JOHN
GRAY: ‘QUAN LA UTOPIA OCUPA EL PODER, PROVOCA UNA CATÀSTROFE’
Entrevista
amb Sergi DORIA
Si
hagués de recomanar uns autors de capçalera, John
Gray optaria per Chamfort, Benjamin Constant, John Stuart Mill
i Hobbes. Gray que va seguir la nova dreta que sostenia la revolució
conservadora de Tatcher, avui dia és un crític acerb
del neoliberalisme. Ho demostra la dotzena d’assaigs (editats
a Espanya per Paidos) que han consolidat un pensament que supera
esquematismes.
Si
a FALSO AMANECER denunciava els entabanaments del capitalisme
global quan hi donaven suport un Tony Blair i un Bill Clinton
en la cresta de l’onada, amb PERROS DE PAJA, John GRAY –professor
de Pensament Europeu a la London School of Economics–tornava
a aigualir la festa: qüestionava el protagonisme d’una
humanitat avalada per la Il•lustració en el seu domini
de la natura.
Després
dels atemptats de l’11-S, Gray va disseccionar a AL-QAEDA
Y LO QUE SIGNIFICA SER MODERNO (2003) els diversos intents de
reorganitzar la humanitat. Una humanitat amb llicència
per matar: del jacobinisme al positivisme comtià; dels
genocidis bolxevic i nazi a les utopies globalitzadores i els
‘màrtirs’ de Bin Laden. Gray adverteix que,
lluny de la salmòdia medieval i la seva fraseologia anti-Occidental,
l’islam radical és modern i es recolza en la tecnologia:
‘Igual que els marxistes i els neoliberals, els islamites
radicals consideren la història com el preludi d’un
món nou (...)’
Fustigador
dels mites, al seu llibre més recent, CONTRA EL PROGRESO
Y OTRAS ILUSIONES, llança una nova andanada contra la fe
en la ciència com a alliberadora del gènere humà.
L’humanisme liberal li sembla ‘una versió laica
d’un mite cristià’. Escoltar Gray provoca un
desassossec que es percep al final de les seves conferències
justament quan arriba el torn de preguntes i ha punxat els últims
flotadors que quedaven a un públic que assisteix a l’esfondrament
de les darreres certeses.
El
seu pessimisme deixa alguna escletxa per a l’humor britànic.
Encara que ni la societat del coneixement ni Internet ens faran
lliures, l’autor de FALSO AMANECER reconeix que ja no hi
ha mal de queixal. ‘Un no pot ser relativista amb el mal
de queixal...’. Remata la ironia amb un proverbi polonès
dels anys vuitanta: ‘No posis massa esperança en
la fi del món’.
.-
La seva biografia com a pensador il•lustra el trànsit
del pensament liberal thatcherià a una crítica severa
del capitalisme global. Com es concreta aquest procés?
.- Va ser un moment en què Gran Bretanya
passava per certes dificultats econòmiques i el món
estava dividit en dos blocs. La meva oposició al comunisme
va constituir l’element fonamental per donar suport a la
política de Margaret Thatcher. Les meves crítiques
van començar entre 1987 i 1988 i es van confirmar l’any
1989, amb la caiguda del mur de Berlín. Em continuava oposant
al marxisme i al comunisme, però també m’oposava
al neoliberalisme. Recordo que a l’agost de 1989, Francis
Fukuyama va publicar el seu cèlebre article ‘The
end of history’ a ‘National Interest’; doncs
bé, al mes d’octubre d’aquell mateix any li
vaig replicar des de les pàgines de ‘National Review’
amb un altre article que va acabar esdevenint un assaig sobre
el postliberalisme.
.-
I què hi deia?
.- Que estàvem retrocedint a una fase que
era històrica en sentit clàssic, i no cap endavant,
a l’era buida i posthistòrica que projectava Fukuyama.
Que la nostra és una època en què la ideologia
política, tant la liberal com la marxista, tenen una influència
cada vegada menor sobre els fets mentre que unes forces més
antigues i més primitives, de tipus nacionalista i religiós
i, aviat, potser mathusianes, s’enfrontaven entre elles...
Que si la Unió Soviètica es desintegrava, aquesta
catàstrofe benèfica no inauguraria una nova època
d’harmonia posthistòrica, sinó un retorn al
clàssic terreny de la història, un terreny de rivalitats
entre grans potències, diplomàcies secretes, reivindicacions
i guerres irredemptistes.
.-
Estem parlant de liberalisme, un concepte polisèmic...
Com és el seu retrat robot d’un liberal del segle
XXI ?
