"LA
PAU PERPÈTUA"
UNA LECTURA
Index
Justificació
El context polític de La Pau Perpètua
El context cultural de La Pau Perpètua
El context filosòfic de La Pau Perpètua
El lloc de La Pau Perpètua en l'obra de Kant
Tesis fonamentals de la Pau Perpètua
Guerra i naturalesa humana
Elements per a un comentari del text
El ressò de La Pau Perpètua
Addenda
personal
La
constitució fundada segons els principis de la llibertat
dels membres d'una societat (com a homes) segons els principis
de la dependència de tots d'una única legislació
comuna (com a súbdits) i segons la llei de llur igualtat
(com a ciutadans) -l'única que procedeix de la idea del
contracte originari en què ha de fonamentar-se tota la
legislació jurídica d'un poble- és la republicana.
En efecte, en relació amb el dret, aquesta constitució
és en ella mateixa la que originàriament es troba
en la base de tots els tipus de constitució civil. Doncs
bé, ara cal preguntar-nos si també és l'única
que pot conduir a la pau perpètua.
Immanuel
KANT (1724-1804)
Justificació
LA
PAU PERPÈTUA (1795) fou un dels textos de Kant que els
neokantians de finals del segle 19 i de principis del 20 van decidir
oblidar (amb poques excepcions) perquè no quadrava amb
la imatge freda i distant que volien donar del mestre. Fins i
tot Hanna Arendt, en les "Conferències sobre la filosofia
política de Kant" (1970), afirma que "el to irònic"
(sic.) de LA PAU PERPÈTUA posa de manifest que Kant no
es prenia els seus escrits polítics gaire seriosament.
En general aquests opuscles se'ls considerava una mena de rebequeria
radical d'un filòsof ancià, un pèl excèntric.
enlluernat per la Revolució Francesa i que patia una mena
de radicalisme "d'universitari" -és a dir, un
d'aquells radicalismes de flamarada que en una societat adulta
més aviat fan somriure una mica.
Però
és obvi que la valoració actual d'aquests textos
ha canviat molt. El conjunt de petits opuscles, traduïts
al català per Salvi Turró amb el títol d'HISTÒRIA
I POLÍTICA (Bcn., Ed. 62, 2002), tenen prou entitat com
per a admetre una lectura convergent -i permeten una visió
ben lligada dels ideals de les Llums, tot i no haver-se originat
a partir d'un pla unitari. No és difícil explicar
el perquè d'aquesta revalorització, que té
a veure tant amb raons de coherència interna en la lectura
de Kant com amb els "usos" que s'han fet de la filosofia
kantiana des de la guerra de Vietnam i fins a la segons guerra
d'Iraq (2003). L'ecologisme i el pacifisme contemporanis obren
noves interpretacions a partir de l'imperatiu categòric
(ara convertit en "imperatiu de supervivència",
"imperatiu ecològic", "imperatiu d'integritat
ecològica", etc...), i reinterpreten també
en un sentit neocomunitari i un context postindustrial el cosmopolitisme
il·lustrat. A més, des del punt de vista acadèmic,
sense passar per aquests textos és quasi impossible comprendre
la CRÍTICA DEL JUDICI en el que té d'antropologia
política.
Les
notes següents volen contextualitzar LA PAU PERPÈTUA,
perquè sovint la lectura perd en intensitat quan es desconeix
la seva relació a l'ambient històric i cultural
i quan se l'amputa de la seva relació amb la resta de l'obra
kantiana.
El
context polític de La Pau Perpètua
El
Segle de les Llums va ser una època particularment moguda
des del punt de vista militar, tot i que la França de Lluís
XV fou més pacífica, en general, que la de Lluís
XIV. Però si d'una banda Europa va patir un panorama bèl·lic
prou brutal, també, en paral·lel, es desenvolupà
al 18 un pensament cosmopolita, de caire pacifista que, com és
obvi, Kant coneixia perfectament, tot i viure en un racó
de món.
Mentre
que les guerres del segle 17 tenien un component religiós
molt determinant, les del 18 foren, clarament, de caire polític,
originades tant per la successió dinàstica de diversos
regnes, com per l'establiment de fronteres a l'Europa central.
Mentre Kant publica LA PAU PERPÈTUA s'acabava de signar
la Pau de Basilea (1795) que donà reconeixement polític
a la República francesa i tota la seva reflexió
està amarada de sentiments republicans. Cal no oblidar
aquest ambient bèl·lic -i el ressò revolucionari-
perquè el text de Kant és plenament fill del seu
temps i reflexiona bàsicament a partir del moment concret
que li toca viure -malgrat interpretacions pseudoacadèmiques
que sovint el volen despolititzar.
En
resum al 18 hi hagueren a Europa tres tipus de guerres:
1.-
Guerres de Successió:
(Estat espanyol, Polònia i Àustria). A Espanya,
malgrat l'heroica resistència dels catalans (1714), s'acabà
imposant la dinastia borbònica i el domini castellà
amb el Tractat d'Utrecht (1712); però Felip V va allargar
la guerra a Cerdenya i Sicília fins que fou definitivament
derrotat el 1720. A Polònia la mort d'August II va obrir
una altra guerra que va durar fins al 1738. Finalment, el 1740
amb la mort de Carles VI d'Àustria, la seva filla Maria-Teresa
s'ha d'enfrontar a l'elector de Baviera, el rei d'Espanya i Frederic
II de Prússia fins a la pau d'Aix-la-Chapelle (1748) que
va durar molt poc.
2.-
Guerres territorials:
Produïdes com a conseqüència de la pau d'Aix.
Maria-Teresa vol recuperar Silèsia, els anglesos volen
afeblir les colònies franceses i el rei de Prússia,
Frederic II s'enfronta tant amb Àustria, com amb Anglaterra
i amb França en uns canvis d'aliances (de tots contra tots)
quasi seguits. Finalment la guerra dels Set Anys (1756-1763) acaba
amb la pau d'Hubertsbourg i Maria-Teresa d'Àustria dóna
Silèsia a Frederic.
3.-
Guerres contra la França revolucionària:
La coalició de les monarquies europees contra la Revolució
provoca un seguit de guerres que duraran fins la pau de Basilea
(1795) en què Prússia i Espanya es retiren de la
coalició. Prússia acabarà cedint les seves
possessions a la marge esquerra del Rin. Però les guerres
napoleòniques no trigaran a fer inútil aquesta pau.
