John
Stuart MILL
Comentari de text
«La
felicitat que constitueix el criteri utilitarista del que és
correcte en una conducta no és la pròpia felicitat
de l'agent, sinó la de tots els afectats. Entre la felicitat
de l'agent i la dels altres, l'utilitarista obliga a aquell a
ser tan estrictament imparcial com un espectador desinteressat
i benèvol.»
John Stuart MILL (1806-1873), L'utilitarisme
PAU.
Batxillerat experimental. 1995-1996
1.- Expliqueu breument —al voltant de 40-80 paraules—
les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
[2 punts]
Mill
defineix en aquest fragment què cal entendre per felicitat
des d’una concepció utilitarista. No es tracta, segons
ell, de fixar-se en la felicitat que l’acte realitzat proporciona
a qui realitza l’acció, sinó que cal prendre
en consideració la felicitat agregada, és a dir,
la que aconsegueixen sumativament tots aquells a qui aquesta acció
afectarà. Per tal que aquesta noció de felicitat
es pugui fer efectiva, Mill afirma que qui realitza l’acció
ha de ser capaç de distanciar-se imparcialment de la seva
pròpia acció com si tan sols en fos un espectador
extern.
2. Què vol dir, en el text, «ser tan estrictament
imparcial com un espectador desinteressat i benèvol»?
(Tingueu en compte els aspectes del pensament de Mill que siguin
pertinents, encara que no apareguin explícitament en aquest
text.) [3 punts]
Amb
aquesta expressió, Mill apunta a l’actitud imparcial
que s’espera de qui actiu mogut pel principi valoratiu utilitarista
del “màxim benestar (felicitat) per al màxim
nombre”. Un espectador desinteressat i benèvol, és
a dir, just, haurà de valorar equitativament els interessos
de tots. Però assolir la imparcialitat, actuar com un àrbitre
imparcial i no inclinar-se per les pròpies preferències
a l’hora de buscar la felicitat de tots és una de
les dificultats més severes que planteja el criteri de
felicitat utilitarista. Efectivament, l’utilitarisme pretén
fer passar la conveniència i la felicitat col•lectives
per davant de l’interès i la felicitat individuals,
però ho fa a partir de la consideració de la igual
consideració de drets de tots els interessats en una acció,
perquè un utilitarista és un demòcrata i,
en conseqüència, es guia pel principi distributiu
segons el qual “cadascú val per un i només
per un” de manera que els interessos i les demandes de tots
han de ser avaluats exactament a partir del mateix criteri d’utilitat
comuna.
El
compromís social de l’utilitarisme queda reflectit
en la coneguda fórmula “el màxim benestar
(felicitat) per al màxim nombre”. El problema d’un
plantejament com aquest, és clar, rau en el fet que qui
realitza l’acció ha d’estar d’acord a
fer passar interessos aliens per sobre dels seus interessos individuals.
I no tan sols això, sinó que ha de ser “tan
estrictament imparcial com un espectador desinteressat i benèvol”.
Quan els humans actuem, però, no ens comportem com autòmats
de càlcul moral, que puguem avaluar de manera desapassionada
i distant les conseqüències dels nostres actes. Tots
sabem que, en la immensa majoria dels casos, allò que fem
afecta en major o menor mesura els qui ens envolten, però
el simple fet de saber-ho no sempre esdevé un motiu prou
fort que aconsegueixi modificar el curs de la nostra acció
fins al punt de restar-nos beneficis personals a nosaltres mateixos.
Vet aquí la dificultat pràctica més important
de l’utilitarisme.
Els
darwinistes socials han assenyalat amb insistència que
per una pura raó de supervivència tendim a buscar
beneficis i preferències per als qui ens són més
propers (individualisme de nucli dur). Actuant en profit propi
o prioritzant les interessos del nostre nucli immediat (família,
amics...) creiem maximitzar les nostres possibilitats de supervivència
personals. Però qui actués així encara no
estaria fent ètica, sinó que restaria al pur nivell
de la necessitat. L’acció moral demana captenir-nos
d’una manera que no pot ser ja purament biològica.