.- El concepte de liberalisme permet, en efecte,
moltes lectures; però del qe estic segur és que
ser liberal no suposa donar curs a un capitalisme que no coneix
límits. Podríem dir que John Stuart Mill, un dels
pensadors que més admiro, era un socialista liberal i,
a finals del segle XX, aquesta posició resultava anacrònica.
Alguns significats del liberalisme, continuen vigents, per exemple,
la tolerància. Spinoza o Hobbes són filòsofs
liberals. Escrivien en èpoques de guerres civils i conflictes
de religió, com passa avui dia. La idea de tolerància
és avui més necessària que mai...
.-
Als seus assaigs assenyala la necessitat de tornar a Hobbes, l’autor
del ‘Leviathan’; el de l’homo homini lupus.
.- Hobbes era un home de pau: creia que totes
les activitats humanes s’havien de regir per la pau. El
seu pensament és diametralment oposat al neoliberalisme.
I ara la seva rellevància ha crescut perquè, a diferència
del que postulen la majoria de liberals, advertia que l’anarquia
amenaça la llibertat tant o més que la tirania.
A l’Iraq es va enderrocar un tirà, però no
s’ha aconseguit instaurar-hi un sistema democràtic,
sinó una barrejadissa d’anarquia i teocràcia.
Actualment, a l’Iraq, si ets cristià, jueu, dona,
homosexual o simplement agnòstic, pateixes més persecució
que en època de Sadam Hussein. El caos, unit al fonamentalisme
religiós, produeix un còctel terrible que els liberals
encara no han aconseguit assumir. Fa quatre anys, en vigílies
de la invasió, ja vaig advertir que l’Estat iraquià,
una estructura desarranjada i improvisada a corre-cuita al seu
moment pels funcionaris britànics, es fracturaria i es
fragmentaria al més pur estil iugoeslau o, fins i tot,
txetxè.
.-
Però... elogiar Hobbes, no consolida encara més
l’Estat, en detriment de l’individu ?
.- El monopoli de la violència de l’Estat
resulta menys nociu que el caos; no ho dubti. I Hobbes no consagra
l’Estat, el concep com a instrument per a la pau. El principal
problema d’ara mateix és la proliferació d’armes
nuclears, sense cap control dels Estats. Iran o Síria són
perillosos, però el perill és encara més
gran si aquestes armes cauen en mans de grups terroristes... Sense
seguretat no es pot ser lliure.
.-
Al seu llibre sobre Al-Qaeda apunta que l’islam radical
‘és similar al feixisme pel fet de ser inequívocament
modern’...
.- Bin Laden i els seus seguidors tenen una visió
del món molt moderna. Són fonamentalistes sunnites
que, sobre el paper, volen retornar als orígens de l’islam,
però que estan influïts pel leninisme i l’anarquisme.
Vénen d’aquests moviments i utilitzen conceptes que
no apareixen a l’Alcorà: parlen d’una societat
sense govern, per exemple. La seva mentalitat té alguna
cosa a veure amb els jacobins: creuen que el món s’ha
de purificar amb una violència espectacular...
.-
Com el Comitè de Salut Pública de Robespierre i
Marat...
.- Jacobinisme, comunisme, anarquisme i feixisme
són moviments tan foscos com netament moderns i antiliberals.
Al-Qaeda no es pot reduir a la denominació d’islamofeixisme.
Només en els temps moderns s’ha arribat a considerar
l’assassinat en massa com a mitjà de perfeccionament
de la humanitat. Per tant, no hi ha pitjor tòpic que presentar
Al-Qaeda com un retrocés als temps medievals.
.-
Parlant de tòpics, al seu assaig PERROS DE PAJA denuncia
l’abús de la paraula ‘humanitat’.
.- Podem parlar d’‘humanitat’,
sens dubte. Ningú no pot negar que hi ha valors universals
com la tolerància i mals universals com el genocidi o la
deportació... Però és perillós utilitzar
la humanitat com un símbol de projectes concrets o particulars,
per la senzilla raó que els éssers humans són
molt diversos: llengües, religions, formes de vida...
.-
Això ens portaria a pensar que no hi ha una forma de govern
assumible universalment, que la democràcia pot interpretar-se
de moltes maneres... Seria una forma de rellegir ‘L’esprit
des lois’, de Montesquieu. El bolivarisme d’Hugo Chávez
o l’indigenisme d’Evo Morales són una versió
original de la democràcia popular o simples derivats del
castrisme?
