HIPÒTESIS POSTKANTIANES
HIPOTHESE DER NACHZEIT KANTS //
Ramon ALCOBERRO
In
diesem Beitrag werden verschiedene Überlegungen zur Kontinuität
des von Kant beeinflussten Denkens vorgebracht und Konzepte wie
,,Weltbürger” und ,,Gastrecht” im Kontext der
heutigen multikulturellen Gesellschaft genauer betrachtet. Der
Autor fordert auf zur Synthese zwischen dem Kantismus un der ökologischen
Ethik in der Formulierung von neuen kategorischen Imperativen.
POST-KANTIAN
HYPOTHESES // Ramon ALCOBERRO
This
article raises possible routes to continue the thought rooted
in Kant, exploring the significance of concepts such as “cosmopolitan
citizenship” and “the right to hospitality”
in the context of today’s multicultural societies. The autor
claims a synthesis between Kantism and ecological ethics in the
formulation of new categorical imperatives.
Introducció
Afirmar
que el llegat kantià és inexhaurible constitueix
una total i perfecta trivialitat conceptual. Kant, com qualsevol
altre autor, potser no resulta «insuperable» però
la seva obra constitueix un horitzó del temps present en
el sentit en què ell mateix emprava aquest mot a la Lògica,
de tal manera que els plantejaments que ens proposen «anar
més enllà de...» o «superar Kant»
sovint resulten d’una ingenuïtat entre patètica
i commovedora. El pensament més estrictament contemporani
resulta del tot incomprensible al marge de la filosofia kantiana,
almenys en la mesura que la nostra època ha volgut definir-se
en termes de «crítica» i que en les relacions
interhumanes es pressuposa –de vegades amb certa lleugeresa–
el primat de «l’autonomia moral» i la «ciutadania
cosmopolita». És obvi que la famosa frase de la Crítica
de la raó pura segons la qual: «El nostre segle és
el veritable segle de la crítica a la qual tot s’ha
de sotmetre» (A, prefaci i n.1; AK IV, 9) tindria força
més sentit aplicada al nostre temps que al seu. Després
de Kant filosofia i crítica resulten sinònims, almenys
en el sentit en què el mot «crítica»
pugui significar quelcom situat més enllà del dogmatisme
i de l’escepticisme.
El
segle XX, i molt especialment la seva segona meitat, va ser kantià
fins al moll de l’os i la filosofia actual encara continua
derivant-se del paradigma analític tocat pel kantisme.
Només a tall d’exemple recordarem que Habermas i
Rawls han desenvolupat el seu pensament ètic i polític
a partir de models conceptuals kantians; però aquesta és
una situació general en l’àmbit de la teoria:
anant més enrera la psicologia de la Gestalt, o Piaget
i Kohlberg, deriven en línia directa de la teoria kantiana
del coneixement, tot i que els darrers models en epistemologia
es vinculen més a les aportacions darwinianes, i que hom
considera el kantisme, i en general les hipòtesis derivades
d’una concepció transcendental del coneixement, com
a massa estàtiques i incapaces d’explicar els processos
de canvi cognitiu.
Però
és en l’àmbit del pensament polític
i de la filosofia de la història on més vives s’ha
mantingut les intuïcions kantianes. La fecunditat de l’ideal
cosmopolita d’arrel kantiana orienta avui la reflexió
sobre els fenòmens interculturals; i fins i tot institucions
com les Nacions Unides i el Tribunal Penal Internacional, malgrat
que massa sovint puguin semblar en fallida, testimonien l’esperança
persistent i contumaç en l’ideal de Pau Perpètua.
L’exigència kantiana segons la qual les relacions
polítiques han de basar-se alhora en principis de llibertat
(entre els homes), d’igualtat (entre ciutadans) i de dependència
(respecte a la llei) continua representant el model de legitimitat
política racional més universal al nostre abast.
Situar-se en el debat sobre la vigència i la continuïtat
de Kant resulta, doncs, gairebé inevitable. Ja sigui per
a desenvolupar les seves potencialitats o per a mostrar les limitacions
del model (com han intentat els comunitaristes i els neoutilitaristes),
Kant constitueix una presència ineludible i un far per
a la reflexió.
