Presentació
de les TESIS SOBRE LA FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA de W. Benjamin
a la Llibreria La Central.
Barcelona,
14 de desembre de 2007
I.-
PER SITUAR LES TESIS: LA MALA GESTIÓ DE LA MISÈRIA
Seria
incorrecte presentar aquesta edició catalana de les TESIS
SOBRE LA FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA de Walter Benjamin sense
fer esment, primer que tot, al fet que les poques planes d’aquest
aquest text, tot i que denses, no constitueixen una obra acabada
sinó un programa d’investigació que va quedar
estroncat, com se sap, per la tràgica mort de Walter Benjamin
a Portbou el 27 de setembre de 1940 quan intentava, desesperadament,
passar a Amèrica. En la seva materialitat el text anuncia
i preveu més que no ‘diu’; però com
pòstum l’obra és un testament –i un
testament especialment lúcid.
No
vull fer ara una reflexió sobre el que resulta obvi: el
suïcidi de Benjamin fou bàsicament un assassinat.
Benjamin, com tants intel•lectuals crítics va ser
assassinat per molta gent (pels feixistes, per la policia de fronteres
espanyola, però també –i també cal
no oblidar-ho– pels qui moralment li havien de donar cobertura
i mitjans per al seu treball i no ho feren perquè possiblement
no l’entenien). Que ens matin ‘els nostres’
a còpia de silencis interessats, a còpia de petites
misèries quotidianes, és una situació que
s’ha repetit tant que ja sembla banal: passa cada dia i
passa aquí també. Res a dir-hi, al cap i a la fi
l’intel•lectual crític ha triat el seu destí
i no callar o no bordar com borden tots predisposa a acabar de
boc expiatori. Silenciar l’intel•lectual crític
i amagar les idees noves (de vegades, precisament per noves, poc
perfilades i fàcils de reduir a ironia) és fer un
homenatge al destí socràtic de la crítica.
Els
intel•lectuals crítics, com és el cas eminent
de W.B., estan condemnats a patir de tres mals. D’una banda
el silenci i/o la misèria que els acompanya en vida i els
fa passar avall d’una manera sinistra. Però no és
només això; a més estan abocats a tenir ‘hereus
abusius’ que malden per fer-te dir a títol pòstum
el que mai no diries en vida. Finalment als intel•lectuals
crítics els toca patir aquella posteritat banal que et
converteix no en tesi filosòfica sinó en tesi doctoral.
El de l’intel•lectual crític és un destí
molt obvi. Massa esperable. I si em dispensen, també prou
trist.
Aquestes
tres desgràcies: la mala vida, l’intent de gestionar-ne
abusivament la memòria i la posteritat reduïda a pastura,
W.B. les ha patit i encara els està patint de forma exagerada.
D’aquí la dificultat de llegir-lo sense prejudicis
i sense beateria.
Hi
ha qui situa Horkheimer i Adorno entre els hereus indesitjats
de Walter Benjamin i els historiadors de la Teoria Crítica
han insistit prou en la ‘mala’ lectura adorniana de
Benjamin. No plantejaré tampoc aquest tema ara. Al cap
i a la fi és una qüestió biogràfica
i les obres clàssiques s’han de poder aguantar soles;
sense (i de vegades ‘contra’) la biografia. A més,
tota lectura d’un text filosòfic consisteix, inevitablement,
en una ‘mala lectura’: mai no s’exhaureix un
clàssic i tots quan llegim som més deutors d’un
temps (el nostre) i d’uns límits mentals (els propis)
que no pas de l’obra sotmesa a escrutini. Les males lectures,
paradoxalment, fins i tot ajuden a enriquir els textos.
