Les antropologies filosòfiques més habituals acostumen
a defensar una posició dualista (soma/psique) o a buscar
una explicació materialista-monista sobre l’home.
El filòsof austríac Karl Popper (1902-1994) va intentar
superar aquestes teories proposant, per la seva banda, un esquema
en tres parts, que –segons ell– interactuen per tal
de conformar l’ésser humà.
Segons
Popper hi ha tres móns que cal considerar en la seva interelació:
·
MÓN 1: Compost pels cossos físics, observables
i mesurables (l’únic món realment existent
per als materialistes).
·
MÓN 2 : El món dels estats mentals, entre
els quals s’inclouen els estats de consciència, les
disposicions i les experiències psicològiques i
els estats inconscients.
·
MÓN 3 : El conjunt de productes que hom podria
considerar “culturals” elaborats per la ment humana.
Pertanyen a aquest “Món 3”: les històries,
els mites explicatius, les teories científiques, les institucions
socials, les obres d’art...
En certa manera, aquesta teoria vindria a ser una alternativa
tant al dualisme com al monisme en la mesura que proposa superar
la distinció platònica entre un món de les
“idees” i un món de les “coses”,
com si es tractés de realitats diferents i que, d’altra
banda nega que tot es pugui explicar com si es tractés
d’una única i sola realitat.
L’aportació
fonamental de Popper a l’antropologia filosòfica
consistí a considerar que no tot el que és “real”
ha de ser necessàriament material. Les idees i les coses
interactuen mútuament per tal de constituir la realitat
humana, en un context general de cultura (món 3) i en una
individuació mental (món 2). L’esquema popperià
té l’avantatge que no fa necessari acceptar un punt
de vista col·lectiu (com succeiria si afirméssim
que la cultura determina l’home) sinó que permet
modular la influència del món 3 a través
de la seva concreta forma de comprensió psicològica
(món 2).
