Les
teories cognitives en psicologia han conegut dues èpoques.
En la primera (dècades de 1960-1970), les investigacions
se centraren en l’estudi d’un model de comprensió
de l’activitat psíquica molt concret: el cervell-ordinador.
Tota una sèrie d’investigacions, desenvolupades bàsicament
al MIT de Cambridge MA, se centraren en buscar en l’ordinador
i en la intel·ligència artificial el model conductual
humà, de manera que alguns cognitivistes cregueren fins
i tot que el cervell humà era com un ordinador poc desenvolupat.
És el que s’anomenà ‘model computacional’
de la ment en què s’identificava la construcció
de la memòria, la intel·ligència, etc, amb
la programació informàtica.
Els
científics cognitius (psicòlegs, però també
filòsofs, lingüistes, neuròlegs...) rebatejaren
d’una manera molt curiosa els processos psicològics:
el pensament (que ells anomenaren ‘cognició’)
era considerat com a càlcul; la intel·ligència
(per a ells ‘resolució de problemes’) s’assimilà
a un programa informàtic, etc.
A
partir de la dècada de 1980 aquest model feu crisi per
dos motius: l’analogia entre cervell i ordinador no es revelà
gaire fèrtil (no podia donar explicacions satisfactòries
de les emocions, per ex.) i, a més, les tècniques
per aconseguir imatges cerebrals (IRM) milloraren molt i fou evident
que el cervell és molt més complex que cap ordinador.
Als
anys 1990 es començà a parlar de ‘neurociències’
i s’inicia la segona etapa de les ciències cognitives.
D’aleshores ençà apareixen les ‘teràpies
cognitives’, la ‘sociologia cognitiva’, etc.
Fins i tot, hom comença a parlar d’economia cognitiva
per referir-se a tècniques de màrqueting que estudien
les formes de consum ‘per impuls’, emocionals, etc.
(neuromàrqueting). L’any 2002 l’economista
Daniel Kahneman rebé el Nobel pels seus estudis sobre ‘economia
comportamental’ en què mostrava com les emocions
i el context poden modificar les decisions dels consumidors o
dels empresaris.
En
la segona onada del cognitivisme, el que interessa més
és el fet que el cervell deixa de ser vist com a ordinador
i es comença a considerar com a ‘fàbrica d’emocions’.
La intel·ligència, la memòria i tot el que
es consideraven funcions mentals superiors es posen en contacte
estret amb les emocions, les passions, les pulsions, etc. Es revaluà
també la teoria de l’evolució: el cervell
és vist com el resultat de milers d’anys d’adaptació
de l’ésser humà als seus problemes de supervivència.
Els llibres d’Antonio Damasio i de Joseph LeDoux han contribuït
a popularitzar aquesta nova imatge.
La
tesi bàsica és que el còrtex cerebral no
pot funcionar correctament sense el recurs de les regions límbiques
del cervell, responsables de les emocions. Apareix també
la noció d’inconscient cognitiu, que agrupa totes
les operacions mentals que escapen a la consciència. L’altre
concepte bàsic de les neurociències és el
de ‘plasticitat cerebral’: és a dir, la capacitat
del cervell per tal de remodelar-se en funció de les activitats
del subjecte. Si el cervell és format en part per l’experiència,
llavors la cognició és en part derivat de la interacció
entre individu i medi. Això obre la porta a estudiar temes
com els de la creativitat, l’ús de metàfores,
etc. Un altre camp molt significatiu és de l’estudi
dels mecanismes de l’envelliment.
El
cognitivisme és interessant des d’un punt de vista
metodològic perquè ajuda a superar la contradicció,
que va marcar tot el segle 20, entre psicologia introspectiva
i psicologia ambientalista (extrospectiva) i entre partidaris
de l’inconscient i de la psicologia empírica.
Dos
processos psicològics molt importants estudiats pel cognitivisme
són el de ‘resiliència’ (molt usat en
psicologia de l’educació i en el treball amb persones
víctimes de la violència, entre d’altres àmbits)
i el de ‘biaix cognitiu’ (molt usat en màrqueting).
Resiliència:
és un concepte emprat per Emmy Werner que des dels anys
1950 a 1980 va estudiar 700 infants abandonats i marginals de
l’arxipèlag Hanuaï a Hawai. Contràriament
al que era previsible, la majoria d’aquests nois aconseguiren
créixer com a persones madures i equilibrades. ‘Resiliència’
és el nom que es dóna a la facultat, encara poc
coneguda, d’algunes persones capaces de resistir als cops
de la sort i reeixir en circumstàncies molt complicades,
que implica un procés d’assumpció i reelaboració
creativa dels traumes. Conèixer els mecanismes de resiliència
és útil en la psicologia dels conflictes, en les
estratègies per fer front a les dificultats, la minusvalidesa
etc. Un dita senzilla de resiliència és ‘si
la vida et dóna llimones, fes llimonada!’.
‘Biaix
cognitiu’: és una forma de prejudici, un procés
cognitiu pel qual la realitat s'altera en funció d’una
perspectiva errònia adoptada per l’espectador, i
produeix generalitzacions excessives, desenfocaments perceptius,
etc. Tot coneixement, en la mesura que l’elabora un humà
en concret té un element de biaix, del tot inevitable;
però quan el biaix creix molt pot ser malaltís.
Es distingeix entre ‘biaixos de la presa de decisió’
i ‘biaixos de la creença’.
Entre
els primers es troben, entre molts altres, el ‘Bandwagon’
o ‘efecte d’arrossegament’, quan una persona
tendeix a actuar com la majoria, la ‘deformació professional’
(que dóna per suposat que tothom sap el que jo sé),
i el ‘punt cec’ quan algú se sobreestima o
se subestima a sí mateix.
Els
biaixos de creença són també molt diversos
i molt sovint tenen un rerefons moral. Són bons exemples
de biaix de creença, les emocions, l’etnocentrisme
i la memòria selectiva (que oblida interessadament) o ‘l’efecte
halo’ (quan pensem que si un nen petit és bonic ha
de ser també intel·ligent, o que si està
gras no pot ser-ho, quan ens emociona tant el prestigi una persona
famosa que ens impulsa a fer o a comprar alguna cosa, etc.),
