Filosofia i Pensament

Ramon Alcoberro

amb la col·laboració de Júlia Torres i Canela

QUINS MODELS D’ÈTICA DE LES VIRTUTS HI HA?

Una virtut és un tret de caràcter o una «qualitat humana adquirida» (MacIntyre, 1981) que es pot considerar recomanable o admirable perquè permet aconseguir algun tipus de bé.

Molt en resum, l’ètica de les virtuts és una escola de pensament o una proposta ètica que vol rehabilitar o restaurar la significació del caràcter virtuós. Aquesta és una tesi que ja antigament havien defensat la tradició aristotèlica i el catolicisme medieval però que va anar quedant en segon terme a partir de Kant que havia proposat  posar per davant el deure moral universal de fer el bé i evitar el mal, prescindint de la qüestió del caràcter. Per ser inclosa en l’àmbit de les ètiques de les virtuts, una proposta ètica ha de posar l’èmfasi en  la mena de subjecte que executa l’acció i en la pràctica moral més enllà dels principis morals de caràcter general que inspiren l’acció.

L'ètica de la virtut contemporània ha pres quatre formes diferents, a saber, a) l'ètica de la virtut eudaimonista, b) l'ètica de la virtut basada en l’agent i exemplarista, c) l'ètica de la virtut centrada en l'objectiu i d) l'ètica de la virtut platònica.

 

a) Ètica de la virtut eudaimonista

El concepte d'eudaimonia era un terme clau en la filosofia moral grega antiga i es tradueix habitualment com a "felicitat" o "floriment" i de vegades com a "benestar". Cada traducció té els seus inconvenients. El problema amb el "florir" és que els animals i fins i tot les plantes poden florir però l’eudaimonia només és possible per als éssers racionals. El problema amb la "felicitat" és que en una conversa ordinària connota quelcom determinat subjectivament (s’identifica amb una creença, de manera que si crec que soc feliç, aleshores ho soc). Fins i tot per Aristòtil, la virtut és necessària però no suficient; per ser feliç també es necessiten béns externs que són qüestió de sort.

Eudaimonia és, per tant, el tipus de concepte sobre el qual pot haver-hi un desacord substancial entre persones amb visions diferents sobre la vida humana que no es pot resoldre apel·lant a algun estàndard extern en el qual, malgrat les seves opinions diferents, coincideixen les parts en el desacord.

b) Ètica de la virtut basada en l’agent i exemplarista

Hi ha trets de caràcter, disposicions i qualitats en les motivacions dels agents que són virtuoses, dignes d’exemple i de lloança en elles mateixes.  Això vol dir que per tal d’orientar l’acció cada vegada que actuem és important aturar-se i reflexionar sobre què faria algú que considerem exemplar (virtuós) i actuar seguint la seva manera de fer les coses de forma conseqüent. La virtut és mostra a partir de l’exemple dels individus virtuosos que marquen un camí. El problema és, però, que de vegades els suposats “homes exemplars” o “grans homes” realment no ho són i que, òbviament, no és suficient autoproclamar-se bo per ser-ho realment. D’altra banda, donat que la forma d’exercici de les virtuts canvia amb el temps, alguns individus que en la seva època van ser considerats “virtuosos” (per ex., els conqueridors dels diversos imperialistes lloats a la seva època com a exemple a imitar de persones amb “voluntat”) avui ens semblen simplement uns genocides. Que algú pugui ser considerat exemplar no parla tant de les seves virtut intrínseques com de la necessitat que té una comunitat d’exemples que li serveixin com a guia en un moment històric concret.

c) Ètica de la virtut centrada en objectius

Des d’aquest punt de vista, una virtut és un objectiu exemplar, una motivació bona en si mateixa i que ens impulsa a obrar.

Però per tal de qualificar com a virtuós un objectiu cal determinar quatre qüestions: a) el seu àmbit, b) la manera com es respon a un repte o a una exigència d’un àmbit, c) la forma de recompensa o de reconeixement de l’acció virtuosa i d) la significativitat l’objectiu que es proposa.  Per posar un exemple, la generositat és una virtut que depèn de amb qui ets generós, amb quin nivell la practiques, per a què ho fas, etc. En altres paraules no és suficient plantejar-se un objectiu virtuós per tal de ser moralment virtuós, sinó que cal atendre als mitjans i les circumstàncies. D’altra banda l’objectiu es pot realitzar d’una manera més o menys perfecta, com la millor acció possible en les circumstàncies (acte correcte), o per a alguns només és virtuós l’acte absolutament perfecte i en aquest punt de vista una virtut seria pràcticament sobrehumana (que és com entenia Nietzsche la virtut del Superhome).

d) Ètica de la virtut platònica

La quarta forma que pot adoptar una ètica de la virtut s'inspira en Plató i en la narració bíblica del paradís. Una virtut és un ideal, un model, que s’inspira en la perfecció divina. No és un bé del qual se’n pugui treure un profit, sinó el seguiment d’un camí de perfecció. Contemplada la bondat perfecta tenim un instrument per actuar segons el Bé, anant més enllà de la conducta egoista.