Cerco la Cova de Betlem,
esmaperdut en la nit fosca.
No sento el cant del rossinyol
ni el refilar de la cardina.
Eina de mort, lluen els ulls
més que les fulles esmolades.
Els llits eixuts, sense mirall,
en llit de fang obren clivelles.
Els pastors dormen oblidats;
ferrets i gralles emmudiren.
Volta només, germà del vent,
un llarg gemec de cornamusa.
Però al Pessebre de Betlem
un Infant plora i ens demana.
I la rosada d’aquest plor
ens assaona l’esperança.
He vist esbatanades
Les finestres del cel. Ales han davallat.
blanques. S’esllavissaven
entre la roba estesa dels terrats.
Després, a terra,
pels carrers i les places,
damunt la mangra i el quitrà
que les parets malmeten,
lentament escrivien,
amb rosada invisible,
la mateixa que mulla camps i prats,
les paraules antigues:
«Nadal, Jesús és nat»
I, encara amb llums de blanc de lluna
«Amor, oblit i pau»
