‘Resiliència’
és la capacitat que tenen alguns materials per resistir
als cops i, per extensió, és el nom que es dóna
a la facultat, encara poc coneguda, d’algunes persones capaces
de desenvolupar mecanismes que els permeten resistir als cops
de la sort, reeixint en circumstàncies molt complicades,
d’esfondrament i de catàstrofe, que posarien la majoria
dels individus en un cul-de-sac. Quan un individu sobreviu a circumstàncies
emocionals que ofegarien a priori a qualsevol altre, podem dir
que és ‘resilient’. Com a facultat cognitiva
implica un procés d’assumpció i reelaboració
creativa dels traumes.
La
teoria de la resiliència emocional fou elaborada Emmy Werner
que des dels anys 1950 a 1980 va estudiar 700 infants abandonats
i marginals de l’arxipèlag Hanuaï a Hawai. Contràriament
al que era previsible, la majoria d’aquests nois aconseguiren
créixer com a persones madures i equilibrades, gràcies
al suport social dels seus iguals i a la capacitat de prestar-se
ajuda mútua. La resiliència fou observada també
a Anglaterra per Michael Rutter i ha tingut un ús molt
ampli en els darrers anys del segle 20 per tractar o prevenir
traumes en fills de divorciats, nens adoptats, trencaments de
parella, persones discapacitades, accidents de trànsit
amb seqüeles greus, infectats de SIDA etc.
Anna
Freud i René Spitz van fer observacions pioneres sobre
aquest tema amb nens que havien perdut les seves famílies
després dels bombardeigs de Londres en la 2ª Guerra
Mundial i que malgrat una situació tràgica, molt
greu d’entrada (pseudoautista), no van caure en traumes
crònics, sinó que a la llarga es recuperaren. Anna
Freud i Spitz explicaren que aquests nens havien superat un procés
de quatre etapes successives: (1) protesta, (2) desesperació,
(3) indiferència i (4) recuperació. Però
ja ells mateixos s’estranyaren que aquesta darrera etapa
no resultava d’interès per als psicòlegs,
quan realment és la més fonamental, perquè
si podem estudiar les estratègies que usen els individus
exitosos per sortir de la crisi, podrem ajudar també als
qui no se’n surten.
És
important destacar que la resiliència no és un acte,
ni una afirmació voluntarista puntual (tipus ‘jo
puc!’), sinó un procés de vegades llarg i
amb dos moments diferents: resistir al traumatisme i ‘construir-se’
posteriorment. Com a procés implica fases d’autodefensa,
d’autoavaluació i d’elaboració de projectes,
més o menys llargs i contradictoris.
La resiliència no s’aconsegueix fugint de les adversitats,
ni reprimint-les (de fet el trauma sempre resta!), sinó
assumint-les amb una estratègia de creativitat que pot
anar des d’establir relacions compensatòries que
ens equilibrin (p.ex, el matrimoni), fins assumir noves responsabilitats
o aprendre a fugir del focus conflictiu (canviar de feina o d’escola).
En aquest sentit implica una certa capacitat de ‘ressuscitar’
o de renéixer. Els individus resilients són optimistes,
empàtics (capaços de posar-se al lloc de l’altre),
tenen sentit de l’humor i saben fer amics. Anna Frank en
la història, o Harry Potter en la literatura, serien exemples
interessants de conducta resilient.
Per
què hi ha persones resilients i altres que no ho són?
S’han donat dues respostes a aquesta qüestió.
Des de la psicologia social s’insisteix en la importància
de la solidaritat i del recolzament grupal: si els individus se
senten recolzats pel seu grup resisteixen millor. Seria el cas
dels ferits de guerra quan el seu país els considera herois.
Tenir algú que serveixi d’estímul i guia (una
xicota, per e.) o algú a qui estar ‘enganxat’
ajuda a ser resilient. En aquest sentit una millor ‘xarxa
social’ és una forma d’evitar depressions i
estrès. Rutter va estudiat a finals dels anys 1990 l’anormal
taxa de nens adoptats per famílies angleses a orfenats
de Romania que patien autisme i va arribar a la conclusió
que eren la causa es trobava en les dures condicions d’internament,
un ambient sinistre i depriment que queia sobre nadons sense defensa
–i de fet la Unió Europea va acabar prohibint les
adopcions romaneses l’any 2004.
Des
de la psicologia cognitiva s’insisteix en aspectes d’aprenentatge.
La resiliència es construeix sobretot en la relació
amb la mare durant el primer any de vida, que estableix les condicions
d’optimisme caracterial imprescindible en la vida futura.
Alguns estudis proposen també que un excés de cortisol
(una hormona que sembla estar vinculada a l’estrès)
dificulta les respostes resilients. El cortisol ajuda també
a la memòria a curt termini i, en aquest sentit, en augmentar
els records traumàtics, també en dificulta la superació.
En
tot cas el concepte de resiliència inclou dos aspectes:
una conducta observable però no universal i una mena de
‘promesa’ o ‘esperança’ de poder
universalitzar-la si s’adopta l’actitud emocional
adequada. Els crítics del concepte de resiliència
han criticat la tendència a la banalització de l’heroisme
que troben en moltes narracions de processos resilients (tipus
‘gràcies déu meu, perquè m’he
quedat cec però podria haver-me quedat cec, sord i mut!’).
En aquest cas no es parlaria, però, de resiliència
–que és activa– sinó de conformisme
passiu.