En
conseqüència, quan Kant parla sobre "Pau Perpètua"
ho fa en un context europeu inequívoc. No vivia en cap
torre d'ivori, ni era un individu encaboriat només en metafísiques
abstruses, sinó que se sentia clarament un ciutadà
europeu, sadollat de l'esperit cosmopolita de les Llums. LA PAU
PERPÈTUA és un text "d'intervenció"
davant una història i una política molt concretes.
El
context cultural de La Pau Perpètua
Un
dogma inequívoc de les Llums és l'autonomia dels
individus i el cosmopolitisme de la Raó. La raó
és una capacitat universal que no coneix fronteres. Per
això mateix, els il·lustrats viatgen constantment
arreu d'Europa: Voltaire va a Anglaterra i és rebut pel
rei de Prússia que estava en guerra amb França,
Diderot fa un llarg viatge a Rússia passant per Holanda,
Montesquieu dóna pràcticament tota la volta a Europa
(excepte Espanya), etc.
Lentament
va apareixent l'ideal de "ciutadania cosmopolita", que
Montesquieu va deixar perfectament expressat als seus CAHIERS
en un paràgraf sovint esmentat:
Si
jo sabés una cosa útil a la meva nació que
fos ruïnosa per a una altra, no la proposaria al meu príncep,
perquè sóc home abans de ser francès, o perquè
sóc home per necessitat, mentre que només sóc
francès per atzar.
La
idea que la Raó no té enemics per motius de nacionalitat
i que la filosofia no es troba en un estrany exili, sinó
que ha d'explicar, i de participar, en tot allò que s'esdevé
al món, és central en tot el moviment de les Llums.
Kant se sap formant part d'un conjunt de teòrics que, al
si mateix d'una societat estamental, orienten la seva acció
al progrés de l'esperit humà i, per tant, a la superació
de les guerres com un element fonamental d'aquest designi.
El
context filosòfic de La Pau Perpètua
El
tema de la "pau perpètua" és el producte
d'una llarga meditació que Kant recull de Hug de Goot [Groci]
(1583-1645), del teòleg de Port-Royal Pierre Nicole i,
especialment, del PROJECTE DE PAU PERPÈTUA que al 1713
va publicar Charles-Irénée Castel de Saint Pierre
(l'abbé de Saint Pierre) i que mogué una polseguera
immensa a l'època: en parlaren abastament -sovint amb ironia-
Leibniz i Voltaire, el reelaborà Rousseau l'esmenten molts
d'altres il·lustrats. L'obra de Kant se situa en aquest
context polèmic i hi aporta, com veurem, algun element
nou. Però abans, per situar-lo, cal resseguir una mica
els arguments d'aquests autors.
Groci
a EL DRET DE LA GUERRA I DE LA PAU (1625) va definir els criteris
d'una guerra justa basant-se en les idees de "dret natural"
i de "dret de gents". El "dret natural" es
dedueix de la sociabilitat humana, a partir de la qual es deriven
una sèrie de drets i deures elementals (no s'ha de fer
mal a altri, cal restituir-li el mal causat o el benefici que
se n'ha tret, cal servar la paraula, etc.). De fet, tot el dret
positiu deriva del "dret natural" i la pau és
un d'aquests drets naturals, al menys pel que fa a l'aspecte de
les relacions dels individus entre ells.
Pel
que fa a les guerres entre nacions, el problema no deriva del
"dret natural" sinó del "dret de gents"
que reposa en un acord general explícit sobre allò
que el "dret natural" no determina. El "dret de
gents" considera que ens trobem amb una guerra justa quan
es tracta d'una guerra defensiva -i, de fet, fins i tot és
el dret de gents el qui determina quan un enfrontament armat pot
ser considerat plenament una guerra. Un curt fragment de Groci
ho explica més clar:
"hi
ha guerres solemnes que s'anomenen també guerres completes
i regulades (guerres en les formes) i guerres no solemnes, que
no per això deixen de ser justes, és a dir, conformes
al dret i a la justícia. Perquè, tot i que el dret
de gents no autoritzi les guerres no solemnes, no hi està
tanmateix en contra, mentre tinguin una causa legítima.
És de dret de gents, diu Titus Livi, que es puguin oposar
les armes amb les armes. I el jurisconsult florentí [Maquiavel]
vincula al dret de gents el permís per respondre a la violència
i als insults i el de defensar el nostre cos per la via de la
força".
Per
a Groci, doncs, hi ha guerres justes ("el que és honest
i lloable, tot i que no s'hi estigui absolutament obligat"),
-en essència, quan estan formalment declarades- però
també seria justa la guerra de resposta a una agressió:
"Segons
el Dret natural, quan es tracta únicament de defensar-se
o de castigar aquell que, ell mateix, s'ha fet culpable, no cal
declaració de guerra. (...) La declaració de guerra
tampoc no és necessària segons el dret natural quan
només es vol prendre una cosa que ens pertany".
En
resum: Groci intenta reglamentar la guerra: però suposa
que -en determinades condicions- la guerra és un mitjà
acceptable (de defensa) i que la guerra pot servir a les finalitats
del dret. Aquest és l'argument que Kant trobarà
del tot inacceptable.
Pierre
Nicole,
va publicar l'any 1671, dins els seus ASSAIGS DE MORAL un TRACTAT
DELS MITJANS DE CONSERVAR LA PAU AMB ELS HOMES, en què
argumentava que la tendència a la guerra era una de les
conseqüències del pecat original: l'home, pecador,
trenca així l'ordre harmònic de la creació.
L'argument de Nicol serà reprès per l'apologètica
cristiana d'una manera continuada: l'autèntica pau és
la que surt del cor i sense el fonament moral no té sentit
una dimensió política de la pau. Sense una conversió
de cor -i més concretament, sense paciència- mai
no hi haurà pau.
Kant
se separarà d'aquesta anàlisi estrictament moral
del problema de la pau, situant la qüestió en un context
estrictament jurídic i polític. La pau no és
per a ell un problema de bones intencions, sinó de relacions
entre grups. Amb això no queda exclosa la problemàtica
moral, però cal articular-la amb la qüestió
jurídica i no convertir la moral en l'única base
des de la qual argumentar.