De
fet, prescindir de Kant –o pretendre “superar-lo”
sense assumir-lo–, constitueix el símptoma més
òbvia d’indigència intel•lectual en
filosofia, tot i ser una temptació molt sovintejada especialment
en àmbits d’il•lustració insuficient.
Explica Alain Guy, en una monografia sobre Ortega, prou reveladora
de les mancances de la tradició filosòfica hispànica,
que: «El cèlebre filòsof polonès Lutoslawski,
que visitava, l’any 1897, els filòsofs madrilenys,
per compte dels Kant-Studien, confessava la seva sorpresa en constatar
que ni el krausista Salmerón ni l’escolàstic
Ortí y Lara (els dos professors titulars de filosofia a
la Universitat central) no havien llegit encara Kant en el text
original i es mostraven perfectament indiferents a la seva difusió
a Espanya». Voldríem creure que avui la situació
ha canviat però de vegades, cal reconèixer-ho, no
n’estem del tot segurs. Els qui vam patir el batxillerat
franquista en què una trepa de neoescolàstics l’únic
que ensenyaven de Kant, per surrealista que pugui semblar, era
la seva «indudable refutación», guardarem inevitablement
al fons del nostre cor un cert «sano escepticismo»
quan sentim a parlar de la suposada superació del kantisme.
El
debat amb Kant
Discutir
Kant vol dir, en primer lloc, conèixer-lo i aprofundir
en el seu llegat (en el seu “horitzó”), més
que no pas anar a la percaça de contradiccions en el seu
sistema. La situació actual, tot i que ha millorat considerablement,
en la mesura que ja enlloc no es viu en un esplèndid (?)
aïllament cultural, obliga a rellegir Kant de forma creativa
i a la llum d’esdeveniments històrics molt complexos.
El que es demana ara a l’herència kantiana –i
molt especialment a la seva ètica i a la filosofia de la
història– és que ens forneixi eines per a
entendre un món que està revisant en profunditat
la teoria de la història heretada de les Llums i que en
conseqüència ja no pot acceptar una versió
unilateral («instrumental», si es vol) del progrés
que bandeja el desenvolupament moral. De la Shoà –origen
de l’animadversió a l’ètica kantiana
que patien en grau agut Sartre o Jankélévitch i
amb matisos bona part de l’Escola de Frankfurt– a
la postmodernitat –que ha donat origen a la relectura de
la teoria kantiana de la història en L’Enthousiasme
de Lyotard– tota una sèrie de factors culturals incideixen
sobre una lectura contemporània de l’herència
kantiana. Com és obvi, la crítica de Marx, Nietzsche
i Freud al kantisme resta lluny d’haver estat exhaurida
i resulta fascinant contraposar la teoria de l’imperatiu
categòric a les intuïcions freudianes sobre l’origen
de la moralitat i del sentiment de culpa tal com es deriven de
Totem i tabú, o als descobriments de les neurociències.
Al llarg del segle XX s’ha convertit gairebé en tòpic
cultural la sentència nietzschiana segons la qual «l’imperatiu
categòric put a crueltat» , però és
difícil pensar les novetats que aporta l’època
de la tecnociència sense una exigència justícia
universal i imparcialitat sigui en la versió utilitarista
o en la reformulació del kantisme.
No
ens seria gaire difícil argumentar que tant la potència
de les intuïcions com les insuficiències del pensament
kantià poden ser posades a prova avui d’una manera
prou més creativa que mai. Els qui, per la raó que
sigui, participem en molt petita escala –o de vegades gens
en absolut– del mode kantià d’argumentació
ens veiem obligats a contrastar el nostre model filosòfic
amb les propostes del kantisme, no tant per a «superar-lo»,
tasca impossible en la mesura que mai no s’ha “superat”
cap filosofia, sinó per a ampliar-lo i fer-lo legible o
consistent en un període històric de tecnociència
i de multiculturalitat. No hi ha «polèmica»
amb el kantisme, a no ser en el sentit en què ell mateix
emprava el mot, a propòsit de la raó pura, per a
designar la defensa d’una proposició contra les posicions
dogmàtiques (AK III,484). El que proposo en aquest text
és, senzillament, explorar algunes vies de desenvolupament
del kantisme, especialment en relació a un camp en què
el debat no s’ha aturat mai: el de les seves profundes intuïcions
morals.
