Maturana i l’educació de les emocions
Ramon Alcoberro Pericay
Quan s’observen els canvis en la pedagogia als darrers trenta o quaranta anys salta a la vista com ha anat creixent la importància que s’atorga a les emocions Gairebé ningú parlava d’aquests tema una o dues generacions enrere i ara s’han convertit en una qüestió central. L’educació del segle XXI s’ha fet més personalitzada i posa l’accent en els procediments. En bona manera aquest canvi de perspectiva es deu a l’obra de l’Humberto Maturana.
Hi ha un feix de raons que expliquen per què l’educació de les emocions s’ha convertit en un tema central a l’escola. De mig segle cap aquí hi ha la sensació que la frustració emocional i l’agressivitat creixen exponencialment en la infància i, molt especialment en l’adolescència. A risc que et diguin carca, és obvi que la crisi de la família (jo no en queden gaires que escriguin la paraula en singular) ha impactat de ple sobre l’escola i que el multiculturalisme ingenu ha fet un mal que es paga en desarrelament emocional i en individualisme eixorc. Sempre hi ha hagut criatures amb necessitats psicològiques mal resoltes, “objectors escolars” i productes de l’abandó patern, però l’escola tradicionalment les bandejava. La novetat –i un símptoma obvi del progrés de la civilització– és que cada vegada més la pedagogia està tenint en compte d’una manera eficaç el tractament d’aquests casos.
Els fonaments teòrics de l’obertura de la pedagogia al camp de les emocions es troben en la psicologia i de la teoria de sistemes, que han estudiat les conseqüències, sempre nefastes, dels desequilibris en tota mena organitzacions biològiques i culturals. Posats a ser pedants cal explicar que en els sistemes vius, l’equilibri no es pot aconseguir sense l’aportació d’energia externa. És a dir, si vostè no és capaç d’incorporar al seu organisme tota una sèrie de nutrients i d’informació que prové de l’exterior, acabarà per morir. Però –atenció!– si al sistema hi entra qualsevol cosa, sense cap mena de discriminació, també estarà en perill mortal.
Cap sistema suporta “qualsevol” novetat i un excés mal gestionat el liquida de pressa. Per entendre’ns, un got de vi potser no mata ningú, però si agafes el cotxe borratxo et jugues acabar fatal. L’educació no és diferent de qualsevol altre sistema. Incorpora novetat i, al mateix temps, organització. Una i altra es s’alimenten i es necessiten mútuament. Sense l’equilibri intern, el sistema fa crisi. Tot el debat sobre l’escola al darrer mig segle és un intent de respondre a la pregunta sobre quanta novetat podem suportar sense sucumbir.
Entre la munió de teòrics de la pedagogia contemporània potser el més seguit, com a mínim a l’Estat espanyol i a Amèrica Llatina és Humberto Maturana, que en un text clàssic Emoción y lenguaje en educación y política, va plantejar en la dècada de 1980 els fonaments teòrics de la valoració de les emocions en l’àmbit escolar. Per a Maturana, que sempre va considerar la vida com un sistema en equilibri inestable, la racionalitat té el seu fonament en les emocions que estructuren els marcs mentals des del quals es fa possible pensar
Les emocions, a diferència dels sentiments, no són bàsicament “continguts” descriptibles o objectivables sinó “procediments”, maneres d’enfocar la visió i de mirar allò que veiem. En conseqüència, des de la perspectiva de la teoria de sistemes educar és tant com ensenyar a mirar el món i a reajustar o equilibrar la visió de les coses quan l’entorn es transforma (i ens transforma).
© Ramon Alcoberro Pericay