L'Abbé
de Saint-Pierre
és un personatge singular en aquest context. En el seu
PROJECTE DE PAU PERPÈTUA, un llibre gruixut i quasi inacabable,
publicat el 1713, pocs mesos després de la Pau d'Utrecht
proposa un canvi en l'anàlisi de la pau. No la presenta
com un problema jurídic (Grotius), ni com una exigència
moral (Nicole), sinó com el resultat d'una voluntat política
que hauria de crear un òrgan jurídic nou, que significa
una ruptura amb les formes de sobirania tradicionals.
Es
tractaria de crear: "una unió permanent i perpètua"
entre tots els sobirans (europeus, òbviament) "perpètuament
representats per llurs diputats en un Congrés o Senat perpetu
en una ciutat lliure". Seria una mena d'embrió de
les Nacions Unides, en què cada Estat mantindria la seva
forma pròpia de govern, i les seves institucions, però
es garantiria que en el futur no hi hauria canvis de fronteres
i que -a canvi- cap sobirà no farà la guerra legítimament
sense permís explícit d'aquest Senat que tindrà
un reglament estricte sobre el tema.
"Cap
sobirà no prendrà les armes i no farà cap
hostilitat més que contra qui hagi estat declarat enemic
de la societat europea; però si te algun motiu de queixa
d'algun dels seus membres o alguna petició a fer-li, farà
donar pel seu diputat un memorial al Senat en la ciutat de la
pau i el Senat tindrà cura de conciliar les diferències
a través dels seus comissaris i mediadors, o si no poden
ser conciliades, el Senat les jutjarà per judici arbitral,
amb majoria de vots per als acords provisionals i per majoria
de tres quarts en l'acord definitiu"
Saint-Pierre
era un autèntic geni, tot i que no li van fer ni cas -com
acostuma a succeir amb els visionaris: la seva idea és
la de bastir una societat de nacions europees, fundada en un vincle
polític representatiu; i això significava situar-se
dos-cents anys per sobre del seu temps.
·
Kant coneixia bé el Projecte de l'Abbé i parla d'una
societat de nacions a la IDEA D'UNA HISTÒRIA UNIVERSAL
DES DEL PUNT DE VISTA COSMOPOLITA i, òbviament, a LA PAU
PERPÈTUA. Però se'n separa en tres punts importants.
1.-
Saint-Pierre proposava conservar les fronteres tal com es trobessin
al moment de l'aliança entre Estats: per a Kant les fronteres
i la situació política general són de caire
contingent i no estan fundades en dret. Per tant no seria legítim
fundar el dret sobre el fet i deixar intocada la situació
política del moment inicial del pacte.
2.-
Saint-Pierre és indiferent a la forma del govern dels diversos
països, Kant -en canvi- mostra que els governs republicans
són els més aptes per a fer la pau.
3.-
Finalment, Saint-Pierre creu que hi ha un "dret de pau",
però Kant va més enllà: considera el problema
de la pau com la finalitat essencial del dret i és, precisament,
aquesta qüestió la que permet renovar l'anàlisi
de la pau.
Rousseau va arribar a conèixer
personalment Saint-Pierre i, sorprès pel personatge, redactà
un JUDICI SOBRE EL PROJECTE DE PAU PERPÈTUA (1761, publicat
el 1782, pòstum) en què fa una síntesi entre
les idees de l'Abbé i les seves pròpies. En fa un
homenatge explícit ("si mai no ha estat demostrada
una veritat moral, em sembla que és la utilitat d'aquest
projecte"), però alhora el considera una ingenuïtat
("tot i que el projecte fos savi, els mitjans d'executar-lo
denunciaven la simplicitat del seu autor") Malgrat que "és
un llibre molt sòlid i pensat i que és molt important
que existeixi" (sic), Saint-Pierre no s'adona que la pròpia
lògica del poder polític porta inevitablement a
preferir la guerra sobre la pau en la mesura que:
"Totes
les funcions dels reis o dels qui tenen cura de les seves funcions
tenen a veure amb dos únics objectius: ampliar els seus
dominis cap enfora i fer-lo el més absolut a l'interior"
Per
a Rousseau el principi de sobirania resulta directament contradictori
amb l'ideal de pau perpètua, en la mesura que cap príncep
no està disposat a acceptar una autoritat que el superi
i, en conseqüència, no admetria una autoritat internacional
de caire jurídic. I ni tan sols l'argument que la pau porta
avantatges materials no els podria convèncer perquè
el comerç i la indústria creixerien a totes les
nacions i els prínceps no volen millores per a tots, sinó
"béns exclusius".
Rousseau
vincula la teoria de la pau perpètua a la seva denúncia
de l'estat social. La lògica del poder, de la propietat
privada i de la rivalitat, que és la de l'Estat Social
condueix directament a la violència i a la guerra, que
no existien a l'Estat de Naturalesa. cal, doncs, un Contracte
Social que uneixi la força i la llei "però
cal que per a això, la llei dirigeixi la força".
En tot cas, aquesta seria només una primera condició
per a una pau perpètua. Caldria, a més, que hi hagué
un segon contracte -aquest cop entre Estats. Però Rousseau
només esbossa aquesta perspectiva sense desenvolupar-la.
·
En definitiva, Rousseau recull de Saint-Pierre la idea de la finalitat
política, però no veu clars els mitjans que cal
emprar per portar-la a efecte. Per a Kant, en canvi, la pau és
una "idea reguladora" que no depèn de fins ni
de mitjans.
El
lloc de La Pau Perpètua en l'obra de Kant
L'any
1795, Kant tenia seixanta-dos anys. Havia publicat les tres CRÍTIQUES
i, per això mateix, podria semblar que la seva obra ja
estava acabada. Aquesta dada -i el fet que Kant va morir de senilitat
o d'Alzheimer- han fet que de vegades es digui que "repapiejava",
afirmació absurda, perquè no resulta gens coherent
amb la cronologia. Després de LA PAU PERPÈTUA, encara
va publicar, entre d'altres, la METAFÍSICA DELS COSTUMS
(1797) i el CONFLICTE DE LES FACULTATS (1798), obres que ningú
no ha bescantat mai. El que de debò molesta del text és
la seva radicalitat republicana i no l'estat de les seves neurones.
Però el tema de la pau és una constant en l'obra
kantiana que avui, amb les eines informàtiques a l'abast,
es pot rastrejar extensament.
