LES
DUES TESIS DE PLATÓ SOBRE L’HOMOSEXUALITAT
Introducció
Situar
el problema de l’homosexualitat en Plató demana fer
marrada prèviament i situar de manera breu el tema de les
relacions sexuals a l’Antiga Grècia. A Atenes en
l’Època Clàssica els homes es casaven cap
als vint-i-cinc anys i les dones més joves: se’n
coneix algun cas de casades fins i tot als dotze. Les dones benestants
normalment vivien tancades a casa (al ‘gineceu’) i
es considerava deshonest que sortissin si no anaven acompanyades
d’un home de confiança o d’un esclau. Els nois
eren educats a casa fins als set anys i després anaven
al gimnàs, on a més d’educació militar
aprenien poesia i oratòria –especialment si formaven
part de la classe alta– i l’ofici l’aprenien
amb els pares. Però les noies no rebien educació
formal tot i que en les capes més altes podia ser que sabessin
llegir i fins i tot escriure. No era estrany que un home tingués
vàries esposes i concubines que formaven part de la mateixa
unitat familiar extensa. No poder concebre fills barons implicava
la pèrdua d’influència de la dona en la família.
Només entre les prostitutes d’alt rang (cortesanes)
estava ben vist que les dones tinguessin una conversa distingida
i un alt nivell cultural.
Soló
havia legislat que les dones no podien assistir a les festes ni
als funerals, ni vestir amb més de tres peces de roba,
ni sortir de casa amb menjar o beguda que costés més
d’un òbol (una mica menys d’un euro), ni viatjar
de nits si no era en una carreta il•luminada per un fanal.
La situació del sexe femení la resumeix prou bé
Sòfocles en una frase que pertany a TEREA, una obra de
la qual només ens han quedat pocs fragments. En aquest
text una dona s’exclama: “Sovint he observat quina
és la condició de les dones: som purament i simplement
no-res”. S’ha donat una explicació molt paradoxal
de la reclusió de les dones a Grècia: en la mesura
en què la dona té la regla i pareix està
més a prop de la natura però els grecs consideren
que la natura té quelcom negatiu (el bo és la polis);
i per això, perquè les dones són forces de
la natura, feien por i calia tenir-les vigilades. De fet, els
grecs atribuïen a les dones un apetit sexual insaciable que
calia mantenir silenciat. Segurament la psiquiatria ho pot explicar
millor.
La
fecunditat era fonamental a la cultura grega, com en totes les
cultures antigues, i el fal•lus era un símbol religiós
usat en cerimònies religioses: se’n feien amulets
i es representaven a la porta de les cases, com a símbol
de benvinguda –de fet l’expressió catalana:
“Salut i força al canut!” (alternativa al “Déu
vós guard”) pertany a aquest àmbit mental.
Els fal•lus erectes, unes columnes de pedra anomenades ‘hermes’,
es posaven també com a fites tant a Grècia com a
Roma i a casa nostra se’n conserva algun de monumental al
Museu Arqueològic de Barcelona (a la secció de reserva!).
Els grecs coneixien també el consolador –els ‘olisboi’
o ‘baubon’– i eren famosos els fabricats a Milet
que s’exportaven arreu. Aristòfanes esmenta sense
cap ironia els consoladors entre els accessoris femenins de bellesa,
al mateix nivell que els perfums i les joies.
Podem
estar, doncs, segurs de dues coses: que les poques festes de dones
que es toleraven a Atenes (les Dionisíaques) eren molt
esperades i molt mal considerades pels més tradicionalistes
i també que, inevitablement, en un espai social mancat
de presència femenina, els noiets joves de les tavernes
eren objecte d’un especial desig substitutori. Els nois
joves eren objectes eròtics: lluitaven nusos a la palestra
–i per evitar que els genitals “ballessin” en
el combat els lligaven amb una petita peça de teixit, el
‘kinodesmos’ que apareix sovint en pintures de vasos
on es representen atletes lligant-se’ls.
