Filosofia i Pensament Ramon Alcoberro amb la col·laboració de Júlia Torres i Canela

LA SALA DE MEDITACIÓ A LA SEU DE NACIONS UNIDES A NOVA YORK I LA SEVA LLEGENDA

La Sala de meditació és una construcció en forma piramidal que es troba al vestíbul públic de l’edifici de l’Assemblea General de les Nacions Unides a Nova York (ala oest) i que va ser impulsada pel segon secretari general de l’organització, Dag Hammarskjöld, no sense importants reticències dels soviètics al seu moment. Els turistes en general no hi paren gaire atenció, perquè és un espai discret (una sala trapezoidal de 9 metres de llarg, amb parets paral·leles desiguals) i molt sovint desèrtic.

Però per a moltes persones interessades en temes religiosos, aquests sala té un valor simbòlic i fins i tot fa pudor de sofre. Vindria a ser el primer espai (o caldria dir-ne temple?) postreligiós i globalitzat del món. Un autèntic oratori dedicat al déu desconegut del multiculturalisme.

La sala, sense cadires i només amb deu bancs (que alguns vinculen amb la tetractis pitagòrica), està poc il·luminada i la llum va a parar bàsicament sobre una taula de magnetita (imant) que recorda un altar, sempre buit. A primera vista no produeix cap especial emoció i seria exageradíssim dir que és un espai bonic. Més aviat provoca un sentiment de desolació, com si es tractés d’un temple dedicat a un déu mort.

Segons algunes interpretacions més o menys conspiratives hi ha tota una simbologia oculta al voltant d’aquesta estranya sala que la fa especialment significativa. No és només la sala, sinó la simbologia i les intencions de la ONU, la que alguns grups han posat sempre sota sospita. En aquest sentit s’ha dit també que a l’escut de les Nacions Unides i ha ocult un símbol maçònic, el número 33 – que correspon al grau superior de la maçoneria.

 

 

 

 

 

 

 

 

L’associació entre Nacions Unides i maçoneria és una tesi que la propaganda catòlica va abonar al final de la II Guerra mundial, i que especialment va fer circular el maquiavèlic cardenal Spellman de Nova York, un personatge que va arribar a manar més que Pius XII, pel seu paper com a vicari apostòlic de les forces armades nord-americanes durant la II Guerra mundial i pel seu llarg pontificat a Nova York (1939-1967). Hi ha alguna carta, en especial una d’agost de 1949, queixant-se sobre Eleanor Roosevelt, en què més o menys sembla que s’inspiren els qui han considerat les Nacions Unides com una conspiració maçònica. Sembla també (no ho he pogut comprovar) que la revista Time, a la tardor de 1945, publicà que s’havia conferir el grau 33 de la maçoneria al President Truman. A partir d’aquí per a sectors ultracatòlics, la Sala de meditació seria símbol maçònic central a Nacions Unides.

En tot cas, l’Església catòlica es va negar a participar a l’inici en les Nacions Unides adduint que la Declaració Universal dels drets humans no “recollia els drets de Déu” o el que es el mateix no en feia referència.

D’altra banda, la tesi catòlica més tradicionalista sempre ha negat que una política de pau i seguretat al món tingui cap sentit. Pot semblar una idea absurda, però en la tradició catòlica la idea de la pau al món és gairebé una temptació demoníaca. A la primera carta als de Tessalònica, Pau va escriure: «Quan la gent es pensi que tot està tranquil i en pau, aleshores, de sobte, els caurà al damunt la devastació, com els dolors a la dona embarassada, i no se'n podran escapar». La pau i la seguretat són idees que un bon cristià que s’agafi la Bíblia al peu de la lletra ha de mirar de cua d’ull. Lluc (12, 49) és clar: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!».

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La idea d’una unificació de les religions sota l’aspiració comuna a la pau és vista per molts grups catòlics i també per les lectures bíbliques més literalistes com una imposició gairebé satànica, que molts expressen amb la fórmula de “nou ordre mundial”. Quan Dag Hammarskjöld va proposar la Sala de meditació a la ONU (1957) va dir:

«Tots tenim dins nostre un centre de quietud envoltat de silenci. Aquesta casa, dedicada al treball i al debat al servei de la pau, ha de comptar amb una sala dedicada al silenci exterior y la quietud interior. El que hem pretès ha  estat crear en aquesta petita sala un lloc en què les portes puguin obrir-se a territoris infinits de reflexió i oració».

Que la Sala de meditació sigui el centre d’una nova religió mundial de caire sincrètic, expressió de la res publica totius orbis que és la ONU com a actor polític és segurament una exageració conspiranòica. Que l’espiritualitat de Hammarskjöld tenia un punt de sincretisme i que ell creia en una mena de posticristianisme sembla força més obvi. Una altra cosa és si la Sala de meditació prefigura un estadi de síntesi religiosa postcristiana.

 

 

 

 

© Ramon Alcoberro Pericay