El
llibre de Saint-Pierre li era conegut des del període 1752-1756,
és a dir, molt abans de la publicació de Rousseau
(1761). Kant esmenta pel seu nom Saint-Pierre a la "Setena
Proposició" de la IDEA D'UNA HISTÒRIA UNIVERSAL
DES DEL PUNT DE VISTA COSMOPOLITA, s'hi torna a referir a TEORIA
I PRÀCTICA (1793) i encara surt en una nota a les darreries
de la seva vida [Reflexió nº 1524. Edició de
l'Acadèmia Reial de Prússia, v. XV]. En tot cas
és significatiu que Saint-Pierre no sigui directament esmentat
en LA PAU PERPÈTUA. Això pot deure's a dos motius:
d'una banda possiblement no volia comparèixer al costat
d'un personatge que a l'època -i per dir-ho suau- no era
considerat gaire seriosament; però per l'altra, el text
no s'ha d'entendre des de Saint-Pierre, que seria a tot estirar
un precursor, sinó com un desenvolupament o una derivació
original a partir de la pròpia obra anterior de Kant, que
és el coixí conceptual "fort" de la seva
reflexió pacifista.
En
concret, LA PAU PERPÈTUA representa l'aplicació
de conceptes elaborats en les tres CRÍTIQUES:
·
L'activitat transcendental de la raó, per oposició
a l'empirisme
· El deure comprés com a imperatiu categòric
· La reflexió sobre la teleologia
En
cadascun d'aquests tres nivells és Kant -i no Saint-Pierre-
qui parla. Les idees de Kant sobre filosofia de la història
i sobre filosofia política no són cap exotisme,
sinó una conseqüència de la prèvia reflexió
crítica. El principi ètic que un home és
una eina es pot aplicar perfectament als soldats (i encara més
als mercenaris). La idea que la humanitat avança inevitablement
cap a millor es fa palesa especialment en el tema de la pau. I
finalment, el convenciment kantià que la raó no
ha de claudicar davant l'experiència, sempre insuficient
i decebedora, troba en la pau un camp d'aplicació obvi.
Tesis
fonamentals de la Pau Perpètua
El
text de Kant es fonamenta en algunes idees-força que articulen
el conjunt del raonament.
·
La pau només pot ser perpètua
Perquè
una altra cosa no seria pau sinó, senzillament, armistici.
Per això la pau no vol dir que no hi ha combats o que les
hostilitats s'han ajornat, sinó que significa una cosa
més important: que s'ha anat a l'arrel dels conflictes
i no als seus efectes superficials.
·
Però, de fet, sempre és efímera
L'experiència
mostra que les paus són fràgils, mentre la guerra
és rampant i infinita. De fet, existeix en forma latent
abans de ser declarada.
·
La guerra és un escàndol de la raó: mai no
pot ser un mitjà
La
guerra pot trobar una justificació per la seva finalitat:
resoldre les diferències, però quan la força
es retira, les diferències reapareixen. A més, en
essència, la guerra és parasitària. Tan sols
dura mentre hi ha quelcom a destruir. I quan no hi ha res a destruir
s'acaba.
·
La pau constitueix una exigència absoluta de la raó
Ho
és en la mesura que només ella és la condició
que permet les relacions entre individus racionals. Les persones
no poden ser tractades com a coses, no són "carn de
canó". La pau, com a conseqüència de les
relacions interhumanes a través de la llei, és una
exigència per tal de fer individus morals.
·
La pau ha de ser, doncs, instituïda pel dret
Donat
que la pau no existeix espontàniament, cal fer-la existir
a través d'una eina que la instauri voluntàriament.
No hi haurà pau com una situació de fet, sense una
institució jurídica, de dret. Per això parla
d'instauració de pau i no de declaració de pau.
Fer una declaració consisteix a fer explícit el
que és implícit, però la pau no és
una condició implícita, sinó que cal "instaurar-la".
La renúncia a la força cal instaurar-la jurídicament.
·
La pau és la finalitat i la raó de ser del dret
El
dret només té sentit si significa trencar amb la
força i instaurar un principi racional de relacions. El
dret regula la pràctica en nom d'una idea: la seva raó
de ser és reemplaçar la força per un conjunt
de relacions racionals. En el dret cadascú va més
enllà dels seus desigs, capricis, etc., per tal de buscar
la claredat i l'equitat. I només pot complir la seva funció
si ningú no està per sobre de la llei, per això
l'Estat ha de ser republicà. A la DOCTRINA DEL DRET (dins
la METAFÍSICA DELS COSTUMS, un any posterior a LA PAU PERPÈTUA)
el tema apareix formulat explícitament.
·
La pau perpètua és una idea reguladora i una realitat
les condicions de possibilitat de la qual cal pensar.
La
pau fonamentada en el dret expressa un ideal normatiu. Que existeixi
o no realment és secundari i no canvia en res el deure
de cercar-la. Igual que prohibir el robatori no acaba amb l'existència
real de robatoris, tampoc el fet que hi hagi guerres no és
argument per tal d'anular l'exigència, ètica i jurídica,
de la pau. La pau és una "idea reguladora", no
és l'expressió d'una realitat donada en l'experiència
objectiva, sinó la representació del que ha de venir,
no subordinada a la representació de fets empírics.
El problema de la pau perpètua -contra Rousseau- no és
el de si constitueix o no una expectativa realista, coherent amb
els fets, sinó que la seva raó de ser -en tant que
"idea reguladora"- és la de corregir els fets.
Però
no n'hi ha prou a considerar la pau com a ideal; si és
"reguladora" es perquè ha de reglar l'exigència
jurídica. La pau no és una quimera en la mesura
que és una realitat de dret -i un dret sense efectes no
seria tal dret. Una exigència jurídica ha de tenir
necessàriament realització; altrament seria una
abstracció. A més, la pau és un deure moral
i com a tal deure no pot ser considerat sense burla com a incapaç
de determinar l'acció.
En
definitiva, cal pensar les condicions que fan possible la pau
perpètua no pas com un entreteniment intel·lectual,
sinó en la mesura que arrela en les condicions de possibilitat,
jurídiques i morals, d'un Estat just -és a dir,
republicà.
Guerra
i naturalesa humana
La
guerra només pot ser compresa en el context d'allò
que Kant anomenava "insociable sociabilitat" humana.
