb
aquests tres principis podem imaginar el món com una gran màquina que
es comporta a partir d’aquest programa. [mecanicisme]. Els tres
principis tenen, a més, una altra utilitat. Permeten prescindir de l’aparença
sensible dels fenòmens i reconstruir-los racionalment, només a base de
les seves propietats físiques i matemàtiques, de manera que la raó triomfa
sobre l’experiència purament sensible i no matemàtica. De fet, tota
la ciència moderna funcionarà així: prescindint de l’experiència
sensible i reconstruint la realitat de manera racional amb ajuda de les
matemàtiques.
La
geometria –però- és finita i, per tant, no pot crear veritats matemàtiques
(la creació de veritats matemàtiques resta limitada a Déu) però pot registrar
i descriure objectivament el món. Tot i que el món sigui una entitat infinita
i oberta en totes direccions, Descartes creu haver trobat unes regles
que ens permeten descriure’l d’una manera clara i distinta.
Quan Descartes parla del Mètode
cal
tenir present que el que pretén és traslladar a la filosofia –i
específicament a la metafísica- allò que en la física cartesiana ja ha
funcionat correctament i de manera creativa.
EL
DUBTE
Hi
ha un tòpic absurd, per infantil, que presenta Descartes com un filòsof
que passava el seu temps dubtant de tot. Però més aviat es tracta del
contrari: per a un cartesià només és veritat l’indubtable. El dubte
només és interessant com una etapa (provisional) fins deixar de dubtar...
Descartes centra la seva filosofia en la lluita contra l’escepticisme;
busca un fonament dret i segur pel coneixement humà. No estaria gens d’acord
amb la frase de Calderón sobre que “la vida es sueño”. Al
revés, la vida necessita criteris clars i evidències sobre les quals construir
el projecte racional. Si dubtem és per una necessitat metodològica; perquè
per fer filosofia abans que res ens hem de posar en una situació de recerca
fins assolir una primera veritat. Dubtem per arribar a quelcom que no
pugui ser dubtat i que resulti evident per si mateix. Aquest fonament
serà: "Jo penso, jo sóc", però no s’hi arriba sense fer
un llarg camí que no admet marrada.
El
dubte es fa necessari, a més, perquè s’ha constatat la insuficiència
de la vella física. Cap de les ciències tradicionals (física, matemàtiques...)
no està lliure de la possibilitat d’error i cap no ens dóna –tampoc-
una primera veritat evident, universal i necessària.
Per arribar a aquesta primera veritat, que fonamenta la raó humana, cal fer el procés de posar entre parèntesi el que creiem saber fins a tenir un criteri que ens permeti distingir si allò que sabem és prou ben fonamentat o no. Per Descartes el dubte és una forma de posar en crisis el coneixement rebut i encara no prou clar i distint. La religió, la tradició, etc. ens han explicat moltes coses, però tenim el dret a preguntar-nos què val de debò, racionalment, tot això. Podrien ser un feix de mentides i, en conseqüència, caldria prescindir-ne: el procés del dubte és una forma de depurar la racionalitat.
Montaigne, un filòsof escèptic cronològicament una mica anterior, s’havia preguntat: “què sé?” (qu’sçais-je?) i havia arribat a la conclusió que l’home no pot saber res de seriós i tot han de ser provatures (per això la seva obra es diu Essais). Descartes vol fer un pas més enllà, en la línia de la fonamentació del coneixement.
Cal fer atenció: el dubte cartesià no és escèptic; no es tracta de destruir-ho tot perquè si. Es tracta, ben al contrari, de construir un dubte metòdic, ordenat, que avanci pas per pas fins al coneixement de la veritat. En resum, dubtem per arribar a una posició en què deixem de dubtar i el dubte té un sentit auxiliar. Ens ajuda a descartar allò que no se’ns aparegui com a indubtable i ben fonamentat. La demostració del triomf de la raó consisteix precisament a mostrar que podem escapar del dubte i fonamentar el saber en un principi indubtable [cogito].
A
la primera part del Discurs del
Mètode ens explica la insatisfacció que li havia produït la filosofia
escolàstica que havia après amb els jesuïtes. Quan es refereix a la filosofia
escolàstica en diu dues coses:
- “Dóna mitjans per fer-se
admirar pels menys savis" (és una retòrica).
