La
teoria psicotècnica és la història d’una
esperança fallida. Al llarg del segle 20 cada cop ha hagut
d’anar revisant a la baixa les seves expectatives: no ha
estat fàcil traduir les experimentacions del laboratori
a la vida quotidiana i, específicament a l’orientació
professional.
‘Psicotècnica’
és un mot proposat l’any 1903 pel psicòleg
alemany William Stern que en origen englobava totes les aplicacions
de la psicologia experimental als problemes humans i socials,
especialment en l’àmbit del treball i de l’orientació
professional. Però l’iniciador del que avui s’entén
com a tal fou el filòsof alemany, instal·lat a Harvard,
Hugo Münsterberg (1863-1916).
En
origen, la psicotècnica era un projecte global, humanista,
positivista i cientista. Es tractava d’elaborar una ciència
de l’organització del treball purament empírica,
que se situés més enllà de la lluita de classes
i dels interessos contraposats d’obrers i patrons. La pretensió
era que mitjançant proves objectives es pogués situar
cada treballador al lloc on fos més apte i, d’aquesta
manera, aconseguir que el treball fos menys feixuc. És
important destacar que la psicotècnica era contrària
a l’organització taylorista del treball. No es pretenia
que cada obrer tingués una productivitat màxima,
sinó que cadascú estigués adaptat al lloc
de treball per al qual estava capacitat. En aquest sentit tenia
un obvi contingut higienista.
El
programa de la psicotècnica se centrava en dos aspectes:
com evitar la fatiga al lloc de treball i com detectar les aptituds
professionals. En el primer aspecte es tractava de fer estudis
fisiològics que permetessin la millor adaptació
de l’obrer a la màquina. Actualment aquesta branca
s’anomena ‘ergonomia’. En el segon, es volia
garantir que els més aptes fossin seleccionats i poguessin
millorar la seva promoció en les empreses.
L’any
1924 l’empresa de transports de la regió de Paris
va ser la primera a dotar-se d’un servei psicotècnic
i d’orientació professional i aviat la van seguir
moltes altres. Progressivament a mesura que els test escolars
es van generalitzar, la psicotècnia s’amplia al camp
de la infància.
En
teoria psicotècnica es distingeix entre ‘aptitud’
i ‘actitud’. La primera és de caire objectiu
i la segona de caire subjectiu: un obrer està ben adaptat
al seu lloc de treball o un escolar està ben adaptat a
l’escola quan aptitud i actitud coincideixen.
Després
de la 2ª Guerra mundial la teoria psicotècnica fou
objecte d’un gran nombre de crítiques. Se l’acusà
de convivència amb la patronal, de buscar per als millors
llocs els treballadors més dòcils i no els més
ben preparats i de promocionar el conformisme social. També
la teoria de les aptituds es va posar en crisi; se li criticava
que subestimés els fenòmens d’aprenentatge
i que s’interessés més per millorar les tècniques
estadístiques que per l’anàlisi del treball.
En un entorn tecnològic molt canviant, en què les
màquines queden obsoletes molt aviat, l’aptitud és
un concepte també canviant i difícil de definir
amb exactitud.
Assumint
implícitament aquestes crítiques, al llarg de la
dècada de 1950, els congressos de psicologia substituïren
el mot psicotècnica pel de ‘psicologia aplicada’
i donaren cada cop més importància als estudis amb
escolars.
Actualment
la psicotècnica és una eina de selecció professional
i dóna instruments als gestors de recursos humans amb un
èxit limitat. Està demostrat que per una empresa
de mida petita o mitjana el fet de triar treballadors amb ajuda
d’un psicòleg, o fer-ho mitjançant un encarregat
intern no psicòleg resulta indiferent. I en les empreses
més grans es valora la docilitat més que l’aptitud.
L’ús d’un psicòleg o d’un ‘head
hunter’ tampoc no garanteix de forma significativa que s’esculli
els més dotats en àmbits directius. També
en el camp de l’orientació escolar i professional
els psicòlegs es preocupen més d’acompanyar
els individus que de cercar les seves aptituds. Les possibilitats
d’encertar als catorze anys amb proves psicotècniques
l’èxit o el fracàs professional d’un
individu als trenta-cinc resulten pràcticament nul·les,
de manera que les teories psicotècniques van ser abandonades
ja a finals del segle passat en favor del que posteriorment s’ha
anomenat psicologia de les organitzacions.
