La
psicologia humanista va aparèixer a la dècada de
1960, com una ‘tercera força’ entre la psicoanàlisi
i el behaviorisme. Es presentà com una reivindicació
de la felicitat personal i del temps present que tractava d’integrar
en un context d’individualisme solidari. Buscaven ‘l’autorealització’
de l’individu’, per oposició a la concepció
behaviorista que tractava els individus com una mena de rates
de laboratori i eren contraris també a considerar el conjunt
de les activitats humanes com a producte de la sexualitat. Buscaven
potenciar aspectes com l’afectuositat, les emocions, l’amabilitat,
etc., tal com havia proposat al segle 19 l’escola de Concord,
amb Thoreau i altres idealistes americans. L’expressió
que posaren de moda és molt ‘sixtie’: el ‘pensament
positiu’. Cal destacar que aquest és un corrent en
que tenen molt pes els arguments de tipus filosòfic i que
inicià una sèrie de pràctiques terapèutiques
més o menys descabellades per a l’època, incloent
formes de gimnàstica, exercicis amb sentits corporals,
improvisació teatral...
Tot i ser
un moviment genuïnament americà, molt influït
fins i tot per les tècniques de manipulació emocional
dels predicadors evangelistes, la ‘Psicologia Humanista’
té múltiples connexions amb la filosofia existencialista
europea i, de manera més concreta, amb el pensament de
Sartre. Es reelaboren idees existencialistes com ara que els humans
estan ‘condemnats a ser lliures’, que són éssers
‘abocats al món’ o que ‘l’existència
precedeix l’essència’. Abraham Maslow (1908-1970),
Carl Rogers (1902-187) o Rollo May parlen d’autorealització,
de ‘Self’, d’autenticitat, o d’integració,
traduint conceptes existencials.
Maslow és
conegut, sobretot, per la ‘piràmide de les necessitats’
(1943) que jerarquitza les necessitats humanes a cinc nivells:
(1) fisiològic (fam, set, desig sexual), (2) sentiment
de seguretat i protecció, (3) pertinença a una família
o a un grup, (4) estima i autoestima, que dóna sensació
de ser competent i reconegut i (5) autorealització (o desenvolupament
del ptencial a través de la realització d’una
obra, d’un ideal...). Les necessitats es presenten com una
escala. Començant pel primer nivell cal anar satisfent
els altres. Plantejar-se cadascuna d’aquestes necessitats
implica l’assoliment de les necessitats precedents. Assolir
els nivells més baixos evita la neurosi i amb els més
complexos ens realitzem personalment.
En la dècada
de 1960 les recerques de Maslow es focalitzaren sobre les ‘experiències
paroxístiques’, o ‘experiències cim’;
és a dir, els punts culminants i records inefables d’una
trajectòria personal: èxtasi místic, realització
artística, plenitud amorosa... L’experiència
cim, és una sensació de plenitud que transforma
la vida d’una manera radical. L’important és
que qualsevol persona pot tenir experiències d’aquesta
mena
A l’època,
també Carl Rogers proposà la ‘psicoteràpia
centrada en la persona’ –expressió que després
ha tingut èxit en altres contextos (i que s’usa també
en algunes teories del desenvolupament personal o ‘new age’).
El terapeuta en la psicologia humanista, és ‘no directiu’:
ha de donar proves d’empatia amb el client i abstenir-se
de qualsevol judici, per tal d’acompanyar-lo en la descoberta
dels seus valors reals, dels seus propis recursos i dels seus
processos de canvi.
La teràpia
humanista deixa, a més, lliure curs al cos, a l’expressió
de les emocions i a la comunicació no verbal. El principal
objectiu de la teràpia és que l’individu prengui
consciència dels seus blocatges, substituint-los per pensaments
motivadors, dinamitzadors, ajudant-lo a assumir de manera autònoma
i creativa eleccions vitals positives. L’objectiu és
que el client mateix decideixi d’una manera racional i conscient
la seva pròpia via.
La persona
psicològicament sana segons Rogers té cinc característiques.
1.- Està
oberta a totes les experiències.
2.- És capaç de viure plenament en el present
3.- Segueix el seu propi instint
4.- Pensa i actua amb llibertat: és espontània i
flexible
5.- És molt creativa
El nucli de
les recerques sobre teràpies humanistes s’ha continuat
a l’Institut Esalen de Sant Francisco. Fundat l’any
1962 per Michael Murphy i Dick Price treballa temes com la característiques
de la percepció, la psicodèlia, la relació
entre drogues, misticisme i equilibri psíquic, etc. D’ençà
del 1979 Esalen inicià un projecte de cooperació
entre psicòlegs nord-americans i soviètics que tingué
una gran importància per tancar la guerra freda. De fet,
deu anys més tard es reuniren allí Ronald Reagan
i Boris Eltsin, llavors rival encara de Mikhai Gorbatxev.