.- Són governs universalment dolents, però
això no vol dir que no hi hagi altres formes vàlides
i que ens hàgim de limitar a instaurar un sol model. Estendre
la democràcia per tot el món sempre dóna
la primacia als més poderosos de cada societat. N’hi
poso un altre exemple: els governs de l’Iraq i l’Iran
són una plasmació de la idea de democràcia
que propagava Rousseau, un filòsof antiliberal. Cal dir
que Rousseau era un escriptor brillant, com demostra a les seves
‘Confessions’; però en el pla polític
estava com una cabra i les seves idees han inspirat els totalitarismes,
tant d’esquerra com de dreta. Tornant a la seva pregunta,
des dels anys noranta, amb el cas algerià, s’havia
d’haver previst que en molts països sorgirien democràcies
antiliberals. Un altre exemple és Rússia: el règim
de Putin és perillós i, no obstant això,
està més legitimat a les urnes que el de Ieltsin.
.-
I Xina manté la parafernàlia comunista i reconeix
el dret a la propietat privada...
.- L’opinió occidental oscil•la
entre dues concepcions absurdes: l’una és que, quan
Xina sigui més rica, adoptarà un format plenament
occidental que molts polítics europeus i nord-americans
consideren inevitable. L’altre és que quan això
no passa, els analistes occidentals s’espanten i llavors
emeten opinions racistes i hostils cap a un país que no
serà mai com pretén Occident. El règim xinès
no és benèvol: persegueix la religió, promou
una política genocida cap als agricultors i manté
molts defectes del comunisme. Però internament està
legitimat, com Putin a Rússia, més que quan governava
Mao. Des de fa vint anys, quan faig aquesta afirmació,
els meus interlocutors em continuen responent que Rússia
i Xina acabaran essent democràcies occidentals. Ho diuen
com un dogma de fe, entre la fantasia i la histèria.
.-
El seu llibre més recent es titula CONTRA EL PROGRESO Y
OTRAS ILUSIONES. Afirma que la fe en el progrés és
una superstició...
.- És una afirmació de qui s’ha
distanciat igual del marxisme i dels verds perquè són
dues solucions utòpiques: l’utopisme està
molt arrelat en el pensament contemporani. En els segles XIX i
XX es vinculava a l’esquerra, els anarquistes, comunistes
i sindicalistes que pretenien superar i transcendir les societats
existents. Però al final del segle XX, l’impuls utòpic
ha passat de l’esquerra a la dreta. La utopia se situa als
Estats Units i la postulen els neoconservadors amb un to de moviment
utòpic radical, potser l’última revolució
utòpica. Algú pot pensar que l’utopisme és
positiu que sense una visió utòpica la nostra concepció
del món s’empobriria... Jo mantinc tot el contrari:
quan la utopia assumeix el poder estatal, acaba provocant una
catàstrofe. Torno a reiterar l’exemple de l’Iraq:
a més de ser un projecte geopolític i econòmic,
la invasió de l’Iraq propugnava un projecte utòpic,
destruir una societat i substituir-la per una altra de nou encuny.
Han passat quatre anys i s’ha confirmat la catàstrofe
i la violència infinita.
.-
Qüestiona la ciència i la tecnologia. L’acusaran
d’antimodern...
.- La ciència i la tecnologia suposen avanços
acumulatius que no poso en dubte. No coincideixo amb els postmoderns
quan presenten la ciència com un sistema de creences; és
un fet que l’augment de l’esperança de vida
i el creixement de la població es deuen al progrés
científic i sanitari. El que dic és que en ciència
política la paraula ‘progrés’ és
un mite, una il•lusió. Accepto que hi ha valors universals,
que la pau és preferible a la guerra i la prosperitat millor
que la pobresa, però m’identifico amb el pensament
premodern, que demostra que la història és cíclica
i que els béns i drets que hem aconseguit. No hi ha cap
dret que no pugui perdre’s.
.-
Són els ‘enganys del capitalisme global’ que
enumera al seu llibre FALSO AMANECER ?
.- L’esclavitud havia estat abolida a mitjan
segle XIX però en el segle XX va ressorgir a l’Alemanya
nazi, la Unió Soviètica i la Xina. I ara, en l’era
de la globalització, ressorgeix el tràfic d’éssers
humans. Un altre exemple és la tortura. La campanya contra
la tortura neix en la Il•lustració i culmina en els
drets de l’home. Doncs bé, en els últims tres
o quatre anys la tortura ha reaparegut. Al febrer de 2003 vaig
publicar un article a l’estil de Jonathan Swift, ‘Una
proposta modesta entorn de la tortura’. La tortura s’ha
convertit en una arma en la batalla global contra el terrorisme
que justifiquen molts liberals. La prohibició de la tortura
és una exigència de la civilització i un
avanç fonamental en el pensament moral. I jo crec que la
creença en el progrés ens anestesia i els mals antics
retornen fins a reaparèixer com a situacions normals: quan
algú minimitza que en un interrogatori se submergeixi el
cap del detingut en una galleda d’aigua hem de preocupar-nos
per la salut de les nostres democràcies. I torno a Stuart
Mill: l’autèntic progrés, a més d’aportar
riquesa, ha de ser ètic i polític.
