SOCRATES I ELS SOFISTES

LA SOFÍSTICA I SÒCRATES

AMBIENT SOCIAL DE LA SOFÍSTICA

FILOSOFIA I SOFÍSTICA: UN PENSAMENT AL VOLTANT DE L’HOME I LA CIUTAT

TEXTOS

La visió crítica dels deixebles de Sòcrates

Gòrgies: defensa d’una ética relativista i descriptiva

Elogi fúnebre: Pèricles

Elogi d’Helena: Gòrgies

L’art de tenir sempre raó: Schopenhauer

Sòcrates i la polis: Salvador Pániker

Sòcrates: Rodolfo Mondolfo

Sòcrates: Karl Jaspers

El Daimonion socràtico: G.Reale i D. Antiseri

Elogio de Sócrates: Pierre Hadot

La auténtica muerte del filósofo: Víctor Gómez Pin

Sòcrates: Francis Wolff

Apologia de Sòcrates: Índex comentat

SÒCRATES I SOFISTES: SEMBLANÇES

SÒCRATES I SOFISTES: DIFERÈNCIES

CONCEPTES BÀSICS DEL PENSAMENT SOCRÀTIC

JUDICI I MORT DE SÒCRATES

SÒCRATES: UNA VALORACIÓ

Ramon TORELLÓ (S.J.):

Resum del capteniment filosòfic socràtic

Els mèrits de Sòcrates

SÒCRATES: VOCABULARI MÍNIM

TEXTOS: Sòcrates i l’ofici de filòsof (Teetet)

EXERCICIS

 

LA SOFÍSTICA

Conceptes centrals de la Sofística:

La sofística és el moviment cultural determinant del segle V aC. Es pot considerar com el triomf de la democràcia, perquè posa el debat com a centre de la vida de la ciutat. Els sofistes eren mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat ensenyant els joves rics a discutir a l'àgora i cobraven per fer-ho. L’ideal grec és el de bastir una ciutat dominada per la saviesa i els sofistes són l’expressió d’aquest ideal. Els sofistes s'interessaven essencialment per l’home (és a dir el ciutadà) i pels problemes de retòrica i de dret, en la mesura que s’interessaven sobretot pel problema de la convivència.

Defensaven una teoria relativista sobre el món que per a ells era consubstancial amb la democràcia. Tot són opinions i tant li fa una opinió com l'altra si s’argumenten d’una forma coherent, perquè al cap i a la la democràcia no és un món de certeses científiques sinó un contrast continuat de parers. L'important és que la convivència en la ciutat estigui ben afermada i que es respecti la diversitat d’opinions i d’interessos, (que és tant com respectar la diversitat dels humans). Per això cal que els diversos parers estiguin ben argumentats i que siguin capaçes de persuadir, tot i que no siguin "veritat" en el sentit que un científic donaria a aquest mot.

La sofística és un moviment cultural amb molts autors i constitueix una expressió de democràcia, en la mesura que la democràcia significa pluralisme de les opinions i llibertat d’expressió. Les seves tesis essencials poden resumir-se de la següent manera.

NIHILISME ONTOLÒGIC: No existeix un ésser substancial i permanent al canvi.

FENOMENISME: L’aparença és l’única forma de ser real.

SUBJECTIVISME: L’home és l’únic criteri de veritat dels judicis.

SENSISME: L’experiència és l’única font de coneixement.

ESCEPTICISME: No existeix veritat universal: Tot pot ser a la vegada veritable i fals

CONVENCIONALISME: La societat no és un fet natural sinó que és el resultat d’un pacte

POSITIVISME: Les lleis jurídiques i morals han estat dictades pels homes, no pels déus.

RELATIVISME: Les normes socials estan en funció de cada societat: de cada època i dels interessos de cada moment

 

AMBIENT SOCIAL DE LA SOFÍSTICA .

La paraula sofística ve del grec sofos: "savi". Aquesta paraula al s.V a.C. no tenia cap sentit despectiu. Volia dir, simplement, un professional de l´ensenyament. La paraula "sofista" passa a tenir un sentit de menyspreu a partir de Sòcrates que els considera uns manipuladors de la democràcia i que afirma que els sofistes no es preocupen de la veritat sinó del poder. A partir de la mort de Sòcrates, la sofistica és vista com un fals coneixement:

Plató anomena els sofistes: negociants de l’ànima.

Xenofont diu que: empren els discursos per enganyar i els usen per enriquir-se.

Aristòtil, finalment, afirma que: la sofistica dóna només una aparença de saber.

Per tant, es pot considerar que hi ha dos moments en la valoració del moviment sofista:

1.- Al seu moment històric (s.V) són considerats simplement uns professionals del saber.

2.- En canvi, a partir de la mort de Sòcrates i durant tot el s.IV, reben la crítica dels que els consideraren causants de la crisi social i de l’esfondrament dels valors del s.V (finals), que es produeix quan Atenes perd les Guerres del Peloponès (contra Esparta).

Els sofistes eren un grup de professionals de l´ensenyament que anaven de ciutat en ciutat ensenyant als joves les tècniques de retòrica i de política, i cobraven importants quantitats per fer-ho. A Grècia la participació en la política és obligatòria, per tant els que coneixen les tècniques d´expressió, de retòrica, tenen un avantatge sobre els que no les coneixen. Els fills dels rics que poden pagar un sofista estan millor situats per acudir a l'Àgora. Des d´aquest punt de vista es pot considerar la sofística com un símptoma de crisi, de decadència de la democràcia. Teòricament a la democràcia tots els ciutadans són iguals; a la pràctica però els fills dels rics tenen un avantatge (estan més ben preparats, coneixen la retòrica). Possiblement per això Sòcrates es va negar sempre a cobrar pels seus ensenyaments. Era com reivindicar la seva independència intel·lectual.

El moment de la sofistica és el segle de Pèricles (s.V a.C.), que també s'anomena la Il·lustració grega. Els perses han estat derrotats a les Guerres Mèdiques i Atenes apareix com a nova potència dominant. Els millors artistes i intel·lectuals hi acudeixen, és el moment de la reconstrucció del Partenó, encomanada a Fídies i de les grans obres a l'Acròpolis. A la tragèdia Els perses, Èsquil sintetitza l'orgull que senten els atenesos per la seva pàtria amb una frase que s'ha fet famosa: A Atenes no mana un home; mana la llei. Els atenesos estan orgullosos de ser un règim sense parió, amb llibertat per a tothom.

Tots els sofistes són forasters a Atenes, van a la ciutat perquè és un centre de irradiació política i cultural però el fet de ser forasters (metecos), originaris de la Magna Grècia o de polis llunyanes, fa que entre la gent més tradicionalista siguin mal vistos; com si amb la seva pretensió de discutir sobre qualsevol cosa estiguessin posant en dubte els valors més tradicionals de la ciutat. Quan Atenes inicia la decadència, a partir de la mort de Pèricles i de la derrota a la Guerra dels Peloponès (contra Esparta), els sofistes són considerats els culpables de la degradació política i moral de la ciutat.

Els sofistes defensaven el relativisme i creien que qualsevol tesi podia ser discutida. Això farà que els grups tradicionalistes els acusin de no haver sabut educar la ciutat, des del punt de vista espiritual: havien criticat els valors tradicionals d´Atenes però no havien ofert valors nous. [Per això Plató donarà tanta importància a l'educació com eina d'enfortiment civil a la República ].

És possible que la mort de Sòcrates fos una reacció contra el clima espiritual en què s'havia produït la sofística: tot i que Sòcrates era molt crític respecte del relativisme, els seus contemporanis el consideraven un sofista més i, per tant, l'acusaren de practicar una retòrica buida. L'acusació contra Sòcrates és per asebeia (impietat). L´asebeia tenia dos aspectes; era també un delicte civil, a més de religiós.

Com que els déus eren de la ciutat, no creure en els déus significava també no creure en la ciutat, és a dir, no tenir consciència cívica. Sòcrates era l'últim representant de l'època d'esplendor d'Atenes, supervivent de la generació que havia conegut Pèricles, i jutjar-lo va ser en certa manera com passar comptes amb l'època depassada, que havia produït la grandesa d’Atenes, però que també havia posat les bases de la seva derrota en les guerres del Peloponès.

Actualment tendim a considerar que hi ha una diferència bastant radical entre Sòcrates i els sofistes però per els seus contemporanis això no era exactament així.

Sòcrates apareixia com un sofista més. De fet hi ha una semblança fonamental entre Sòcrates i els sofistes. Tots dos creuen en la paraula, la manipulen, la utilitzen... Però ho fan en un sentit diferent; Per a Sòcrates la paraula (logos) és l'instrument per arribar a la veritat; en canvi pels sofistes la paraula és un instrument de poder, de manipulació.

Evidentment els sofistes pensen que no hi ha res absolut i definitiu sinó que tot es pot manipular, en canvi Sòcrates creu que els conceptes morals tenen valor universal però és possible que aquesta diferencia no resultes gaire clara pels seus contemporanis.

 

FILOSOFIA I SOFÍSTICA: UN PENSAMENT AL VOLTANT DE L'HOME I DE LA CIUTAT

És difícil establir uns principis generals de la sofistica. Cada sofista té la seva pròpia línia de pensament; amb tot es evident que hi ha una diferència clara entre la sofística del s. V i el pensament anterior. Alguna vegada aquest canvi s´ha resumit amb una frase: De phisis a nomos, és a dir, de l'estudi de la naturalesa (tema dels presocràtics) es passa a l´estudi de la llei (nomos) de la societat.

Els sofistes descobreixen que hi ha dos tipus de lleis: les lleis físico-naturals que són de valor universal (no poden canviar segons els interessos particulars i s'han d'obeir sempre) i les lleis político-socials o nomos que regulen la convivència amb la ciutat i són convencionals (Poden canviar segons els nostres interessos si som prou hàbils per convèncer la ciutat).

No considerem que la justícia vingui per natura, perquè sí, sinó que es pot ensenyar i s’aprèn amb la pràctica. Protàgores.

Els antics creien que les lleis, tan les físiques com polítiques, tenen un origen diví. Ara bé, els sofistes observen que cada ciutat té lleis diferents i que, amb el temps, les lleis canvien. Per tant, és evident que són obra humana, cal negar que hi hagi lleis naturals. Les lleis no són per naturalesa sinó per convenció. Dependrà de l´educació i la política i dels interessos canviants a cada moment que una llei sigui acceptada o no.

Els sofistes reivindiquen fonamentalment l'humanisme, l´estudi de la natura (phisis) no els interessa. L'home,en canvi, és el centre del mòn i per tant cal raonar sobre l'home i sobre l'àmbit en el que l'home viu que és la ciutat. L'ideal d'home de la sofística és el "Kalós (bell) kai agathos (bo,just)"

És l´home harmònic que Carles Riba traduïa: home de bé i com cal. En aquest tema de l'harmonia hi ha una important discussió al llarg dels segles V i IV aC. Per a Sòcrates (i Plató) l'home harmònic és només l'home moral, encara que això l’hagi de portar al conflicte amb la seva ciutat. Només un home estrictament moral i racional pot ser feliç. En canvi, els sofistes aspiren a educar un tipus d'home que actua d'una manera coherent dins la seva polis, però que no és gaire diferent als seus conciutadans, o en tot cas, que és més educat, més cívic. Pels sofistes la moral del Kalós kai agathós consisteix a fer l'home igual com la ciutat. Un home fos molt diferent de la ciutat seria un monstre, un personatge incomprensible. El Kalós kai agathós és harmònic perquè és proporcionat, perquè es manifesta i és reconegut proporcionadament a l'àmbit (ciutat) en què viu: la seva fama prové de la ciutat que el considera un home assenyat i prudent, digne d'aconsellar i de ser escoltat per la seva experiència.

Els sofistes posen al centre mateix del debat el problema del llenguatge. La paraula per ells es un instrument de poder. El llenguatge permet discutir el poder a la ciutat. Per tant la veritat ja no és quelcom bàsic, diví o essencial, que hagi de ser respectat per sobre de tot. La veritat es pot construir, pot ser manipulada a través del llenguatge: és la conseqüència de l'habilitat retòrica a l'hora de persuadir.

