Una
nota sobre la distinció entre «Tilvaerelse»
i «Existens» en Kierkegaard
Per respondre a la qüestió de fins a quin punt Kierkegaard
fou un pensador existencialista i, prèviament, per copsar
la complexitat del problema existencial en la seva obra és
molt important saber que en danès hi ha dos mots que es
poden traduir per “existència”: «Tilvaerelse»
i «Existens» que si bé no estan diferenciats
als textos anteriors a 1835, són, en canvi, fonamentals
per situar-se en el pensament del Kierkegaard madur.
«Tilvaerelse» significa l’existència
de fet que convé a les coses mundanes o «terrestres»
[«Jordiske»] Aquesta «tilvaerelse» és
la que ens mena a l’«existens» l’Existència
en tant que sentit, que com a expressió només convé
a l’home. Així, doncs, l’«existens»
correspondria no pas a la vida (factual) sinó al sentit
de la vida que es realitza com a veritat. La veritat és
«el que jo he de fer» [hvad jeg skal gj?re] per conèixer-me
a mi mateix.
L’ existència terrestre [«jordiske
Tilvaerelse»] és una existència mundanal i
individual, però no completa. Existir com a home és
tràgic per a Kierkegaard en la mesura que significa no
ser déu. Hi hauria una sortida poètica a aquesta
situació (la poesia correspon a l’«existens»
en la mesura que la poesia ens acosta al ser, reconciliant home
i món) però per a Kierkegaard serà només
valuosa la individualitat ètica que deriva de i arrela
en la «tilvaerelse».
El pensament abstracte «abstract Taenkning»
que només es pot realitzar quan l’existent perd l’existència
tan sols serà per a Kierkegaard objecte de sàtira
«Un pensament abstracte pot existir prou [«er vel
til»] però que existeixi [«det han existerer»]
és més aviat com una sàtira sobre ell mateix».
L’«Existens» del pensador especulatiu (hegelià)
té alguna cosa de satíric, de profundament cursi,
perquè esta separada de la vida. Paradoxalment la racionalitat
més perfecta no és la de l’abstracció
lògica, sinó la de l’imaginari –la de
l’estadi estètic.
A aquest pensament abstracte i professoral, Kierkegaard
hi oposa «un pensament concret» [«en concret
Taenkning»] que no és “sub speciae aeternitati”,
és a dir, que ni oblida la seva situació concreta,
ni és indiferent al temps. El pensament concret pot presentar-se
com imaginació [«Phantasie»], com sentiment
[«Folelse»], o com intel•ligència coordinada
o articulada [«Sideording»] que no admet cap supremacia
del pensament pur. L’existència no pot ser pensada
pel pensament abstracte –i aquesta és una qüestió
fonamental en Kierkegaard, precisament perquè vol ser coherent
amb la seva fe i no admet marrades. “S’arriba a ser”
cristià, no “s’és” cristià;
això convindria no oblidar-ho tot i que algunes presentacions
molt interessades i manipuladores del pensament de Kierkegaard
ho volen passat per alt per convertir-lo en un fideista vulgar.
En Kierkegaard el sistema que permet “superar”
un estadi no és la contradicció frontal i negadora
d’un moment respecte a un altre; en això consistia
el model hegelià que ell detestava i del qual fa tot el
que calgui per distanciar-se’n. Una lectura madura de la
seva obra ha de retre compte del peculiar sistema (après
de Sibbern) de contradicció kierkegaardià que sempre
és «colateral» i mai frontal. Convé
recordar que seva forma de comprensió de la realitat no
és la de la lògica, sinó que té un
origen sensible i afectiu. A la creença no s’hi pot
arribar mai per la lògica.
El pensament en Kierkegaard és “viu”
que coordina reflexivament la informació que arriba des
dels sentits i des de la imaginació; per tant no hi ha
contradicció lògica, sinó existencial. Per
això l’ètica no s’oposa a l’estètica,
ni a la religió sinó que cada estadi s’implica
en l’altre. Al POSTESCRIPTUM, Kierkegaard va escriure la
famosa frase: «la subjectivitat és la veritat»,
i si això té algun sentit és que la veritat
és una “tensió cap a la veritat” en
tant que «passió de l’infinit». Això
no significa que l’existència com a tal (factual)
sigui la veritat i per tant es caigui en un pur subjectivisme,
ni que (òbviament la veritat sigui la de caire diví).
L’existència és veritat en el seu voler ser
veritat que no és ni la justificació del que hi
ha realment (el món factual), ni la suposada (i injustificable
racionament) existència de Déu –que demana
un salt a la fe, purament irracional tot i que imprescindible.
La veritat en Kierkegaard no consisteix ni l’objectivitat
de la ciència ni en el salt a la fe, sinó en la
tensió, l’exigència mateixa del «conèixer-se
un mateix» derivada de la ignorància socràtica.
Per això mateix cal distingir entre «falta»
[«Skyld»] en què hom pot tenir consciència
l tort, personal, subjectiu i «pecat» [«Synd»]
que no sabríem ni que el tenim si Déu mateix no
ens ho digués per la fe, fent-nos néixer pecadors.
Al POSTESCRIPTUM, Kierkegaard diu que la consciència del
pecat és «potència de Déu en el temps»
En resum, no hi ha dialèctica sense paradoxa,
ni accés a la fe que no assumeixi la paradoxa de la vida
en què l’ésser no és un coneixement
abstracte, de manera que cal que «la veritat eterna hagi
esdevingut en el temps». Portat a l’àmbit de
la fe, si només hi ha «Existens» per la mediació
temporal, això vol dir que el Ser de Déu no existiria
sense el Crist (que el fa concret). La fe ha de testimoniar «la
realitat de Déu en l’existència» [«Guds
Virkeligehed i Existentsen»] i per això ha d’assumir
el món. En definitiva una fe de model kierkegaardià
ha de ser una fe poc o gens clerical. Per a Kierkegaard només
es pot creure –i només es pot existir– des
de la subjectivitat. I és en la interiorització
de la subjectivitat que arrela la fe.
Bibliografia:
OLIVIER CAULY: KIERKEGAARD, PUF «Que sais-je»,1991.
[R.A.]
