Al seu llibre ‘Indefensió’ (1975), Marin E.P. Seligman  (1942) va estudiar el tema de la ‘indefensió apresa’, un dels mecanismes que  poden provocar una situació de pessimisme crònic en els individus. Molt en  resum, s’anomena ‘indefensió apresa’ aquella en què un individu arriba per ell  tot sol a la conclusió que ‘no hi ha res a fer’ perquè, ‘passi el que passi,  tot anirà malament’, ensorrant-se cada cap més. Fart i tip que ‘tot surti  malament’, l’individu es derrota tot sol, sense necessitat que el venci ningú,  negant-se fins i tot, a intentar cap canvi a millor quan disposa de les  condicions per intentar-lo. És una de les causes de la depressió.  
              Persones que van fracassar a l’escola poden creure durant  la resta de la seva vida que no serveixen per estudiar. Nens no estimats o  tinguts de menys per la seva mare poden interioritzar que són uns inútils  totals. Criatures tingudes per caps d’estopa al pati d’un col·legi ho patiran  per sempre (i quan diuen que ‘no pensen en res’, sovint els retorna alguna mala  experiència). Gent amb una mala experiència laboral malviuen en feines molt per  sota de la seva qualificació per por a un nou fracàs, etc. Aquests individus  serien víctimes d’una ‘indefensió apresa’. 
              Seligman (President de l’Associació Nord-Americana de  Psicologia l’any 1998 i un dels vint psicòlegs més esmentats del segle 20 en  publicacions professionals), es va dedicar a torturar gossos i altres animals, provocant-los  aquesta indefensió. 
              En un dels experiments més coneguts que va dissenyar, s’administraven  descàrregues elèctriques en dos gossos: l’un tenia a la seva gàbia una palanca  per aturar les descàrregues amb el morro i l’altre no. La descàrrega s’aplicava  al mateix temps, durava exactament igual en tots dos animals, tenia la mateixa  intensitat i s’aturava per a ambdós quan el primer tallava l’electricitat. Però  l’efecte psicològic era diferent en tots dos casos. Mentre el primer  (l’anomenat ‘individu escapable’) mostrava un ànim relativament normal, l’altre  (el que no podia escapar, ni modificar els esdeveniments) restava acoquinat,  impotent, sense control. Quan es procedia a canviar els gossos de gàbia, i el  gos acovardit tenia la possibilitat d’accedir a la palanca, era perfectament  incapaç d’usar-la; li faltava capacitat per adonar-se que podia impedir la seva  situació i rebia descàrregues sense ser capaç de fer res per impedir-ho. Simplement,  havia interioritzat el seu paper d’ase dels cops.
              En situació de depressió per acció d’algun estresor crònic  no veiem sortida a la nostra situació. El depressiu considera que la depressió  és responsabilitat seva i que, a més, es quedarà aquí per a sempre. No tan sols  estem malament, sinó que no trobem cap manera de canviar. La nostra intenció de  canvi està bloquejada pel record de les males experiències patides en el passat  i creiem no poder fer res per impedir-ho. Quan un cop i altre fracassem, ens  donem la culpa a nosaltres mateixos i no a la circumstància o a l’individu que  ens ho ha provocat.
              La ‘indefensió apresa’ (I.A.) consisteix en la manca de  convicció en l’eficàcia de la pròpia conducta per canviar la marxa de les coses  o per aconseguir un objectiu, degut a que l’individu ha interioritzat les  pròpies mancances i, en especial, la pròpia manca de control. 
              En una situació de I.A. es produeixen tres tipus de  dèficits:
              1. Dèficit motivacional: passivitat, incapacitat per  iniciar una nova conducta.
              2. Dèficit cognitiu: incapacitat per aprendre coses noves  o per iniciar noves experiències. 
              3. Dèficit emocional: després d’una experiència  incontrolable es produeixen sentiments d’indefensió, impotència, frustració,  depressió...
              L’any 1978, Abramson, Teasdale i el mateix Seligman van  reelaborar –i de fet, ampliaren– la teoria, preguntant els subjectes que  estaven en situació de ‘indefensió apresa’ sobre l’atribució o explicació  causal que ells feien de la seva situació. Una ‘atribució’ és la causa  percebuda d’un fet. És a dir, l’atribució pot ser perfectament irreal o  fantasiosa però l’important és que un individu se la cregui i la  interioritzi.  
              Seligman mateix ha explicat que quan en una conferència a  Òxford, el psiquiatre Teasdale li va preguntar a què atribuïa el fet que una  tercera part dels individus fossin incapaços de deprimir-se, no va tenir una  bona resposta a aquesta qüestió. Així començà la segona etapa de les seves  investigacions, que presenta el tema d’una manera diferent. 
              La tesi de l’atribució que defensen aquests tres psicòlegs  vindria a dir que, per regla general, els individus prefereixen les  explicacions disposicionals a les situacionals. En resum, les persones s’estimen  més creure que les coses que em passen ‘són culpa meva’ i ‘em passen perquè sóc  així’ que no pas atribuir-les a situacions passatgeres o circumstancials. Subestimem  la influència de la situació i, en canvi, sobreestimem la importància de la  nostra influència disposicional. 
              Fins i tot quan el propi individu atribueix un fracàs a  situacions passatgeres (‘he suspès perquè no he estudiat o perquè estava  constipat’), els observadors externs tendeix a donar explicacions  disposicionals o caracterials (el professor quan et suspén tendeix a pensar que  l’alumne ‘és burro i no hi ha res a fer’).   ‘L’estil atributiu’ (la circumstància o la causa a què atribuïm el  nostre èxit o el nostre fracàs) és central en el pronòstic de l’èxit o el  fracàs d’una acció i explica molts casos de depressió. Un estil atributiu  pessimista complica el pronòstic, mentre un estil atributiu optimista el  facilita. La persona d’estil atributiu pessimista manca d’habilitats socials i  això l’ajuda a fracassar, mentre que –en canvi– la persona d’estil atributiu  optimista té molta habilitat social i això l’ajuda a triomfar.  
              En aquesta situació, Abramson, Teasdale i Seligman  teoritzaren que hi ha en els individus dos tipus de dimensions diferents:  interna (personal) i externa (social, ambiental). 
               
