Història de la filosofia grega - Història de la Filosofia medieval - Maquiavel - Montaigne- Galileu - Descartes - Ignasi - Hobbes - Pascal - Van del Enden - Spinoza - Empirisme (Locke) - Empirisme (Hume) - Mandeville - Il.lustració francesa (Montesquieu - Voltaire - Rousseau - La Mettrie- Sade) - Meslier - Kant - Fichte - Hegel - Kierkegaard - Feuerbach - Stirner - Marx - Utilitarisme (Mill) - Schopenhauer - Nietzsche - Filosofia de la Sospita - Freud - Durkheim - Weber - Kraus - Jaspers - Russell - Ayer- Wittgenstein - Popper - Feyerabend - Heidegger - Arendt - Anders - Jünger - Patocka - Korczak - Mounier - Rougemont - Escola de Frankuft - Benjamin - Jonas - Weil - Ellul - Mumford - Jankélévitch - Sartre - Simone de Beauvoir - Lévi-Strauss - Girard - Morin - Cioran - Foucault -Rawls - Sen - Habermas - Lorenz - Singer - Wilson - Macintyre - Zadeh - Georgescu-Roegen - Vattimo - Sloterdijk - Fukuyama - Pogge - Illouz - Rosa - Filosofia política - Utopies - Anarquisme - Liberalisme - Socialdemocràcia - Conservadorisme - Totalitarisme - Republicanisme - Ètica bàsica - Contra el relativisme -Empatia -Tecnoètica - Ètica i empresa - Decreixement - Bioètica- Neuroètica - Ètica Periodística - Ètica i ecologia - Ètica animal - Ecologia humana i Antropologia - Biopolítica - Darwin i l'ètica - Einstein i l'ètica -Africana - Guerra Justa - Ateisme - Laïcisme - Cristianisme - Religions del món - Sociologia bàsica - Filosofia de la història - Argumentació - Teoria del Coneixement - Teoria de Ciència - Història de la Psicologia - Contes per pensar - Vocabulari Filosòfic - Introducció a la Filosofia - Dossier Selectivitat

 

Descartes

Esquema de la tercera meditació metafísica

 

 

 

( « De Dieu; qu’il existe » )

 

OBJECTIU DE LA TERCERA MEDITACIÓ: Després de l’estudi del subjecte que coneix (quan ja estic segur de la meva existència), cal estudiar els objectes del coneixement. En aquesta Meditació es rebutja tota forma de sensibilitat i s’estableix el criteri d’evidència de la primera veritat, s’analitzen els continguts de la ment i Descartes demostra l’existència de Déu a partir de la presència en la ment de la seva idea.

ESQUEMA DE LA TERCERA MEDITACIÓ

1.- « Estic cert que sóc una cosa que pensa»

Només hi ha una sola cosa que es resisteix al dubte: la certesa que jo existeixo en tant que esperit (pensament, ment). Per tant, «puc establir com a regla general que totes les coses que concebem força clarament i amb força distinció, són totes veritables»

Que jo tingui idees només demostra l’existència de la meva ment (pensament, esperit) « Estic cert que sóc una cosa que pensa»

Problema: com determinar si aquestes idees són veritables? El que permet que pugui tenir la certesa de la meva existència és el fet de tenir-ne una idea clara i distinta.

Per evitar qualsevol dubte, cal provar l’existència de Déu i provar, a més, que no és enganyador: «... haig d’examinar si hi ha un Déu (...) i si trobo que n’hi ha un , haig d’examinar també si pot ésser enganyador: car sense el coneixement d’aquestes dues veritats no veig pas com podria ésser cert d’alguna cosa».

[ATENCIÓ: El mot ‘idea’ no s’usa en el sentit platònic de ‘model’, sinó en el més immediat de ‘representació mental’]

2.- Estudi dels meus pensaments.

Classificació: els meus pensaments són idees –com imatge de les coses– judicis, o voluntats.

Voluntats i idees són actes. Les meves idees i la meves voluntats no poden ser falses, si no fan referència a altra cosa que a elles mateixes. Tan sols els meus judicis poden ser falsos perquè relacionen les meves idees amb objectes exteriors i afirmen que són conformes a aquests objectes exteriors.

3.- D’on provenen les meves idees?

Són possibles 3 menes d’idees

  1. Innates, que neixen amb mi.
  2. Adventícies, producte d’alguna cosa exterior.
  3. Factícies, inventades per mi.

Hi ha un problema amb les idees adventícies: cal explicar per què podrien ser veritables. Les idees adventícies me les ensenya la natura, independentment de la meva voluntat. Però els meus sentits corporals poden enganyar-me (el sol no és com el veig!) ; per tant l’origen de les meves idees no pot ser cap prova de la seva veritat. En conseqüència Descartes abandona aquesta via que serà la que recullen després els empiristes.

4.- Estudi del contingut de les meves idees

Poden representar substàncies, accidents o Déu.

El principi de causalitat s’aplica a les idees: l’origen del contingut de cada idea ha de tenir com a mínim tanta realitat com la idea

Totes les meves idees poden provenir només de mi, i en conseqüència només proven la meva existència.

Tan sols una idea no pot provenir de mi mateix, la idea de Déu.

5.- Examen de la idea de Déu

Primera prova de la idea de Déu: estudi de la idea d’infinit

L’infinit no és la negació de la idea de finit. És un concepte primer.

Prova: si jo dubto és que tinc consciència d’una mancança: és a dir que tinc la idea d’un ésser més perfecte de mi, que sóc finit.

Objecció: la idea de finit podria ser el resultat d’una síntesi de totes les perfeccions que tinc en potència.

Resposta: però la meva perfecció augmenta gradualment, mentre que la perfecció de Déu és actual.

La idea d’infinit ve de Déu, per tant Déu existeix.

Segona prova: estudi de la causa de la meva existència

Sóc jo mateix la causa de la meva existència? No; perquè m’hauria donat totes les perfeccions que pugui imaginar i caldria que jo conservés l’existència en cada instant, cosa que no succeeix.

He estat creat per un altre ésser finit?  No; per la mateixa argumentació anterior. A més caldria que aquest ésser em pogués conservar actualment.

En conseqüència: només Déu pot ser la causa de la meva existència en tant que ésser finit, i la causa de la presència en mi de la idea d’infinit.

Déu és un ésser absolutament perfecte i no pot ser, doncs, enganyador
No sóc sol a existir. Déu existeix.  

Al món anglosaxó, l’argument cartesià sobre l’existència de Déu s’anomena didàcticament: «argument de la marca registrada». Quan un fabricant crea un producte acostuma a estampar-hi el seu propi logo. Doncs, bé: quan Déu ens crea estampa en la nostra ment la idea innata que tenim d’Ell. Descartes en diu: «la marca que l’obrer imprimeix en la seva obra»

També es pot explicar com «l’argument de la petja»: si no he estat mai en presència d’un ésser infinit no l’he pogut conèixer per experiència sensible, ni he pogut extreure aquesta idea d’un ésser finit, com sóc jo mateix. Tampoc no és possible que sumant un nombre molt gran de fets finits arribi a un ser infinit; per tant cal que suposi que la idea de Déu és anterior a la de mi mateix, la qual cosa no exclou que pugui tenir el seu origen en la meva ment. La naturalesa summament perfecta de la idea de Déu només pot provenir de quelcom més perfecte que la idea mateixa: per tant Déu ha d’existir necessàriament en tant que creador de les idees. Les idees innates serien, doncs, la petja de Déu en la nostra ment.   
 

 

 

 

Tria autor/tema

Envia un email a l'autor