Filosofia i Pensament Ramon Alcoberro amb la col·laboració de Júlia Torres i Canela

Intel·ligència artificial i intel·ligència humana: una qüestió prèvia

Ramon Alcoberro

     Quan es parla sobre temes vinculats a la intel·ligència artificial sovint es planteja una qüestió prèvia molt pròpia de l’àmbit de la filosofia primera, de la teoria del coneixement i de la metafísica. Es tracta de la qüestió sobre si pot “pensar” una màquina. La vella afirmació cartesiana “penso, ergo existeixo” encara pesa molt. En síntesi, molts filòsofs han negat que la intel·ligència artificial pugui ser considerada “intel·ligència” en els mateixos termes que hom parla d’intel·ligència humana. Els humans pensen bàsicament en termes holístics; no tenen una intel·ligència bàsicament analítica, malgrat Descartes, que considerava que l’anàlisi acurada de les dades d’un problema era una exigència central del mètode necessari per al coneixement. Necessiten un marc general de comprensió que els permeti entendre dades aïllades.

     Cap a l’any 1980, John Searle va negar que un algoritme pugui tenir capacitat de comprendre els significats; pot produir respostes correctes perquè disposa d’un llibre de regles, però no comprèn el que està fent. En un conegut exemple va proposar l’experiment mental consistent a imaginar un robot tancat en una habitació amb tot de llibres escrits en xinès que contenen preguntes i respostes. Al cap d’anys d’assaigs, el robot potser podria, respondre correctament les preguntes que se li facin, però  això no vol dir que sàpiga xinès. No posseeix el que en termes filosòfics s’anomena “intencionalitat”.

     Per negar que les màquines pensin, es pot argüir també que, tot i que la ment humana té una àmplia capacitat analítica i categorial, en la vida quotidiana fonamentalment pensem de forma holística i veiem el tot per sobre de les parts, malgrat que això pugi ser causa de greus errors conceptuals. Els humans tendim a distingir el que és rellevant del que és brossa i ens centrem bàsicament en esquemes perceptius, alguns dels quals hem rebut per l’educació i la cultura ambiental i altres són segurament innats. Hi ha en els humans, a més, tota una sèrie de coneixements i de capacitats que són innates i que cap màquina sembla poder reproduir.

     Hi ha encara un altre argument, de caire biologista contrari a la semblança en entre humans i màquines. Des del 1975, la sociobiologia i Edward O. Wilson han insistit a defensar que les relacions humanes es regulen també per mecanismes de comportament heretats i que com a mínim bona part dels nostres sistemes de valors, creences, i normes que en deriven són el resultat d’oportunitats evolutives i d’adaptació al medi que s’han anat forjant al llarg de milers d’anys d’evolució. En resum, els humans no només es preocupen per saber, sinó que procuren “entendre” i aquest procés no comença en cadascú de nosaltres, sinó que té una llarga història al darrera. Tenim emocions que interfereixen la raó i els impulsos fan que repent canviem d’opinió o de criteris. No actuem de forma preprogramada la major part de  la nostra vida. No som màquines, en definitiva.

     Aquesta posició no és compartida, ni de llarg, per molts altres filòsofs, sovint de tradició analítica, que no tenen cap inconvenient a considerar que el nostre cervell és també una màquina. La nostra ment, segons Daniel Dennett vindria a ser “una cosa així com un robot”. Potser som una màquina més complexa, però també som xarxes neuronals, dissortadament amb menys capacitat de càlcul.

     El debat que hem esbossat és filosòficament molt significatiu, i potser inacabable, perquè afecta a la singularitat humana, però des del punt de vista d’una ètica de gestió resulta poc significatiu. Que les màquines “pensin” no fa que nosaltres deixem de pensar ni d’existir, ni ens estalvia de prendre decisions morals. Tant li fa, a efectes pràctics, considerar que la intel·ligència resideix només en els éssers vius i que no és el resultat d’un efecte repetible procedimentalment, sinó més aviat una expressió del comportament adaptatiu. És cert que la vida és diversitat i heterogeneïtat mentre la matèria sense vida és homogènia (àtoms, molècules i els agregats són de la mateixa naturalesa). Més significatiu èticament és incidir sobre el problema de la manera com els humans entenen i usen les eines informàtiques. Si les màquines pensen no ho fan a la manera dels humans i tampoc el seu món no és l’humà perquè actuen sobre dades matematitzades i no sobre experiències directes. El món de la màquina és, com a molt, un reflex matemàtic del món humà. En qualsevol cas, a efectes pràctics, no significaria gran cosa que les decisions les prengui un humà o un algoritme si les conseqüències per a la vida humana al final resulten idèntiques fins i tot en termes de responsabilitat.

 

 

 

ÈTICA  BIG DATA, ALGORITMES I INTEL·LIGÈNCIA ARTFICIAL

© Ramon Alcoberro Pericay