MAQUIAVEL:
EL PRÍNCEP
Una lectura del cap. XV
D’AQUELLES
COSES PER LES QUALS ELS HOMES, I ESPECIALMENT ELS PRÍNCEPS,
SÓN LLOATS O VITUPERATS
[De
his rebus quibus homines et praesertim principes laudantur aut
vituperantur]
Recollim, amb alguna lleu modificació, el text traduït
per Jordi MONERS i SINYOL (Ed. Laia, Col. Textos Filosòfics,
Bcn, 1982 pp. 98-100); lectura i comentaris a cura de Ramon ALCOBERRO
Ara
només ens resta veure quin ha de ser el capteniment del
govern d’un Príncep amb els súbdits i els
amics. I com que sé de molts que han escrit sobre aquestes
coses, temo, parlant-ne jo encara més, que no sigui tingut
per presumptuós, sobretot en distanciar-me, com faré
en tractar aquesta matèria, dels procediments dels altres.
Tanmateix, essent la meva intenció d’escriure alguna
cosa útil a qui hi pari atenció, m’ha semblat
més convenient cercar la veritat efectiva de la cosa que
no pas la idea imaginària de la cosa. Molts n’hi
ha que han imaginat repúbliques i principats que ningú
no ha vist mai, ni ningú sap que hagin existit de veritat;
perquè hi ha una separació tan gran de com es viu
a com s’hauria de viure, que aquell que deixa allò
que es fa per allò que s’hauria de fer, aprèn
més aviat a forjar-se la seva ruïna que la seva salvació:
un home que en tot vulgui fer professió de bo trobarà
forçosament la ruïna enmig de tants que no són
bons. D’aquí que a un Príncep que es vulgui
conservar li cal aprendre a poder no ser bo, i a fer-ne ús
segons la necessitat.
Deixant,
doncs, de banda totes les coses que s’han imaginat sobre
un Príncep, i discorrent sobre les que són veritat,
dic que tots els homes, quan se’n parla, i més encara
els Prínceps, per trobar-se en un lloc més preeminent,
són assenyalats amb alguna d’aquestes qualitats que
els reporta o blasme o lloança. Així, l’un
és tingut per liberal, l’altre per gasiu, -i faig
servir un terme toscà perquè “avar”
[avaro] en la nostra llengua és aquell que desitja posseir
amb rapinya, mentre que s’anomena “gasiu” [misero]
el qui s’absté massa d’usar el que és
seu –; l’un és tingut per generós, l’altre
per rapaç; l’un per cruel, l’altre per compassiu;
l’un deslleial, l’altre fidel; l’un efeminat
i pusil·lànime, l’altre ferotge i fogós;
l’un humà, l’altre superb; l’un lasciu,
l’altre cast; l’un íntegre, l’altre astut;
l’un dur, l’altre fàcil; l’un seriós,
l’altre frívol; l’un religiós, l’altre
descregut, i així successivament. Jo sé que tothom
dirà que seria una cosa molt encomiable que en un Príncep
es reunissin de totes les qualitats que acabem de descriure, les
que són tingudes per bones; però com que no es poden
tenir totes ni observar plenament, car la condició dels
homes no ho consent, li caldrà ser tan prudent que sàpiga
amagar la deshonra d’aquells vicis que li farien perdre
l’Estat, i, si li és possible, guardar-se dels que
no l’hi farien perdre; però si no li és possible,
pot tirar pel dret sense gaire consideracions. I, a més,
que no es preocupi de caure en la fama d’aquells vicis sense
els quals difícilment podrà salvar l’Estat,
perquè, considerant-ho tot ben bé, es trobarà
amb coses que semblaran virtuts i que, seguint-les provocarien
la seva ruïna, i amb d’altres que semblaran vicis i
què, seguint-les, li donaran seguretat i benestar.
COMENTARI
Aquest
és el capítol en què “deixant, doncs,
de banda totes les coses que s’han imaginat sobre un Príncep”
es defineix el realisme polític; el dedicat a la “verità
effettuale”, es a dir, al mètode que convé
seguir en l’anàlisi i en l’acció política.
Aquí Maquiavel es distancia “dels procediments dels
altres”, reivindicant com a criteri “la veritat efectiva”
val per sobre –i en oposició a– “la idea
imaginària” de l’activitat política:
una bona part del maquiavelisme se sintetitza en aquest text.
“Príncep”
–cal remarcar-ho– no és cap títol feudal
o dinàstic. Maquiavel coneix, i usa, conceptes com “monarca”
o “rei” però en EL PRÍNCEP no es tracta
d’estudiar el govern legítim sinó quelcom
més ambiciós: la legitimació del poder. “Príncep”
és qui a través de la seva “virtù”
aconsegueix imposar-se als altres. “Príncep”
és qualsevol legislador realista que es mou per la “verità
effettuale” i té èxit.