Qui domina la paraula pot utilitzar-la per convèncer els altres i d´aquesta manera obtenir poder. Els sofistes educaven en la manipulació del llenguatge. Per ensenyar els joves a parlar a l'Àgora utilitzaven el Paignon (joc) retòric, que consistia en defensar tesis absurdes, prescindint de que fossin veritat o no, simplement per demostrar la habilitat en l´argumentació. Un dels Paignons més famosos és: L'Elogi d´Helena de Gòrgies de Leontini, que era un debat sobre qui era el culpable de la guerra de Tròia.

Sòcrates s´enfrontarà a la sofistica afirmant que la paraula no és un instrument de poder, sinó un instrument de veritat. La funció de la paraula és que l'home sigui cada cop més just i més moral, perquè a través de les paraules accedim al món de les Idees. Sòcrates serà el primer a dir que el paper de la paraula no era el de conèixer "coses", és a dir, designar objectes (casa, taula...) sinó que la paraula "es diu a si mateixa", és a dir, expressa la idea que no és quelcom estrictament material. Contra els sofistes, que veuen la veritat situada en el món extern, factual, Sòcrates descobreix que a través de la paraula hom pot accedir a un món molt més pur, el de les essències intel·lectuals.

Així la polèmica entre Sòcrates i els sofistes s'adreça posar en qüestió l'essència de la veritat que no és factual i negociable, com volien els sofistes, sinó essencial i vinculada a l'ésser per a Sòcrates.

Gòrgies de Leontí (S.V a.C.): Era sicilià; va morir als 100 anys i va donar cursos de retòrica a diverses ciutats gregues (sobretot a Atenes). És clarament un educador, un tècnic en retòrica i un escèptic. Afirmava que l'areté (virtut) no es pot ensenyar; perquè totes les virtuts només són opinions.

Una doctrina tardana, provenint de les Vides dels sofistes de Flavi Filostrat (s.II d.C.) el feia creador del discurs improvisat: En efecte, en presentar-se al teatre d'Atenes, va tenir el valor de dir: "Proposeu-me un tema" Fou el primer a anunciar públicament de córrer aquest risc, mostrant amb això que posseïa un saber complet, puix que es permetia de parlar sobre qualsevol cosa que s'esqueia. És important per dos paignons retòrics (jocs d'habilitat en el llenguatge en què es posa a prova el domini de la persuasió retòrica). Els Paignons més coneguts són l´Elogi d´Helena: Elogi de la paraula i indirectament elogi del sofista, manipulador de la paraula. La tesi que es defensa és que la paraula és l´instrument més poderós perquè és l´instrument a través del qual l´home domina el món (la paraula produeix dolor,...).

El segon Paignon és el Raonament Nihilista: basat en Parmènides, en el tema de l´ésser i el no-ésser. Es tracta de negar que l'existència de la veritat. El raonament nihilista diu "res no existeix, si alguna cosa existís seria incognoscible i si alguna cosa existís i es pogués conèixer seria incomunicable".

La idea que hi ha al darrera és jugar amb els conceptes de l'ésser i el no-ésser. La incomunicació es produeix perquè el llenguatge no parla de l'ésser sinó de les coses i de l'aparença. La idea que totes les coses són paraules i que només existeix la paraula perquè a través d’ella inventem la realitat (l’ésser) és el nucli del pensament sofístic

Protàgores d´Abdera (s.Va.C): Havia nascut a l'extrem nord-est de Grècia, a Abdera. Era foraster a Atenes però malgrat tot va ser un dels consellers més importants de Pèricles. Plutarc diu que Pèricles i Protàgores van passar un dia sencer discutint el problema de la causalitat a propòsit d'un jove que havia mort accidentalment d'un cop de javalina. ¿La mort era atribuïble a la javalina, al llançador o a la poca cura dels jutges dels jocs?

A Protàgores se li atribueixen idees atees però aquest és un tema discutit. Sembla que el seu tractat Sobre els déus començava dient: "Dels déus no sabria dir si existeixen o no existeixen, perquè moltes coses prohibeixen saber-ho, tant l'obscuritat de la qüestió com la brevetat de la vida humana.

Possiblement Protàgores és un dels autors de L'Elogi fúnebre: un discurs de Pèricles pronunciat per honorar els morts de la guerra del Peloponès, que és la millor explicació del sentit de la democràcia a Atenes.

El Paignon més important de Protàgores és "L'antrophon metron" (home mesura), un text del seu llibre Sobre la veritat que és un dels raonaments clàssics de l´Humanisme de tots els temps. Diu el següent: L'home és la mesura de totes les coses; de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són. El problema és saber què significa home en aquesta frase. Pot voler dir tres coses:

1.- Home individual, seria una afirmació de individualisme radical. No hi hauria forma de comprendre's entre els homes perquè cadascú mesura d’una manera diferent.

2.- Que en la frase, la paraula "home" signifiqui: humanitat, espècie humana.

És la interpretació del Renaixement i el romanticisme alemany (Goethe). Però aquesta no és una idea grega. Pels grecs la humanitat com a concepte general, abstracte, no existeix. Per una banda hi ha grecs, per altra bàrbars, que no poden ser considerats "homes" en el mateix sentit i no tenen una consciència comú ( no saben parlar diuen "bar-bar-itats").

3.- Home significa el mateix que ciutadà. És la interpretació més grega perquè en tant que ciutadà, a través de la llei feta a l'àgora, l'home mesura totes les coses i decideix que és just i que no és just. La tasca política és, en definitiva, "aprendre a mesurar".

Antifont: Va escriure un text anomentat Sobre la veritat distingint entre veritat científica i veritat política (opinió/aparença) i considerava que l’educació (que comparava amb la llavor posada a la terra) era el millor instrument per a la millora moral.

 

TEXTOS - SOFISTES.

La visió crítica dels deixebles de Sòcrates.

L'estranger: - En primer lloc hem trobat que el sofista és un caçador de joves de gran fortuna (...) En segon lloc que és una mena de negociant en ciències de l'ànima (...) En tercer lloc apareix com un marxant a la menuda de les ciències (...) ens ha aparegut com un marxant-fabricant d'aquestes ciències (...) era com una mena d'atleta de la lluita de discursos.

Plató - Sofista, 231 d.

Els sofistes empren el discurs per a enganyar, escriuen per a enriquir-se i no són útils en res a ningú, car no n'hi ha hagut mai cap ni n'hi ha ara que mereixi el títol de savi. En tenen prou amb ser anomenats sofistes, que és un nom infamant per a la gent com cal. M'esforço en posar-vos en guàrdia contra els seus preceptes i en incitar-vos a no menysprear les reflexions dels filòsofs.

Xenofont - Cinegètiques.

GÒRGIES: DEFENSA D'UNA ÈTICA RELATIVISTA I DESCRIPTIVA

[Menó explica la teoria de la virtut del sofista Gòrgies]

En primer lugar si quieres saber qué es la virtud de un hombre, es fácil decir que consiste en ser capaz de cumplir sus deberes ciudadanos y, al cumplirlos, hacer el bien a los amigos, el mal a los enemigos y procurar no padecer él mismo ningún perjucio tal.

Si preguntas sobre la virtud en una mujer, no es difícil mostrar que es preciso que ella administre bien la casa, conservando los bienes de la familia y prestando obediencia al marido.

Distinta es la virtud en un niño, sea varón o hembra, y en un anciano, si quieres libre o si quieres esclavo.

Y existen otras muchísimas virtudes, de forma que no hay dificultad en decir qué es la virtud. La virtud varía según cada actividad y según cada edad, respecto a cada acción y para cada uno de nosotros. E igualmente, creo, Sócrates, sucede con el vicio.

Plató - Menó, 71e.

EXPLICA COM VALOREN EL RELATIVISME ELS SOFISTES I ELS DEIXEBLES DE SÒCRATES.

QUINES CONSEQüÈNCIES CREUS QUE TÉ CADA POSICIÓ EN RELACIÓ AL PROBLEMA DE LA CIUTAT JUSTA.

 

ELOGI FÚNEBRE - PÈRICLES.

...La nostra forma de govern no ha d'envejar res a les de les institucions dels pobles veïns, perquè som més aviat uns models que no pas imitadors d'altres. De nom és una democràcia, perquè l'administració està en mans no d'uns pocs sinó d'una majoria. Però si la llei és igual per a tothom en els interessos particulars, és segons la consideració de què gaudeix cada ciutadà en alguna cosa i no per raó de la seva classe, sinó del seu mèrit personal, que és preferit per a les funcions públiques, com tampoc per pobresa, si un pot fer un servei a l'Estat, no li és un destorb la seva obscura condició social. La llibertat és la nostra norma de govern en la vida pública i en el comerç ordinari de la vida no ens mirem amb recel, ni ens irritem amb el veí si fa el que li plau, ni li fem cara de retret que no perjudica però dol. Sense molèstia en les nostres relacions privades, per respecte complim amb exactitud les disposicions públiques obeint sempre les autoritats i les lleis, principalment les establertes per a protegir els qui pateixen injustícia. i les no escrites, la transgressió de les quals porta el menyspreu general.

A més per a descans de les fatigues hem procurat al nostre esperit moltíssims esbargiments. Tenim jocs i festes regulars al llarg de l'any i belles cases particulars, i el plaer que cada dia trobem en aquestes coses foragita la tristesa. I gràcies a la seva importància entren a Atenes tots els productes del món i així resulta que ens és tan familiar gaudir-nos dels fruits d'altres països com dels de l'Àtica mateix.

Som, en efecte, amants de la bellesa amb simplicitat i amants de la cultura sense efeminament. Ens servim de la riquesa més com a unitat d'acció que per a presumpció de paraula. La pobresa entre nosaltres no és considerada humiliant per a ningú; l'humiliant és no fer res per a defugir-la. Els nostres ciutadans es preocupen igual dels afers privats com dels públics, i en els qui es dediquen a llurs oficis particulars es troba una idea suficient de política. Perquè som els únics que tenim el qui no pren part en els afers públics no pas per un tranquil sinó per un inútil; nosaltres personalment almenys jutgem o estudiem amb cura els assumptes, perquè creiem que no son les paraules les qui perjudiquen l'acció, sinó el no informar-se prèviament per la discussió abans de fer el que cal.

Discurs fúnebre de Pèricles. [Elogi de la democràcia] Tucídides; Història de les guerres del Peloponès. Llibre II, XXXVII- XL.

Aquest text, possiblement inspirat per Protàgores resumeix el concepte de democràcia atenès.

Explica:

1.- Quina relació té la democràcia amb la llei, segons l'autor.

2.- Quina relació té la democràcia amb els diners, segons l'autor. ¿I amb el comerç?

3.- Podem dir que la democràcia és una meritocràcia? ¿Per què?

4.- Podem dir que la democràcia és un règim d'opinió pública? ¿Per què?

5.- Quina relació té la cultura amb el règim de vida democràtic a Atenes?

6.- Quina relació té la democràcia tal com es planteja aquest text amb una societat liberal tal com l'entenem avui? Posa exemples.

 

GÒRGIES - Elogi d'Helena.

Perfección para la ciudad es el valor de sus habitantes, para un cuerpo la belleza, para un alma la sabiduría, para una acción la virtud, para un pensamiento la verdad. La cualidades contrarias a éstas implican imperfección. En un hombre, en una mujer, en un pensamiento, en una acción, en una ciudad, es preciso honrar con alabanzas lo que sea digno de alabanza y cubrir de censura lo que sea censurable. Pues tan erróneo e inexacto es censurar lo que debe ser alabado como alabar lo que debe ser censurado. Y es obligación de un mismo hombre proclamar la verdad y refutar a los que censuran a Helena, mujer sobre la que ha llegado a ser concorde y unánime la opinión de la tradición poética y el significado de su nombre, que lleva consigo el recuerdo de acontecimientos infortunados.

Yo quiero, razonando con lógica sobre la peyorativa tradición a ella referente, liberarla de toda acusación y hacer cesar la ignorancia, demostrando que sus acusadores están equivocados y descubrir la verdad.

(...) Hizo lo que hizo ya por decisión de la Fortuna, mandato de los dioses o designio del Destino, ya raptada violentamente, ya convencida con palabras.

(...) Si fue convencida y engañada con su espíritu por la palabra, no es difícil en este caso defenderla y liberarla de toda acusación.

