KANT
I ELS ACTES ‘CONTRA NATURA’
De
Plató a la teologia cristiana, la sexualitat no reproductiva
(o ‘contra natura’, com se n’ha dit durant molts
segles) ha estat condemnada i tinguda per viciosa de manera continuada,
en la cultura occidental. Ja no tan sols és que hi ha molt
poc pensament gai (com no sigui per culpabilitzar-los), sinó
que la reflexió heteroxexual sobre el cos quasi no existeix
en la tradició filosòfica. La filosofia durant segles
ha semblat ser exclusivament un afer de l’ànima,
del qual quedava exclosa la suposada impuresa corporal. Kant no
resulta cap excepció en aquest esquema. Potser sigui el
darrer representant d’una tradició repressiva contra
l’homosexualitat que s’inicia en ‘Les Lleis’
de Plató, però l’interessant és que
l’argumenta d’una manera innovadora, seguint el model
de les Llums.
No
és just de cap manera dir que les Llums van reprimir el
cos, fonamentant-se en la creuada contra la masturbació
d’alguns metges de l’època; en tot cas van
convertir el cos en l’objecte d’una mirada instrumental
i tecnològica, però no fou fins al XVIII que van
començar a esberlar-se els dogmatismes religiosos que impedien
reflexionar sobre el tema amb una mínima distància
conceptual. Amb tor no fou fins Diderot (al SUPLEMENT AL VIATGE
DE BOUGAINVILLE, un diàleg que l’autor no gosà
publicar), que aparegueren les primeres llicències pel
que fa al tema dels capteniments ‘contra natura’.
Per a Diderot el que de debò resultaria ‘contrari
a la natura’ seria reprimir la sexualitat (que és
pròpia de la natura en un sentit immediat) ‘Antinatural’
seria, en qualsevol cas, expressar-se contra el plaer, perquè
en el plaer rau l’autèntica llei natural. Orou, el
Tahitià de Diderot, es dóna fins i tot el gust d’afirmar
-en pla de transgressió- que el matrimoni «és
contrari a la natura, perquè suposa que un ésser
pensant, capaç de sentir i lliure pot ser propietat d’un
ésser semblant a ell». Aquesta tesi il•lustrada
forma part del nucli d’idees que finalment constituiran
la modernitat, mentre l’argumentació kantiana quedà
sepultada.
Fet
aquest incís –i de pas aquesta reivindicació
d’una altra manera d’entendre les relacions humanes–
anem ara a l’obra de Kant en la seva relació amb
la temàtica homosexual i amb l’homofòbia.
És
difícil poder afirmar si Kant sabia que el seu monarca
il•lustrat, Frederic II de Prússia, era un notori
homosexual, ni si li havia arribat notícia de la causa
de la mort de Winckelmann (1717-1768), l’historiador de
l’art clàssic assassinat a Trieste en una baralla
amb el seu amant ocasional, un cuiner anomenat Francesco Arcangeli;
però aquest assassinat era matèria de comentari
en veu baixa a tota l’Europa culta. Frederic serà
al llarg dels segles una icona de l’homosexualitat militar
més amagada i brutal mentre Winckelmann resulta un personatge
fonamental per comprendre la sentimentalitat i l’estètica
homosexual a les primeries del segle XIX. Fou Winckelmann qui
reintroduí una mirada de suposat ‘classicisme’
en la justificació del que després els benpensants
púdicament anomenaran ‘amor grec’, creant una
imatge refinada de la pràctica homosexual.
Està
perfectament testimoniat que Kant no tenia res a veure amb el
tòpic del professor mestretites i frígid. Per dir-ho
ràpid: no era cèlibe sinó solter; però
tampoc no hi ha cap base –excepte el desig d’anar
més enllà del que les fonts autoritzen– per
suposar que de havia mantingut relacions homosexuals amb el seu
criat, rumor malèvol típic de professors i comentaristes
frustrats des de fa dos segles. Senzillament, Kant pertanyia encara
a una societat molt tocada de prejudicis religiosos i la seva
opinió sobre els actes ‘contra natura’ és
la del seu context, però argumentada des d’un altre
prisma, ja no religiós sinó racionalista, posant
a aquest mot més o menys cometes.