En altres paraules: per a Kant, l'home és un híbrid:
posseeix una part perversa que no pot ser sadollada i -alhora-
també una disposició moral, de tal manera que ambdues
són innates. Vist que l'home és un ésser
capaç de treure partit a les "estratagemes infames"
(assassins, emmetzinadors...), la pau perpètua mai no podrà
ser realitzada A l'article 6 de la 1ª part, Kant parla de
la guerra com "el trist mitjà de l'estat natural",
i aquesta és una idea que plana sobre tota l'antropologia
kantiana. La guerra és, en definitiva, inherent a la naturalesa
humana i ni tan sols cal que sigui motivada per l'interès:
hi poden haver guerres per qüestions d'honor o, senzillament,
sense motiu.
Però
copsar només aquest aspecte és insuficient -i sovint
es destaca interessadament aquest aspecte pessimista de l'antropologia
kantiana per mostrar fins a quin punt la pau resulta "utòpica".
Quedar-se tan sols amb aquest aspecte desdibuixa greument, però,
el parer de Kant sobre l'home. Cal remarcar, a més, que
al mateix temps i malgrat les seves tendències perverses,
l'home també té una capacitat, o disposició,
de caire moral. Fins i tot uns individus perversos, el famós
"poble de dimonis", tindrien -si calculessin correctament-
una inclinació moral. Es produeix així una "positivitat
del negatiu". El joc intern dels dos components de la naturalesa
humana (violència i eticitat) és el motor de l'evolució
històrica i política. Hi ha com una mena d'astúcia
de la natura que permet convertir el mal en bé i la guerra
en paradoxal eina de la pau. En definitiva, no tot està
perdut, però cal ser realista. L'objectiu de la pau perpètua
és el de trobar instruments legislatius (dret de gents/dret
cosmopolita) que facin possible que els estats avancin a través
del dret cap a una República mundial -i no només
cap a una Lliga de no agressió.
A
un altre nivell, aquesta idea de la "insociable sociabilitat"
permet que Kant faci dues jugades conceptuals magistrals. D'una
banda pot salvar Déu de l'acusació d'impotència
que provenia del famós "argument epicuri" dels
llibertins. Déu no fa el mal, vindria a dir Kant, però
se'n serveix per tal que sigui l'home qui descobreix el bé
i, pel que fa a aquest cas concret, és la guerra la qui
ens porta a la pau. D'altra banda la "insociable sociabilitat"
dóna un sentit progressiu a la història. La finalitat
de la historia serà, tal com diu a la IDEA D'UNA HISTÒRIA
UNIVERSAL la de "la realització d'una societat civil
que administri el dret de manera universal" i la guerra -en
provocar destrucció i misèria- obliga a la reflexió
i ens porta a la pau.
En
les planes de LA PAU PERPÈTUA es produeix, en definitiva,
la convergència dels dos temes més nobles de l'idealisme
polític que provenien del Renaixement i del millor pensament
cristià medieval. D'una banda l'esperança (mil·lenarista
i utòpica) en una futura "Societat Perfecta",
de l'altra l'ideal de la Pau com a ideal regulador de les relacions
entre els pobles. És la Il·lustració el que
fa possible fondre'ls perquè dóna el marc -secular
i republicà- en que aquesta síntesi esdevé,
si no possible fàcticament, almenys pensable conceptualment.
Elements
per a un comentari del text
El
text de LA PAU PERPÈTUA el dividirem per a la seva anàlisi
en cinc parts: una "Introducció" que presenta
el tema i explica un acudit -prou dolent tot cal dir-ho- sobre
una fonda holandesa que lluïa un cartell en què s'havia
pintat un cementiri amb l'expressió "A la pau perpètua",
una "Primera Secció" (que conté sis "articles
preliminars") i una "Segona Secció (amb tres
"articles definitius"), més dues "Clàusules
addicionals de garantia" i dos llargs "Apèndixs".
Primera
secció - Articles Preliminars:
Els articles preliminars tenen per objectiu eliminar o dificultar
les condicions que faciliten la guerra. No fan referència
a la instauració de la pau en ella mateixa, sinó
a les seves condicions de possibilitat indirectes. Estan tots
redactats en forma negativa. Es refereixen al que ha de ser absolutament
evitat si es pretén tenir la possibilitat d'establir una
pau perpètua; pertanyen, doncs, al nivell de "l'haver
de ser" i es dedueixen de la mateixa idea de pau. El seu
examen permet comprendre aquesta idea abans d'analitzar concretament
la seva instauració.
Analitzarem en concret cadascun dels 6 articles preliminars:
1.-
No ha de considerar-se vàlid cap tractat de pau que hagi
estat fet amb la reserva secreta d'un motiu de guerra futura.
En aquest article, sovint anomenat "de bona fe", Kant
insisteix que només hi pot haver pau quan es descarten
els motius que porten a la guerra: una pau que no condueix a res
és un armistici. Si es continuen mantenint els motius que
van menar a la guerra, aquesta reapareixerà inevitablement.
La pau no és un problema de fins i mitjans, o -en altres
termes- la pau no és un mitjà.
L'article acaba afirmant que si "l'honor de l'Estat"
es posa en "l'increment constant de poder pels mitjans que
sigui", fent només càlculs d'eficiència,
llavors no hi haurà pau.
2.- Cap Estat existent per ell mateix (petit
o gran, tant se val) no ha de poder ser adquirit per un altre
Estat per herència, intercanvi, compra o donació.
Un Estat és una "societat d'homes" (en
el sentit etimològic de "socis"- associat). Sense
entrar en la teoria contractualista, Kant considera que tot Estat
està relligat per relacions polítiques entre subjectes
autònoms, conscients dels seus drets i dels seus deures.
En definitiva, un Estat ve a ser una persona moral. Això
significa que els Estats no poden ser considerats "coses",
que poden comprar i vendre, perquè en l'essència
de l'Estat hi ha el fet de substituir les relacions de força
(implícites en el comprar o el vendre) per les relacions
de dret (que impliquen respecte). I, òbviament, sense dret
no hi ha Estat. Com ja hem dit, al rerafons d'aquest article ["tothom
coneix quins perills ha comportat per a Europa (...) aquesta mena
d'adquisició"], hi ha l'experiència de Catalunya
i de Polònia.