La palabra es un poderoso soberano, que con un pequeñísimo y muy invisible cuerpo realiza empresas absolutamente divinas. En efecto, puede eliminar el temor, suprimir la tristeza, infundir la alegría, aumentar la compasión. Voy a demostrar que esto es así, pues es preciso ponerlo de manifiesto ante la opinión de los que me escuchan.

Yo considero y defino toda poesía como palabra con metro. Esta infunde en los oyentes un estremecimiento preñado de temor, una compasión llena de lágrimas y una añoranza cercana al dolor, de forma que el alma experimenta mediante la palabra una pasión propia con motivo de la felicidad y la adversidad en asuntos y personas ajenas.

Y ahora voy a pasar a otro argumento. Las sugestiones inspiradas mediante la palabra producen el placer y apartan el dolor. La fuerza de la sugestión adueñándose de la opinión del alma, la domina, la convence y la transforma como por una fascinación

(...) Y la misma proporción hay entre el poder de la palabra respecto a la disposición del alma que entre el poder de los medicamentos con relación al estado del cuerpo. Así como unos medicamentos expulsan del cuerpo unos humores y otros a otros distintos, y unos eliminan la enfermedad y otros la vida, así también unas palabras producen placer, otras temor, otras infunden en los oyentes coraje, otras mediante una maligna persuasión emponzoñan y engañan el alma.

Así, pues, he demostrado que si fue convencida con la palabra, no fue culpable sinó que tuvo mala suerte.

 

L'ART DE TENIR SEMPRE RAÓ. UN TEXT SOFÍSTIC DE SHOPENHAUER.

El filòsof alemany Arthur Schopenhauer va escriure l'any 1830 un breviari sobre trucs, enganys i equívocs verbals per desarmar els rivals en un debat: Dialèctica erística; o l'art de tenir sempre raó planteja 38 estratègies considerant que: "per regla general qui intervé en un debat o en una controvèrsia no discuteix per honorar la veritat sinó pel seu encaparrament". Schopenhauer, mestre de Nietzsche i teòric del pessimisme, diu que: "En la majoria de les persones la vanitat innata està acompanyada de la incontinència verbal i d'una deshonestedat natural". "Parlen -diu- abans d'haver reflexionat i fins i tot si s'adonen posteriorment que la seva tesi és equivocada, procuren que no ho sembli. L’interès per la veritat, que hauria de ser, el més sovint, l'únic motiu per afirmar una tesi justa, cedeix a la vanitat: cal fer que la veritat sembli falsa i que el fals sembli veritat". El debat és una mena d'esgrima. Per a Schopenhauer, com per a Protàgores, el que importa no és trobar la veritat sinó només l'art de discutir i fer discursos dobles. Algunes de les estratègies - o, més ben dit, de les argúcies- que proposa Schopenhauer per discutir són les següents:

*Obligar l'adversari a anar més enllà del seu límit natural, perquè -com més generalitzi-, més s'exposa a ser atacat. Per exemple, si es diu: "Els anglesos són superiors a totes les nacions en art dramàtic", la resposta seria: "Tothom sap que la seva música és molt dolenta i que, per tant, són una nul·litat en òpera". De fet el rival volia parlar d'una altra cosa i no pretén contradir-lo, però es vol fer creure que la veracitat d'una tesi demostra la falsedat de l'altra.

*Obligar el rival a caure en exageracions. A còpia de contradir-lo, obligar-lo a què caigui en exageracions. Un cop s'ha refutat la seva exageració semblarà que s'hagi refutat del tot la seva opinió.

*Quan les respostes del rival no recolzen la conclusió buscada, proclamar que si la recolzen. Si el rival és tímid i si el qui parla ho fa amb una veu clara i potent hi ha moltes oportunitats d'èxit.

*Si l'auditori és ignorant es pot formular una objecció que ja se sap que és falsa, però que el públic no coneix. Sobretot si l'objecció es fa en forma d'acudit i el públic riu, l'interlocutor es posarà nerviós.

*Explotar la superstició del públic, fent passar per universals opinions particulars. Es poden usar frases com "ja se sap que..." o "tothom coneix que...", i recolzar les pròpies opinions en autoritats respectades. "Diu un estudi de la Universitat de ..."

*Portar més enllà del compte opinions de l'adversari. Usant frases com : "Si això fos cert resultaria que", traient conseqüències falses o absurdes d'una opinió, sense permetre matisar-la.

*Insinuar que les opinions de l'adversari són contràries als interessos de l'auditori. Se segueix el principi que: "allò que no ens convé, l’intel·lecte ho troba absurd".

*Obligar l'adversari a anar més enllà del seu límit natural, perquè -com més generalitzi-, més s'exposa a ser atacat. Per exemple, si es diu: "Els anglesos són superiors a totes les nacions en art dramàtic", la resposta seria: "Tothom sap que la seva música és molt dolenta i que, per tant, són una nul·litat en òpera". De fet el rival volia parlar d'una altra cosa i no pretén contradir-lo, però es vol fer creure que la veracitat d'una tesi demostra la falsedat de l'altra.

*Si les coses van molt malament es pot posar nerviós l'adversari o fer que la conversa derivi cap a un altre tema.

*No insultar mai. Sovint quan algú s'adona que està a punt de ser derrotat en un debat, perd els estreps, adopta un to personal ofensiu o groller. En aquest cas el que més convé es tornar a centrar el debat, evitar que se'ns escapi la tesi central que volem defensar i recordar el que va dir a un adversari el polític grec Temístocles: "Ataca'm, però escolta'm".

 

SÒCRATES I LA POLIS

... Para el hombre griego, la vida entera es pública: transcurre en el ágora, en la plaza, en el mercado, en la calle. Incluso las viviendas carecen de división en habitaciones y consisten en un solo espacio para toda la familia, familia patriarcal. El mismo ocio, que en griego se llamaba skolé (de donde "escuela"), es una actividad compartida y dialogada. Hay que insistir en esto: la polis es, ante todo, un modo de vivir. La polis proporciona las pautas de conducta, el espectáculo, la inteligibilidad, la paideia. Corresponden a la polis los dioses oficiales, el teatro (trágico o cómico), los himnos cantados en coro, los recitales de Homero, los juegos.

No es suficiente, por tanto, traducir polis por Ciudad-Estado. La polis es mucho más. La polis es la misma vida (pública) que atraviesa a cada individuo. En lo que hace a la relación entre polis y paideia no será hasta Platón que comience la crítica, pues Platón será el primero en destacar (en Las leyes) que un pueblo con un bajo nivel de paideia (cultura) no puede abandonarse a su propia espontaneidad (hoy diríamos: autoorganización). Sólo en La república, estado ideal compuesto por gente culta, las leyes no serían necesarias (Aunque el propio Platón admite que dicho Estado ideal sólo existe en el cielo de los prototipos, o en alguna remota e ignorada lejanía, entre los pueblos bárbaros de los que no se tenía noticia alguna en la Hélade).

Así pues, Sócrates, manteniéndose fiel a la polis, domestica la peligrosa y recién descubierta subjetividad humana. Socializa el Yo y lo hace, precisamente, a imagen y semejanza de la Ciudad (...)

Cabe preguntar: ¿por qué el empeño por parte de Sócrates, Platón y Aristóteles, por defender el paradigma de la Ciudad-Estado en una época de plena decadencia de la misma? Las respuestas son varias. En primer lugar tenemos la teoría política que culmina en Aristóteles: la convicción de que el Estado debe ser una relación entre ciudadanos libres, moralmente iguales, mantenida con arreglo a la ley y basada en el consentimiento más que en la fuerza. Platón y Aristóteles pensaban que este modelo sólo era aplicable en la polis. (...)

Por otra parte el paradigma de la polis era la contrapartida de la ausencia de una religión individual, de la ausencia de un Self. (...) Con la defensa a ultranza de la polis, Sócrates, Platón y Aristóteles defendían el modo genuinamente griego de "tenerse en pie". Es el modelo racional, la consecuencia de que el animal humano tiene un lenguaje, una sociabilidad política que le constituye y que le separa de la pura natura. Lo dice explícitamente Aristóteles en la Política: "El ser que no tiene necesidad de nada porque se basta a sí mismo, no forma parte de la polis: o es un bruto o es un Dios". Y con idéntico trasfondo, podemos leer en la Ética a Nicómaco que: "la amistad es lo más necesario en la vida".

En rigor la ciudad era la obra común que permitía a cada ciudadano trascenderse, escapar al sentimiento de la nada y del absurdo. Al entregarse a la vida de su ciudad, el griego se identificaba con la humanidad entera, "participando por las generaciones a la inmortalidad" (Platón: Las leyes). La misma procreación era una función cívica encaminada a mantener estable la población del Estado "teniendo en cuenta las guerras, las enfermedades y otros accidentes". La ciudad era, en fin, el modo de la trascendencia intramundana. (...)

Cupiera volver a preguntar: ¿por qué Atenas en el apogeo de su poder, no se convirtió, al menos, en la capital de un Estado egeo? ¿Por qué no hizo como Roma, que fue ampliando el derecho de ciudadanía a otras ciudades vecinas hasta anexionarse toda Italia?. La respuesta es siempre la misma. Ampliar la ciudad a espacios más amplios hubiera significado el fin de la polis. : el gobierno habría pasado a manos de unos "diputados" y cada ateniense habría tenido el sentimiento de que su polis no le pertenecía ya. Como ha señalado H.D.F. Kitto [Les grecs, autoportrait d'une civilisation], habitar a más de un día de marcha de su centro político, significaría para un griego que la vida había dejado de ser humana, plena y responsable. La polis era la institución que diferenciaba a los griegos de los bárbaros. Atenas no podía extender el derecho de ciudadanía a sus aliados sin reducir las actividades políticas de cada ateniense. (...)

Así pues, Sócrates piensa, como todos los griegos, que la polis es el ámbito de la existencia humana, su referencia fundamental. La polis es sentida como una especie de physis. La esencia, la constitución, la politeia de la polis es, en última instancia, logos. Los presocráticos entendían el logos como una voz previa a la del hombre. Sócrates invierte la relación. (...)

Sócrates, sin escribirla, inventa la ética. Sócrates proclama el supuesto de que el hombre se basta a sí mismo para proceder rectamente. (Su famoso demonio interior puede entenderse como una conciencia moral). Sócrates inaugura una nueva autonomía, la ciencia del comportamiento racional. Hay aretai o "virtudes" que son las excelencias del alma en el mismo sentido en que la salud, la fuerza o la belleza son virtudes del cuerpo. Surge un nuevo bíos basado en el valor interior del hombre.

Jaeger ha señalado el abismo existente entre esta escala de valores socrática y la vieja escala popular representada por una famosa canción báquica:

"El bien supremo del mortal es la salud;

el segundo, la hermosura del cuerpo;

el tercero una fortuna adquirida sin mácula;

el cuarto, disfrutar entre amigos el esplendor de la juventud."

Sócrates ha recuperado el alma humana. Pero Sócrates no separa la psyché del cuerpo. La pregunta de si existe una supervivencia individual post mortem no tiene, dentro de la doctrina socrática, mucha significación. (Los argumentos del Fedón son más platónicos que socráticos; las referencias a la inmortalidad en la Apología son ambiguas.)

(...) El apóstol de la interioridad humana sigue siendo, eminentemente, un ser social. La polis es su ámbito y carece de sentido escapar a ese ámbito."

Salvador Pániker: Filosofía y mística; una lectura de los griegos. Ed. Anagrama, Bcn, 1992. Cap.11, "El alma y la ciudad", resumen.

Sócrates

Sócrates (469-399) se opone a los sofistas por su concepto de la enseñanza como misión (que deriba de una inspiración religiosa, por lo cual hasta afronta la muerte), por su método y por las teorías sobre el conocimiento y la moral. En contra de la pretendida sabiduría de los sofistas, él proclama la necesidad de conocerse a sí mismo, de adquirir conciencia de los límites y de la consistencia verdadera del propio saber: su sabiduría (dice) no está en el saber más cosas que los otros, sino en el saber de no saber, mientras los otros creen saber lo que no saben.

