M’has abandonat, Déu; què t’he fet?
Estic tot sol ara i cerco en va el meu
camí.
Perdut en el crepuscle, erro en el sinistre
engany de la vida.
¿M’has abandonat, Déu, perquè t’he emprenyat massa?
Sol i aclaparat, erro en el crepuscle.
Percebo de lluny una llum; ¿és la d’una
llar o un foc follet que m’arrossega cap a l’aiguamoll?
Veig una font; ¿com sabré si no és un
miratge?
Tinc els llavis tallats; ¿és aquesta obscuritat que
els crema com un sol ardent o com la glaçada
d’hivern? ¿O és aquest foc que em consumeix per dins?
No ho sé.
¿Què t’he fet, Déu, perquè tu
m’abandonis precisament quan els meus peus
es punxen als esbarzers i les meves mans
i el meu cor sagnen amb abundància?
Crido: ‘Bona gent!? – Cap resposta.
Crido: ‘Mare’? – Res. Els meus llavis deixen
escapar un crit darrer crit: ‘Déu’. Res, sempre res
Estic sol.
Envia’m l’Àngel de la tristesa. No et demano
l’alegria, ni els cims que verdegen, ni bells
somnis blaus, ni tan sols la llum.
Fes que vingui a mi la tristesa. ¿No vols,
doncs, que continuï errant així; ferint-me
mans i peus en aquesta espessor?
Em planyo, confiant a la meva ànima la decepció
Que Tu em causes. Ja no és una pregària, m’atorgo
el dret a protestar.
En la teva companyia vaig començar
aquest camí i vet aquí que Tu m’abandones quan
el cansament és més gran i quan no sé
ja on dirigir les meves passes.
Has oblidat, Déu, la confiança que havia posat
en Tu? Els murmuris, les confidències ingènues que
t’adreçava, les meves llàgrimes?
No, no és el despit, ans l’estupefacció,
no és el dubte sinó la indignació de veure que m’abandones,
així sense ni un mot.
Passo revista a les meves culpes i cap no em sembla
prou greu per merèixer un abandonament tal.
Si ara Tu vinguessis; ¿què tindríem a
dir-nos?
Erro perdut en l’ombrívola espessor de la vida; el meu
Déu m’ha abandonat. Se n’ha anat molt lluny,
deixant-me sol i sense defensa.
He afegit la meva queixa al rosari de les meves llàgrimes
i me l’he penjat al coll. Tot per culpa teva,
Déu.
