NAIXEMENT: l’any 5 ó 6, abans de la Nostra Era i possiblement no a Betlem, sinó a Nazaret (Palestina).
FAMÍLIA: fill de Maria i Josep, fuster.
FORMACIÓ: creix en les tradicions religioses mosaiques que marcaven fortament la identitat grupal, en un país militarment ocupat pels romans.
FAMÍLIA: totes les fonts antigues concorden a dir que era cèlibe.
VOCACIÓ: «cap els 30 anys», segons els Evangelis, comença una vida de predicador itinerant, després d’haver estat batejat pel seu cosí, Joan-Baptista, al riu Jordà,
DIVISA: «Jo sóc el Camí. La Veritat i la Vida; ningú ve al Pare si no és per mi». (Joan 14, 6-7). Es presenta com a «Messies’ [salvador] d’Israel», però modifica la noció de messianisme, donant-li un sentit espiritual i no polític ni militar.
MÈTODE: bàsicament discussions amb els seus deixebles, cara a cara; de vegades els Evangelis expliquen que feia trobades i ensenyaments a grans grups. Conversa més que predica. Quan els Evangelis expliquen miracles és obvi que només els fa després d’exposar una idea important, com una manera de fixar aquesta idea mitjançant un gest poderós.
VIATGES: predica en petites localitats de Galilea i va a morir a Jerusalem.
ENEMICS: en té de tres tipus, (1) els sacerdots del temple de Jerusalem que tenen por d’una espiritualitat que ells no controlen, (2) el grup dels fariseus (etimològicament, en hebreu ‘fariseu’ vol dir ‘pur’) que el consideren un pecador, un impur que no respecta el dissabte i (3) els romans, inquiets davant un missatge col·lectiu revolucionari.
MORT: Condemnat l’any 30 pel Gran Consell jueu (el Sanedrí), però només podien executar-lo els romans (l’exèrcit d’ocupació). Tenia al voltant de 36 anys. Jesús no va morir l’any 33, contra el que diu una tradició molt arrelada, perquè en aquell any es produïren grans revoltes armades contra els romans i el fet hauria estat consignat. En canvi, l’historiador jueu Flavi Josef el considera un antecessor de la revolta antiromana dels jueus.
DEIXEBLES: Sabem que tingué molts amics (va plorar per la mort de Llàtzer) i deixebles, que formaven part del grup de gent més pobre a Israel. El fet que el primer cap de l’església naixent fos un pescador, Pere, és significatiu: els pescadors eren fins i tot més pobres que els pagesos. Els apòstols trameten el seu missatge, primer en forma de predicacions i de textos curts amb les seves paraules, que memoritzaven i que després van escriure en textos breus. Això és la ‘font Q’ [en alemany ‘Quelle’: font] que donà origen als quatre evangelis.
TRANSMISSIÓ DEL MISSATGE: Conforme la guerra amb els romans avança, (i Israel és derrotada) els deixebles prediquen cada cop a grups jueus més llunyans (Iraq, Grècia, Roma...). Uns trenta anys més tard de la mort de Crist, i amb la desaparició de la generació que l’havia conegut personalment, comença la redacció dels Evangelis, per aquest ordre: Marc, Mateu, Lluc i Joan, en un procés que possiblement arriba fins al segle II. Els evangelis s’escriuen en grec però algun cop es conserven en arameu original algunes frases especialment ‘dures’ de Jesús, les ‘ipsissima verba Christi’.
POSTERITAT: «Fill de Déu» per als seus deixebles, els cristians es neguen a adorar cap més divinitat de l’imperi romà. Al principi són només una religió de pobres entre pobres. A finals del segle IV esdevenen religió oficial de l’Imperi.
