Filosofia i Pensament Ramon Alcoberro amb la col·laboració de Júlia Torres i Canela

UN NOU TIPUS DE MÀQUINES

Ramon Alcoberro

En els estudis sobre filosofia de la tecnologia s’acostuma a diferenciar entre “màquines trivials” i “màquines no trivials”. Les màquines trivials fan allò per al que han estat concebudes i res més. Són instruments fabricats pels humans, amb un funcionament ben conegut, a partir d’un programa establert. Les màquines no trivials, en canvi, són les que tenen capacitat d’anticipació. Com diu Douglas Rushkoff a Program or Be Programmed. Ten Commands for a Digital Age (2010, hi ha trad. es., 2020): “A diferència d’un rascle, d’un bolígraf o fins i tot d’un taladre, les tecnologies digitals estan programades. Això es tradueix en què no tan sols contenen instruccions per al seu ús, sinó per a elles mateixes”.

Les màquines no trivials poden desenvolupar per elles mateixes criteris de classificació, innovar, corregir-se i reajustar-se i creen realitat (situacions noves) per elles mateixes. D’ençà de Descartes, els humans som unes màquines no trivials. La novetat és que els ordenadors i els programes informàtics amb algoritmes basats en Big Data, també ho són. Actuen virtualitzant la realitat, val a dir, convertint el món real en un model matemàtic, per tal d’extreure’n pautes, models i prediccions que, a la vegada, revertiran sobre el món real. La AI no tan sols automatitza la intel·ligència humana, sinó que seva la potencia, la seva precisió i la seva velocitat arriba a extrems impossibles d’assolir pels humans, cosa que obliga a una nova comprensió de la complexitat del món i de les relacions socials en particular. Amb algoritmes no només es prenen decisions tècniques i polítiques (cosa en ella mateixa prou seriosa); la A. I. també es pot usar en camps com la gestió de les emocions i del desig que eren àmbits tradicionals de la intimitat humana.

Tradicionalment la naturalesa reactiva de les màquines trivials s’oposava a la naturalesa anticipadora dels éssers vius, no trivials. Però ara això ha canviat profundament. És central entendre que els ordinadors i la robòtica basada en Big Data no són de cap manera “màquines com les altres” perquè el seu model d’aprenentatge és cognitiu i perquè amb la seva capacitat d’anticipació els algoritmes afecten amb molta més radicalitat el nostre dia a dia del que fins ara ho havien fet, posem per cas, els oleoductes, la televisió, l’automòbil o l’avió. Les màquines no trivials tenen una utilitat que va molt més enllà de l’anticipació (preveure el temps que farà demà-passat, per exemple). Sobre tot ens interessen perquè creen models que ens permeten analitzar i comprendre fenòmens que som incapaços de veure i de reproduir al món real, i extreure’n regularitats i estructures que no imaginaríem en un entorn físic-material.

La gestió de dades amb eines pròpies de la intel·ligència artificial ens poden estalviar filosofar des de la retòrica buida i des de la insignificança: quan es tenen dades consolidades es més difícil deixar anar qualsevol bestiesa i fer abstraccions conceptuals en el buit. Senzillament les dades poden donar-nos un coneixement de la matèria absolutament més detallat que el de l’entorn físic. Però, en la mesura que actuen sobre simulacions numèriques, també poden servir d’ajuda per crear societats molt inhumanes, on les persones desapareguin substituïdes per equacions. A més, disposar de moltes dades sovint ens porta a simplificar els problemes, com quan un estudiant creu que no s’ha d’esforçar a estudiar “perquè tot és a la Wikipèdia”.

El cervell humà no actua com un ordinador perquè tracta de significar (donar significat) i no tan sols de mesurar; però l’ordinador, que ja supera de molt el cervell en capacitat de càlcul, i que pot aprendre per ell mateix, condiciona cada vegada més l’activitat humana. Com diu Douglas Rushkoff: “Les persones estan quedant reduïdes a sistemes nerviosos configurables des de l’exterior, mentre els ordinadors tenen la llibertat d’interconnectar-se i de pensar en modes molt més avançats dels que nosaltres gaudirem mai”. Això no s’hauria d’entomar en un sentit apocalíptic, com sovint passa en proclames sobre “l’obsolescència de l’home”, sinó com un indici de la creixent complexitat de la teoria que fa necessària una gestió ètica de la informàtica.

