Una idea
és per a Descartes una representació mental. És
el que hi ha en la nostra ment quan nosaltres concebem alguna
cosa. En conseqüència totes les nostres idees reenvien
al subjecte que les pensa. El problema és saber si reenvien
també a alguna altra cosa, o en altres paraules, quina
relació hi ha entre les idees i la veritat de les coses.
Per als escolàstics tenir una idea suposa la ‘adquatio’,
la representació fidel, d’una cosa en la ment.
Però ens podríem preguntar si les idees representen
objectes reals o si són ficcions del nostre esperit.
Per tal
de resoldre aquest problema, Descartes s’interroga d’antuvi
per l’origen de les idees i en distingeix tres orígens
possibles: «... d’aquestes idees les unes semblen
ésser nascudes amb mi, les altres ésser alienes
i venir de fora, i les altres ésser fetes i inventades
per mi mateix.»
En definitiva,
les idees poden ser «innates»,és a dir, estar
en la meva ment des que vaig néixer, «adventícies»,
val a dir, provinents del món exterior, o «factícies»,
o el que és el mateix, formades per la meva imaginació
(com les sirenes o els cavalls alats).
QUINA
ÉS LA NATURALESA DE LES IDEES ?
A la TERCERA
MEDITACIÓ, Descartes es planteja la naturalesa de les
idees i ho fa seguint l’esquema escolàstic que
distingia tres aspectes en una idea:
(1)La seva
realitat material: allò de què una idea està
feta: una idea està constituïda per pensaments,
com una taula és de fusta o una casa de maons.
(2)La seva realitat formal: l’ésser al qual la
idea reenvia. Formal significa, doncs, ‘real’.
(3)La seva
realitat objectiva: el contingut representatiu d’una idea.
Si observem,
per exemple, la idea d’una sirena, veurem que té
un contingut objectiu (em puc representar una dona amb cua de
peix) però no té cap realitat formal, (les dones
amb cua de peix no tenen cap realitat a la qual reenvien).
Però
encara que les idees es formen en mi tampoc no cal suposar que
les coses que veig s’assemblin a les idees: en aquest
sentit, Descartes posa l’exemple del sol. El veig d’una
determinada manera pel sentits i l’astronomia me’l
mostra d’una altra manera. Com que la sensibilitat em
pot enganyar no he de confondre la idea amb la manera com se’m
mostra.
Per a Descartes
allò fonamental en una idea és la seva capacitat
per a ésser pensada en tant que perfecció: allò
‘objectiu’ no s’ha d’entendre en les
MEDITACIONS com ho entenem avui (com a sinònim d’empíric),
sinó com ho entenien els escolàstics amb qui ell
discutia. Una idea segons Descartes és una «realitat
objectiva» en la mesura que és capaç de
representar un pensament. Per això les substàncies
(Jo, Déu, Món) són ‘objectives’
per a Descartes. Com diu a la TERCERA MEDITACIÓ: «...
a fi que una idea contingui una tal realitat objectiva més
que una altra, ha de tenir, sens dubte això d’alguna
cosa en la qual es troba si més no tanta realitat formal
com realitat objectiva conté aquesta idea.» En
altres paraules: el que una idea representa (la seva «realitat
objectiva»), reenvia a un ésser que en pugui ser
la causa (la seva «realitat formal»). Si jo puc
ser la causa de les meves idees llavors no hi ha cap problema
per justificar-les; però com que jo no puc ser la causa
de les meves idees innates, llavors ha d’existir Déu.
LES
IDEES INNATES
Les idees
que interessen més a Descartes són les innates
(per exemple la idea de Déu o les veritats matemàtiques).
Si puc formar-me la idea de triangle sense haver vist mai objecte
triangular i si la idea de triangle és la mateixa en
mi que en qualsevol altra persona, llavors he de suposar que
és innata.
La característica
bàsica de les idees innates consisteix a ser «clares
i distintes», concepte que ell identifica amb la idea
de ‘veritat’.
Una idea
és clara quan és «present i manifesta a
un esperit atent» i és distinta quan no se la pot
confondre amb cap altra. Mentre la veritat és clara i
distinta, l’error està farcit d’idees obscures
i confuses.
PER
QUÈ HI HA ERROR?
Un exemple
d’idea obscura i confusa és el record d’una
experiència o d’una idea que vaig tenir i que a
mesura que passa el temps es va esvaint. Segons Descartes em
puc equivocar per dues raons:
(1)Perquè
sóc un ésser finit. A la MEDITACIÓ QUARTA
Descartes ho expressa així: «m’equivoco perquè
la potència que Déu m’ha donat per a discernir
el veritable del fals no és infinita.» És
precisament perquè m’equivoco, perquè no
ho puc conèixer tot, que he de suposar que existeix un
Déu perfecte, origen de tot coneixement cert.
(2)Però m’equivoco també perquè sóc
lliure, i com dirà també a la MEDITACIÓ
QUARTA: «el poder del coneixement que és en mi»
i «el poder d’elegir o lliure albir» els puc
usar malament. Com que sóc lliure puc usar malament «la
potència del voler», és a dir, la meva voluntat.
