COMENTARI
AL LLIBRE VII de LA REPÚBLICA – PLATÓ
[514 a – 518 b] El mite de la caverna
El
mite de la caverna del Llibre VII de la REPÚBLICA, juntament
amb l’esquema de la línia (que tanca el llibre anterior),
són dues al•legories sobre el visible i l’invisible
i sobre el paper del coneixement en la vida dels humans.
El
mite de la caverna proposa una comparació molt treballada
en que cada element està destinat a clarificar un aspecte
de la condició humana. El seu propòsit és
alhora més ampli i menys tècnic que el de l'al•legoria
de la línia que el precedeix i la correspondència
de cada element amb l’ontologia i l’epistemologia
platònica no ha de ser cercat amb gaire precisió.
En
l'al•legoria de la línia hi ha quatre elements (eikasia-imaginació
/ pistis-creença en el món sensible – dianoia-enteniment
/ noesi-raó en el món intel•ligible) que no
es corresponen exactament tot i que s’hi acosten als quatre
elements del mite: les ombres projectades sobre un mur, els objectes
de la caverna, els reflexos de la llum a l’exterior i els
objectes del món extern. En tots dos casos es vol subratllar,
però, que el coneixement del Bé és un esforç
de perfeccionament de l’anima i que es demana un esforç
racional per passar de l’opinió (sensible) a les
Idees (intel•ligible).
La
interpretació del símbol del Sol i de la llum del
Sol com a imatge del Bé que il•lumina i dóna
sentit a totes les coses (com la idea de Bé dóna
Forma i sentit a totes les idees) no ha estat mai posada en dubte
pels comentaristes, però s’ha debatut molt sobre
si el mite fa referència al paper del Filòsof-rei
(el magistrat que ha purificat l’ànima i coneix el
Bé en tant que Forma pura) o si, per contra, s’està
fent referència un procés de coneixement que qualsevol
pot fer si es planteja el propi perfeccionament intel•lectual.
La
situació tan estranya dels presoners lligats a la caverna
no és explicada per l’autor ni se’ns justifica
a què sigui deguda. No se sap si estan allí per
algun càstig o si hi ha nascut. L’abandonament dels
presoners potser és un tema òrfic i pitagòric:
l’ànima està presonera del cos i, com s’explica
al diàleg Fedó, el món és, per així
dir-ho, la presó de l’ànima.
Aquesta
situació d’empresonament representa la condició
general de l’existència humana, considerada en la
seva manca de discerniment [o d’educació, «apaideusias»
(a2)] El tema de la caverna havia aparegut escadusserament en
la literatura grega en Homer i en Empèdocles (DK, 32; B120).
A l’Odissea (XI, 489-490), Ulises diu que preferiria ser
esclau d’un pobre granger i pastorejar els bous que viure
al món subterrani de les ombres: vinculada a l’Hades,
la caverna era el lloc de trobada amb els morts, de manera que
passar de la cova a la contemplació de la llum del sol
seria passar de la mort a la vida i de l’ignorància
al saber.
La
complexitat d’interpretació d’aquest fragment,
tradicionalment considerat el nucli de la REPÚBLICA prové
del fet que constitueix un resum de l’ontologia, de l’antropologia,
de l’epistemologia, de l’ètica i de la política
platòniques. Hi ha tant una exposició de la metafísica
com una lliçó sobre l’obligació del
filòsof a l’hora d’implicar-se en els problemes
de la ciutat.
1.-
Ontològicament, el mite ens explica què és
l’ésser i la seva perfecció (la Idea de Bé)
2.-
Epistemològicament, se’ns descriu com coneixem l’ésser
(per un perfeccionament de l’ànima) que progressa
del sensible a l’intel•ligible.
3.-
Antropològicament, en el mite se’ns presenta el sentit
últim de la vida humana com un procés de perfeccionament
del coneixement i de purificació, és a dir, d’alliberament
de l’ànima.
4.-
Èticament se’ns mostra la superioritat de la Idea
de Bé (que és representada com el Sol) com a guia
i sentit orientador de l’acció humana.
5.-
Políticamente es justifica el deure del filòsof
(que ha conegut la Idea pura) per vincular-se a la governació
de la ciutat, retornant a la caverna.
L'al•legoria
acaba amb una lliçó de valor (el savi que ha tornat
a la Caverna és mort pels presoners que prefereixen les
ombres a la llum), en què és fàcil reconèixer
un homenatge a Sòcrates.