3.- Els exèrcits permanents ("milles
perpetuus") han de desaparèixer completament amb el
temps"
Aquest article es pot interpretar en dos sentits: empíricament
no s'ha de pagar un exèrcit professional perquè,
si es té, s'acabarà usant. Però, a més,
moralment pagar persones per matar és convertir-les en
instruments, en mitjans, i això és contrari a la
dignitat dels éssers racionals, autònoms.
4.- Hom no ha de contraure deute públic
per afers de política exterior
L'argument és que quan s'obtenen mitjans per fer la guerra,
s'acaba fent, perquè, en definitiva, la guerra és
més probable que la pau. De fons, en l'article hi ha una
referència al sistema anglès que demanava préstecs
a altres països per a fer la Guerra dels Set Anys.
5.-
Cap Estat no ha d'immiscir-se en la constitució i govern
d'un altre Estat
Si, tal com s'ha dit a l'article 2.- els Estats són persones
morals autònomes, cap Estat no pot immiscir-se en afers
d'un altre, sense posar en qüestió la sobirania. El
mateix que és vàlid per a l'autonomia dels individus
(ningú no pot violar-la) ho ha de ser per als Estats. Només
deixaria de ser vàlida aquesta norma quan no s'oposa al
dret sinó que vol restablir-lo: és a dir, quan un
Estat està completament dividit ("ja que és
una situació d'anarquia") fins a no ser Estat.
6.-
Cap Estat en guerra contra un altre no ha de permetre's hostilitats
que facin impossible la confiança mútua en la pau
futura, com ara:
contractar assassins (percussores), emmetzinadors (venefici),
ruptura de la capitulació, instigació a la traïció
(perduellio), etc., en l'Estat combatut.
Kant comenta que "tot això són estratègies
infames", en la mesura que la força ocupa el lloc
del dret. La confiança mútua -fins en la guerra-
és necessària per tal que la guerra no pot ser inacabable
(necessàriament ha d'acabar un dia o altre, sigui perquè
ha assolit el seu objectiu o per pur desgast dels combatents)
mentre que cal -moralment- que la pau sigui perpètua.
Segona
secció - Articles Definitius:
Com
hem anat veient, pensar la pau és pensar les relacions
jurídiques que la fan possible. Els articles definitius
són, doncs, de caire preceptiu. Mentre no cal cap regla
en l'estat de natura, en canvi la pau ha de ser "fundada"
jurídicament i no pot consistir en cap simple absència
d'hostilitats. Per això, en acabar la Primera secció,
Kant inclou una llarga nota distingint entre "dret polític"
(els dels homes en un poble), "dret de gents" (el dels
Estats en la seva relació mútua) i "dret cosmopolita"
(el dels homes i els Estats en relació al que anomena "Estat
humà universal"). Només articulada en aquest
triple front té sentit la pau perpètua.
La idea general que comparteixen els "Articles definitius"
és la d'alliberar la humanitat de l'estat de natura (que
és el de la violència) i fer possible la relació
contractual entre els Estats
Primer
article definitiu per a la pau perpètua: La constitució
civil de cada Estat ha de ser republicana.
Això és central per a Kant: només la constitució
republicana respon al concepte de dret (igualtat de tothom) per
oposició al fet (la desigualtat característica de
la monarquia). Per això existeix un lligam intern entre
pau i forma republicana de l'Estat. Ni la pau ni la república
no es troben en l'estat natural i només s'assoleixen quan
són les idees (la raó) les que organitzen la vida.
La República significa que el govern es fonamenta en una
idea reguladora i no en una pura praxi cega. Així, govern
i dret s'impliquen en la forma republicana perquè aquesta
és la forma de vida més civil -o menys brutal. .
En aquest article, Kant diferencia clarament entre "república"
i "democràcia". Anomena "república"
el sistema en què hi ha igualtat i divisió de poders,
és a dir, un govern representatiu i elegit: un govern de
dret. En les repúbliques hi ha una clara distinció
entre la persona i la funció que exerceix o, dit d'una
altra manera, és un govern amb instruments de mediació
del poder polític. D'aquesta manera, les repúbliques
aconsegueixen escapar del despotisme.
En canvi, el que anomena "democràcia" no consisteix
tant en un règim com en un estil de govern: és un
govern assembleari en què no se sap qui representa què,
ni com ha estat triat ningú. O, com diu ell mateix: "Tota
forma de govern que no és representativa és pròpiament
una no-forma"; en altres paraules: no té entitat jurídica
(formal) i depèn de la voluntat, més o menys despòtica,
d'algun tribú. El govern "democràtic"
seria, aproximadament, el de la dictadura jacobina en la revolució
francesa i és el que Kant vol evitar perquè s'identifica
amb el despotisme, en la mesura que no és garantista i
que el poder executiu anul·la els altres..
Un govern republicà serà pacífic perquè
les decisions les han de prendre els ciutadans per majoria i,
òbviament, com que la ciutadania reflexiona abans de triar,
optarà sempre per la pau ("el més natural és
que s'ho rumiïn abans de començar un joc tan malvat"),
mentre que un govern despòtic és violent en la mesura
que tendeix a comprendre la guerra com un joc.
En aquest article, Kant pren posició sobre un problema
que llavors s'estava discutint a Alemanya a l'ombra de la Revolució
francesa: el de la igualtat. Com es pot veure, per a ell la igualtat
jurídica (igualtat en drets) és més important
que la social o econòmica, perquè el dret és
la forma de l'Estat i sense Estat cauríem en la violència
de la naturalesa. La igualtat jurídica pròpia de
la forma republicana és, a més, incompatible amb
la noblesa de sang, hereditària, perquè -com diu
el propi Kant en nota a peu de plana: "Un home de la noblesa
no és necessàriament un home noble".
Segon
article definitiu per a la pau perpètua: El dret de gents
ha de fonamentar-se en una federació d'Estats lliures.
Com que cada Estat és una realitat de dret (i com que l'Estat
és la forma a través de la qual els homes superen
l'estat de natura), la pau civil només és possible
si la sobirania de l'Estat no és posada en dubte. Però
això només donaria origen a una "lliga de pobles",
moguda per la seguretat mútua. Kant proposa una idea molt
diferent: avançar progressivament -a partir d'una "aliança
de pobles per la pau"- cap a un Estat universal a base de
traspassar la idea rousseauniana del "contracte social"
del nivell dels individus al dels Estats; idea que també
apareix a la IDEA D'UNA HISTÒRIA UNIVERSAL DES DEL PUNT
DE VISTA COSMOPOLITA (1784) on parla d'una "Societat de Nacions"
i a TEORIA I PRÀCTICA (1793) on es diu que el dret internacional
ha de conduir a la constitució d'un "Estat universal
dels pobles".