El
fet és que Kant va condemnar l’homosexualitat sense
cap mena de dubte i el que caldria fer en filosofia no és
assajar una mitja rialla davant el tema, sinó preguntar-se
quins arguments tenia per fer-ho. L’argument important és
que a parer seu els ‘actes contra natura’ són
condemnables en primer lloc perquè degraden l’individu
en la mesura que signifiquen una pèrdua del «respecte»
que l’home es deu a si mateix –i sense respecte en
Kant no hi pot haver societat humana. És així que
sense respecte –consideració envers un mateix i envers
els altres com a un mateix– no hi ha moralitat, l’homosexualitat
és perniciosa.
Al
TRACTAT DE PEDAGOGIA, una obra que cal llegir amb una certa prudència
perquè es tracta d’un pòstum publicat pels
seus deixebles a partir dels apunts de classe, es llegeix que
«Res no afebleix tant l’esperit i el cos de l’home
com la forma de voluptat girada envers ell mateix; està
en total oposició amb la naturalesa humana. No s’ha
d’ocultar això al jove. Cal representar-li amb tota
la seva abominació, dir-li que d’aquesta manera es
fa inepte a la procreació de l’espècie, que
provoca la més gran ruïna de les seves forces físiques,
que es buscarà una vellesa precoç i que el seu esperit
patirà greus danys, etc.»
La
tesi no és original, prové del metge suïs Tissot
(que, per la seva banda havia estat el primer a situar la masturbació
en l’àmbit mèdic, llevant-la de l’àmbit
de la moralitat), però al marge que sigui poc valuosa és
significativa en la mesura que expressa la dificultat del pensament
modern per pensar el cos. Per a Kant la llei és l’única
forma racional de resolució dels conflictes i, òbviament,
tot el que siguin conflictes provocats pel desig físic
té senzillament un caire secundari. O més encara:
si un conflicte no té una formulació legal se l’ignora
i prou.
A
la METAFÍSICA DELS COSTUMS, Kant situa la sensualitat «contra
natura» com un dels tres tipus de capteniments en què
l’home no respecta el seu «deure envers ell mateix»:
el suïcidi, l’activitat sexual no reproductiva, la
borratxera i la golafreria (que inclou prendre drogues com l’opi).
Totes tenen en comú que atempten a una qüestió
que per a Kant és fonamental: el finalisme en la natura.
En la natura cal que tot existeixi per a una fi (en última
instància aquesta és, a parer de Kant, una prova
de la racionalitat de la natura en què s’inscriu
la racionalitat humana. El masturbador no pot contribuir a propagar
la humanitat, el borratxo disminueix la seva força vital
i el suïcida contradiu la vida en ella mateixa, per tant
neguen el finalisme de la natura.
La
masturbació –i no cal dir l’homosexualitat
o la zoofília–, resulta encara pitjor que el suïcidi
per a Kant per una altra raó: en cometre-les, l’home
manca al «respecte que es deu a si mateix». L’home
que usa el seu cos com un simple mitjà no es respecta a
si mateix i el respecte és un dels fonaments del món
moral. El suïcidi –i això ja no ho diu Kant,
però ho sabia tothom al seu temps–, té una
respectabilitat que la mastrubació (i no cal dir l’homosexualitat
o el bestialisme...) no tenien. Si més no, els estoics
i Sèneca l’havien practicat i Frederic II de Prússia
portava un flascó de verí per suïcidar-se cas
de caure presoner.
