Com diu Robert Veciana i Tormo, traductor al català de les MEDITACIONS METAFÍSIQUES (Bcn; Edicions de 1984, 1995); la Tercera Meditació culmina el programa metafísic cartesià: s’estableix el Criteri d’evidència, s’analitzen els continguts de Ment i es demostra que Déu existeix, a partir d’argumentar que tenim aquesta idea en la nostra ment.
Per això cal clarificar el concepte d’idea i la seva relació amb els continguts de la ment. Per entendre la Tercera Meditació és imprescindible tenir clar que una idea no és la còpia exacta i real d’una cosa, sinó: ‘les imatges de les coses materials pintades en la fantasia corporal’, com diu textualment Descartes al començament mateix de les ‘Respostes a les Terceres Objeccions’.
També a la Diòptica (‘De la visió’ – Discurs Sisè) Descartes afirma que ‘no és necessari que hi hagi cap similitud [‘aucune ressemblance’] entre les idees que la ment concep i els moviments que causen aquestes idees’. I al primer paràgraf del seu ‘Del món o Tractat de la Llum’ afirma que ‘no veig en absolut cap raó’ per fer-nos creure que les idees que tenim en la ment siguin com els objectes de les quals aquestes idees procedeixen.
En definitiva: Descartes no és un pensador aristotèlic. En la tradició aristotèlica i en la filosofia escolàstica que havia après amb els jesuïtes, la ment copsa o elabora les idees per un procés d’abstracció a partir de les coses. En canvi per a un racionalista, una idea és un ‘mode del pensament’. A la Tercera Meditació Metafísica això queda molt clar: ‘la seva natura [de la idea] és tal de si cap altra realitat formal que aquesta que ella rep i copia del pensament o de l’esperit, del qual és solament un mode, és a dir, una manera o forma de pensar’ (p. 127 de l’edició catalana esmentada).
L’esquema aristotèlic del coneixement de les idees és ‘realista’ (va de les coses reals als conceptes mentals). En canvi, l’esquema cartesià és ‘idealista’: és a través de les idees que comprenem les coses. Això serà important quan Descartes vulgui explicar l’existència de Déu a partir, precisament, de la seva idea en nosaltres.
És important comprendre que per a Descartes, una idea és diferent a una voluntat o a un judici. Tant la voluntat com el judici depenen del món exterior (vull quelcom que no tinc, jutjo el succeeix fora de mi) i, per tant, la hipòtesi del geni maligne les pot falsar. En canvi la idea està en el meu interior, podríem dir que només depén de mi. En aquest sentit cap idea no pot ser ‘falsa’, perquè les idees són l’únic que coneixem, l’únic contingut de la meva ment. El que podria ser (hipòtesi del geni maligne) és que les idees no existissin fora de la ment, o que fossin inaplicables com a judicis; però això no nega les idees, sinó la connexió entre les idees i el món.
En les ‘Respostes a les Segones Objeccions’, Descartes diu que: ‘Sota el nom d’idea entenc aquesta forma de cadascun dels nostres pensaments, per la percepció immediata dels quals tenim coneixement d’aquests mateixos pensaments. De tal manera que jo no puc expressar res amb paraules, quan entenc el que dic, si no estic cert que tinc en mi la idea de la cosa que és significada per les meves paraules’.
És a dir: sense idea en la ment no hi ha cap paraula significativa. No és que primer hi hagi les coses i després (per abstracció) neixi la paraula, sinó que és mitjançant la capacitat de l’esperit o de la raó per tenir idees que puc comprendre les coses. En la millor tradició racionalista primer hi ha la raó intencional (la ment que produeix les idees) i després hi ha la comprensió del món i de les coses.
‘Idea’ és el que hi ha en el nostre esperit (ment) quan concebem alguna cosa. En conseqüència les idees reenvien al subjecte que pensa. El problema que planteja Descartes a la teoria del coneixement posterior és el de saber si, a més, reenvien també a una altra cosa, a un món extern real, o si són, simplement, ficcions del meu esperit. Els humans són éssers que pensen: ¿però allò que pensen corresponen a alguna existència real? O resulta, simplement, que com deia Calderón de la Barca, ‘la vida és somni’?
Per això en la Tercera Meditació Metafísica, Descartes s’interroga sobre l’origen de les idees in en distingeix tres possibles orígens: ‘D’aquestes idees les unes semblen ésser nascudes amb mi, les altres ésser alienes i venir de fora i les altres ésser fetes i inventades per mi mateix’ (p. 123 de l’esmentada ed. cat.). Les idees poden ser, doncs, innates (‘nascudes amb mi’), val a dir, que existeixen en la meva ment (esperit) des que jo existeixo i sempre estan allí. Descartes dóna com a exemple d’idees innates, la de veritat, la de Déu i les idees matemàtiques, perquè, efectivament, la meva ment pot concebre la idea de triangle sense haver vist mai objectes triangulars i, a més, aquesta idea és la mateixa per a qualsevol esperit.
Una altra categoria d’idees –les adventícies- és la constituïda mitjançant la intervenció dels sentits. Aquestes idees són, doncs, originades per un quelcom diferent a mi: ‘si sento un brogit, si veig el sol, si sento la calor, fins ara he jutjat que aquests sentiments provenien d’algunes coses que existien fora de mi’. Són les idees adventícies.
Finalment les idees factícies són les ‘inventades per mi mateix’, mitjançant ‘la barreja i composició’ (p. Ex. Barrejant animals i àngels es crea l’esfinx).
Dels tres tipus d’idees la que més problemes plantegen són les adventícies, perquè posen en qüestió l’axioma cartesià segons el qual l’únic que existeix realment són els continguts de la ment. Aquest serà el tema del posterior debat entre racionalistes i empiristes; però Descartes el resol argumentant que una cosa és el que nosaltres copsem pels sentits corporals i una altra la realitat de les coses. No ens podem fiar de les idees adventícies de la mateixa manera que no podem saber si la calor o el fred són veritables, falses o només aparents (produeixen sensacions diferents segons qui les percep), i per les mateixes raons que sabem que el sol no és com el percebem. Les idees adventícies, per dir-ho, en el vocabulari cartesià no són mai ‘clares i distintes’, és a dir, no poden ser veritat.