Afirmar que una mena de "contracte social" és
la millor solució al problema de la pau no significa que
això pugui ser factible en la pràctica ara per ara;
senzillament, vol dir que és la millor solució -la
més racional. Això per a Kant és prou argument
per defensar aquesta posició, per estranya que pugui semblar
intuïtivament, a primera vista: el que és correcte
en teoria no pot ser fals en la pràctica.
Una altra dificultat per a l'establiment d'aquest "contracte
social" és l'existència de la sobirania -i
aquí Kant és taxatiu: cap "sobirania"
no pot ser confosa amb "independència". Independència
és no tenir cap lligam "de facto" i, per tant,
és una realitat que no pertany a l'ordre del dret. En canvi
la sobirania és sempre qüestió de dret. És
la instància que autoritza a dictar lleis. Una comprensió
de la sobirania en termes de progrés haurà de mostrar
que els Estats funcionaran millor en la mesura que estableixin
pactes i aliances, perquè això reforçarà
la pau. Així la idea d'un "Estat Universal" haurà
de ser un ideal regulador, que serveixi de guia o de punt de referència.
Kant no pensa que s'hagi d'establir ni demà ni demà
passat, però la pràctica política serà
tant millor com més s'hi acosti.
Tercer
article definitiu per a la pau perpètua: El dret cosmopolita
ha de limitar-se a les condicions d'una hospitalitat universal.
És important diferenciar entre dret cosmopolita i dret
de gents. El "dret de gents" regula les relacions entre
Estats, mentre que el "dret cosmopolita" implica les
relacions dels humans, en tant que humans, i, específicament,
les relacions entre un individu estranger i l'Estat. Com que en
política es prefereix encara una "aliança dels
pobles" a un "Estat universal", això significa
que hi continuarà havent estrangers, cosa que ja no succeiria
en l'Estat universal. El dret cosmopolita permet, estrictament,
no caure en la lògica sectària d'una comprensió
massa estreta de la sobirania de l'Estat. Així l'hospitalitat
universal és una condició de la pau, perquè
obliga a coexistir els humans i dóna un "dret de visita"
(i, en conseqüència, de coneixement mutu) a tothom.
Aquest "dret de visita" pot semblar una idea estranya
a primer cop d'ull. Però, com sempre rera un vocabulari
bastant rebuscat, Kant sabia perfectament que estava parlant del
colonialisme. L'article ve a dir que els europeus tenen dret a
anar a les colònies, en virtut del lliure intercanvi, com
també el tindrien individus d'altres pobles si vinguessin
a Europa; però només a efectes comercials i no com
a imperialistes o com a ocupants militars. El "dret de visita"
s'oposa, doncs, al "fet" de l'ocupació militar
colonial. Kant, home del seu temps, era eurocèntric, però
això no significa que no cregués en una solidaritat
planetària de la humanitat a partir del dret.
Suplements
- Primera clàusula addicional: de la garantia de la Pau
perpètua
Kant proposa una tesi que pot sorprendre a qui no estigui familiaritzat
amb el problema del judici teleològic: la garantia de la
pau perpètua és la naturalesa mateixa. Havent demostrat
fins ara que la pau és un deure i -a més- una exigència
de la raó, Kant dóna encara una altra volta al problema.
Cal demostrar que la pau no és un desig pietós i
que està inscrita en la naturalesa com a principi regulador.
A la CRÍTICA DEL JUDICI ("Analítica del judici
teleològic"), havia denunciat la idea d'una finalitat
externa, segons la qual la natura hauria creat els éssers
i les formes per tal de satisfer les necessitats dels homes. L'altra
forma de finalitat és interna als fenòmens: és
la que fa que en un ésser naturals les parts s'articulin
les unes amb les altres. I també en aquest cas la finalitat
no és un "principi constitutiu" (una realitat
objectiva) sinó un "principi regulador del coneixement",
una mena de fil conductor indispensable per a comprendre el funcionament
dels éssers vius; estrictament un "principi heurístic".
A la CRÍTICA DEL JUDICI , Kant semblava, doncs, haver expulsat
la idea de finalitat i, en canvi, la recupera a LA PAU PERPÈTUA:
què ha passat, aquí?
Bàsicament, que la natura en el context de la pau no actua
com un principi lògic, sinó que és pensada
com un substitut de la providència. "Natura"
és el nom que es dóna a l'acord entre fins i mitjans,
del qual l'home no és responsable. Així entesa,
la natura no s'oposa a la raó. Són els mateixos
mecanismes de la naturalesa els qui (per exemple a través
dels mecanismes del benefici i del comerç) porten els homes
a la recerca de la pau. Per això dirà que la naturalesa
és una "gran artista" que ha empès els
humana a viure en totes les contrades de la terra, a enfrontar-se
i -com a conseqüència- a estendre's fins les regions
més inhòspites i a "entrar en relacions més
o menys legals". La guerra ha estat l'estratègia de
la naturalesa per poblar la terra i per provocar les relacions
entre els humans.
Així, doncs, Kant no nega que la guerra tingui elements
positius, en tant que factors de civilització i progrés.
La guerra és una mena d'astúcia de la naturalesa
que, a través dels antagonismes i dels egoismes, afavoreix
indirectament la realització de la pau, de tal manera que
l'home acaba fent per necessitat allò que no fa per deure.
Això no significa que, des del punt de vista absolut, la
guerra tingui una funció positiva, sinó que com
diu a les CONJECTURES SOBRE EL COMENÇAMENT DE LA HISTÒRIA
HUMANA és "al nivell de la civilització en
què el gènere humà es troba encara"
on la guerra té potser un sentit -però clarament
destinat a ser superat en un estadi superior de la racionalitat,
en la perspectiva de l'extensió de les Llums.
Suplements - Segona clàusula addicional:
article secret de la Pau perpètua
Aquest
article sembla sorprenent a dos nivells: d'una banda exigeix el
secret quan abans ha posat l'accent en la necessitat que les normes
del dret siguin públiques i -a més- sembla demanar
molt ingènuament que els Estats armats escoltin la veu
dels filòsofs.
