OBJECTIU DE LA CINQUENA
MEDITACIÓ: En
aquesta meditació es tracta de demostrar l’existència de Déu — l’única en què
la idea implica necessàriament l’existència — a partir de les nocions
matemàtiques. A partir del moment que tinc en la meva ment la idea de Déu,
necessàriament, per la consideració de la seva natura, he d’admetre que Déu
(summa perfecció) existeix necessàriament. Si Déu és pensat com a perfecte, no
pot no-existir. Que la idea de Déu sigui evident garanteix el coneixement clar
i distint de les altres coses.
En la meditació tercera s’havia
justificat l’existència de Déu a partir de la meva ment (de la idea que està en
mi) i se l’havia presentat com a causa de les meves idees. Ara es tracta de
plantejar el tema des d’un altre punt de vista: es vol mostrar l’existència de
Déu a partir del seu propi concepte. Hi ha idees que van lligades en la ment,
com la de muntanya i vall. Si penso l’una necessàriament he de pensar altra [«no
puc concebre un Déu sense existència, ni una muntanya sense vall» — paràgraf
4rt]. Si de la idea d’un triangle euclidià en puc deduir que la suma dels seus
angles val dos angles rectes, igualment de la idea d’un ser sobiranament
perfecte n’he de deduir la seva existència, en la mesura que l’existència és
una perfecció.
RESUM DE LA CINQUENA MEDITACIÓ:
1.- Estudi de les coses materials
.- Abans de considerar el problema de
la seva existència, cal estudiar les idees que hom té (— les idees en tant que són en el
meu pensament). Són idees distintes o confuses? [paràgraf 92 del text]
.- Examen de la idea d’extensió
divisible: és una idea clara i distinta a partir de la qual s’han format les
idees matemàtiques. El rerefons del text és platonitzant. («quan començo a
descobrir-les em sembla que no aprenc res de nou, sinó més aviat recordo el que
sabia abans»).
.- Les idees matemàtiques són idees
innates, són veritables perquè són concebudes clarament i distinta («quan imagino un triangle;
encara que potser no hi ha enlloc del món, fora del meu pensament, una figura
així (...) no deixa d’haver-hi una certa natura, o forma o essència determinada
d’aquesta figura, la qual és immutable i eterna, que no he inventat de cap
manera i que no depèn del meu esperit»).
.- Si són veritables, existeixen: són
essències geomètriques («car
és molt evident que tot el que és veritable és alguna cosa, i ja he demostrat
abans que totes les coses que conec clara i distintament són veritables»).
2.- Aplicació d’aquestes conclusions a la
idea de Déu per tal de demostrar la seva existència.
.- Examen de la idea de Déu: Déu és un ésser absolutament
perfecte. Com que l’existència eterna és una perfecció, pertany a la idea de
Déu i, per tant, Déu existeix («...
no trobo pas menys en mi la seva idea [de Déu], és a dir, la idea d’un ésser
sobiranament perfecte, que la de la figura o nombre que sigui»).
.- Objecció: el pensament no imposa cap
necessitat. No és perquè penso que una cosa existeix que la cosa (realment)
existeix.
Però en el cas de Déu, és la idea de
Déu en ella mateixa la que imposa l’existència de Déu. No sóc lliure de
concebre un Déu sense existència (argument ontològic).
.- Observació: aquest raonament ens
desconcerta perquè no es pot concloure la idea d’un ésser finit la seva
existència, però es tracta aquí de la idea d’un ésser infinit.
3.- Conseqüència de l’existència necessària
de Déu
.- És possible adquirir una ciència
matemàtica.
.- Déu garanteix la veritat de les
meves idees clares i distintes.
.- El coneixement de Déu i de la seva
bondat permet deixar de tenir dubtes sobre les idees matemàtiques. «... la certesa i la veritat
de tota ciència depenen de l’únic coneixement del veritable Déu».