Els
debats pendents
El
debat sobre Kant –i específicament sobre el valor
de les ètiques de caire deontològic– té
una història molt llarga: prové de Schiller i Hegel,
passa per Schopenhauer i Nietzsche, es desenvolupa en Scheler
i Bergson, troba ressò en Péguy i arriba fins a
avui mateix. Al cap i a la fi quan els comunitaristes contemporanis
retreuen a Habermas el caire abstracte i desencarnat de la seva
ètica fan poc més que recollir el que ja havia notat
el romanticisme alemany: el caire formalista de la Moralität
per oposició a la vida ètica concreta de la Sittlichkeit,
en què l’individu assumeix drets i deures des de
la seva participació en la societat civil i en l’Estat.
El conegut retret schillerià segons el qual la raó
kantiana és pura perquè no té mans –és
a dir perquè s’estructura des del punt de vista formal
i això la converteix impotent des del punt de vista polític–
ha tingut una llarga continuïtat. En qualsevol cas, i més
enllà de qualsevol reduccionisme, no estaria de més
recordar que Kant és un pensador anterior a l’era
de la tècnica –i encara més llunyà
a la nostra època postindustrial. Però si el llegat
kantià ha pogut il•luminar la posteritat amb tanta
força és perquè ha respost interrogants que
deriven del nucli mateix de la modernitat: la relació conflictiva
entre l’autonomia del subjecte, el pes de la societat de
masses i les exigències del sistema tècnic en que
habitem.
Curiosament,
l’obra de Kant fa encara un ús molt dubitatiu del
mot «tècnica», atrapat entre la idea de la
unitat arquitectònica del sistema, la de l’imperatiu
tècnic en l’àmbit de la moralitat (per oposició
a l’imperatiu pragmàtic i al moral). Per a Kant,
fill en això del seu segle, «tècnic»
significa teòric i, per tant, s’oposa a «pràctic»,
mentre que per als contemporanis és en el sistema tècnic
–i per tant en les consideracions sobre l’eficàcia
que ell tan bescantà– on es realitza la identitat
humana (més o menys migrada i massificada o anònima).
Assumir
que els humans tenen valor i no pas preu, treballar políticament
des de la consciència que l’home és una finalitat
en si mateix –i mai no una eina, o un producte– permet,
però, posar un primer filtre (en la tradició ahir
de la lectura socialdemòcrata i avui del republicanisme
cívic) a l’imperatiu tècnic de l’època
postindustrial en què vivim. És la República
[Gemeines Wesen / Republik], en la mesura que es constitueix com
a forma jurídica que empara i potencia el debat i l’autonomia
moral, la institució que porta en ella la possibilitat
que la tècnica tingui una lectura política i no
esdevingui despòtica i autocèntrica. Les paraules
de Kant a Sobre el lloc comú: potser això és
correcte en la teoria però no en la pràctica (1793)
continuen servint com a marc des del qual pensar el paper del
dret en la nostra societat postindustrial, la mesura que ens recorden
la doble composició de l’ideal republicà alhora
jurídic i cívic: «Cal que hi hagi en tota
República una obediència al mecanisme de la constitució
política, segons lleis de constricció, però
alhora un esperit de llibertat en la mesura que cadascú
exigeix, en allò que pertoca al dret universal dels homes,
ser convençut per la raó que aquest constricció
és conforme al dret per tal de no trobar-se en contradicció
amb si mateix» (II, Corolari; AK VIII, 305). Aplicat al
nostre context això podria traduir-se en l’exigència
que mai no sigui el criteri d’eficàcia del sistema
tècnic qui digui l’última paraula en les decisions
que afecten als humans. És una «societat èticament
civil» la que haurà de fer possible assolir una «societat
jurídicament civil» (Religió dins els límits
de la mera raó, 3P; AK VI, 94-95) i és mèrit
de Kant no haver contraposat –com simplificadorament van
fer massa hegelians– la societat civil a l’Estat,
com si es tractés d’instàncies mútuament
contradictòries. Hi ha en el kantisme un potencial polític
important en la mesura que ens immunitza contra una tendència,
implícita en la tradició de l’idealisme hegelià,
al despotisme i a la justificació del poder com a acte
de força. Si alguna cosa és aliena al pensament
kantià, aquesta és, sens dubte, la idolatria, sigui
en l’àmbit que sigui. Si per a Kant i els seus amics
la Revolució francesa fou: «... el primer triomf
pràctic de la filosofia ... i una font de consolació
per a tots els homes d’arreu del món que continuen
gemegant sota el pes dels antics mals», és obvi que
avui necessitem un impuls moral en termes d’imperatiu per
a pensar la tècnica i fer-ne un ús creador.