II.-
LA LECTURA D’HORKHEIMER A ‘ESTAT AUTORITARI’
Per
a la presentació d’aquest llibre sí que voldria
fer esment d’una circumstància que totes les biografies
de W.B. esmenten aplicadament però que sovint es passa
per alt a l’hora d’analitzar la fecunditat conceptual
del text: la primera edició d’aquestes TESIS va sortir
l’any 1942 a Los Angeles (USA) en un volum fet a multicopista
‘Walter Benjamin zum Gedächtnis’ [‘En memòria
de Walter Benjamin’] que contenia, a més, dos articles
importants de Max Horkheimer: ‘Estat autoritari’ i
‘Raó i autoconservació’ a més
d’un text d’Adorno, sense cap relació amb l’obra
benjaminiana i altres diverses contribucions. Els erudits sostenen
que aquesta edició del 1942 es feu ‘per amagar’
les TESIS i no m’estranyaria que la sospita fos certa. Però
‘Estat autoritari’ d’Horkheimer no em sembla
de cap manera un text menor; és que jo sàpiga el
primer text que té el valor de reflexionar en diàleg
amb elles. ‘Estat autoritari’ hauria de ser considerat
el primer plançó de les TESIS. De manera que em
permetré recollir algunes idees d’Horkheimer per
situar el que, a l’ombra dels clàssics de la Teoria
Crítica, jo també considero important retenir de
la seva descripció de la societat contemporània
i al postcapitalisme.
No
sóc gens partidari de la lectura de la Il•lustració
que proposà la Teoria Crítica: em sembla que en
tenia una comprensió del tot unilateral, però això
tampoc no importa ara En tot cas, no accepto culpabilitzar les
Llums, ni em sembla de cap manera que un capitalisme totalitari
sigui compatible amb les Llums –ni tan sols per omissió.
Qui condemna la Il•lustració des d’una perspectiva
democràtica malconeix patèticament el potencial
transformador d’un Voltaire o d’un Diderot. Però
haver avaluat de forma incorrecta la gènesi de l’opressió
del present no priva altres mèrits a la Teoria Crítica.
Considero, per exemple, que Horkheimer va encertar-la plenament
quan per descriure el seu (i el nostre) present històric
digué a ‘Estat autoritari’ que: ‘la marxa
del progrés fa que a les víctimes [del progrés]
els sembli que per al seu benestar el resulta pràcticament
el mateix la llibertat que la manca de llibertat’.
Avui,
com va escriure Horkheimer a les primeres planes del seu article
benjaminià: ‘els pobres han de córrer i empassagar
els uns amb els altres com la multitud en un edifici en flames’.
Avui també com ens recorda Horkheimer, ‘els pobres
ja no poden ni cossificar-se’. És tan sinistre com
cert: ara com ara milions de persones arreu del món (molts
d’ells amb carreres universitàries) no troben ni
tan sols qui els vulgui explotar. Milions d’estudiants blancs,
europeus, sans i savis (per no parlar d’africans o sud-americans
més obvis), estarien senzillament encantats de poder viure
alienats; però ni tan sols trobaran qui els vulgui explotar.
El capitalisme ha arribat a un extrem en què ni tan sols
necessita la humanitat: la humanitat, senzillament, s’ha
tornat una nosa.
Em
sembla obvi que cap lector mínimament informat sobre W.B.
no creu que la revolució calgui fer-la perquè els
obrers (o els oprimits) són moralment ‘bons’.
Tant li fa a Benjamin si els obrers són bons o dolents.
El fet és que en la història hi ha massa dolor;
massa pes del dolor de les generacions mortes que necessita una
redempció no transcendental sinó històrica.
III.-
L’ESTAT D’EXCEPCIÓ PERMANENT
En
aquest context de reconeixement de la misèria com a força,
la tradició de l’alliberament, ‘la tradició
dels oprimits’, necessita llegir i rellegir llibres com
les TESIS SOBRE LA FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA i ho necessita
sobretot ara quan amb la política de la ‘guerra global
contra el terrorisme’ una de les afirmacions més
punxagudes de Benjamin –la de l’Estat d’excepció
permanent– es converteix cada dia més en ‘la
Llei i els Profetes’ de la política contemporània.
Ja no tan sols se silencia l’obra dels qui estan per la
transformació social i se’ls procura arruïnar
la vida (això al cap i a la fi és tan vell com l’opressió).