              
                
                  - En       la dimensió interna (disposicional) creiem que un resultat es deu a       nosaltres mateixos. Si crec que sóc bo em semblarà perfectament lògic       guanyar, però si crec que sóc ‘un potes’ interioritzaré que mereixo       perdre.
 
                
               
               
              
                
                  - En       la dimensió externa (situacional), la persona atribueix la seva situació a       l’atzar, a problemes i circumstàncies que puc superar, etc.
 
                
               
              Mentre allò que passa en la dimensió interna no pot canviar  (‘sóc així’), el que passa en la dimensió externa ho puc transformar (‘estava  malalt, quan em trobi bé ja estudiaré’). L’estiu atributiu pessimista ho  atribueix tot a la dimensió global interna i estable, mentre que l’estil  atributiu optimista, en canvi, a remet a la  dimensió específica, externa i inestable. Qui  creu que suspèn matemàtiques perquè és un ase, creu saber també que no mai no  es pot deixar de ser un ase i, per tant, té mala peça al teler. Qui creu que  suspèn matemàtiques perquè en una avaluació no ha treballat prou pot rectificar  i superar-les.
              Tant la dimensió interna com l’externa poden ser ‘globals’  o ‘específiques’, ‘estables’ o ‘inestables’. 
              .- Situació global és aquella en què el resultat d’una  acció o d’una tasca es generalitza com si sempre inexorablement s’hagués de  repetir.
              .- Situació específica és la que només s’esdevé un cop o  poc sovint, de manera que un fracàs no repercuteix en la persona. 
              .- Situació estable és la que imaginem que mai no  canviarà.
              .- Situació inestable és aquella en què l’èxit o el fracàs  futur d’una acció depèn de tants factors que és imprevisible. 
              Una situació que atribuïm a problemes interns, globals i  estables, no té remei i equival a una condemna eterna (‘mai m’estimarà ningú’,  diu la solterona crònica), mentre que una situació externa, específica i inestable  es pot resoldre amb més o menys facilitat (‘en Pere és un despistat i per això  passa de mi’, diu la noia triomfadora). L’atribució determinarà si una situació  té remei, o si no en té. 
              Semblaria, doncs, que el pessimista ‘s’amarga la vida’ i  tendeix per ell tot sol a la depressió. Però cal matisar-ho: en experimentar  amb subjectes pessimistes i optimistes sotmesos a situacions que requereixen  especial atenció i molta concentració mental, Alloy i Abramson van descobrir  que els depressius i pessimistes estan més atents que els optimistes. L’excés  d’optimisme enganya sobre les pròpies limitacions i, per això, en general les  persones una mica –atenció, només una mica!– pessimistes, són més interessants  i més aptes per a entendre matisacions de les coses, mentre el típic optimista  tendeix a ser babau.      
              La periodista Jane Mayer a ‘The Dark Side: The Inside Story of How the War  on Terror Turned into a War on American Ideals’ (2008) ha afirmat tenir proves  que torturadors de la CIA  han estat formats en seminaris de tortura psicològica en què s’aplica la teoria  de Seligman per aconseguir sembrar la impotència i l’autoodi en individus  torturats. Les tècniques de Seligman han estat també divulgades en seminaris  amb periodistes polítics espanyols per la Fundació FAES (2006) per  ensenyar a provocar estats de pessimisme i autoodi a través de la manipulació  d’informacions periodístiques, aconseguint divulgar la creença que determinades  situacions no tenen ni poden tenir mai   cap remei.