Hi
ha molts tòpics sobre la pederàstia grega (de fet,
‘pais’ vol dir noi i ‘eros’ amor) i sobre
la relació entre l’‘erasta’ (home) i
l’‘eromen’ (noi), però era un costum
que estava socialment molt codificat i prohibit estrictament a
nois menors de dotze anys. Està documentat que no incloïa
penetració anal, sinó entre les cuixes i que se
seguia una relació jeràrquica en què el subjecte
del desig era l’‘erasta’, el qual assumia sempre
el paper actiu. Als vasos grecs quan hi ha representades penetracions
anals entre homes sempre tenen la mateixa edat i quan apareixen
junts un home madur i un noiet, l’home madur surt sempre
destrempat, en senyal d’autodomini.
Les
dues tesis platòniques
En
aquest context no hauria d’estranyar que Plató reculli
els tòpics del seu temps sobre la sexualitat quan escriu
la primera, per així dir-ho, “metafísica de
l’amor”. L’eròtica platònica té
un sentit doble: d’una banda es presenta com un instrument
de coneixement i de superació del sensible –perquè
Eros ens porta al Bé en tant que producció de l’ànima
i no del cos–. Però també, a més, és
una teoria del plaer que es pot llegir independentment que estiguéssim,
o no, d’acord amb les seves tesis metafísiques. En
tot cas és significatiu que quan Plató parla de
l’amor abordi el tema des del punt de vista de l’homoerotisme
masculí vigent en la societat aristocràtica de la
seva època. No podem determinar, però, si la teoria
de l’Eros és platònica o si deriva de Sòcrates
–i de la relació Sòcrates/Alcibíades
que fou tot un escàndol a l’Atenes del seu temps.
En
Plató, el tema de l’homosexualitat apareix bàsicament
en tres diàlegs: el BANQUET (aprox. 385 aC.) i el FEDRE
(aprox. 380 aC), que mantenen una mateixa tesi, diguem-ne ‘favorable’
a la qüestió, i les LLEIS (un text de cap a 349 aC),
en què es defensen idees radicalment diferents, més
o menys anticipades a la REPÚBLICA.
Al
BANQUET i al FEDRE el motor de l’exercici filosòfic
és l’emoció que experimenta un home madur
per un jove que reuneix la gràcia del cos amb la bellesa
de l’ànima. A les LLEIS i en les referències
a la temàtica que apareixen a la REPÚBLICA el problema
va per tota una altra banda: es vincula directament a l’organització
política de la ciutat i Plató es mostra contrari
a l’homosexualitat.
El
BANQUET descriu un convit ofert pel poeta Agató en què
els diversos interlocutors són convidats a pronunciar un
elogi d’Eros. En el FEDRE, Plató posa en escena la
trobada entre Sòcrates i el jove Fedre i es fa un elogi
de l’amor com a educador. En tots dos casos l’amor
als nois es presenta com un costum amb valor ètic i pedagògic
i serveix com a manera d’entrar al món intel•ligible,
perquè a través de l’amor als cossos s’arriba
a l’amor a les Idees. Al BANQUET s’arriba a defensar
que l’autèntic ‘eròtic’ és
el filòsof, perquè és el qui estima el que
de debò val pena (la saviesa). La bellesa del cos no es
nega en absolut, ni hi ha cap mena de renúncia a l’amor
físic, però se situa com un instrument al servei
de la idea superior (el Bé, la Bellesa), de la qual l’amor
físic és una mena de pàl•lid reflex.
Al
FEDRE l’amor homosexual té un sentit clarament educatiu
(“mai el destí no ha fet que un dolent sigui l’amic
d’un dolent i que un home de bé no pugui ser l’amic
d’un home de bé”) i porta a la virtut quan
es mena una vida adient: “Si els elements superiors de l’ànima
guanyen i redueixen els amants a portar una vida reglada i a practicar
la filosofia, passen la seva existència terrestre en felicitat
i unió”.