Esta conciencia de la propia ignorancia -o sea, de los problemas subyacentes irresueltos bajo la ilusión de poseer la solución- él quiere comunicarla a los demás para purificar sus almas del error, fuente de toda culpa. Por eso su enseñanza es un continuo examen de sus interlocutores, perseguidos con preguntas por él que, fingiendo querer aprender de ellos, se convierte verdaderamente en su maestro.

Refutación y mayéutica. He aquí su método de investigación (la así llamada ironía socrática) que tiene dos aspectos:

1.- negativo o crítico: la refutación de los errores y de la presunción de saber de los demás , a quienes hace sentir el vacío de la pretendida ciencia vulgar y sofística y así purifica el intelecto.

2.- positivo o constructivo: la mayéutica, o sea el arte (que él dice haber aprendido de su madre, partera) de llevar la mente de sus interlocutores a dar a luz las ideas que subyacen en el fondo de la razón humana sin que ella se dé cuenta: las interrogaciones sagaces de Sócrates por las sugestiones que ofrecen sin parecerlo, las llevan a la luz, con sorpresa por parte de quien es conducido a expresarlas por medio de aquéllas.

Ciencia de los conceptos y virtud. En esta purificación espiritual lo que interesa es el problema ético. Las cuestiones físicas no son objeto de la investigación de Sócrates, sino las morales, en las cuales él trata de establecer la esencia universal y permanente , pensando que no es posible poseer ciencia de lo mudable, sino solo opinión falaz. Por eso, con la inducción él trata siempre de obtener de los ejemplos particulares el concepto universal, en el cual se hallen comprendidos todos los casos particulares, y quiere determinarlo por medio de la definición. El valor de esta ciencia de los conceptos para él está en el hecho de que la virtud se identifica con la ciencia. Aquel que se ha formado el hábito de conocer y de evaluar el bien y el mal , en cada caso busca el primero y huye del segundo: nadie peca voluntariamente; toda culpa proviene de la ignorancia, es decir, no es sino error. Y por ello la educación debe tender a iluminar las mentes, purificándolas de los errores, porque cuando los hombres se han hecho conscientes, también se han convertido en virtuosos.

Virtud y felicidad. Las leyes. Ahora bien, para Sócrates los virtuosos son también felices: el hacer el bien es también vivir bien: es intrínseca a las leyes morales una sanción natural, por la cual el bueno y justo es feliz y el malvado o injusto es infeliz. Pero el bueno y el justo, según Sócrates, no tienen en cuenta solamente el beneficio y la felicidad propias, sino también el propio perfeccionamiento y el ajeno, y en ello y en la acción desinteresada e inspirada por el amor, encuentran la más alta satisfacción interior y la mayor aproximación a lo divino,

En cambio la injusticia representa el mal y la infelicidad mayores, porque no sólo convierte en peor (y por ello peligroso al injusto) a quien la recibe, sino más aún porque mancha de la peor manera el alma del que la comete. De ahí que para Sócrates es un mal menor recibir la injusticia que cometerla. Violar las leyes es faltar a una especie de pacto que todo ciudadano ha contraído con las leyes patrias, de las cuales goza los beneficios, y por ello se empeña en mantener el respeto y la observancia de ellas.

El alma y Dios. A este principio, Sócrates le ha rendido homenaje con el rechazo a sustraerse a la condena a muerte: que no lo atemorizaba tampoco porque él tenía fe en la inmortalidad del alma y en la vida futura, y en una Divinidad o Inteligencia Suprema que lo gobierna todo tal como el alma gobierna al cuerpo. La existencia de Dios le parece demostrada por hallarse todo en el mundo adecuado a un fin, y ser por ello revelación de una providencia e inteligencia divinas, que el concibe omniscientes y omnividentes, a las que no les pasa inadvertido ninguno de los actos o de los pensamientos humanos.

Rodolfo Móndolfo: Breve historia del pensamiento antiguo. Ed. Losada, Buenos Aires, 4ªed. págs. 20-22.

 

KARL JASPERS : LOS GRANDES FILÓSOFOS. (Sócrates).

Ed. Tecnos (Fragmentos).

Si la filosofía significa "doctrina", Sócrates no es un filósofo. No ocupa un lugar en el cuadro de la historia de la filosofía griega en cuanto historia deposiciones teoréticas. Sócrates representa el pensar-que-está-en-camino, combinado con el saber-del-no-saber. Conoce los límites donde ya no rigen las pruebas pero donde para todo interrogar se afirma, brillando tanto más vivamente, la substancia desde la cual él vive.

Esta substancia es la religión de Sócrates, que apunta, por lo pronto, en la creencia de que la verdad ha de mostrarse en ese inexorable cuestionar; de que en la franca conciencia de no saber, aparece, no la nada, sino el saber vital. Es, en segundo término, creencia en las divinidades y en la esencia divina de la Polis. En tercer lugar, ella habla en el daimon. (...)

Sócrates no da, hace que el otro produzca. Al que aparentemente sabe lo lleva a tomar conciencia de su no-saber, y así , a alcanzar por sí mismo el verdadero saber; de este modo el hombre extrae de una sorprendente hondura lo que propiamente ya sabía, pero sin saber que lo sabía. Quiere decir esto: cada cual debe llegar al conocimiento por sí mismo; no se lo puede traspasar a otro, como un objeto, tan sólo puede suscitárselo.

 

G. REALE - D. ANTISERI: HISTORIA DEL PENSAMIENTO FILOSÓFICO Y CIENTÍFICO, Herder. Bcn., 1988

EL DAIMONION SOCRÁTICO

Entre los cargos que se formulaban contra Sócrates también se contaba el de introducir nuevos daimonia, nuevas entidades divinas. Sócrates en la Apología dice a este propósito: "la razón (...) es aquella que varias veces y en diversas circunstancias me habéis oído decir, esto es, que en ella se lleva a cabo algo divino y demoníaco (...) es como una voz que se hace sentir en mi interior desde que era niño; y que cuando se hace oír siempre me aparta de aquello que estoy a punto de hacer, pero jamás me exhorta a hacer algo". El daimonion socrático era por lo tanto una voz divina que el prohibía determinadas cosas: el la interpretaba como una suerte de privilegio que lo salvó más de una vez de los peligros o de experiencias negativas.

Los estudiosos se han quedado bastante perplejos ante este daimonion, y las exégesis que se han propuesto acerca de él son muy diversas. Algunos han pensado que Sócrates ironizaba, otros han hablado de la voz de la conciencia y algunos mencionan el sentimiento que caracteriza al genio. Sin embargo, también podría apelarse a la psiquiatría y considerar la voz divina como un hecho patológico, o bien reclamar la intervención de las categorías psicoanalíticas. Resulta obvio, con todo, que al hacer esto se caería en lo arbitrario.

Para ceñirse a los hechos, es preciso decir lo siguiente. En primer lugar, hay que advertir que el daimonion no tiene nada que ver con el ámbito de las verdades filosóficas. En realidad la voz divina interior no le revela a Sócrates nada de la sabiduría humana de la que él es portador, ni tampoco ninguna de las proposiciones generales o particulares de su ética. Para Sócrates los principios filosóficos extraen su validez del logos y no de una revelación divina.

En segundo lugar, Sócrates no relacionó con el daimonion su opción moral de fondo, que sin embargo consideraba procedente de una orden divina: "Y hacer esto (hacer la filosofía y exhortar a los hombres que se cuidasen del alma) me fue ordenado por Dios, a través de vaticinios y de sueños, y mediante el resto de maneras gracias a los cuales el destino divino en ocasiones ordena al hombre que haga algo" El daimonion, en cambio, no el ordenaba sino que le prohibía.

Si excluimos el ámbito de la filosofía y el de la opción ética de fondo, no queda otra cosa que el ámbito de los acontecimientos y de las acciones particulares. Es exactamente a este ámbito al que hacen referencia todos los textos disponibles acerca del daimonion socrático. Se trata, pues, de un hecho que se relaciona con el individuo Sócrates y con los acontecimientos particulares de su existencia: era una señal que, como ya se ha dicho, le disuadía de hacer determinadas cosas que el habrían perjudicado. Aquello de lo cual el disuadió con más firmeza fue de la participación activa en la vida política. Sobre esto afirma Sócrates: "Lo sabéis bien, oh atenienses: que si por un instante me hubiese dedicado a los asuntos del Estado (de los que el daimonion me apartó) , habría muerto también en un instante y no habría hecho nada útil, ni para vosotros ni para mí".

En resumen, el daimonion es algo que corresponde a la personalidad excepcional de Sócrates y que hay que colocar en el mismo plano que determinados momentos de concentración intensísima, bastante próximos al éxtasis místico, en el que a veces Sócrates quedaba suspendido y que en ocasiones duraba largo rato, fenómeno que nuestras fuentes mencionan expresamente. El daimonion, por tanto no debe ponerse en relación con el pensamiento y la filosofía de Sócrates; el mismo mantuvo ambas cosas en dos ámbitos distintos y muy separados, y lo mismo debe hacer el intérprete de su doctrina.

Qüestions:

Les diverses interpretacions del daimonion de Kant a la crítica individualista.

Quines hipòtesis de caire místic valora Reale?

El daimonion com a positiu i negatiu.

 

PIERRE HADOT: ELOGI DE SÒCRATES

La consciència socràtica està dividida i esquinçada (...) per la figura del Savi com a norma transcendent. La justícia, ja ho hem vist, no es defineix, es viu. Tots els discursos del món no podran expressar la profunditat de la decisió de l’home que tria ser just. Però tota decisió humana és precària i fràgil. Triant ser just en tal o qual acte, l’home té el presentiment d’una existència que seria justa d’una manera plena. Això seria el Savi. Sòcrates té consciència de no ser savi. No és sofos sinó filo-sofos, no un savi sinó algú que desitja la saviesa perquè n’està mancat.

Com ha dit excel·lentment P. Friedländer, la ironia socràtica expressa la tensió entre la ignorància (és a dir la impossiblitat de dir amb paraules què és la justícia) i l’experiència directa de l’inconegut, és a dir, de l’existència de l’home just en què la justícia assoleix el nivell diví. De la mateixa manera que Kierkeggard només és cristià per la seva consciència de no ser cristià, Sòcrates només és savi per la seva consciència de no ser savi. D’aquest sentiment de privació neix un profund desig. Per això Sòcrates el filòsof es revesteix per a la consciència occidental amb les característiques d’Eros, l’etern rodamón a la recerca de la veritable Bellesa.

(...) Retrobem en l’ Eros socràtic la mateixa estructura fonamental que en la ironia socràtica, una consciència desdoblada que s’adona apassionadament que no és el que hauria de ser. D’aquest sentiment de separació i privació neix l’Amor.

Serà sempre un dels grans mèrits de Plató haver sabut, tot inventant el mite de Sòcrates-Eros, introduir la dimensió de l’Amor, del desig, i de l’irracional en la vida filosòfica. Hi ha en primer lloc l’experiència mateixa del diàleg, tan típicament socràtica, aquesta voluntat de posar junts en clar un problema que apassiona els dos interlocutors. Més enllà del moviment dialèctic del logos, aquest camí recorregut conjuntament per Sòcrates i l’interlocutor, aquesta comuna voluntat de posar-se d’acord, ja és amor; i la filosofia és troba molt més en aquest exercici espiritual que en el sistema.

La tasca del diàleg consisteix, fins i tot essencialment, a mostrar els límits del llenguatge, l’impossibilitat que pateix el llenguatge per comunicar l’experiència moral i existencial. Però el diàleg, ell mateix, com a esdeveniment, en tant que activitat espiritual, ha estat ja una experiència moral i existencial. La filosofia socràtica no és elaboració solitària d’un sistema, sinó despertar de la consciència, ascensió a un nivell d’ésser que només es pot realitzar de persona a persona. Eros, ell també, com Sòcrates l’irònic, no ensenya res, perquè és ignorant: no torna més savi, però torna diferents. Eros, com Sòcrates, és maièutic: ajuda les ànimes a engendrar-se a si mateixes.

Pierre HADOT: Eloge de Sòcrate Éditions Allia, París, 1998 (fragments, p.37-38 i 53-54)

 

La auténtica muerte del filósofo.