El càlcul de la felicitat exigeix un punt de vista objectivista
i, per tant, supera el relativisme de les pures emocions subjectives.
La
dificultat per tal de ser imparcials i objectius com àrbitres
neutrals de les accions humanes es veu incrementada pel fet que
Mill pretén que el seu criteri utilitarista tingui vigència
més enllà dels actes concrets i puntuals. És
a dir, contra un “utilitarisme dels actes” (que aconsellaria
avaluar pèrdues i guanys de felicitat o de benestar en
cada acte concret i que fou defensat en especial per Jeremy Bentham),
Mill proposa un utilitarisme de les regles, que ens permeti anar
més enllà i no tan sols avaluï la utilitat
dels actes concrets sinó que estableixi també normes
morals que es puguin traduir en actes útils, és
a dir, que proporcionin felicitat a la majoria.
La
imparcialitat –una igual presa en consideració dels
drets i/o dels arguments de tots els interessats en una acció–
és una regla igualitària i permet que la teoria
utilitarista ofereixi una doble alternativa respecte a altres
teories ètiques rivals.
1.-
Per una banda la demanda utilitarista d’imparcialitat en
la consideració dels diversos interessos en litigi s’enfronta
a les teories emotivistes de caire empirista i humeà. Per
a l’emotivisme tots i cadascun dels diversos sentiments
(o “passions” en el sentit anglès del mot)
valen exactament igual i no poden ser comparats entre si. L’utilitarista,
en canvi, creu que es pot avaluar imparcialment el valor social
de les diverses emocions preguntant-nos si donen més felicitat
a un més gran nombre d’individus. Les emocions poden
ser contradictòries; el criteri utilitarista, en canvi,
troba una moneda de canvi que permet avaluar les emocions objectivament
atenent a si donen (o no) més felicitat, o benestar, a
més gent.
2.-
La imparcialitat també ofereix un argument contra algunes
filosofies deontologistes (especialment d’arrel kantiana
o socialista/marxista) que privilegien criteris intervencionistes
de justícia reparadora. En una ètica socialista
o kantiana seria just “donar més a qui ho necessita
més” simplement perquè la situació
de “necessitat” crea un dret subjectiu. La teoria
utilitarista, en canvi, creu adient ajudar davant una necessitat
en funció de maximitzar el benestar (felicitat) global.
Així, per exemple, un utilitarista acceptaria que els impostos
redistribueixin la riquesa però no només en benefici
dels més desafavorits (que reben uns diners o uns serveis)
sinó en benefici de la societat en general i també,
doncs, en favor dels qui a canvi de pagar impostos reben també
altres serveis, garanties dels seus drets legítims, pau
social, etc. Per a un utilitarista és la utilitat social
i no la llei (formal) el criteri últim de la justícia.
En definitiva, “l’espectador desinteressat i benèvol”
de l’utilitarisme és el promotor de condicions de
més benestar per a més gent.
3.
Compareu el concepte de felicitat de Mill amb el concepte de felicitat
d’algun altre filòsof. [3 punts]
Una de les teories ètiques amb què l’utilitarisme
és més fàcil de relacionar és l’ètica
hedonista d’Epicur (341-270 aC). Com el filòsof grec,
Stuart Mill també considera que en la recerca i la satisfacció
del plaer hi ha la font de la felicitat. Des d’un punt de
vista força general, doncs, podríem dir que l’utilitarisme
de Mill és també una teoria hedonista, ja que es
fonamenta, com l’ètica d’Epicur, en la noció
de plaer (hedoné, en grec). Assolir el plaer és
conseqüència d’una vida ordenada, portada amb
un càlcul acurat de les conseqüències de les
nostres accions per tal de maximitzar la felicitat i disminuir
el dolor.