L’amor
homosexual, en qualsevol cas, constitueix el punt de partença
de l’ascesi platònica que ens porta a conèixer
la veritat de les coses –és a dir, la Idea–,
gràcies a la forma específica de la sublimació
de la seva dimensió corporal. Però tant a la REPÚBLICA
com, molt específicament, a les LLEIS hi ha un canvi molt
clar pel que fa a la tesi platònica sobre l’homosexualitat.
A la REPÚBLICA considera l’amor homosexual com a
vulgar i mancat de gust (no mancat de plaer, sinó de bellesa).
En les LLEIS la qüestió homosexual apareix vinculada
a la qüestió de l’autodomini.
És
en aquesta darrera obra que apareix el tema de les relacions “contra
natura” (‘para physin’) que a Grècia
va tenir poc ressò, però que fou reprès més
tard, en un context neoplatònic prou diferent, fins convertir-se
en un argument bàsic en la tradició homofòbica
cristiana. El desig “d’acord amb la natura”
(‘kata physin’) és tan sols el que es produeix
“en vistes a la generació”. Segons Plató,
a més, “és contra natura la copulació
de mascles amb mascles i de femelles amb femelles”. ‘Para
physin’ només vol dir que no es tracta de sexe reproductiu
però la designació ha estat molt polèmica
perquè el terme va passar a designar en el vocabulari jurídic
medieval una de les característiques del crim. Essent el
natural l’harmonia, tot el que trencava amb el model reproductiu
passava a ser “contra natura” i, per tant, l’homoerotisme
no consistia només en un ‘vici’ personal, sinó
que provocava desordre en la societat. Per a la persecució
de les sexualitats alternatives, el fet que Plató les qualifiques
de “contra natura” ha tingut conseqüències
catastròfiques. Recordem que a l’època medieval,
els homosexuals eren cremats a la plaça pública....
També
a les LLEIS, Plató enceta un altre tòpic homofòbic
per tal d’argumentar la condemnació de l’homosexualitat:
la comparació amb el món animal. “En les bèsties
no es veu un mascle acoblar-se amb un altre mascle, perquè
això no està en la natura...”, diu. A part
que això sigui empíricament fals –estan documentades
unions de mascles entre ximpanzés i bonobos al medi natural–,
Plató hauria d’haver estat prou astut com per veure
que el sexe no reproductiu és un producte cultural, evitant
la confusió entre un argument de caire biològic
i un altre de caire cultural.
¿Per
què es troben en Plató dues valoracions tan radicalment
diferents de l’homosexualitat? De fet, amb textos platònics
es pot defensar i condemnar les relacions homoeròtiques
indistintament. Una explicació possible és que a
les LLEIS no es parla de filosofia (en el sentit de “teoria
del coneixement”), sinó de “governació”.
La domesticació i el control polític demana, en
primer terme, la domesticació de la vida privada dels ciutadans
i, per tant, convé evitar qualsevol disbauxa. D’aquí
que Plató, en total contradicció amb els textos
de la primera època, digui coses com ara: “Entre
els homes lliures i de bona naixença ningú no haurà
de tocar ningú, sinó la seva pròpia esposa
i no haurà de sembrar una llavor bastarda en les concubines,
ni una llavor infèrtil en els homes”. L’Estat
necessita soldats i, per tant, naixements, de manera que el tipus
de relacions que li semblen no naturals queden prohibides.
En
canvi al BANQUET i al FEDRE s’està analitzant una
altra dimensió: l’estètica vital reservada
a les classes aristocràtiques. En aquest context, la paidea
eròtica és una forma de trametre la concepció
del món que estaria només a l’abast de minories
i que té una explicació cultural. El darrer Plató
hauria sucumbit, però, a una concepció més
primària, més ‘biologista’, de les relacions
humanes.