- La filosofia no ha progressat [aquesta crítica la
repetirà més endavant Kant] La física gràcies a la matemàtica de Galileu
ha augmentat el coneixement humà. En canvi en filosofia continuen discutint
les mateixes qüestions que Plató i Aristòtil.
El dubte cartesià és una prova que la raó es posa a ella mateixa. No es tracta de dubtar per dubtar; es tracta de dubtar per trobar un millor fonament a la raó. El món és ple de coses que creiem però no entenem. Cal fer un procés de dubte per poder entendre el món racionalment i per poder anar més enllà de les posicions escèptiques.
El
dubte cartesià té tres característiques:
1.-És
universal:
Universal significa que té un abast general sobre totes les coses. Podem
dubtar sobre el món, sobre la tradició, sobre la fe,.. perquè no són nocions
clares i distintes per elles mateixes. Jo podria haver estat enganyat.
2.-És
metòdic:
És ordenat, va pas per pas. No es tracta de dubtar de tot, ni de qualsevol
manera. Cal seguir unes regles del mètode per evitar l’escepticisme.
Hi ha, però, una cosa que Descartes no dubtarà mai: La coherència dels
seu propi jo. Descartes dubta dels objectes (coses) però no dubta sobre
ell mateix. Que el jo és capaç de conèixer objectivament és quelcom que
Descartes, com hereu del Renaixement, no dubta.
3.-És
teorètic:
No és pràctic, ni té caràcter polític. El dubte en Descartes és sempre
un instrument. Dubtem per fonamentar millor la nostra raó. Descartes deixa
fora del dubte tots els elements ètics, polítics, etc.
Ell
mateix diu que no es tracta de canviar el món sinó de canviar-se a sí
mateix. Descartes pretén repensar la filosofia des del seu propi fonament
i no provocar un canvi social o un dubte escèptic.
Els motius del dubte són fonamentalment quatre:
1.-Dubte
dels sentits:
Els sentits corporals ens enganyen. Veiem miratges, ens expliquen coses
contradictòries. Per tant no podem fiar-nos-en. No ens donen una informació
clara i distinta.
2.-Dubte
del món extern:
Sovint no podem distingir entre un somni i la vigília (tornem al tema
de Calderón: “la vida es sueño) , per tant no podem estar gaire
segurs de l’existència real del món extern, que ens arriba només
a través del coneixement sensible.
4.-Dubte
del geni maligne:
“Geni maligne” és una invenció de Descartes que apareix en les Meditacions
Metafísiques. Vindria a ser una mena de follet enganyador que ens
fa creure que és veritat allò que no és veritat. És una hipòtesi prou
agosarada per l’època perquè, en el fons, el que significa és que
(potser) el món no sigui la creació d’un déu de bondat sinó d’un
poderós monstre dolent.
LA
MORAL PER PROVISIÓ
La
moral “per provisió”, incorrectament traduïda com moral “provisional”,
consisteix en un conjunt de regles de prudència que Descartes decideix
emprar per poder fer un procés de dubte metòdic –val a dir, “ordenat”-
en pau i tranquil·litat. La moral per provisió és una estratègia per intentar
aconseguir la calma necessària per a reflexionar en mig dels trasbalsos
propis d’un segle de guerres de religió.
Descartes
és un dels pocs filòsofs que no ha escrit res –o gairebé res- sobre
política. Entra dins el possible que, almenys al principi del seu exili
holandès i a finals de la seva estada a França, Descartes hagi format
part d’un grup secret d'intel·lectuals anomenats els “Rosa-creu”
que constituïen una mena d’enllaç entre les diverses potències enfrontades
a la guerra dels 30 anys i que buscaven una diplomàcia de la pau per mitjans
conspiratius i secrets. Però, tot i que hi ha alguns indicis de viatges
estranys i que ens manca informació sobre els seus moviments, no ens ha
pervingut cap prova indubtable de la suposada militància Rosa-creu. En
tot cas, l’única passió política de Descartes fou aconseguir la
pau en un segle de guerres de religió brutals. Per a Descartes, la pau
és el bé més alt i la llibertat personal és la condició del treball intel·lectual
profitós.