Víctor Gómez Pin (El País, 14 enero, 1998, p.14)

Una vez al año zarpaba la nave hacia Delos cargada de ofrendas para Apolo, y hasta su regreso las leyes prohibían que se procediera a ejecuciones. Así, cuando el retorno parecía inminente, Critón, viejo amigo de Sócrates, irrumpe en su celda exhortándole a huir, eventualmente mediante algún tipo de soborno a los guardianes. Ante la resistencia del filósofo, su amigo avanza una razón singularmente punzante: los hijos de Sócrates se verán condenados a la orfandad; ahora bien -argumenta- menester es renunciar a tener primogenitura si no se está dispuesto a asumir la carga de su educación y crianza. A lo cual Sócrates responde con la siguiente advertencia: "Alerta, Critón, no vayas a estar avanzando las mismas razones que enarbolaría esa gran mayoría dispuesta de ordinario a matar a alguien con idéntica facilidad y carencia de criterio con la que lo resucitarían si estuviera en su mano el hacerlo".

Palabras terribles, evocadoras de los cargos mismos de los que el filósofo había sido objeto y que bastarían para explicar la severidad de los jueces. Recordemos el trasfondo.

Sócrates pedía a sus jóvenes interlocutores que todas las opiniones, antes de erigirse en referencia, fuesen puestas en tela de racional juicio. Ahora bien, el restaurado régimen democrático de Atenas estimaba que el análisis crítico no debía jamás extenderse a determinados valores y jerarquías considerados como soporte del entramado social. En consecuencia, dicho régimen condenó a Sócrates, juzgando que minaba en los jóvenes la firmeza irreflexiva que garantizaría su condición de buenos ciudadanos. Más que por delito de opinión, Sócrates es, pues, reo por la búsqueda de la verdad; reo por aspirar a que el orden social se sustente en principios genuinamente democráticos, es decir, asumibles porque la razón común los revela en cada uno y no por el simple hecho de que la mayoría ya está apuntado a ellos (con mayor o menor escepticismo). Reo, en suma, por resistencia a la pesimista convicción -hoy, como entonces imperante- según la cual el orden social sólo puede mantenerse en base a principios y jerarquías en sí contingentes pero que todo el mundo ha de interiorizar como si no lo fueran, dada la renuncia a luchar por principios auténticamente incuestionables.

Mas en la citada respuesta a Critón no se trata ya tan sólo de denunciar el hecho de que ciertas convicciones profundamente arraigadas constituyen meros prejuicios. El filósofo apunta a poner de relieve que incluso las máximas de comportamiento que tienen valor objetivo carecen de valor subjetivo y moral cuando resultan de un mero contagio y no del ejercicio crítico para el que estamos capacitados por el mero hecho de ser seres de razón. Quien renuncia a esta mediación crítica, diga lo que diga, está asimismo enunciando un prejuicio, y una persona cuyas máximas de comportamientos se sustentan en prejuicios es tan manipulable como potencialmente peligrosa. Sócrates apunta, en suma, a señalar que, si el abuso del débil caracteriza al canalla, la adscripción a la opinión del fuerte es marca de oportunismo. Y si la opinión defendida tiene rasgos de nobleza, ello servirá tan sólo de pretexto para evitar algún tipo de confrontación. Así, en su caso, algo tan noble en si mismo como como la exigencia ética de velar por por sus hijos hubiera sido -de seguir el consejo de Critón- oportuna coartada a fin de sacrificar la dignidad a la subsistencia. Y como bien indica Socrates a Menon ("no estimar el vivir, sino el vivir bien"), la singularidad absoluta de la vida humana, lo que convierte en grotesca toda tentativa de homologarla con la mera vida animal, reside en el hecho de que vivir es para los hombres una condición subordinada a unos fines y en modo alguno a un objetivo en si mismo.

Sócrates seguiría hoy constatando que lo socialmente legítimo es identificado a lo ampliamente compartido, y que esto último es en ocasiones canallesco (esa aterradora indiferencia de los partidarios de la pena capital al porcentaje de condenados inocentes en Estados Unidos; o esos millones de votos franceses democráticamente unidos por mero odio al débil). Sócrates constataría qué causas objetivamente nobles, asumidas por los ciudadanos tan solo cuando se imponen y nada cuesta comulgar con ellas, sirven de coartada legitimadora de la brutalidad. (...) Constataría todo ello y convencido de que la función de la filosofía no es apuntalar los prejuicios (por útiles que sean para el sostén del edificio social), sino contribuir a desmantelarlos (...)

En nuestras democracias, educadores y padres deberían tener miedo de que la reflexión socrática provocara en los jóvenes un repudio de los valores y devociones (patrióticas, deportivas, religiosas) que intentan inculcarles. Y, sin embargo, Sócrates es presentado como un ancestro de nuestra cultura y modelo de entereza ante un destino injusto. Ni siquiera su equívoca sexualidad y reconocida paidofilia es óbice para tal valoración. ¿Signo pues de que hoy la radicalidad filosófica es compatible con el orden social? Signo mas bien de que las reflexiones socráticas son consideradas como mero producto literario-cultural y que, al parecer, la ubicación en el limbo de los productos literario-culturales desactiva la palabra subversiva (al igual que convierte la homosexualidad -tan repudiada por jerarcas espirituales de todo tipo cuando se dan en acto- en delicada inclinación propia del refinamiento). La democracia ateniense conduce a Sócrates a la muerte porque teme el carácter intrínsecamente perturbador de la palabra verídica. Temor que la asunción de la misma por el reo viene de forma dramática a confirmar (de ahí que Sócrates no pudiera seguir el consejo de Critón). Parábola ésta expresiva de que la filosofía, precisamente por su compromiso con la razón, se negará siempre a la confinación de ésta en un mundo de "radicales" controversias meramente dialécticas. Pues tal confinación representaría la auténtica muerte de quien nos enseña que la guerra contra la estulticia, en el aquí y en el ahora de sus manifestaciones sociales, constituye la tarea esencial de la filosofía.

Víctor Gómez Pin es catedrático de la Universidad autónoma de Barcelona.

 

Sòcrates

El nucli dur del "socratisme" -en tant que aquesta paraula té sentit- és la tesi segons la qual : "virtut = saber". En aquest punt Plató, Xenofont, Aristòtil... estan d'acord i insisteixen: és el pensament més original de Sòcrates i la seva posició més paradoxal. De fet, la tesi és senzilla però la paradoxa és múltiple. Afirmar que "la virtut és saber", és senzillament afirmar que el qui sap què és el "bé" no pot deixar de fer-lo. Però això suposa que necessàriament el vulgui i que el pugui fer. Això xoca doblement amb l'opinió general.

Primer, perquè voldríem comportar-nos bé? Hom recerca, potser d'una manera més o menys confusa, el propi benestar o el propi plaer; tothom vol -sens dubte- ser feliç. Però seria prou estrany que cercant el nostre bé trobéssim la virtut. No cal triar? Obrim els ulls, l'espectacle no és gaire edificant: els valents tenen més possibilitats de morir joves que els covards i ¡quants justos són perseguits!; els camins de la felicitat i de la virtut són divergents i no es creuen excepte per casualitat. Qui pot afirmar, contra l'evidència dels fets, que es vol ser virtuós quan es vol ser feliç? Qui? Sòcrates. Dient senzillament, (però sense que sigui obvi), el que segueix: que si nosaltres sabéssim el que ens pot fer feliços, seríem virtuosos. I que, comportant-nos malament, ens perdem nosaltres mateixos. I que, com que ningú no pot desitjar perdre´s, el que passa senzillament és que ignorem on es troba la millor opció.

Però, suposant que volguéssim necessàriament comportar-nos bé, ¿és segur que podríem fer-ho?. Afirmar-ho és, un cop més, desafiar l'opinió habitualment admesa. Què diem tots, de veres?: "Ja ho sé... però tanmateix... Sé el que caldria fer per comportar-se bé, però, malgrat tot, no puc; el desig és més fort, la passió, l'impuls, què em sé jo? Alguna cosa m'empeny, alguna altra cosa m' impedeix; sé el que és bo, faig el que és dolent: al cap i a la fi sóc humà, massa humà..." Què diu Sòcrates contra aquesta postura? Simplement això, que no és gaire evident, tampoc: que, si se sap bé, no hi pot haver "tanmateix". Mentre hi ha un "malgrat tot" o alguna "altra cosa" , és que no se sap bé; i ser humà és, precisament, poder perquè se sap.

Per comprendre com Sòcrates té necessitat de regirar l'opinió, per fer de la seva tesi una posició també admesa, cal, en primer lloc, situar-la en el seu context i sacrificar un xic a la filologia i a la història de les idees.

Al menys un terme del problema mereix que se l'intenti esclarir: la paraula grega "areté" que traduïm, conforme a la tradició per "virtut". Però, parlar avui de "virtuts" significa evocar immediatament les severes exigències que prediquen els manuals benpensants. La "virtut" és per nosaltres una improbable barreja d'autosacrifici i de rigor en els costums, una curiosa aliança entre idealisme i castedat, o un ideal de conducta estricta: ideal lloable en els altres però penós per a un mateix, i tan ridícul per als uns com exaltant per als altres. Però no són aquestes connotacions ambigües, ni aquest sentit estrictament "moral" el que significa per a un grec el terme areté. L'areté d'alguna cosa és, senzillament, la seva qualitat pròpia. L'areté de la bona terra és la seva fertilitat, la d'una espasa és el seu tall, la dels peus del corredor la seva capacitat per a córrer. No és, doncs, un model de conducta austera; és el que fa a tota cosa, sigui la que sigui, acceptable. Però tampoc no és la seva funció; la funció d'una cosa és el per què s'ha fet, la seva "virtut" (areté) és el que li permet acomplir millor la seva funció. Així doncs, tot, no importa el que sigui (objecte fabricat o element natural, ésser vivent o inanimat, grup social, activitat, ofici, etc.), tot té una virtut, la seva pròpia, que no es confon pas amb la dels altres. És, doncs, natural, preguntar-se si l'home té una virtut pròpia i quina virtut és (....) Virtut és el que permet a l'home exercir millor el que ell és, és a dir, el que el fa un home com cal, un ciutadà. L'home com cal, el kalós kai agathós ("bell i bo"), com en deien aleshores, és el qui rep l'admiració dels altres i la reputació d'home de bé, el qui millor s’espavila en els negocis i aquell a qui tothom reconeix la seva superioritat. En resum, la "virtut" de l'home és el que li permet al màxim exercir les seves funcions de ciutadans i ser el millor polític.

Sòcrates no vol modificar la significació de la paraula; com a màxim, centrant la seva investigació en l'home -i només en l'home- en vol desviar l'ús: "moralitzar-lo", si es vol, a condició que això no s'entengui com "despolititzar-lo". En tot cas, el concepte central d'areté (el que permet a una cosa o a un ésser exercir correctament la seva funció) resta incanviat; i cal entendre-ho molt bé quan s'analitza la "paradoxa socràtica": parlar de "virtut humana" significa que hom s'interroga sobre el millor medi que té l'home d'arribar a ser allò per al qual ha estat fet; igual que l’espasa per tallar ha de ser ben punxeguda, l'home per ser home ha de ser "virtuós". Però respondre, com Sòcrates, que per a ser virtuós s´ha de "saber", implica una modificació del problema de la virtut -si no de la significació mateixa del terme. Suposa en particular una incursió en tres debats que agitaven l' època i una modificació radical del seu sentit. Els sofistes es preguntaven: "D'on ve la virtut?". I Sòcrates preguntarà: "Què és la virtut?". Saber què és la virtut és ja adquirir-la. Es preguntaven: "Virtut o felicitat?". I Sòcrates preguntarà: "Per què serveix la virtut, sinó per a la felicitat?". Saber què és la felicitat significa actuar bé. Finalment es preguntaven: Què ens porta a obrar bé? . I Sòcrates preguntarà: És que hi ha una altra força que determini els nostres actes, sinó la força del saber?. Saber el bé, és poder fer-lo. Aquests tres desplaçaments del problema són les tres potes inseparables de la paradoxa socràtica, i els tres objectes del saber que fa la virtut.

Francis Wolff: Sòcrates. (2ª ed. 1987).

Presses Universitaires de France, pags. 66-70: "La paradoxa socràtica".

Comprensió del text:

1.- Definició del nucli del socratisme en una sola frase. Es podria formular d'una altra manera?

2.- Té present Sòcrates la distinció entre el que és i el que hauria de ser?

