La Gestalt
(o ‘Psicologia de les Formes’) no és exactament
una teoria psicològica, sinó un ‘paradigma’,
val a dir, una manera de plantejar i de resoldre problemes, que
impregna tot el pensament alemany, tècnicament neokantià,
de les primeries del segle 20.
Kant havia
dit que per tal que l’experiència pogués ser
compresa, calia que en la ment hi haguessin ‘a priori’,
determinades estructures o, per així dir-ho, uns principis
de classificació que la fessin comprensible. La Gestalt
investiga aquestes estructures (formes) que fan possible la comprensió
del nostre entorn.
El concepte
de Gestalt (en alemany ‘forma’, ‘totalitat’,
‘configuració’) va ser teoritzat pel filòsof
vienès Christian von Erhenfelds (1859-1932) en un article
de 1890, ‘Uber Gestaltqualitäten’, en què
s’explica que en l’acte de percepció no juxtaposem
un munt de detalls diversos, sinó que percebem formes globals,
que uneixen els elements entre ells. L’autor posava un exemple
musical: quan recordem una melodia, no percebem un conjunt de
notes, preses aïlladament. La melodia és una estructura
global i és això el que recordem.
Aquest article
va donar origen a tot un corrent de pensament. Segons la llegenda,
l’any 1910, mentre viatjava en tren, el científic
Max Wertheimer (1880-1943), va començar a preguntar-se
perquè moltes vegades percebem coses que no es corresponen
exactament amb el material que reben els nostres sentits. ¿Per
què, de vegades, veiem imatges en moviment quan tan sols
es tracta d’una seqüència d’imatges immòbils,
com és el cas del cinema? Wertheimer per investigar això
va baixar del tren, va comprar una joguina que serveix per veure
figures fixes en moviment, un ‘estroboscopi’, i començà
a preguntar-se per la relació entre les parts (cadascuna
de les figures fixes de l’estroboscopi) i el tot (la percepció
del moviment). Com que la paraula alemanya per dir ‘forma’
o ‘tot’ és ‘Gestalt’, la nova psicologia
s’anomenà ‘Gestaltheorie’.
Molt aviat
s’afegiren a aquest moviment científics com Kurt
Koffka (1886-1941) i, sobretot, Wolfgang Köhler (1887-1967)
que durant la 1ª Guerra mundial investigà amb ximpanzés
a Tenerife i publicà un famós article: ‘La
mentalitat dels micos’ (1925), en què demostrava
que en els grans simis la resolució de problemes suposa
també la captació global d’una forma, és
a dir, una nova visió de conjunt de la solució.
Tant la intel·ligència com la memòria, procedeixen,
doncs, per restructuració del conjunt perceptiu.
L’axioma
bàsic de la Gestalt afirma que ‘el Tot és
superior a la suma de les parts’ o que ‘la percepció
del conjunt prima sobre els elements que el composen’. Frases
com ‘veure és preveure’ o ‘conèixer
és reconèixer’, resumeixen el sentit de la
teoria.
La Gestalt
és una teoria ‘holística’ i com a tal
s’oposa a l’elementarisme (o postura ‘analítica’).
Per a les teories elementaristes, les dades primeres són
les percepcions simples i la percepció va del més
simple al més complex, o dels detalls al conjunt. De la
mateixa manera que en física primer hi ha partícules
elementals que s’associen, o que una societat és
suma d’individus, també en la ment hi ha primer elements
i després estructures. En canvi, les tesis holístiques
fan una aproximació ‘top/down’ (de dalt a baix)
a la percepció: el global antecedeix els detalls. També
hi ha teories físiques holístiques (els camps de
forces fan emergir propietats noves) i sociologies holístiques
(el grup i la cultura modifiquen els costums de l’individu).
El sociòleg holístic més significatiu fou
Leo Frobenius, que inicià els estudis culturals. La filosofia
de l’escola fenomenològica (Husserl) recull aquest
ambient.
Amb l’arribada
de Hitler al poder els científics jueus de la Gestalt es
veieren obligats a emigrar als Estats Units. Kurt Koffka hi marxa
l’any 1924 i ja abans havia publicat un famós article
‘Percepció: una introducció a la psicologia
de la Gestalt’, responsable en bona part que per a molta
gent, la teoria gestàltica sigui només un joc sobre
modificacions de forma i fons i figures que semblen una cosa però
són una altra. Aquest equívoc encara impedeix valorar
les aportacions de la Gestalt a la teoria de l’aprenentatge,
la consciència, etc.
Els Estats
Units eren dominats aleshores per les teories behaviorismes i
la Gestalt va aconseguir poc ressò. L’aportació
més important de la teoria durant els anys de 1930 fou
el concepte de ‘pregnància’ o ‘bona forma’,
segons el qual totes les parts que constitueixen un camp perceptiu
tendeixen a ser percebudes de la manera més organitzada
possible, com a unitats ‘tancades’. També als
Estats Units es desenvoluparen ‘teràpies Gestalt’
centrades, bàsicament, el la valoració del present,
amb Frederick (Fritz) Perls (1893-1970). Per a aquest metge, la
psicologia havia de deixar de preguntar-se pel ‘per què’
dels patiments dels pacients per passar a plantejar-se el ‘com’.
Usant eines tan diferents com el teatre, el budisme zen o la semiòtica,
Perls es tractava de crear espais per a que la persona s’adoni
de quines són les seves vivències en el moment present.
Un terapeuta gestàltic no interpreta, sinó que ajuda
la persona a entendre el que li passa.