En
una carta a la princesa Elisabeth (setembre de 1646) rebutja categòricament
les doctrines de Maquiavel i al seu tractat de Les
passions de l’ànima critica també els “preceptes molt
tirànics” que Maquiavel dóna als prínceps i s’indigna del
fet que no distingeixi entre amics i enemics i que –a més- el maquiavelisme
autoritzi a enganyar els amics. Es podria dir que Descartes s’oposà
sempre a la “lògica” de l’acció política i que, més
aviat, s’inspirà en principis estoics i epicuris. Com els estoics,
creu que l’home ha de vèncer-se a sí mateix abans que intentar canviar
el món, seguint la idea de l’autodomini del savi. Com els epicuris
procura “viure amagat”.
La
moral per provisió és consistent amb aquesta concepció del món. L’expressió
“moral per provisió” s’ha d’entendre en el mateix
sentit que per fer una excursió o una expedició militar es necessiten
provisions pel camí. Es tracta de viure d’una determinada manera,
atenent i acceptant exteriorment les lleis del país per tenir, a canvi,
la calma i la tranquil·litat necessàries per poder dedicar-se a l’ofici
(bastant subversiu) de pensar lliurement.
Les
regles de la moral per provisió són:
1.-
Obeir les lleis i els costums del país, conservant la religió dels pares.
2.-
Ser al màxim ferm i segur.
3.- Vèncer-se a sí mateix abans que intentar vèncer a la fortuna.
4.-
Dedicar-se al conreu de la raó.
Com
es pot observar, aquestes normes –bastant senzilles i d’inspiració
estoica- ja indiquen que Descartes no era de cap manera un radical ni
el seu dubte volia portar a l’escepticisme sinó a la fonamentació
de la racionalitat. El que
ell pretén no és destruir-ho tot, sinó bastir la casa nova de la raó.
Seguir una “moral per provisió” ajuda a continuar reflexionant
en calma i profundament, travessant els període de dubte sense quedar
aturat en l’escepticisme.
EL
MÈTODE (ordre) I LES REGLES METÒDIQUES
El
mètode és una forma que té l’esperit humà per tal de fer progressar
la raó. Sense mètode només hi pot haver confusió. Però si la intel·ligència
humana avança pas per pas, és a dir, d’una manera ordenada i racional,
no caurà en l’error, i no confondrà el que és veritable amb el que
és fals, ni el que és fals amb el probable. En una obra de joventut que
Descartes no va arribar a publicar: "Regles
per a la direcció de l’esperit" (Regulae) diu:
"Entenc per mètode, algunes regles certes i fàcils gràcies a les quals tots els qui les observin exactament no suposaran mai veritable el que és fals".
Això
és el que fan –sense saber-ho- els matemàtics que disposen d’axiomes,
teoremes i regles de càlcul. Comencen amb les coses més simples i evidents
per elles mateixes i van avançant pas per pas, a través d’encadenaments
rigorosos d’unes veritats amb unes altres. “Evidència i certesa”
és el que busquen els humans en totes les coses de la vida i és el que
–segons Descartes- fins ara només s’ha trobat en l’àmbit
de les matemàtiques. Es tracta d’estendre a la filosofia els mateixos
principis que usen la matemàtica i la física.
El mètode cartesià s’inspira en el mètode de Galileu. Galileu ha fet progressar la física arrencant d’intuïcions evidents i de deduccions a partir de primeres intuïcions. Cal seguir aquest exemple i per això mateix la paraula “mètode” en Descartes ve a significar el mateix que ordre. Cal procedir pas per pas si volem arribar a progressar en el coneixement. En aquest coneixement metòdic es tracta de seguir el mateix procediment que ja abans han tingut les matemàtiques. Les matemàtiques i la física han progressat, la filosofia no; per tant hem d’adoptar el mètode i l’ordre matemàtic.
Cal
tenir present que quan Descartes parla de mètode no es limita només al
mètode de la filosofia; per Descartes tot el coneixement en el seu conjunt
és metòdic. El mètode és el camí pas per pas que segueix la ciència. L’arbre
del saber té, per així dir-ho, dues branques:
-La Física.