3.- Què vol dir l'areté en el període humanístic?

4.- Com canvia Sòcrates la significació del problema?

 

APOLOGIA DE SÓCRATES. ÍNDEX COMENTAT.

PROEMI (17a-19a7)

El discurs apologètic de Sòcrates ha estat precedit per la lectura de l’acusació -amb petició de pena de mort inclosa- pronunciada per un dels acusadors, versemblantment Ànitos. En el discurs precedent s’ha posat en guàrdia els jutges sobre el poder de convicció que posseeix Sòcrates. Sòcrates, en conseqüència, inicia la seva al·legació exposant que el seu poder de convicció no consisteix en altra cosa que en dir la veritat. Demana que no es tingui en compte la forma sinó el fons.

17.- L'Apologia comença amb Sòcrates defensant-se directament dels seus acusadors. Insisteix a afirmar dues coses: que no usarà un llenguatge exquisit (com el dels sofistes) i que ja té una edat (70 anys) en què se li pot permetre defensar-se a la seva manera.

18.- Afirma que l'important és examinar si el que ell diu és just o no (i no com ho diu). Diferencia entre dos tipus d'acusadors, els tradicionals (Aristòfanes) i els nous.

LES ANTIGUES ACUSACIONS (19a8-24b4)

Vol evitar que el prenguin per físic i per sofista. Apareix la ironia socràtica, a propòsit d’Èvenos.

19.- Presentació de les acusacions (19 b),"Sòcrates és culpable perquè tafaneja les coses del cel i de sota la terra//i fa semblar bona la mala causa//i ensenya tot això als altres", (19e) "que jo m'emprengui de donar ensenyançes i hi faci diners, això tampoc no és veritat".

20.- Crítica als sofistes (veritables causants de l'"asebeia": impietat) i divulgadors de sabers falsos o impossibles (Èvenos). Per oposició s'analitza quin ha de ser el paper del filòsof: "De què t'ocupes en realitat?". Afirmació del paper del filòsof: tenir cura de l'home. "La saviesa, potser, pròpia de l'home" és la filosofia. (20d). Atenció el "potser" és bàsic!. (evita caure en el dogmatisme).

21.- L’oracle de Delfos i la saviesa socràtica. Presentació d'un testimoni insospitat per demostrar que Sóc. creu en els déus: el de la Pítia de Delfos: "la pítia va negar que hi hagués ningú més savi que jo" (21a). Sóc. reacciona com a filòsof davant aquesta afirmació de la divinitat : "Què vol dir el déu i quin sentit té el seu mot?"

(21b). Paper de la filosofia: preguntar eternament: "per què?", fins i tot quan parla el déu.

Sòcrates fa la crítica de la falsa saviesa, dels qui confonen tenir i ésser. Paradoxa de la docta ignorància: sabent que no sabem, ja sabem alguna cosa. Aquest és l'únic origen possible de la ciència perquè quan no sabem s’ens fa necessari investigar.(21 c,e)

22.- Continuació de la investigació socràtica: error de confondre tenir i ésser.

23.- Formulació explícita de la docta ignorància: "el més savi entre vosaltres, oh homes, és aquell, com Sòcrates, que sap que quant a saviesa no val res" (23b). La filosofia apareix com una "investigació", i com un servei al déu (daimon: veu de la consciència, exigència interior). Els joves el segueixen (això té una explicació històrica: Alcibíades i Críties, que havien fet mal a la ciutat havien estat, de joves, deixebles de Sòcrates; ell pretén desmarcar-se´n).

NOVA PRESENTACIÓ DE L’ACUSACIÓ: DIÀLEG AMB MELET (24b4-28a1)

24.- Nova formulació de l'acusació: "Sòcrates és culpable de corrompre la joventut i de no creure en els déus en els quals la ciutat creu, sinó en altres divinitats noves". En el fons es tracta de dir que Sòcrates és crític amb la tradició (els joves són la continuació de la tradició en el futur i els déus representen l'arrelament de la tradició en el passat). La divinitat nova és la pròpia consciència. A partir d’ara la veritat és allò que reconec interiorment, la veu moral. Amb Sòcrates la moral es fa individual.

25.- Conversa amb Meletos sobre la corrupció dels joves.

26.- Continua la conversa amb Meletos, sobre els déus. Apareix el tema de la veu demoníaca. Sòc. es desmarca dels sofistes ateus.

27.- Definitivament deixa Melet en ridícul. Des del punt 25 fins ara és un exemple de "ironia" socràtica. Ajudar a donar a llum la veritat (maièutica), deixant en ridícul l'argumentació dels seus opositors (ironia).

EL LLOC ASSIGNAT PER LA DIVINITAT (28a4-31c3)

Consciència de la pròpia missió que vol complir com un soldat: el déu l’hi ha assignat la tasca de mantenir els atenesos en estat d’alerta, preocupats pel perfeccionament personal i no per la fortuna o per altres coses.

28.- La veritable causa de la condemna és la calúmnia i l'enveja. El paper de la filosofia és fer que l'home sigui crític i intel·lectualment lliure (exigència moral, 28b).

29.- El sentit de la vida és filosofar (29d); una vida sense crítica no paga la pena viure-la. La filosofia ha de servir per fer millors els homes de la ciutat. No té només un sentit individual. ("faré preguntes, examinaré, refutaré...", 29e).

30 .- L'exigència d'obrar moralment en favor de la ciutat surt del daimon. "La virtut no ve de les riqueses, sinó que les riqueses i tots els altres béns de l'home, tant els privats com els públics, vénen de la virtut" (30b). El filòsof és consciència crítica de la ciutat: "tàvec d'Atenes" (30e). La funció del filòsof és provocar el pensament.

31.- El filòsof està al servei de la ciutat, no cerca el profit individual ("el testimoni més irrefutable que dic la veritat: la meva pobresa",(31c). El daimon és el motor de l'activitat socràtica. No hi ha una pretensió política en el que Sòc. diu, sinó moral ("lluita per la justícia", 31e/32).

L’ALLUNYAMENT DE LA POLÍTICA (31c4-33a5)

32.- ("No transigiria davant de ningú contra allò que és just"). Explicació de la seva actuació política anterior, contra els qui l'acusen de col·laborar amb els 30 Tirans. El cas de Lleó (Leont) de Salamina.

33.- Inici molt similar al punt anterior ("mai no he transigit en res contra la justícia"). Afirma que mai no ha estat mestre de ningú, perquè ell actua per exigència moral que li ha transmès el déu. Aquesta exigència de ser consciència crítica és intransferible.

LA CONDUCTA DE SÒCRATES DAVANT EL TRIBUNAL (34b5-35d8)

34.- Es nega a inspirar compassió, "per la bona reputació meva i vostra i per la de tota la ciutat" (34e).

35.- La mort (física) apareix com una vida (intel·lectual) superior. Mor per donar testimoni de fidelitat a les seves idees. No demana compassió, sinó que vol informar i persuadir els seus conciutadans

EXAMEN D’ALTRES POSSIBLES PENES (35e1-38b9)

SEGON DISCURS.

36.- Proposta irònica de càstig: ser mantingut al Pritaneu, es tracta d'una provocació.

37.- Negativa a acceptar l'exili, perquè el lloc del filòsof és la ciutat (l'espai on es possible el debat).

38.- Proposta irònica de càstig: una mina d'argent. (606 grams d'argent)

TERCER DISCURS.

PARAULES ALS QUI HAN VOTAT PER LA CONDEMNA (38c1-39d9)

38 c/e.- "Tindreu la fama (...) d'haver fet morir Sòcrates". Afirma que no s'ha volgut rebaixar a implorar el perdó.

39.- Insisteix en l'anterior: "Més m'estimo morir havent-me defensat així, que continuar vivint d'una altra manera" (39a). "No és difícil evitar la mort. És molt més difícil evitar la maldat" (39b). Insisteix en el sentit moral -i d'exemple filosòfic- que té la seva mort. Hi haurà, però, una "venjança" pòstuma "Molts seran els qui us demanaran comptes" (39c). El record apareix com una forma d'immortalitat.

LA MORT COM A BÉ (39c1-42a5)

Per primer cop parla de "jutges" i no d’"atenesos". Amistosament els fa la confidència d’haver escoltat el "daimon" abans d’anar al tribunal (40a-b). El tema també apareix en Xenofont, que el situa abans del judici -cosa que l’hauria impedit de defensar-se com cal.

40.- Apareix el tema de la mort: morir és com dormir o com emigrar de la carn.

41.- Comiat i referència als fills: "blasmeu-los com feia jo amb vosaltres si no s'ocupen del que cal". Només el déu sap si es millor estar viu o mort.

QÜESTIONS:

1.- Vocabulari : sofista, filòsof, relativisme, oracle, pitonisa, Delfos, definició, ironia, maièutica, docta ignorància, consciència, moral, escèptic, ateu, investigació, virtut.

2.- Situació històrica del text: El judici de Sòcrates s'esdevé l'any 399. Atenes havia estat derrotada a Egospòtamos, (final de la guerra del Peloponès). Així la ciutat tancava el període més brillant de la seva història ("segle de Pèricles") d'una forma humiliant. Els vencedors van imposar un govern titella (30 tirans) . Quan torna la democràcia, un pacte fa els Tirans no puguin ser jutjats i el judici de Sòcrates és, en certa manera, "la torna" d'aquesta situació. Quan es jutja Sòcrates, que el poble des d'Aristòfanes, considerava un sofista més, s'està jutjant tota una situació social i política.

Busca informació sobre el segle de Pèricles, la guerra del Peloponès i els 30 Tirans.

3.- Sobre 500 jutges, Sòcrates tingué 281 vots en contra i 220 vots favorables. Quines diferències salten a la vista entre un judici a Grècia el segle V a.C. i un judici actual?

Qui són els acusadors i per què acusen Sòcrates?. Et sembla que els tres acusadors tenen quelcom en comú?. Per què?. Com els respon Sòcrates?

4.- El daimon. Sòcrates diu: "des de la meva infantesa, des que va començar, porto a dins una cosa, que quan es manifesta és com una mena de veu". Localitza el text. ¿El daimon és un imperatiu?. Posa exemples.

5.- La funció socràtica: "no puc concebre una vida sense recerca". Localitza el text i explica com pensa Sòcrates la seva funció. Com oposa el seu pensament al dels sofistes?. Mostra exemples de manca de dogmatisme en l'Apologia.

6.- La docta ignorància. Busca textos (mínim tres) sobre aquest aspecte del pensament socràtic.

Com podia ser ell el més savi dels homes si negava que ho fos?. Per què el dubte socràtic no és escèptic, malgrat tot?. En què es considera entès Sòcrates?. Per què?

7.- La maièutica. Posa exemples de maièutica al text. ¿Tota filosofia és maièutica? ¿Per què?

(valen les dues respostes).

8.- La moral socràtica. Sòcrates considera que cal obeir la veu de la consciència i no la societat. Busca exemples d'aquesta opinió al text. Què en penses d'aquesta postura?. Què succeeix quan hi ha contradicció entre les opinions personals i les de l'estat?. Posa exemples.

9.- L'educació socràtica. Sòcrates creu que té una missió educadora de la societat. Creus que ho diu seriosament o és una provocació?. Busca arguments al text.

10.- Sòcrates mai no va escriure res i, malgrat el seu silenci se'l considera el pare de la filosofia. És un silenci paradoxal que encara "ens parla". Per què creus que es pot considerar Sòcrates el pare de la filosofia?. Com resumiries la seva aportació al pensament filosòfic?. És actual la seva opció crítica?.

 

SÒCRATES I SOFISTES: SEMBLANCES.

En el pensament socràtic hi ha elements sofístics i antisofístics. Sòcrates com a filòsof està sempre en diàleg amb el seu temps i, per tant, també hi ha elements en què està d'acord amb la sofística. Podríem assenyalar-ne tres de molt importants.

1.- Interès per l'home: L'home (ciutadà) és el destinatari últim de la filosofia. Tant per a Sòcrates com per als sofistes, les qüestions polítiques i morals són el centre de la seva preocupació. Es pregunten com cal obrar per ser un bon ciutadà.

