Una
frase xocant de David Hume : « No és contrari a la
raó preferir l’esfondrament del món sencer
a l'esgarrapada del meu dit »
Segons Hume, la raó no té cap poder sobre la passió
-i sobretot no té cap poder sobre l’egoisme. Fins
i tot si això ens mena al caos. Quan Hume tenia 26 anys
va escriure al seu TRACTAT SOBRE LA NATURALESA HUMANA la frase:
«No és contrari a la raó preferir l’esfondrament
del món sencer que l’esgarrapada del meu dit.»
Després de segles de filòsofs moralistes i partidaris
de subordinar les passions individuals a les necessitats col•lectives,
vet aquí que un empirista i un home de les Llums gosa trencar
un tabú: vici i virtut són igualment passions humanes,
no pas deduccions lògiques. Al mateix llibre, Hume fonamenta
l’emotivisme en afirmar que: : « la raó només
és i només pot ser l’esclava de les passions.
»
Des de Sòcrates i Plató (o des dels estoics i els
cristians), la filosofia havia vingut afirmant que la raó
és millor que la passió, que la raó ha de
regir sobre els sentiments i que constitueix l’única
guia universal mentre que el regne de les passions seria autocontradictori.
Això és, senzillament, el que Hume vol posar en
crisi. No hi ha passions ‘autèntiques’ o passions
‘falses’, no hi ha passions ‘correcte’
o ‘incorrectes’. Senzillament, la raó no és
autònoma respecte al món i, per tant, com que la
raó deriva d’una experiència que sempre és
personal i subjectiva, sempre la raó estarà tocada
de subjectivitat.
La raó aplicada a la física i a les matemàtiques,
les «matter of facts», ens pot dir si una operació
és veritable o falsa i aplicada a les «relations
of ideas», ens pot dir si la nostra idea deriva d’una
impressió. Però l’ètica no fa referència
a les matemàtiques, ni a l’experiència sensible.
El seu àmbit són les passions.
Hume no creu que la raó ens porti a ser egoistes, ni que
ens faci generosos. Tant pot ser una cosa com l’altra. Tant
l’egoisme com la generositat són passionals i de
la mateixa manera que l’experiència ens diu que hi
ha gent solidària, també ens diu que n’hi
ha d’egoista. Senzillament, la raó no té cap
poder sobre la nostra conducta i sobre les nostres passions. Si
la raó no pot oposar-se a la passió, en canvi si
que resulta possible que una passió s’enfronti i
venci a una altra passió. De passions n’hi ha de
moltes menes i sempre o gairebé sempre una passió
pot oposar-se a una altra.
Podríem preguntar-nos, però, si el fet que els humans
siguin passionals no faria impossible la convivència. La
resposta de Hume és que la convivència entre individus
passionals no només resulta possible sinó que, fins
i tot, resulta enriquidora. Els humans es caracteritzen per una
passió bàsica que és l’«amor
propi» (o ‘amor de sí’) i lliurats a
ells mateixos i a llur propi interès viuran harmoniosament
els uns amb els altres aprenent a moderar les passions com a conseqüència
de l’experiència pròpia. Precisament, la funció
de l’art de la política és fer útils
les nostres passions a la comunitat. Podem aconseguir una vida
força harmoniosa amb els nostres semblants sense que la
raó vulgui establir una tirania sobre les passions.
Actualment la sociobiologia sembla avançar el l’estela
de Hume. En la seva famosa obra EL GEN EGOISTA, Richard Dawkins
defensa que els gens utilitzen els individus per a la seva supervivència.
Els comportaments egoistes que el filòsof Hume considerava
irreductibles en la naturalesa humana, vindrien dictats pels gens.
No seria contrari a la racionalitat preferir la destrucció
del genoma humà a una esgarrinxada dels meus aminoàcids.
Hume afirmant que les ‘meves’ emocions són
irreductibles, encara dóna per pensar.