-La Metafísica.
Si
el que proposa Galileu ha funcionat en el cas de la Física el mètode ha
de funcionar també per a la Metafísica i la teoria del coneixement.
El
mètode, en sentit cartesià, són un conjunt de regles que ens permeten
progressar en el coneixement i arribar a la primera veritat.
L’experiència
del dubte ens ha ensenyat que el món de les coses (factual) és ple de
contradiccions i que necessitem un principi d’ordre (metodològic)
que ens ajudi a arribar a la veritable evidència absoluta a còpia de raonaments
ben construïts:
LES
REGLES DEL MÈTODE
Al
Discurs del mètode (II part)
Descartes vincula l’essencial del seu mètode a quatre regles que
seran útils si se les aplica en qualsevol circumstància de la vida –no
només en el camp de la filosofia. Seguir les regles del mètode és com
fer l’exercici quotidià de pensar ordenadament. En definitiva, les
regles del mètode són una pràctica de la intel·ligència que s’acostuma
a pensar seguint quatre criteris:
1.-Evidència:
És la regla fonamental. "Cal no admetre res que pugui ser dubtós,
s’ha d’acceptar només allò que es presenta a la nostra intel·ligència d’una manera tal que no és possible cap
mena de dubte. Metodològicament, si alguna cosa pot ser considerada dubtosa
cal considerar-la falsa".
2.-Anàlisi:
"La evidència només es pot tenir sobre idees simples; per
tant l’anàlisi ens ha de servir per arribar a aquestes idees simples"
La paraula anàlisi en Descartes significa el mateix que divisió. Consisteix
a dividir el problema plantejat en tantes parts com sigui possible fins
a arribar als elements o idees que puguin ser coneguts immediatament com
a veritables i dels quals no pugui formular-se cap dubte.
3.-Síntesi
o inducció:
Una vegada hem convertit els compostos en idees simples cal tornar a recomposar-los
a través de la síntesi. Es tracta d’elaborar una cadena d’intuïcions
simples, parcials, que poden percebre d’una manera intuïtiva, formant
una cadena de d’induccions perfectament correlatives al resultat
de la qual seria una intuïció evident i sense error.
4.-Enumeració
o deducció:
Cal revisar tot el procés del coneixement fins estar segurs que res no
hi manca i que podem excloure tot el que no és necessari però que alhora
hem comprovat el conjunt del procés fins obtenir una intuïció general
i una evidència simultània en el conjunt.
Tot el mètode es redueix bàsicament a la primera regla: l’evidència. Si una cosa és evident no pot ser falsa. Cal aconseguir una intuïció evident per ella mateixa "Jo penso, jo existeixo" i, a partir d’aquí, fonamentar deductivament tot el saber. (Tota ciència deriva del fet primer que és jo penso, val a dir de l’autonomia de la raó)
Com que aquest mètode ha funcionat en la física - matemàtica de Galileu i cal estendre’l al conjunt del saber.
Comenteu
aquest text:
LAS
IDEAS CLARAS Y DISTINTAS
Lo primero que hace Descartes es distinguir entre los pensamientos. Los
pensamientos son muchos, múltiples, variados. Yo pienso una porción de
pensamientos; yo pienso el sol, la luna, esta habitación, el triángulo,
el ángulo, el poliedro, la raíz cuadrada de tres, Dios. Todos estos son
pensamientos míos: Lo primero que hace Descartes es distinguir entre ellos
y los divide en dos grupos: unos en los cuales yo mismo veo, examinándolos
como tales pensamientos, que son pensamientos embrollados, pensamientos
donde lo pensado dentro del propio pensamiento está confuso, está oscuro;
no están definidas netamente las partes internas de ese pensamiento; no
están no están tampoco separados claramente lo pensado en él con lo pensado
en otros pensamientos. Y otros pensamientos, en cambio, son claros y distintos.
Lo pensado en ellos es claramente discernible de lo pensado en cualquier
otro pensamiento y, además, lo pensado en ellos está perfectamente dividido
en sus elementos, de suerte que yo puedo posar la atención sin confusión
alguna en los diferentes elementos o partes de que este pensamiento se
compone.
Manuel
García Morente: Lecciones preliminares
de filosofía