Un
imperatiu per a l’època de la tècnica no hauria
de fer referència tan sols a l’àmbit individual
de la consciència i no podria limitar-se a incidir exclusivament,
d’una manera poc o molt rousseauniana, a regir sobre l’àmbit
dels sentiments morals. Hans Jonas ha argumentat molt seriosament
que si la magnitud dels riscos ecològics i ambientals que
ha d’afrontar l’home és de caràcter
còsmic, la resposta no pot donar-se simplement en l’àmbit
de la consciència individual. Un imperatiu moral que reculli
la responsabilitat humana en la degradació del medi i en
la pèrdua de biodiversitat necessàriament haurà
de ser col•lectiu, incidint a la manera del «Primer
article definitiu» de La pau perpètua en la mútua
i universal dependència de tota la humanitat respecte a
la llei més enllà de voluntarismes morals.
Potser
més que les consideracions polítiques, al cap i
a la fi de poca volada, és avui l’imperatiu de salvaguardar
el medi i la necessitat de portar a la pràctica a través
de fets concrets la nostra responsabilitat ecològica el
que ens obliga a revisar –per tal d’aprofundir-les–
les condicions de la ciutadania cosmopolita. Hi ha un text de
l’Antropologia que mereixeria una relectura en termes d’ètica
ecològica i que no em resisteixo a reproduir aquí.
Per a Kant, l’espècie humana consisteix en una munió
d’individus que «no poden prescindir de la coexistència
pacífica i que, tanmateix, no poden evitar obstaculitzar-se
constantment els uns als altres; que, a més, es veuen obligats
per la natura, degut al fet d’un constricció recíproc,
a formar, a partir de lleis procedents d’ells mateixos una
societat cosmopolítica (cosmopolitisme) ... no com a principi
constitutiu ... ans com a principi regulador; que ordena perseguir-la
sense descans en tant que destí del gènere humà
i suposant no sense raó una tendència natural orientada
cap a tal fi» (2P, E, Trets descriptius...; AK VII, 331).
Avui,
efectivament la consideració ecològica de les relacions
humanes no és encara “constitutiva” però
la veiem aparèixer com a reguladora de l’activitat
moral en tant que consideració (¿imparcial?) dels
interessos de tots els éssers que constitueixen la biosfera.
Reflexionar sobre la disposició natural dels humans a voler
ser socials sense poder acabar de ser-ho ens hauria de permetre,
en una perspectiva ecològica, copsar la complexitat del
canvi tecnològic defugint alhora la ingenuïtat i la
prèdica inútil, poc o molt xarbotant. Davant els
reptes ambientals necessitem, kantianament, posar l’accent
en la primacia del debat i en la necessitat de gestionar institucions
polítiques republicanes i cosmopolites, nascudes i avalades
en societat civil però capaces de dirimir amb tota la força
jurídica en conflictes de valors, que troben el seu origen
en l’ús unilateral de la tecnologia.