Al
paràgraf 7è de l’article segon de la «Doctrina
de la virtut», titulat molt concretament “De l’embrutiment
d’un mateix per la voluptat”, Kant escriu, en un text
que fa referència inequívocament a la masturbació:
«Una voluptat es diu ‘contra natura’ quan l’home
és incitat no per un objecte real sinó per la representació
imaginària d’aquest objecte, que ell mateix es forja
anant contra la finalitat. En efecte, la voluptat provoca aleshores
un desig que va contra la finalitat de la natura i suscita un
fi que triomfa sobre l’amor mateix a la vida, perquè
la finalitat de la voluptat només s’adreça
a la conservació de l’individu, mentre que la finalitat
de la natura s’adreça a la conservació de
de l’espècie sencera».
Seria
erroni, però, creure que Kant era contrari a la masturbació
tan sols a causa d’algun tipus d’argument poc o molt
‘naturalista’. Al revés: en el cas dels humans
no funcionen només arguments de caire natural, sinó
que el més decisiu són els de caire jurídic.
El matrimoni és estrictament definit per Kant en termes
de contracte jurídic, mentre que l’homosexualitat
o el bestialisme han de ser condemnats perquè no tenen
justificació ni en la natura (com a regne dels fins) ni
en la llei (com a regne de la racionalitat jurídica).
La
sexualitat humana no és biologia sinó una forma
jurídica que permet realitzar una exigència que
és primer natural i després política en sentit
ampli: tenir fills i educar-los en tant que «ciutadans del
món». Per això l’homosexualitat (com
el bestialisme) ha de ser considerada inevitablement una immoralitat,
en la mesura que no està en el sentit finalista de la natura,
ni pot tenir estatut jurídic. A la METAFÍSICA DELS
COSTUMS («Doctrina universal del dret», “Títol
primer, el dret conjugal”, paràgraf 24 Kant escriu:
« (...) La ‘comunitat sexual’ (commercium sexuale)
és l’ús recíproc que els homes fan
dels òrgans i de les facultats sexuals dels altres (usus
membrorum et facultatum sexualium alterius), i aquest ús
és o ‘natural’ (aquell pel qual es pot procrear)
o ‘contra natura’, i aquest darrer és el que
s’adreça envers una persona del mateix sexe o envers
un animal d’una espècie diferent a la de l’home;
aquestes transgressions de les lleis, aquests vicis contra natura
(crimina carnis contra naturam) que es qualifiquen també
d’innominables en tant que lesió feta contra la humanitat
en la nostra pròpia persona, no les sabria sostreure a
una total reprovació cap restricció ni cap reprovació».
En
resum, trobem en Kant tres arguments per condemnar els ‘actes
contra natura’: atempten (1) al respecte degut a un mateix
(en la mesura que converteixen el cos en instrument i no en finalitat),
atempten (2) al finalisme de la natura (en la mesura que són
actes sense un ‘per què’) i per no ser naturals
no poden ser socials, és a dir, (3) manquen de forma jurídica
(única que dóna validesa racional als actes socials
humans).
No
entrarem ara en la valoració que es pugui fer de la validesa
dels arguments kantians, ni en el significat que han tingut al
llarg de la història recent com a justificació de
l’homofòbia i de la pedagogia repressiva. Constatem
només que de LES LLEIS de Plató fins Kant i pel
que fa a aquesta mena de temes, la filosofia ha continuat tradicionalment
una mateixa línia de rebuig, però ha renovat els
arguments sobre els quals basa la condemna. El consens general
sobre l’argument ‘contra natura’ no va ser revisat
en filosofia fins a Bentham (que per si un cas deixà inèdita
la seva obra sobre l’homosexualitat) i sobretot fins a Havelock
Ellis (que, per cert, pertanyia al grup d’amics d’Eleonore
Marx, la filla del filòsof –ell mateix prou homòfob).
Jurídicament el codi de Napoleó fou al segle XIX
la primera llei que no castigava l’homosexualitat entre
adults. Aquesta seria, però, tota una altra història.