L’estat d’excepció que converteix en llei l’arbitrarietat
s’està tornant avui el criteri únic per tractar
tothom i arreu. També, i sobretot, per tractar els qui
no protesten, garantint la submissió dels ofesos mitjançant
l’administració de l’arbitrarietat. Intenteu
agafar un avió avui a qualsevol aeroport de l’anomenat
‘món lliure’ i digueu-me on queden els vostres
drets.
Les
democràcies liberals i les burocràcies que ens administren
han oblidat els mínims fonaments del liberalisme sobre
les quals suposadament es bastiren o cregueren bastir-se fa anys.
Penseu en el que signifiquen les càmeres de televisió
als carrers de les nostres ciutats registrant la vida quotidiana
de la gent (amb l’excusa de protegir-nos d’un malfactors
inexistents), o en el control absolut i humiliant que cal patir
quan s’entra en un avió (que arriba a l’extrem
d’impedir-nos entrar si portem una inofensiva ampolla d’aigua).
I no cal insistir en els usos perversos de l’Internet o
en la necessitat de munts de paperassa quan es vol exercir la
més mínima iniciativa, fins i tot en l’àmbit
econòmic.
De
la política s’ha passat a l’administració
burocràtica (això és el que les democràcies
liberals van aprendre del comunisme: que no hi ha res tan eficaç
com un ogre filantròpic per controlar les masses). La ‘correcta’
administració de la por és avui l’eina més
eficaç del control social: es governa provocant i gestionant
la por. Por a no tenir feina, por a no pagar el pis, por a no
poder fer vacances, por a no parlar correctament l’idioma
de l’imperi, por a haver d’exiliar-se de la terra
nadiua per falta d’oportunitats i per espoli. Por també
des de l’11 S, por a una ‘guerra infinita’ amb
l’excusa d’un terrorisme islàmic, atiat –curiosament
o no tant curiosament– amb els diners dels petrodòlars
i dels narcodòlars. Quan Bush i Blair ens diuen que la
seva ‘guerra global contra el terrorisme’ durarà
generacions, ens estan dient també que W.B. tenia raó:
vivim immergits en un estat d’excepció permanent
contra el poble perquè sense estat d’excepció
permanent no es pot fer cap guerra.
IV.-
‘ANGELUS NOVUS’
D’aquí
la segona hipòtesi lluminosa que s’obre a partir
de les TESIS benjaminianes. La d’una revolució que
no es fa des de la ingenuïtat de l’espera d’un
‘món millor’ futur, sinó des de l’actualització
del dolor dels pobres. Aquest és el sentit de l’Angelus
novus. És el passat d’opressió el que fa necessari
trencar amb l’estat de coses existent. W.B. mai va creure
que el demà fos brillant, simplement sabia que el passat
és insuportable perquè tot el dolor i tota la misèria
dels oprimits pesa sobre les nostres espatlles fins que ens obliga
a dir prou.
No
insistiré ara en aquest tema (que és el de la meva
nota a l’edició en català de València
de les TESIS SOBRE LA FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA (2007) que
ara presentem). Com a nota erudita, senzillament deixar clar que
no em convenç l’explicació de Gershom Scholem
segons la qual l’àngel de la història és
‘una figura malencònica’, a l’espera
del Messies. En la tradició jueva, que Scholem, va conèixer
com ningú, la tasca de recompondre els fragments i les
runes (la vida destruïda per la misèria del capital
en llenguatge marxista) correspon tan sols al Messies. Em temo,
però, que Benjamin ja tenia assumit que no hi havia Messies.
Per això ¿potser? l’Àngel mira enrera.
La
resta ho deixarem per a una altra lectura. Que aquest llibret
de Walter Benjamin hagi estat editat per una associació
resistent – i triplement resistent per republicana, valenciana
i cultural – vol dir, potser que l’Àngel té
una potencialitat que no tothom imaginava. Encara.
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE W. BENJAMIN ‘TESIS
SOBRE LA FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA’. Llibreria La
Central. Barcelona, 14 de desembre de 2007
Col.
Quaderns Republicans. Editats per l’Associació Cultural
Republicana Constantí Llombart, (València, 2007)