2.- Interès pel llenguatge: En Sòcrates trobem un profund convenciment que la veritat neix a través del diàleg. I en el cas dels sofistes, la retòrica és l'eina que tenen per manipular el coneixement. En el fons tots dos manifesten un interès pel llenguatge perquè és fonamental en la vida grega el paper de l'àgora com a lloc de debat.

3.- La recerca d'influència social: Tant Sòcrates com els sofistes volen tenir pes en la societat (tenen deixebles, les seves opinions són escoltades...), però utilitzen la seva influència d'una manera diferent. Sòcrates s'autoconsidera un educador de la ciutat (tàvec d'Atenes) i no un polític; busca més una influència sobre la moral de la ciutat; mentre que els sofistes, en canvi, tenen més influència política.

 

SÒCRATES I SOFISTES: DIFERÈNCIES.

1.- De caire metòdic: El mètode socràtic és el diàleg. La paraula és un instrument per arribar a la veritat. Defensa l'intel.lectualisme moral (tot home bo és savi, tothom coneix interiorment el bé). En canvi els sofistes tenen com a mètode la retòrica. Usen la paraula per aconseguir el poder, creuen que tot és opinió (doxa) i, per tant, no hi ha veritat. Defensen el convencionalisme moral.

2.- Sobre el seu ideal: L'ideal socràtic és aconseguir la felicitat, viure guiat per la sofrosine- prudència. En canvi l'ideal és aconseguir l'èxit, especialment l'èxit polític.

3.- De caire pedagògic: Sòcrates fa el seu ensenyament de franc, per les places i carrers, d'una manera informal, dialogant amb tothom. Els sofistes, en canvi, cobren i s’adrecen només als joves rics que els poden pagar.

4.- Conseqüències: Sòcrates vol fonamentar la filosofia, a través de definir els conceptes ètics (què és el Bé, què és la veritat...). Els sofistes, en canvi, prediquen l'escepticisme i el relativisme.

 

CONCEPTES BÀSICS DEL PENSAMENT SOCRÀTIC.

MÈTODE / MAIÈUTICA / IRONIA / INTEL.LECTUALISME MORAL / DOCTA IGNORÀNCIA / DIALÈCTICA / UNIVERSAL ÈTIC.

Quan es parla de "mètode" en Sòcrates, cal fer un esment previ a la diferència entre allò que avui considerem "mètode" i el que podia ser en l’època grega. Per a nosaltres el mètode és l’instrument del coneixement científic. Consisteix en una certa forma de domini tècnic sobre les coses. És -com en Descartes- l’instrument del coneixement de la veritat. En canvi quan es parla de Sòcrates, el concepte que hi ha al darrera és diferent: no es tracta de "dominar" les coses sinó de d’automillorar-se. És un coneixement obert (dialogat) i una autotransformació: no es pretén aconseguir cap cosa, sinó arribar a la comprensió: conèixer-se un mateix. Per això mateix Sòcrates insisteix en la necessitat de desemmascarar el fals saber per arribar a la veritat.

El mètode de investigació que Sòcrates usa quan enraona amb els ciutadans per les plaçes i els carrers d'Atenes es pot dividir en dues parts: maièutica i ironia.

La ironia és el moment destructiu, negatiu i crític, es tracta de refutar els errors i el fals saber del coneixement vulgar i sofístic. La ironia pretén posar en contradicció a l'interlocutor: demostrar-li que defensa coses absurdes per obligar-lo a que negui el que abans havia afirmat. Es discuteix si la ironia és la forma d’exposició o el contingut de la doctrina socràtica. Hi ha nombrosos exemples contradictoris a l'Apologia. Molt en resum podem dir que Sòcrates no sempre és irònic: quan hi ha criteris clars no fa ironia; però en canvi quan cal "descol·locar" i plantejar coses que no són òbvies, o que no tenen criteris clars, l’usa a cor què vols. La ironia és com una mena d’espurna que encén la conversa.

La maièutica: si la ironia volia destruir el fals saber, en canvi la dialèctica és constructiva. És l'art de portar a l'interlocutor del diàleg les idees que innatament es troben al fons mateix de tota persona; les que tots tenim sense saber-ho (el que sabem, però no sabem que sabem). Tot home és bo i just per naturalesa. La funció del filòsof és aconseguir a través del diàleg que aquesta bondat originària, profunda... pugui ser posada al descobert. La veritat la portem tots a dins de l'ànima, però cal un esforç per treure-la a la llum, per descobrir-la i per fer el pas de les opinions vulgars a la ciència.

La maièutica és l'aplicació de l'art de la llevadora (Fenarete, mare de Sòcrates) a la moral. Igual com la llevadora ajuda a néixer l'infant, el filòsof ajuda a néixer la veritat moral.

La maièutica és didàctica: per a Sòcrates la funció del filòsof és educar la ciutat en el coneixement del Bé.

L'intel.lectualisme moral: és la conseqüència de la maièutica. Tot home bo és savi. Si un home coneix el Bé, no pot deixar de fer-lo, perquè la força del Bé és insuperable. Tot home porta a dins els valors ètics. Per això estrictament parlant ningú no pot ensenyar filosofia: el que es pot fer és ajudar a treure el que cadascú porta a dins; ajudar a què l'home segueixi el consell dèlfic: coneix-te a tu mateix i arriba a ser allò que ets.

La docta ignorància: És l'estratègia socràtica de coneixement. Sempre apareix com un savi ignorant (aeion) que modestament fa preguntes als falsos savis (àladson), als suposats líders de la ciutat que creuen saber però en realitat ignoren el més important. La frase que resumeix la docta ignorància és: només sé que no sé res. Els falsos savis creuen que coneixent la seva tècnica o el seu ofici ja n'hi ha prou; són falsos savis perquè confonen el coneixement tècnic (saber coses) amb el coneixement seriós i en profunditat sobre l'home (que és l'únic saber que ens fa dignes de ser ciutadans). El més important no és el saber tècnic sinó el saber ètic que els àladson ignoren.

La dialèctica socràtica: És l'art del diàleg. En el diàleg aprens dels que saben, a condició de ser prou obert, gens dogmàtic. En certa manera es tracta de repetir la conversa que quotidianament tothom té a l'àgora, però d'una manera ordenada. Sòcrates fa del diàleg l'eina per descobrir maièuticament la veritat a través de preguntes i respostes orientades, a la recerca del Bé.

En el diàleg tothom ensenya i tothom aprèn; l'educació és col·lectiva: la ciutat ens educa. En certa manera no aprenem del mestre (sinó a través del mestres): l'autèntic magisteri el dona la vida.

Universalisme ètic: Sòcrates es revolta contra la teoria sofística segons la qual tot són opinions. Creu que la decadència de la ciutat és conseqüència d'aquest relativisme ètic dels sofistes per als qui tot és igual i res no és millor. Sòcrates dirà sempre que és millor ser just que injust i que és millor ser bo que dolent. La funció del filòsof és definir els universals ètics i ajudar a cada home a trobar-los.

 

JUDICI I MORT DE SÒCRATES

Sòcrates va ser condemnat per un tribunal format per 500 ciutadans (281 el consideraren culpable i 220 innocent -el president del tribunal votava a part). Sabem que el seu judici no va ser considerat un fet qualsevol: el jurat va ser presidit pel mateix arcont-rei d’Atenes (màxima personalitat en l’ordre simbòlic) i arrossegà una considerable polseguera. El mateix Sòcrates es va quedar parat de no ser considerat culpable per més gran majoria (Apologia, 35e). En certa manera, ell mateix provocà la condemna: Ànitos havia demanat la pena de mort i ell contraproposà ser mantingut per la Ciutat o pagar una multa simbòlica, sense acceptar mai ni la presó ni l'exili.

La mort de Sòcrates fou la conseqüència dels canvis polítics produïts a Atenes després de les guerres del Peloponès. Pèricles morí en el segon any de la guerra (a conseqüència de la pesta), però la guerra es va allargar vint anys més, provocant la misèria d'Atenes. Finalment quan Esparta triomfa, instaura un govern titella absolutament brutal, que practica el terrorisme d'estat: són els 30 Tirans. Alguns membres d'aquest grup havien estat amics i deixebles de Sòcrates tot i que Sòcrates no s'hi volguè adherir. Això provoca el malestar popular i una revolta democràtica, auxiliada per la polis de Corinte. Donat que Corint no volia tornar a estar en guerra amb Esparta, els corintis obliguen a donar una amnistia total per qualsevol delicte polític i d'oposició produït durant la tirania. Cap dels 30 Tirans no va ser molestat ni empresonat: en canvi Sòcrates va morir perquè el seu delicte no era polític (sinó cívic religiós). En realitat se'l jutja perquè no es pot tocar els seus amics que havien participat en la tirania.

Els seus acusadors (Ànitos, Melet, Licó) són personatges del partit democràtic que busquen un culpable simbòlic de la decadència de la ciutat. Les acusacions estan redactades de tal manera que no es pugui considerar que es jutja un delicte polític. Sòcrates és un home vell (70 anys) i un representant d'un món cultural (el de Pèricles) que ja ha passat avall i que ara es vist com la causa última de la crisi social. L'acusen d'Asebéia (impietat) que és un delicte força ambigu. No creure en els déus de la ciutat significa, en definitiva, no creure en la tradició de la ciutat. El veuen com un sofista que embolica la gent: en definitiva com algú hostil a la tradició d'Atenes. L'acusació de corrompre (o desmoralitzar) els joves significa que els fa pitjors com a ciutadans. Segurament fa referència a la seva amistat amb Alcibíades (nebot de Pèricles) que havia desertat de la ciutat, un traïdor que s'havia passat al bàndol dels perses. Alcibíades, mort segurament quan s’esdevé el judici, havia estat l'esperança del partit demòcrata però els havia fallat: i l'odi segurament es va traslladar al seu mestre Sòcrates. En tot cas l’acusació d’asebeia implica un "desentendre’s" de l’ancestral tradició de la ciutat.

Els seus acusadors són un polític, un poeta i un orador: tots tres tenen en comú viure de la paraula; utilitzen la paraula per aconseguir poder. En canvi Sòcrates no havia tingut mai interès directe pel poder; el que ell volia era moralitzar la polis. Tradicionalment s'ha presentat el judici com un enfrontament entre els qui usen la paraula per tal d'aconseguir el poder i els qui usen la paraula per tal d'assolir la veritat. Més que el judici contra un particular, és el judici contra una manera de teoritzar que apareix com a subversiva. En aquest sentit, com opinaren els homes del Renaixement estem davant un enfrontament de caire moral. Al llarg del judici, Sòcrates no accepta en cap moment les acusacions. No es defensa, ni es justifica mai i usa l'última oportunitat que té per parlar davant el poble explicant què és i com ha d'actuar un filòsof: el seu testament és l'Apologia. En certa manera el judici a Sòcrates és la demostració de l'exhauriment de la ciutat. Matant Sòcrates, la ciutat mostra també la seva decadència: ja no és capaç de suportar la crítica i, per tant, es demostra que el diagnòstic socràtic sobre la decadència de la polis és correcte. Plató, com a mínim, ho interpretarà així a La república.

 

SÒCRATES: UNA VALORACIÓ.

Valorar Sòcrates és un qüestió compromesa, -perquè l'estil socràtic ha estat el de la filosofia- i difícil -perquè tots els seus contemporanis semblen traumatitzats per la seva mort-. S’ha dit que tota la filosofia és un intent d’evitar la mort de Sòcrates (en el sentit d’instaurar la paraula i el debat per sobre de la tradició i de l’opinió vulgar). Tot i que potser aquesta sigui una versió exagerada, és cert que en bona manera la valoració de la figura socràtica compromet la valoració global de tota la filosofia. Aquell que no cregui en l'existència de la veritat i que consideri que el pensament és un joc i una festa de la intel·ligència (Nietzsche), lamentarà que no hagués triomfat la sofística. En canvi per al qui creu que la filosofia és una arriscada recerca de la veritat, el diàleg socràtic i la persistència de l'actitud de recerca és la millor síntesi de l'esperit d'Occident al llarg del temps (Popper).

