MARCEL
CONCHE: UNA NOTA SOBRE L’ACTUALITAT D’EPICUR
Segons
Epicur, els homes no són feliços perquè tenen
por. Hi ha quatre objectes de temor. L’home té por
dels déus. Té por de la mort. Té por de no
tenir el que desitja. Té por de patir. Cal guarir-se de
la mort com d’una malaltia. Els objectes de temor es dissipen
davant la Veritat de la naturalesa de les coses que aporta la
filosofia. El filòsof és un metge que disposa d’una
panòplia de quatre remeis (‘tetrafarmakos’).
Aquests remeis consisteixen en demostracions de què (1)
els déus no s’han de témer. Són realitats
físiques. Viuen els amplis espais entre els móns,
incorruptibles i feliços, i es guarden bé prou d’alterar
la seva felicitat pels maldecaps dels afers humans. (2) La mort
no s’ha de témer perquè quan la mort arriba
nosaltres ja no som allí per patir-la. Després de
la mort, l’ànima, formada per àtoms, es desintegra
i ja no hi ha vida ni sensibilitat. (3) Pel que fa a la por de
no tenir el que es desitja, prové de què no sabem
desitjar. Tindríem tot el que desitgem si ens sabéssim
conformar amb els desigs naturals (‘phisikoi’), ja
siguin necessaris (‘anankai’) – com el desig
de nodrir-nos i vestir-nos, el desig de la filosofia, el desig
de l’amistat – o no necessaris – com el desig
dels plaers de l’amor o els desigs estètics (relatius
al plaer que dóna la bellesa). (4) Finalment, pel que fa
a la por de patir, cal pensar en què el dolor té
el seu límit. Si és intens és breu. Si dura
és feble. I, a més, cal tenir una reserva de records
feliços, que es puguin evocar quan hom pateix per combatre
el dolor.
La
saviesa d’Epicur, té encara valor avui en dia? Si
es tracta del dolor la resposta del savi és insuficient:
alguns dolors com el que provoca el càncer d’ossos
són tan duradors com intensos. Què hi poden fer
els records feliços? Per sort, existeix la morfina. Pel
que fa a la por als déus, el consol que aporta Epicur no
té sentit. Ja no es creu en els ‘déus’
en plural, i si encara es creu en ‘Déu’ en
singular, ningú no s’imagina que intervingui en les
coses de la Terra o que ens prepari un infern en què cremarien
els condemnats. Resten encara la mort i la reducció de
desigs. En aquests dos punts la lliçó d’Epicur
continua essent actual. Certament, a diferència d’Epicur,
hom no creu que sigui demostrable la mortalitat de l’ànima
(per la seva naturalesa material, que la fa morir amb el cos).
Que l’ànima sigui o no mortal és objecte de
creença. Però avui domina la creença en la
mortalitat. Pel que fa a les possibilitats d’una ‘altra
vida’ el dubte és general. Per a Epicur la humanitat,
la Terra, l’univers en ell mateix tingueren un començament
i tindran una fi. El nostre món és poca cosa al
si de la natura infinita, en mig de móns innumerables.
Avui la mort també està a l’horitzó.
Es copsa una angoixa col•lectiva pel que fa a l’avenir
de la humanitat i a la seva fi possible. Però, diu Epicur,
quin mal hi ha? Què importa que la vida s’acabi si
s’ha viscut una vida perfecta: una durada més llarga
no hi afegiria res, tots els dies s’assemblarien. Això
no em satisfà. Posant pròleg a LA MORT I EL PENSAMENT
(Cécile Defaut, 2007), vaig escriure: «Epicur no
m’ajuda. La meva vida està feta d’iniciatives
imprevisibles i de dies sempre diferents. És d’essència
poètica. Tinc un esdevenidor obert en què la meva
llibertat es fa iniciativa. No veig la necessitat que em mori.
Certament la mort és inevitable; però la meva vida
protesta...»
Pel
que fa al consell de reduir els desigs al que tenen de ‘natural’,
és bo però difícil de seguir. Com mostren
Epicur i Lucreci, la por a la mort engendra repetidament tota
un pesta de neguits i de desigs socials: la ‘cura’
(l’ànsia), l’ambició, l’amor del
diner, el desig de glòria. Tanmateix, el remei és
possible. Epicur explica que hom troba força per purificar
l’ànima dels desigs ‘buits’ (‘kenai’,
mancats d’objecte), si s’aconsegueix la satisfacció
d’un altre desig, natural i necessari per a la felicitat
(‘eudaimonia’): el desig de l’amistat. La filosofia
tendeix a alliberar-nos dels falsos desigs – ambició,
voluntat de poder, desig de riqueses o de glòria –,
però és l’amistat allò que ens fa capaços
d’aquest alliberament. La vida així purificada és
vida feliç. I si no es tenen un o dos amics en sentit fort,
no es pot estimar la vida. La temptació del suïcidi
està exclosa o superada. Epicur no la va conèixer.
Lucreci la va conèixer i la va superar.
Marcel CONCHE és un dels grans traductors d’Epicur
al francès. Pròleg a la seva traducció de
la Carta a Meneceu i les Sentències vaticanes, publicada
com a suplement del nº 16 de Philosophie Magazin, ©
febrer de 2008. Ús no comercial, exclusivament didàctic.