.-
Una altra de les seves afirmacions, diguem-ne, subversives és
que el saber no ens fa lliures...
.- És un pensament tan remot com el Gènesi
i parteix del fet que el coneixement humà és ambigu
per essència. Una vegada hem menjat de l’arbre del
Bé i del Mal ja no podem tornar enrere. Si em diu que la
genètica ens permet curar malalties, li respondré
que en el segle XXI la biotecnologia servirà, una vegada
més, per al perfeccionament d’armes, per mantenir
guerres entre Estats o per provocar el terror. El món conté
prop de dos-cents Estats sobirans, molts d’ells ensorrats
o seriosament corroïts per la corrupció... Els usos
militats de la biotecnologia podrien plantejar una amenaça
comparable a la de la guerra nuclear. I passa el mateix amb l’enginyeria
genètica. Si s’intenta redissenyar els éssers
humans no serà sobre la base d’un consens internacional
il•lustrat, sinó d’una manera capriciosa i
irregular, com a resultat de la competència i el conflicte
entre Estats, corporacions empresarials i xarxes criminals.
.-
També la seva crítica a l’ecologisme és
políticament incorrecta...
.- S’emmarca en una visió més
àmplia. Estableixo tres concepcions de la tecnologia. La
primera és la clàssica il•lustrada: la tecnologia
com a aportació emancipatòria ja li he dit que la
rebutjo per la seva ambivalència. La segona és el
‘tecnoprimitivisme’ dels ecologistes. Els verds arremeten
contra la tecnologia que consideren una trampa mediambiental.
Consideren que cal distanciar-se de la industrialització
i promoure les economies locals, en la tradició de Tolstoi
i Gandhi, l’elogi de la la vida senzilla. Dissenyen parcs
eòlics i parlen d’economia sostenible, però
9.000 milions d’habitants no sobreviuran amb parcs eòlics
i agricultura ecològica orgànica. Hem d’aprofitar
tot el nostre arsenal tecnològic i no podem desfer-nos
tan fàcilment dels combustibles fòssils ni de l’energia
nuclear. I aquesta seria la tercera interpretació de la
tecnologia: promoure l’alta tecnologia per reduir l’impacte
sobre la terra i no precisament tornant enrere; l’agricultura
ha estat tan destructora com la industrialització, com
es pot apreciar a l’Amazònia. El retorn a la vida
agrícola és la recepta per a un desastre encara
pitjor.
.-
I el canvi climàtic i els biocombustibles...
.- El canvi climàtic és irreversible,
encara que molts polítics no s’atreveixin a confessar-ho.
Si no podem aturar-lo, hem de pensar com evitarem les inundacions.
Creure que l’acció humana pot posar remei a un procés
físic que no es dóna de forma regular sinó
a grans salts, em sembla una mostra d’antropocentrisme presumptuós.
Quan als biocombustibles... Convertiríem el que queda dels
boscos en camps. Milers i milers d’hectàrees de canya
de sucre. Com suggereixen al Brasil i als Estats Units... D’aquesta
manera, l’únic que propiciaríem és
un immens desert verd. No hem de tenir por de l’energia
nuclear i abolir l’agricultura tradicional. No reinventem
l’agricultor, si us plau! L’alta tecnologia pot subministrar-nos
aliments artificials en el futur !
.-
Fa setanta anys, un compatriota seu, Eric Blair, més conegut
com a George Orwell, lluitava a la guerra civil espanyola. A hores
d’ara, es promou una llei de memòria històrica
que està produint certa crispació en una democràcia
de només trenta anys...
.- No crec que la memòria històrica
perjudiqui la democràcia, perquè està consolidada.
La reacció de la ciutadania espanyola a les atrocitats
d’Al-Quaeda a l’estació d’Atocha va ser
molt madura, potser la més madura del món.
.-
I com veu la ciutat de Barcelona?
.- Hi he estat diverses vegades en els darrers
cinc anys. La planificació de les ciutats industrials demostra
que la vida urbana pot ser elegant i reconfortant. Les ciutats
són formes molt vàlides d’ecologia humana,
que no han de convertir-se en megalòpolis.
© Barcelona Metròpolis- Revista d’informació
i pensament urbans; Núm 70, Tardor 2007; pp.84-87, ©
Sergi Doria. Ús restringit; reproducció només
amb caràcter didàctic.