El
problema metodològic dels imperatius categòrics,
sigui quina sigui la seva formulació, resta sempre el mateix
i l’ha remarcat sovint la tradició utilitarista i
liberal: sembla difícil trobar en éssers tan diversos
com els humans els a prioris que puguin ser assumits unànimement
per la humanitat com a col•lectiu; però el kantisme
futur necessitarà trobar el moviment ecològic per
a desenvolupar la seva potencialitat en la mesura que, més
enllà de barreres culturals, la supervivència de
l’espècie en un entorn cada cop més degradat
constitueix allò que avui el que Kant hauria anomenat «interès
de la raó» [Interesse der Vernunfft]. Avui, i en
la contradicció entre progrés tecnològic
i supervivència del medi, la pregunta kantiana «Què
hem de fer?» ha de reformular-se de la següent manera:
«Què cal fer per a la supervivència del planeta?».
Sens dubte consideracions de caire utilitarista i kantià
troben aquí un àmbit comú de reflexió.
Fins i tot un «poble de diables» i precisament per
les conseqüències demoníaques d’una desfeta
ambiental necessita pensar els imperatius ecològics per
tal de fer possible la seva supervivència. O com va anticipar
Kant: la natura vol de forma irresistible que el darrer mot sigui
el del dret.
Kant
no era mai ingenu i sabia perfectament que la societat cosmopolita
–i avui ecològica–no era cap principi constitutiu
de caire empíric, sinó que constitueix un «principi
regulador» en les relacions humanes, val a dir, una exigència
moral que cal perseguir sense defalliment (Antropologia, 2P, E,
Trets descriptius...; AK VII, 331). Però no només
l’exigència ecològica defineix el present.
En el «Tercer article definitiu per a la pau perpètua»
apareix un altre tema d’absoluta urgència ara mateix,
que es pot il•luminar profundament des de la tradició
kantiana: el de la necessària «hospitalitat universal»
que en els mateixos mots de Kant es defineix com: «el dret
d’un estranger a no ser tractat hostilment en arribar al
territori d’un altre». És obvi que no cal confondre
el dret de ciutadania amb el d’hospitalitat, però
convindria no oblidar, interessadament, que per a Kant l’hospitalitat
és un dret i no una pura concessió graciable sotmesa
als atzars i als imponderables del càlcul polític.
Vist que el canvi climàtic comportarà inevitablement
migracions en massa del Sud cap al Nord, convindria rellegir amb
certa calma uns mots quasi profètics de Kant: «Si
ara es considera la conducta inhospitalària dels Estats
civilitzats (principalment els comerciants) del nostre continent
fa esglaiar la injustícia que mostren en visitar països
estrangers (que per a ells és el mateix que conquerir-los)».
La doble explotació (allí i aquí) dels humans
que per alguna consideració més o menys injustificada
prenem per exòtics i “altres” a nosaltres mateixos
hauria de ser reconsiderada en profunditat a la llum d’una
concepció kantiana del dret i del sentiment d’humanitat
[Menschlichkeit] que ens obliga a una benevolència mútua
i a un respecte recíproc tan llunyà a la ingenuïtat
com al paternalisme.
Decisió
d’avançar en el camí envers una veritable
pau perpètua, reconsideració ecològica del
sentit dels imperatius categòrics i reflexió en
profunditat sobre el significat actual del principi d’hospitalitat
universal són tres perspectives obertes a una reflexió
kantiana per a fer més digne l’endemà dels
humans. Qui sap, però, si sabrem captenir-nos a l’alçada
que ens demana el repte...
PUBLICAT
A: Lluís ALEGRET (ed): “Al Voltant de Kant”.
Barcelona: La Busca edicions, 2006; pp. 203-217. El llibre inclou
les col•laboracions de Ramon Alcoberro, José-Manuel
Bermudo, Norbert Bilbeny, Raúl Gabás, Pere Lluís
Font, Gonçal Mayos, Arnau Puig i Salvi Turró.
