Història de la filosofia grega - Història de la Filosofia medieval - Maquiavel - Montaigne- Galileu - Descartes - Ignasi - Hobbes - Pascal - Van del Enden - Spinoza - Empirisme (Locke) - Empirisme (Hume) - Mandeville - Il.lustració francesa (Montesquieu - Voltaire - Rousseau - La Mettrie- Sade) - Meslier - Kant - Fichte - Hegel - Kierkegaard - Feuerbach - Stirner - Marx - Utilitarisme (Mill) - Schopenhauer - Nietzsche - Filosofia de la Sospita - Freud - Durkheim - Weber - Kraus - Jaspers - Russell - Ayer- Wittgenstein - Popper - Feyerabend - Heidegger - Arendt - Anders - Jünger - Patocka - Korczak - Mounier - Rougemont - Escola de Frankuft - Benjamin - Jonas - Weil - Ellul - Mumford - Jankélévitch - Sartre - Simone de Beauvoir - Lévi-Strauss - Girard - Morin - Cioran - Foucault -Rawls - Sen - Habermas - Lorenz - Singer - Wilson - Macintyre - Zadeh - Georgescu-Roegen - Vattimo - Sloterdijk - Fukuyama - Pogge - Illouz - Rosa - Filosofia política - Utopies - Anarquisme - Liberalisme - Socialdemocràcia - Conservadorisme - Totalitarisme - Republicanisme - Ètica bàsica - Contra el relativisme -Empatia -Tecnoètica - Ètica i empresa - Decreixement - Bioètica- Neuroètica - Ètica Periodística - Ètica i ecologia - Ètica animal - Ecologia humana i Antropologia - Biopolítica - Darwin i l'ètica - Einstein i l'ètica -Africana - Guerra Justa - Ateisme - Laïcisme - Cristianisme - Religions del món - Sociologia bàsica - Filosofia de la història - Argumentació - Teoria del Coneixement - Teoria de Ciència - Història de la Psicologia - Contes per pensar - Vocabulari Filosòfic - Introducció a la Filosofia - Dossier Selectivitat

 

ESQUEMA DE LA QUARTA MEDITACIÓ METAFÍSICA

( « Du vrai et du faux » )

 

 

 

 


OBJECTIU DE LA QUARTA MEDITACIÓ: En les tres Meditacions anteriors Descartes s’ha elevat, mitjançant el Jo envers el coneixement del Déu. I ara es tracta de retornar al món. Però el Món és un lloc ple d’errades. En conseqüència, Descartes explica la seva teoria sobre l’error. Tota aquests Meditació vol respondre a la qüestió: ¿com és possible que jo m’enganyi?

RESUM DE LA QUARTA MEDITACIÓ: LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES inclouen un «RESUM» [‘Abregée’] de cadascuna de les parts de l’obra, estratègicament situat després de la ‘Dedicatòria’ als degans i doctors de la Facultat de Teologia de París i d’un prefaci en què es dedica a intentar mostrar que l’existència de Déu és compatible amb el seu sistema filosòfic. El text del Resum corresponent a la «Quarta Meditació», diu així:

«A la Quarta [Meditació], s’ha provat que totes les coses que nosaltres concebem molt clarament i molt distintament són totes veritat, i al mateix temps s’hi explica en què consisteix la naturalesa de l’error o falsedat; cosa que ha de ser necessàriament sabuda, tant per confirmar les veritats precedents com per confirmar les que segueixen. Però cal remarcar que no es parla en cap cas del pecat, és a dir, de l’error que es comet en la persecució del bé i del mal, sinó tan sols del que succeeix en el judici i en el discerniment del veritable i del fals, i que no pretenc de cap manera parlar de coses que pertanyen a la fe o a la conducta de la vida, sinó tan sols de les que fan referència a les veritats especulatives i que poden ser conegudes amb l’ajuda de la sola raó natural».

ESQUEMA:

1.- Constatació: a partir de la idea de Déu és possible descobrir un camí per al coneixement.

I això per dues raons: a) Si Déu és perfecte no és enganyador «puix que en tot frau i engany s’hi troba alguna forma d’imperfecció», de manera que es respon la hipòtesi del Geni maligne; i b) la meva facultat de jutjar no és enganyadora en la mesura que prové de Déu.

Problema: però no hi deixa de succeir que jo m’enganyo sovint.

2.- Com explicar que jo m’enganyi?

2.1.- Primera explicació: l’error és la marca de la meva imperfecció.

L’error és un defecte.

En la mesura que sóc un ésser finit, imperfecte, «un entremig entre Déu i el no-res», puc equivocar-me: «S’esdevé que m’equivoco perquè la potència que Déu m’ha donat per a discernir el veritable del fals, no és en mi infinita».

Problema: l’error no tan sols és un defecte, és també una privació, la negació de quelcom que jo hauria de tenir.

No hem d’acusar Déu en la mesura que resulta impossible comprendre les seves intencions.

2.2.- Segona explicació: l’error prové del desajustament entre les dues ‘potencies’ de la ment, l’enteniment finit i la voluntat infinita.

L’enteniment és una facultat del coneixement que concep les idees sense afirmar-les ni negar-les (sense dir ‘és veritat’ o ‘és fals’)

L’enteniment no és causa de l’error perquè no ens diu si les idees corresponen a la realitat. En la mesura que l’enteniment és limitat tan sols ens impedeix de poder conèixer-ho tot.

La voluntat és el lliure albir. En la mesura que la meva voluntat és il·limitada sóc a imatge de Déu.

3.- L’error és un judici fals.

‘Error’ és afirmar, sigui per prejudici o per precipitació, una idea que no és ni clara ni distinta. L’error no depèn del meu enteniment (que em proposa una idea o una altra), sinó de l’ús que faig de la meva voluntat.

4.- Com evitar l’error?

Si els judicis de la voluntat humana (limitada) respectessin la necessitat de la reflexió prèvia (enteniment) no es produiria l’error: «D’on neixen, doncs, els meus errors? És només d’això, a saber, que essent la voluntat molt més àmplia i extensa que l’enteniment, no la continc en els mateixos límits, sinó que l’estenc també a coses que no entenc»

Per tant cal no queixar-se de Déu: no m’ha condemnat a l’error; és possible evitar-lo: «I no tinc cap dret a plànyer-me, si Déu, havent-me posat al món, no ha volgut col·locar-me al rang de les coses més nobles i més perfectes; fins i tot tinc motiu d’acontentar-me que, si no m’ha donat la virtut de no errar gens (...) ha deixat si més no en el meu poder (...) retenir el meu judici sobre les coses la veritat de les quals no m’és clarament coneguda».

Mètode: el coneixement de l’enteniment ha de ser anterior a la decisió de la voluntat. Cal suspendre el judici mentre les idees no són encara clares i distintes. És una invitació a practicar el dubte metòdic en forma d’indiferència quan apareixen dues idees contràries entre si.

[«Indiferència» és un concepte que Descartes va introduir en l’edició francesa del text (originalment en llatí); es tracta d’una noció més estoica que escèptica]


 

 

 

Tria autor/tema

Envia un email a l'autor