La capacitat d’anticipació i de gestió no és, però, l’única característica del Big Data que té rellevància social. Si volem descriure les societats de les primeres dècades del segle XXI, i en general totes les posteriors a l’aparició d’Internet, salta a la vista que una de les característiques més òbvies d’aquests temps és l’acceleració i l’altra la dèria per la seguretat/control. Potser no són les úniques característiques que en destacaria un sociòleg, com és obvi, però sí resulten les més òbvies i significatives. Totes dues són inseparables de l’ús de tecnologies Big Data i d’algoritmes que, en la seva complexitat matemàtica, escapen a la comprensió mitjana dels humans. D’ençà de l’11 de setembre de 2001 a Nova York, la por i el xoc de civilitzacions han atrenyellat les societats liberals i el conservadorisme ha anat guanyant terreny a l’esfera pública. La pandèmia de la covid-19 han accelerat la sensació de fragilitat dels individus i el “securitisme” s’ha convertit en una ideologia gairebé paranoica. Vivim, a més, en un món on tot ha d’anar de pressa. Des del final de la I Guerra mundial, la velocitat va ser una de les característiques del segle XX, i estava típicament vinculada a l’aparició de l’automòbil, i a l’obtenció de rècords en l’esport, Però ara parlar de velocitat ja no ens sembla suficient per descriure el moviment de les civilitzacions contemporànies. Usant algoritmes hem fet un pas decisiu a l’acceleració social. Res de tot això no hauria estat possible sense tecnologia informàtica.

L’acceleració va molt més enllà dels resultats del procés tecnològic, té serioses implicacions emocionals i produeix sentiments complicats de descriure per a alguns que hem nascut encara al segle XX. Però ja és el medi natural de les generacions més joves. Les societats de l’acceleració tendeixen a la immediatesa i ens han convertit en emocionalment dependents, perquè el sistema nerviós humà no està dissenyat per a processar la velocitat imparable i indiscriminada de la informació que ens arriba. La vida és heterogeneïtat (a diferència del càlcul matemàtic que homogeneïtza), però ara ens trobem amb una heterogeneïtat i una ansietat creixents, viscuda acceleradament que trenca les comunitats naturals i produeix angoixa i descentrament. Viure acceleradament no tan sols devalua la tradició i la comunitat com a conceptes intrínsecament valuosos. Que es pugui parlar de l’antropocè com una nova Era geològica provocada pels humans és molt indicatiu de la dimensió dels problemes a què ens enfrontem. Òbviament en les societats de l’acceleració la tecnologia és un “medi natural” perquè al planeta Terra ja tot el natural és cultural – i no biològic.

L’acceleració produeix de manera immediata tot un seguit de conseqüències psicològiques, econòmiques, polítiques, culturals i morals que són fàcilment observables avui i que han cridat força l’atenció dels experts. Una de les més significatives és l’exhibicionisme compensatori, molt habitual en xarxes social. S’ha observat que a major bombardeig de dades, augmenta la solitud dels individus i creixen també les mostres d’immaduresa emocional. Això es compensa amb una major tendència a l’exhibicionisme compensatori i a mostrar en públic les nostres petites (o grans) ferides. Com més submergits ens trobem en un oceà de de dades on la individualitat no importa, més tendim a regalar a les xarxes socials una mena de striptease emocional per demanar atenció i reivindicar una identitat personal diferenciada. Quan exhibim les nostres misèries narcisistes en ens importa poc que les nostres dades restin arxivades i que, hipotèticament, pugin ser usades en un futur per fer-nos mal o ridiculitzar-nos. El que es pretén és que, aturant el temps, algú s’adoni de la nostra existència, s’apiadi de nosaltres i ens doni un “like”. Tòpicament, el canvis provocats a nivell social i polític per la tecnologia s’agrupen i s’esquematitzen sota una etiqueta còmoda d’usar, però que significa realment molt poques coses: “globalització”. Quan es parla sobre globalització surten sempre dades sobre economia, sobre urbanisme o sobre canvi climàtic que podem entendre amb l’ús d’algoritmes. Però convindria no oblidar que la globalització no apareix tan sols en l’economia i en la política sinó que té un rerefons emocional molt determinant en les vides quotidianes dels individus.

 

 

ÈTICA  BIG DATA, ALGORITMES I INTEL·LIGÈNCIA ARTFICIAL

© Ramon Alcoberro Pericay