Per a Nietzsche, segons el que ens diu a L’origen de la tragèdia, Sòcrates és un apol·lini, un afirmador de les idees i, per tant, un negador de la vida: un moralista, antivital i un home teòric. En definitiva, amb Sòcrates comença el nihilisme. Sòcrates hauria estat el descobridor del concepte per oposició a la vida. Però Nietzsche oblida que Sòcrates és també dionisíac; és l'home que al final de la seva vida s'entreté a la presó tocant la flauta de Pan, símbol dionisíac, l'home que estima la vida i la gaudeix enraonant per places i carrers sense preocupar-se pels diners. En certa manera en el vell Sòcrates trobem les dues vessants del filosofar: per una part la dedicació sorruda a les idees, i a la teoria, i per l'altra un fort compromís amb els homes i amb la vida. Si la filosofia no té presents ambdós aspectes (teòric-intel·lectual i biològic) fracassarà sempre.

 

RESUM DEL CAPTENIMENT FILOSÒFIC SOCRÀTIC

(Introducció a la filosofia grega, Ramón Torelló S.J., Ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1993, p.186). Síntesi

Podem resumir així la filosofia socràtica:

Cal reformar el jovent per fer-ne bons ciutadans (per això l'acusaran de corrompre els joves).

Per aconseguir-ho cal una tècnica (el diàleg orientat a la recerca del Bé) i un mestre que els orienti.

El punt de partença de la filosofia és la introspecció (mirada interior, descobreixo el Bé quan m'analitzo interiorment).

El mètode és la maièutica que em fa descobrir la raó i la seva força.

En la raó trobem conceptes clars, definidors de les essències de tot.

Els conceptes de la virtut són innats, tots els portem a dins i per això tendim necessàriament a complir-los quan els coneixem [de la mateixa manera que quan estic enamorat no puc deixar d'estar amb la persona que estimo, també quan conec el Bé no puc deixar de fer-lo: filo-sofia, amor a la saviesa].

 

ELS MÈRITS DE SÒCRATES

(Ramon M. Torelló: Introducció a la filosofia grega. Ed. Enciclopèdia catalana, Barcelona, 1993, p. 195). Síntesi.

· La intuïció fonamental: El descobriment del Bé per introspecció: innatament tot home coneix el Bé

· Un descobriment inestimable: la maièutica és l'art de fer sortir les idees morals que innatament tots posseïm.

· Una base moral: La moral és una recerca que cadascú ha de fer. Ningú no pot fer l'experiència moral per compte teu. La llevadora ajuda a néixer l'infant però és la mare qui el fa néixer. Passa el mateix amb la funció del filòsof: pot ajudar-te a pensar, pot establir l'ambient de la reflexió provocant el diàleg, però és cadascú qui ha de ser filòsof.

· Una idea de Bé: El Bé veritable és el de l'ànima; no els diners ni el poder (contra els sofistes).

· Una idea la transcendència: És el daimon (el déu interior) el nostre veritable jutge moral.

 

SÒCRATES: VOCABULARI MÍNIM

Antinòmia: Teoria de la contradicció. Sòcrates contradiu per arribar a la veritat, no pas pel gust de debatre. La ironia és un instrument per arribar a desmontar el fals saber.

Filòsof: Sòcrates és el primer a emprar el mot Filo-Sofos (el qui estima la saviesa, l'amic de la saviesa) per comptes de Sofos (savi). Per a Sòcrates la saviesa és una cosa que ningú posseeix. En tot cas l'home aspira a, desitja, saber. Per això el diàleg i el debat són les eines del coneixement.

Relativisme: Sòcrates es manifesta radicalment contrari al relativisme dels sofistes. Pensa que els valors morals existeixen realment, no depenen de les circumstàncies, són absoluts.

Oracle de Delfos: Sòcrates el presenta com un inesperat testimoni de la seva fidelitat. L'oracle diu que Sòcrates és l´home més savi i això el porta a puntualitzar que ell no és savi, que busca la saviesa (Sòcrates intenta esbrinar perquè l´Oracle ha dit el que ha dit). En certa manera tot l'esforç socràtic és una desobediència al déu: allò que el déu afirmava no es podia posar en dubte i Sòcrates gosa dubtar de si ell és veritablement el més savi.

Daimon: En grec, "esperit", però segons el context també "consciència", (veure). Sòcrates creu ser posseït per un daimon, que sovint s'ha interpretat d'una manera kantiana com una mena d'imperatiu categòric o d'exigència interna. Però el daimon socràtic és també una exigència radical de solidaritat amb la ciutat -i amb els avantpassats.

Definició: Posar límits a una cosa. Sòcrates busca la definició d’un tipus de conceptes (conceptes morals, idea de Bé). Serveix en la mesura que es tracta de buscar, explicar uns valors ètics amb caràcter universal. De fet, Sòcrates és l'inventor del "concepte", separat de l'objecte.

Ironia: Ironia socràtica, manera de demostrar a una persona que diu que sap, que, en realitat, no sap i fer-la caure en contradiccions. La ironia és un moment a través del qual es vol donar a entendre la falsa consciència.

Inducció: Pas del particular a l'universal. Sòcrates inventa el mètode inductiu. Comença sempre conversant del concret (una situació, un fet de la ciutat) i a partir d'aquí a partir de preguntes i respostes orientades assoleix les idees de Bé, Justícia...

Maièutica: En grec, maieuo significa: "donar a llum" "ajudar a néixer". Sòcrates ajuda a néixer la veritat, que d'alguna manera tots portem al nostre interior, través d’una sèrie de preguntes orientades. Si la seva mare era llevadora d'infants, ell es considera també parter de la veritat.

Docta ignorància: Només se que no sé res. Concepció de la saviesa. Obrir l'ànima a la possibilitat del coneixement, no ser dogmàtic. Mai no hi pot haver ciència si prèviament no acceptem posar tot el nostre coneixement en dubte i en crisi (Popper).

Consciència: És el coneixement que té l´esperit humà de la seva pròpia existència. Sòcrates és el primer a dir que la veritat moral la coneixem a través de la nostra consciència, sempre és interior. El Daimon és la veu de la consciència (veu interior, expressió moral interna).El Daimon no obliga a fer res sinó li impedeix fer el mal.

Moral: Estudi de la conducta humana segons els principis de bé i mal. Sòcrates creu que la moral és quelcom objectiu, té un fonament que es troba en l'ànima. Considera que els conceptes morals tenen valor universal i actuen com una exigència interna de la raó.

Escèptic: La paraula grega esceptis significa "observar curosament". L´escepticisme és una teoria que diu que no hi ha res que sigui veritablement cert. Sòcrates crítica l´escepticisme dels sofistes i defensa que hi ha valors universals, indubtables.

Ateu: Sòcrates no és ateu de cap manera, però el condemnen per no creure en els déus de la ciutat. El seu crim és l'asebeia, delicte que al mateix temps era polític i religiós. No creure en els déus de la ciutat equivalia a dir que no creia en la ciutat, i pervertir intel·lectualment els joves volia dir atemptar contra el futur de la ciutat (els joves són sempre el futur). Amb l'expressió "els déus de la ciutat" és vol dir aproximadament: "l'important de la ciutat". Sòcrates, en canvi, proposa que l'únic déu important, el déu autèntic, és el déu interior (daimon), la veu de la consciència interior. [Déu:Veu interior]

.Investigació: Per a Sòcrates, la filosofia es la investigació a través del diàleg. Filosofia és recerca, buscar la virtut incansablement. Sòcrates no es preocupava de cap investigació física, només li interessava la definició dels conceptes ètics, que considerava innats

Virtut: (Areté) Per a Sòcrates les virtuts fonamentals són les morals. Només la virtut ens fa feliços. Tot home just és savi perquè la saviesa no és una posició teòrica, sinó una forma pràctica d'encarar la vida. Ser savi és viure bé.

R.A.Al llibre de Gregorio Luri Medrano: El proceso de Sócrates: Sócrates y la transposición del socratismo (Ed. Trotta, Madrid, 1998) p. 161-170, hi ha un magnífic glossari de termes socràtics grecs.

 

SÒCRATES I L'OFICI DE FILÒSOF

Comenta aquest text:

Sòcrates: Suposem, estimat amic, que el filòsof ha aconseguit enlairar un home de la resta, i que aquest consenteix en discutir aquestes qüestions:

Quin prejudici t'he fet? o, quin prejudici m'has fet tu? Per introduir-nos en la consideració de la justícia i de la injustícia en sí, per cercar en què consisteixen i en què es distingeixen entre elles i de totes les altres coses.

Suposem que aquest home renuncia a preguntar-se si el rei és feliç, o si un propietari de moltes riqueses és feliç, per considerar la reialesa, la felicitat i la desgràcia humana en general, la seva essència respectiva, la manera com un home considera unes i defuig l'altra.

El nostre home vulgar té un esperit estret i, quan ha de respondre aquestes preguntes filosòfiques, s'embolica. El cap li roda, perquè ha pujat molt amunt i no té l'hàbit de mirar des de dalt i s'hi troba a desgrat, angoixat, pertorbat. Tanmateix, no passa el mateix a altres servents de la Tràcia, ni a altres ignorants que estan sempre contents perquè no s'adonen de la seva situació, perquè no han rebut una educació diferent de la dels esclaus.

Plató, (Teetet).

1.- Quines actituds són pròpies del filòsof?

2.- Quines actituds són pròpies de l'home vulgar?

3.- Quina funció ha de realitzar el filòsof en la ciutat segons Sòcrates?

4.- Explica la diferència entre saber vulgar i saber filosòfic.

 

SOFISTES I SÒCRATES

1.- Quadre comparatiu. A qui pertanyen les característiques corresponents:

1.- ...................... Ser estranger

2.- ....................... Presumir de ser savi

3.- ....................... L'home és la mesura de totes les coses

4.- ....................... Cobrar per ensenyar

5.- ....................... Creure en uns valors absoluts

6.- ....................... Practicar el diàleg i la maièutica

7.- ....................... Estar orgullós de ser atenès

8.- ....................... Despreocupar-se de la natura perquè no li ensenya res

9.- ....................... Relativitzar els valors socials

10.- ...................... Ser un home de cultura universal

11.- ...................... Fer discursos que no volen dir res

12.- ...................... Només sé que no sé res

13.- ...................... Morir abans que abandonar la ciutat

14.- ...................... Ser el tàvec d'Atenes

15.- ...................... Creure que l’origen de la ciutat és un pacte

 

Respon breument:

Sòcrates vol complir el consell de l’Oracle de Delfos, que afirma: ............................

El mètode socràtic s’anomena: ...........................................

El mètode socràtic té dos moments: ................................ i ..........................................

Segons Sòcrates saber i virtuts són:...................................

Qui coneix el Bé no pot:......................................................

En la teoria socràtica el mal és:..........................................

L’home savi ha de tenir principalment cura de:..........................................................

Sòcrates dóna el nom al seu mètode en homenatge a: ................................................

Sòcrates va ser condemnat a mort amb el vot en contra de................... ciutadans

"Només sé que no sé res" significa que el saber més important és el de:...................

COMENTA:

"Car jo no faig res més que anar d’una banda a l’altra, persuadint-vos, joves o vells, de no ocupar-vos ni del cos ni dels diners abans ni amb tant de zel com de l’ànima, per fer-la tornar el millor possible, dient-vos que la virtut no ve de les riqueses, sinó que les riqueses i tots els altres béns de l’home, venen de la virtut"-

a.- Contra qui parla / b.- què entén per virtut / c.- com afecta això la didàctica i els joves

Cognoms.......................................................... Nom.............................

Curs.......................

PRESOCRÀTICS:

Estableix relacions -amb fletxes- entre aquestes dues columnes:

Empèdocles                                      Thales

Àpeiron                                             Anaximandre

Demòcrit                                          Amor i odi

Parmènides                                      Àtoms i buit

Aigua                                              L'ésser és

2.- Si creuen que el nombre és l’arkhé són:

3.- Qui creu que l’Ésser és unitat i lluita de contraris és:

4.- Una raó per al seu arkhé és que l’aire no pesa. Es tracta de:

5.- Les marchen són antecedents de:

6.- Qui diu que "Sobre els déus no podem saber si existeixen o no":

7.- Qui afirma que l’Ésser és U, Etern i Immòbil és:

8.- Segons Hegel, Heràclit és un antecedent de:

9.- Qui va dir "Hi ha el mateix a pensar i ser"

10.- El fundador de l’Escola d’Elea fou:

Envia un email a l'autor