L'article "secret" no deixa de semblar irònic:
"Les màximes dels filòsofs sobre les condicions
de possibilitat de la pau pública han de ser tingudes en
compte pels Estats armats per a la guerra". En realitat,
la proposta "secreta" no és cap acudit: s'insereix
en la idea -típica de les Llums- segons la qual la raó
ha d'il·luminar tots els aspectes de la vida i les idees
han de circular lliurement. Els juristes necessiten també
els filòsofs per tal d'aclarir el concepte de dret. En
definitiva, l'article "secret" només ve a dir-nos,
per via irònica, que res no hi pot haver de secret en la
pau, en la mesura que el saber filosòfic i el dret han
de ser públics: la idea d'un saber públic, ancorat
en la raó, és garantia de pau.
Al text hi ha també una referència al "filòsof-rei"
que renova la temàtica del despotisme il·lustrat.
No es tracta de fer filòsofs als reis, ni viceversa, sinó
que un rei il·lustrat serà aquell que assumeixi
com a guia el "judici públic de la raó",
de manera que "deixi parlar públicament" els
representants de la crítica. D'aquesta manera, a través
de la publicitat, es resol la contradicció entre teoria
i pràctica, perquè quan la teoria pot ser discutida
públicament està en millors condicions d'orientar
la pràctica, per comptes d'esdevenir "propaganda".
Apèndix
- I Sobre el desacord entre moral i política en relació
a la Pau perpètua
Tota
l'obra, com hem anat veient, es mou en un doble nivell. D'una
banda hi ha el problema de l'eficàcia pràctica de
la pau; de l'altre el de la seva justificació moral. La
pau no és, simplement, un estat de pau, sinó que
pertany al nivell de "l'haver de ser"; però no
és possible considerar-la tan sols en l'esfera de les idees
abstractes o dels ideals voluntariosos, sense realització
possible. La pregunta és, per tant, com articular teoria
i pràctica. La qüestió és: ¿com
pensar la pau alhora com a ideal polític i com a realitat
moral susceptible de produir efectes? ¿com es poden vincular
les exigències de "l'haver de ser" amb la dinàmica
dels interessos.
Kant no pretén mostrar només que moral i política
són compatibles, sinó que s'han de trobar unides.
El moralista que confon la política amb l'estratègia
i el polític que confon la moral amb la teoria del dret
són insuficients (tot i que el segon sigui més útil
que el primer). La política "realista" pretén
fer passar la força per una regla del dret, usant sofismes.
La política moral serà tota una altra cosa: pretén
que un poble es constitueixi en Estat a través dels principis
de la llibertat i la igualtat. La pau, en aquest context, seria
el resultat indirecte d'una acció política racional:
si -i només si -s'actua per manera que la llei d'un sigui
la llei de tots (i inversament) llavors la pau arribarà
d'afegit: objectivament no hi ha, doncs, diferència entre
política i moral.
La pau exigeix, doncs, una mena d'optimisme metodològic.
Cal creure que l'home té en ell mateix, la capacitat de
superar la seva vinculació a interessos per a elevar-se
al nivell del dret que val per a tots: que la força senti
la necessitat de justificar-se a través d'una aparença
de dret, indica que els humans se senten vinculats al dret.
Apèndix
- II De l'acord de la política amb la moral segons el concepte
transcendental del dret públic
Mentre el moralista polític només veu l'horitzó
de les causes i els efectes, el polític moral busca un
acord entre la seva intenció i el fonament racional de
la llei autèntica. I fent això aconsegueix, a més,
una eficàcia que no buscava. Si es vol posar d'acord política,
moral i dret cal assumir que el dret no és una descripció
de la realitat sinó que fa referència a l'haver
de ser, per això el dret necessita publicitat. Així
la publicitat és el comú denominador de la pau,
la justícia i el dret.
El
ressò de La Pau Perpètua
El
text de LA PAU PERPÈTUA difícilment podia deixar
indiferent. Però, en vint anys, des de la seva edició,
el panorama va canviar bàsicament. L'any 1796, Fichte encara
compartia l'entusiasme kantià i Görres en 1798 anava
més lluny que Kant, en afirmar que a França li pertocava
"republicanitzar" Europa i formar una "República
dels pobles" per tal d'assegurar la pau. Però a partir
de 1800, les coses canvien: Fichte abandona el cosmopolitisme
i defensa "l'Estat comercial tancat". Schiller (al poema:
INICI D'UN SEGLE NOU) i Richter són pessimistes respecte
a la pau. A Anglaterra es va popularitzar la teoria de Burke segons
la qual és "sacríleg" intervenir en el
desenvolupament orgànic de les societats per imposar brutalment
canvis en la seva constitució. Novalis llegeix Burke en
1897 i el lloa per haver escrit "un llibre revolucionari
contra la revolució". I dos anys més tard,
amb LA CRISTIANDAT O EUROPA, passa definitivament del cosmopolitisme
a la monarquia nacional. El prussianisme d'ençà
de 1808 vincula altre cop "guerra justa" a "guerra
defensiva" i Hegel en la "dialèctica de l'Amo
i de l'Esclau" de la FENOMENOLOGIA DE L'ESPERIT assumeix
sense crítica l'existència d'una violència
primordial. Però el ressò del text mai no s'ha apagat:
només cal recordar l'assaig ja clàssic que li dedicà
Karl Jaspers (1958) dins FILOSOFIA I MÓN.
Amb aquestes notes de lectura, que des del web es volen fer accessibles
a tothom, pretenem continuar divulgant l'esperit pacífic,
cosmopolita i republicà, del pensament polític de
Kant.
Addenda
personal
Quan escric aquestes planes s'està produint, lluny d'aquí
però tan a prop, una guerra a l'Iraq que mostra fins a
quin punt, les idees de Kant a LA PAU PERPÈTUA donaven
a la diana. La manca de publicitat, l'ús del secret (que
inclou l'assassinat d'Estat) practicat en països d'una (suposadament)
llarga trajectòria liberal, i la submissió de la
veritat al poder fan més necessari que mai l'estudi de
textos com el de Kant. És per la renúncia als ideals
republicans que la llibertat s'està degradant a esquema
propagandístic, i que es confon el liberalisme amb l'economia
liberal. Siguem-ne conscients i no degradem la llibertat amb l'amnèsia.