Però
és important llegir en aquest text el que realment diu.
En el capítol no es tracta només d’oposar-se
a la utopia, val a dir als qui creuen equivocadament que: “han
imaginat repúbliques i principats que ningú no ha
vist mai, ni ningú sap que hagin existit de veritat”;
principalment es vol evitar que els Prínceps aprenguin
“més aviat a forjar-se la seva ruïna que la
seva salvació” caient en la moralina estèril.
El
que Maquiavel pretén és que, en l’acció,
hom aprengui a assumir el paper motor de la “necessitat”
que expressa la veritat de l’acció política,
sense romanços. Als DISCURSOS (I,6) Maquiavel ho dirà
també d’una manera molt clara: “... a molte
cose che la ragione non t’induce, t’induce la necessità”.
Assumir que hi ha una raó de la necessitat és la
virtut del polític autènticament maquiavèlic.
No
es tracta només d’oposar-se a la utopia, sinó
també de fixar un principi positiu de comprensió
i d’acció basat en l’anàlisi del concret,
i en el càlcul, per a evitar “la ruïna enmig
de tants que no són bons”. Maquiavel defensa que
al Príncep “li cal aprendre a poder no ser bo”,
i que la política es basa en l’aprenentatge a partir
de “la necessitat”, és a dir no pot ser presonera
de la fal·làcia de la virtut moral que creu tractar
amb àngels i no amb humans. Es tracta no pas d’imaginar
paradisos sinó de “discórrer” amb realisme
sobre la veritat. I en conseqüència, no es proposa
una política moral, sinó una política efectiva,
útil, evitant que la ingenuïtat dels falsament virtuosos
(que, en realitat, són senzillament irrealistes) meni l’Estat
–i per tant també el poble– a la ruïna.
Entre aquest capítol 15 i el 25 es podria sintetitzar tota
la proposta maquiavèlica.
Però
cal fer atenció al sentit del text: “andare drieto
alla verità effettuale della cosa” [val a dir de
l’acció política] no s’hauria d’entendre
en un sentit reductiu, purament pragmàtic o positivista.
El que se’ns proposa al text no és un “maquiavelisme”
poc matisat (per ex. la pura violència indiscriminada o
un estat policíac) sinó ser conscients que l’acció
política no és una acció angèlica
i, en conseqüència, “ragionare”. Això
és tant com dir: confrontar-se a totes les situacions polítiques
possibles i actuar tan sols a partir de fets, de “veritats
efectives” i no de somnis o utopies. Raonar en política
equival a calcular, és a dir, a preveure els atzars de
la Fortuna i imposar-se per sobre d’ella. Cap regla no pot,
doncs, valer de manera absoluta. És l’anàlisi
reposat i conscienciós, la “veritat efectiva”
i no la pura teoria, el que ha de guiar el polític; tenir
el cap clar –la responsabilitat oposada al nerviosisme estèril,
diria Weber– és una condició imprescindible
per a fer política.
Però
si la teoria política no pot tenir cap autonomia respecte
a la necessitat, com a mínim ens permet (o ens obliga a?)
ser lúcids. Assumir la realitat, la “veritat efectiva”
és la condició per a fer possible la virtut contra
tanta ingenuïtat moralitzant, que amb l’excusa de tenir
les mans netes, senzillament és impotent. La virtut del
polític maquiavèlic no és, doncs, l’astúcia
sinó el realisme de reconèixer que és la
necessitat, més que la virtut el que dirigeix l’acció.
NOTES
MARGINALS PER A L’ANÀLISI DEL CAPÍTOL [R.A.]
Molts
n’hi ha que han imaginat repúbliques i principats
que ningú no ha vist mai, ni ningú sap que hagin
existit de veritat: Entre aquests “molts” hi hauria
Plató, Dant o Tomàs d’Aquino, a més
de Mateo Palmieri autor d’una VITA CIVILE i altres autors
de “miralls de prínceps”, el gènere
moralitzant de l’època. També F. Guicciardini
al DIÀLEG SOBRE LA MANERA DE REGIR FLORÈNCIA es
manifesta contra l'apel·lació a ciutats imaginàries
en la reflexió política
...
faig servir un terme toscà perquè “avar”
[avaro] en la nostra llengua és aquell que desitja posseir
amb rapinya, mentre que s’anomena “gasiu” [misero]
el qui s’absté massa d’usar el que és
seu: Entre parèntesi el mot original. Com és obvi
“el seu” són els diners i la riquesa en general