Ara
bé, textos com el que estem comentant ens fan veure que
hi ha una diferència molt important entre l’hedonisme
epicuri i el millià. I és que, segons el filòsof
grec, l’obtenció de la felicitat i l’exercici
del plaer és una qüestió estrictament individual.
Epicur viu en el període hel•lenístic, quan
la polis està desintegrant-se i propugna un autodomini
de les passions que anomena “ataràxia”. Alhora
Epicur desaconsellava, de fet, pràctiques orientades al
benefici social, com l’activitat política, perquè
la considerava una font de dolor i tan sols considera beneficiós,
per a l’obtenció de la felicitat, el cultiu de l’amistat
entre els savis, això si en pla d’igualtat.
Després de llegir el text de Mill que encapçala
aquest comentari, queda clar que la perspectiva utilitarista és
ben diferent. Segons el filòsof anglès, ni tan sols
l’obtenció de la màxima felicitat individual
no seria de debò felicitat si es donés en un context
d’infelicitat col•lectiva. Un home no pot ser mai
feliç tot sol perquè si cadascú val per un
i només per un, com exigeix la metodologia utilitarista,
la felicitat d’un no seria valuosa intrínsecament
en un mar de dissorts. Mill té una frase molt coneguda
a tal efecte: “Més val ser un Sòcrates insatisfet
que un porc satisfet”. Un home feliç en un context
infeliç seria equivalent a un porc satisfet; en canvi un
ciutadà inquiet, preocupat per la millora de la societat,
podria ser infeliç com Sòcrates (que com se sap
fou condemnat a mort) però la seva utilitat intrínseca
–la quantitat de felicitat que produeix a la comunitat quan
obliga a reflexionar, quan innova i quan presenta noves propostes,
etc.– seria infinitament superior a la del porc satisfet.
La
felicitat utilitarista és clarament un sentiment social,
que cerca de fer encaixar la felicitat individual en un marc de
màxima felicitat plural i que no permet en cap cas que
la primera passi per sobre de la segona. La felicitat de l’utilitarista
no és de cap manera la de l’home solitari, sinó
la del qui assoleix el major benestar per al més gran nombre.
També
es pot contraposar la felicitat utilitarista a la que ens proposa,
per exemple, Nietzsche: el superhome nietzschià –com
ens diu en el seu poema “Només boig, només
poeta” i en tants textos de Zaratustra només se sent
feliç quan s’aparta de la massa. La felicitat del
Superhome passa pel camí del solitari i està feta
de menyspreu a la gent comú que ell considera “nihilista”
i mancada de judici, mentre que l’utilitarista se sent feliç
quan ajuda a millorar la societat, fent o proposant reformes socialment
útils. La felicitat del superhome seria consisteix a apartar-se
de les masses, o com diu en el poema esmentat, és una “felicitat
de boig i de poeta”, “felicitat d’àliga
i de lleopard”. En canvi la felicitat de l’utilitarista
és estrictament solidària, basada en la benevolència
i en el propòsit d’augmentar el benestar del més
gran nombre.
4.
Esteu d’acord amb la tesi de Mill segons la qual és
més important la felicitat de molts que la d’un sol?
Raoneu la resposta. [2 punts]
Una
vegada més la tesi de Mill ens planteja un problema d’ordre
pràctic. I és que, afirmar que no es pot ser feliç
en un ambient d’infelicitat col•lectiva i que, en
conseqüència, cal fer prevaler la felicitat col•lectiva
per sobre de la individual és força senzill de sostenir
sobre el paper. Molts filòsofs (Marx per exemple i força
pensadors cristians per exemple) hi estarien d’acord. Però
generalment posicions d’aquesta mena es justifiquen a partir
d’arguments que els utilitaristes considerarien, com va
dir Bentham “un absurd amb xancles”. La felicitat
per a Mill (o per al seu mestre Bentham) no és cap “dret
natural”, donat que el dret natural per a un utilitarista
és una ficció. Només hi ha drets on hi ha
societat, no en la natura.
