El  cos com a problema i com a àmbit de reflexió planteja tota una  sèrie d’àmbits d’investigació que David Le Breton va presentar  sumàriament a LA SOCIOLOGÍA DEL CUERPO (ed. original en francès,  1992, trad. argentina a Buenos Aires: Nueva Visión, 2002). No  seguirem aquest text, d’altra banda clàssic, però d’entrada i  quasi pedagògicament intentarem dibuixar aquí l’esborrany d’un  mapa de problemes i de debats oberts. 
              1.- D’una banda hi ha tota una sèrie de qüestions de caire psicològic  o emocional, centrades en la percepció del cos en tant que el  llenguatge corporal tramet informació sobre el subjecte. Així seria  significatiu l’estudi de la gestualitat, la forma d’expressar els  sentiments, l’etiqueta.
              2.- De l’altra hi ha el que es podrien considerar qüestions vinculades  a la biologia (el rol sexual i les seves limitacions, el cos  discapacitat o diferent, el racisme), que s’expressen a través  dels cossos i que plantegen la qüestió del dret i de l’ètica des  del cos mateix. 
              3.- Hi ha també problemes en què percepció del cos i biologia  s’entrellacen molt profundament (estar gras o prim, patir anorèxia,  etc). El problema de la identificació entre jo i el meu propi cos  (molt complex en temes com la transexualitat podria encabir-se aquí.
              4.- Trobem, a més, tota una sèrie de qüestions vinculades a l’ús –o  als usos del tot dispars– del cos (des de l’esport i l’aventura  a la prostitució i a l’àmbit del que es pot –o no– considerar  pervers). Si el cos pot ser ‘gastat’ o no – per exemple, de la  manera com es gasta el diner – o si, per contra, el cos és una  finalitat en si mateixa i no un instrument planteja tota una àmplia  sèrie d’interrogants (¿hi ha usos del cos més ‘dignes’ que  altres?, ¿quins límits ha de tenir l’ús del cos, si és que n’ha  de tenir? 
              5.- Es podria presentar encara una sèrie de problemes vinculats a la  millora del cos (des de la cirurgia estètica a la construcció de  ciborgs i el problema del cos virtual). Temes com si puc decidir  autodissenyar-me, per exemple, i si el cos pot escapar de la mort a  través de la virtualitat correspondrien a aquest àmbit. El debat  sobre la ‘solidesa’ del cos o la seva extensió virtual,  correspondria a aquest nivell. 
              6.- Provisionalment  podríem tancar (?) la llista de problemes amb les qüestions de  metafísica vinculades al cos. Es plantegen temes tan ‘de fonament’  com el dolor (¿pertany al cos només?), com el pas del temps (la  petja de les edats de la vida i particularment de la vellesa i de la  desintegració) i com la mateixa significació de la vida en relació  a la mort (¿tota vida té drets, o hi ha formes de vida que són tan  marginals i absurdes que poden – i eventualment ‘han de’ –  ser suprimides com a ‘nua vida’?). En aquest sentit l’antiga  distinció entre ‘bios’ i ‘zoé’ es replanteja a partir del  moment que només existeix el cos. 
              El  que hem esbossat són només una mena de ‘calaixos de sastre’ (o  ‘calaixos desastre’) intuïtius, en què es barregen qüestions  perfectament dispars, cadascuna de les quals hauria de ser debatuda  en els seus propis termes. El que tenen en comú aquests sis tipus de  problemes és que tots depenen d’una decisió prèvia. No es pot  avançar gaire en cap d’aquestes qüestions si prèviament no es  pren algun criteri sobre el que és ‘cultura’ i el que és  ‘natura’. El concepte del que és un ‘cos’, no resulta ni  perfectament biològic, ni exclusivament corporal, i tampoc no hi ha  ni continuïtat ni tall gaire estricte entre cultural i biològic. Ni  la vida ni la cultura són el simple fet material que lliga el  naixement amb la mort. D’aquí la dificultat a l’hora d’establir  un programa d’investigació coherent sobre filosofia del cos.
               
              