NATURA
I CULTURA: EVOLUCIÓ I CANVI CULTURAL
Les
cultures humanes són diverses, tant per el seu diferent
ús i accés a les tecnologies, com per la necessitat
d’adaptar-se al seu medi específic, que comporta
una diferent manera d’enfocar les seves necessitats materials,
psicològiques i espirituals. Tot i que la tecnologia comporta
una creixent harmonització cultural (des del vestir al
consum de música cada cop les formes de vida són
més similars arreu del món), sempre cada civilització
adapta les tecnologies i les formulacions simbòliques a
les seves pròpies necessitats. L’adaptació
al medi, que és un principi evolutiu propi de la selecció
natural, es compleix també en la selecció cultural.
Com
els éssers vius, també les eines i les tècniques
passen per un procés d’adaptació i selecció:
de la mateixa manera que s’extingeixen els animals no adaptats
al medi, també ho fan les tecnologies i les màquines
que no responen a les exigències del medi tecnològic.
Si l’èxit reproductor és la mesura de l’èxit
evolutiu d’una espècie, també una tecnologia
es reprodueix en la mesura que és eficient a l’hora
de satisfer les necessitats humanes.
L’evolució
cultural té dues avantatges respecte a l’evolució
biològica:
·
És més ràpida (l’extensió
planetària d’una tecnologia exitosa pot ser cosa
de pocs anys).
·
És orientada (no succeeix a l’atzar
com l’evolució biològica que depèn
de la “loteria genètica”).
En
canvi, la selecció cultural té l’inconvenient
de ser reversible: ningú no garanteix que el nivell cultural
d’una generació sigui assolit o continuat per una
altra (poden produir-se guerres, desastres naturals, males polítiques
educatives, etc., que impliquin un endarreriment cultural), mentre
que tot l’assolit genèticament és irreversible.
Els
estils de vida culturals evolucionen també com les tecnologies,
per tal de satisfer les necessitats dels membres del grup. Però
en l’àmbit cultural hom parla d’evolució
lamarckiana, per remarcar que els canvis culturals que un individu
o un grup realitza al llarg de la seva vida, es traspassen als
seus descendents; si una societat fa un canvi cultural, la propera
generació l’heretarà indefectiblement perquè
la cultura intenta eliminar al màxim l’atzar o –encara
més- el caos i procura instaurar uns procediments metòdics
i jeràrquics d’ordenació (en canvi, en l’evolució
“darwiniana”, els canvis fenotípics no afecten
el genotipus i l’evolució darwiniana té un
element atzarós important).
L’evolució
biològica té la seva continuïtat en l’evolució
cultural. Així, el cervell de l’homo sapiens desenvolupà
extraordinàriament el neocòrtex per tal de fer possible
el llenguatge humà i la cohesió social, que només
era possible a través del raonament.
El
filòsof nord-americà R. Dawkins ha proposat el nom
de “mems” (per semblança amb els “gens”)
per tal de referir-se a les unitats mínimes de transmissió
cultural, apreses per “contagi cultural”. Si el gen
és la unitat d’informació biològica,
el “mem” és la base de la transmissió
conceptual (el mot vol evocar també paraules com “memòria”
i “mímesi” –en grec: imitació).
“Mems” poden ser coses tan diverses com una cançó,
una idea, una tècnica, etc.; el mateix nom de “mem”
és també un “mem”. S’ha proposat
també parlar de “instruccions culturals” (Cloak)
o de “culturgens” (Lumsden i Wilson) per referir-se
a aquest fet. Els mems viuen i es reprodueixen per selecció
cultural. I fins i poden haver mems cancerosos (o perillosos per
a la continuïtat de la vida: la castedat en els religiosos,
o les idees xenòfobes són també mems).
Una de les polèmiques més “clàssiques”
en l’àmbit de l’antropologia és la que
contraposa natura i cultura. La pregunta sobre “què
està en els gens?” i “què està
en la societat?” és en ella mateixa impossible de
resoldre si no s’entén que la naturalesa de l’home
consisteix a... viure en la cultura. Filòsofs com Kant
(que considerava natural la moralitat, entenent per tal la capacitat
de discernir entre el bé i el mal), etòlegs com
Konrad Lorenz (que va estudiar els patrons instintius de les conductes
animals) i lingüistes com Noam Chomsky (que considera innates
les habilitats lingüístiques) poden contraposar-se
a autors com John Locke (per a qui els humans en néixer
som una “tabula rasa”, com Freud (per a qui som el
producte de l’impacte que deixen en l’infant el pare
i la mare i del nostre desig sexual) o com Franz Boas (el teòric
del relativisme cultural en etnologia).
Si
s’hereta la forma del nas o la propensió a engreixar-se
és possible també que s’hereti la capacitat
intel·lectual. Però la capacitat intel·lectual
d’un supergeni resultaria perfectament inútil en
un entorn social en què la genialitat sigui considerada
més aviat un destorb i es valori la tradició, la
religió i els avantpassats com a model cultural. Sovint
això s’explica dient que la genètica (natura)
és com la llavor d’una planta que no podria créixer
sense l’aigua i la cura d’un bon jardiner (cultura).
Estudis
comparatius fets amb nens adoptats mostren que en la primera infància
tenen el Q.I. dels pares biològics –en general força
més baix que el dels pares adoptius– però
que un cop superada l’etapa escolar amb resultats relativament
discrets, quan aquests nens creixen el destí que podria
pronosticar-se a partir del Q.I. deixa de complir-se. De fet,
els nens adoptats, com que tenen pares més rics i més
ben connectats socialment, van més a la Universitat i troben
millors feines que la població promig. El problema no és
de biologia, sinó de cultura: pares més intel·ligents,
més ben educats i amb millors salaris aconsegueixen que
(estadísticament parlant i amb les excepcions individuals
que calgui) els seus fills –biològics o adoptius–
tinguin més èxit social. Per tant, el factor genètic
és important però no és socialment decisiu.