Als
utilitaristes no els agrada l’abús de conceptes massa
genèrics i mal definits. El problema és que posant
en joc nocions tan abstractes com “felicitat” podem
acabar per despistar-nos severament i paralitzar-nos a l’hora
d’emetre un judici. A l’hora de parlar de la felicitat
caldria tenir present que està construïda de molts
elements (qualitat, intensitat, durada...) cadascun dels quals
mereix una avaluació/càlcul propi.
Cal
dir que, sens cap mena de dubte, parlar de la felicitat i del
dolor dels “altres” en la primera meitat del segle
XIX a Anglaterra era força més senzill que no pas
ho és per a nosaltres ara en les nostres societats de la
informació. Perquè, senzillament, hi havia un gran
nombre de persones (proletariat industrial, immigrants enviats
a colònies llunyanes, etc.) el dolor dels quals era fàcilment
constatable. En canvi en les nostres condicions de societat postindustrial
el dolor ja no prové tant de la fretura que deriva de les
necessitats immediates (bàsicament cobertes per l’Estat
i finançades pels nostres impostos), sinó per problemes
emocionals, psicosis consumistes, manipulacions dels sentiments
induïdes per una publicitat abassegadora, etc. En qui hem
de pensar, però, avui, quan Mill ens demana que no ens
fixem en “la pròpia felicitat de l'agent, sinó
[en] la de tots els afectats”? Aquesta qüestió
va més enllà del nostre món desenvolupat
i informacional. ¿Qui són els afectats de les meves
accions en una societat cada dia més globalitzada, és
a dir, on les igualtats i, sobretot, les desigualtats, cada dia
se’m fan més evidents a escala planetària?
Per
respondre la qüestió plantejada convé recordar
que la felicitat per a un utilitarista està lligada al
benestar físic i psíquic del més gran nombre
possible dels humans, imparcialment considerats. Per això
mateix cal tenir present les conseqüències social
agregades de les meves accions. Cap home del nostre temps no viu
aïllat o no és un superhome nietzschià: la
utilitat, doncs, ha de ser considerada en relació al conjunt
de les accions i de les necessitats del conjunt dels humans.
Cada
cop més avui, els meus “altres” ja no són
tan sols la meva família, el cercle compost per les meves
amistats, els veïns de la meva escala (que ni tan sols conec)
o els conciutadans del poble o ciutat on visc. Els meus altres
són, cada dia més, els nens del Brasil o de l’Índia
que han cosit les pilotes de futbol amb les quals jugo; els milers
de dones de pobles africans que cada dia han de recórrer
desenes de quilòmetres per omplir una galleda d’aigua
mentre jo llenço diàriament aquesta mateixa quantitat
només per esperar que l’aigua de la dutxa surti calenta;
tots els qui moren a l’altre costat d’un planeta rescalfat
per culpa de les emissions del tub d’escapament del meu
cotxe, etc. El càlcul d’utilitat de les meves accions
també els hauria d’incloure imparcialment. En realitat,
tots i cadascun dels meus petits actes tendeixen, cada dia més,
a tenir causes i conseqüències que se m’escapen
completament, i que potser no podria esbrinar encara que m’ho
proposés.
Quin
sentit pot continuar tenint, en un context global com el nostre,
parlar dels “altres”? Potser en té més
que mai, i més que mai ens cal pensar en els altres com
en “tots” els altres de totes le cultures, les opinions
i les opcions vitals possibles (si és que això és
possible). En qualsevol cas, ens situem davant d’un panorama
social que ens exigeix de concretar molt més el sentit,
la utilitat i l’abast del nostre càlcul moral per
tal de fer universal la llibertat que Mill identifica com un guany
en la diversitat.
