Second slide

SOBRE L’ÀNGELUS NOVUS

 

Una nota introductòria a l’edició catalana de les TESIS SOBRE LA FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA de W. Benjamin


Hola, amics de l’ACR Constantí Llombart; l’Àngelus Novus és moltes coses: un quadre de Paul Klee, una de les TESIS SOBRE LA FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA [concretament la Tesi IX –el total de Tesis són 18] i un símbol de la concepció teològica de la història que mantenia Benjamin. Sembla que Benjamin portava a sobre aquest text quan va morir a Portbou. Les Tesis es consideren una ‘lectura teològica de la història’; en el sentit que la revolució seria un principi diví encarnat en el món.

L’any 1921 a Munic, Benjamin va comprar una aquarel•la de Klee que es deia ‘Angelus Novus’ i més endavant, a mitjans del mateix any, l’editor Richard Weissbach li va oferir la possibilitat de dirigir una revista d’art que W.B. va voler que tingués el mateix títol. Però la revista mai no va sortir. Aquesta fou la primera de les ‘derrotes a gran escala’ (les cometes són seves) de Benjamin al llarg de la seva vida – de fet, W.B. va ser molt infeliç personalment – potser amb excepció del seu viatge a Eivissa.

Per a W.B. el materialisme històric és una ‘teologia’ en la mesura que en la revolució se sent la resurrecció dels morts. La revolució no es fa en nom del futur, sinó que és la bufada del vent de la història (el passat) el que la fa inevitable i cega. Quan fem la revolució no sabem com acabarà (el futur no està escrit) però sí sabem que escoltem i que som impulsats pel dolor de generacions de justos que van morir.

La tempesta que ens arrossega al futur és el que s’anomena ‘progrés’. Segons una llegenda del Talmud, els àngels (que a cada instant neixen i reneixen en grans quantitats) han estat creats per morir i fondre’s en el buit un cop han pogut cantar la seva lloança (o el seu himne, com vulgueu), davant Déu. Per tant, l’àngel de la història sap que haurà de morir (sap que la revolució serà un merder infecte, per dir-ho ràpid) però no li importa. És impulsat per un vent (la història) que no té aturador i ha de respondre positivament a l’exigència de la història (fins i tot si personalment no ens agrada); és un deure sagrat.

No conec cap traducció al català de les TESIS SOBRE LA FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA; però el tema de l’Àngel té un llibre clàssic:

AUTOR: Mosès, Stéphane
TÍTOL: El Ángel de la historia. Rzenweig, Benjamin, Scholem / Stéphane Mosès [traducció d’Alicia Martorell]
PUBLICACIÓ: Madrid; Cátedra, 1997

Aquest llibre està a la UB, la UAB, la UdG i la Pompeu. Tant a la Pompeu com a la UB tenen les Obres Completes de Benjamin en alemany.

Salut i República


NOTA SOBRE AQUESTA NOTA: un bon dia (o potser una nit) a principis de setembre del 2007, vaig rebre un correu electrònic de Joaquim Auladell, company de Resistència antifranquista a les Joventuts Revolucionàries Catalanes –i després també company a la presó en els dies de plom de 1975. Em deia que amb els valencianistes de l’Associació Cultural Republicana Constantí Llombart volien fer a Portbou davant el monument a Walter Benjamin un homenatge a Txiqui i als nostres Caiguts de 1975 (víctimes sacrificials del totalitarisme feixista i del totalitarisme del PSUC que mai no va moure un dit per salvar-los). I em demanava un text sobre l’Àngelus Novus per poder preparar la seva intervenció en l’acte. El text li vaig enviar, escrit d’impuls aquella mateixa nit i sense revisar-lo. Mai no es nega res a un company de trinxera. La meva sorpresa fou veure aquest text publicat tal qual com a nota intoductòria en l’edició de les TESIS SOBRE LA FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA, traduïdes per Josep Algarra i publicades per l’ACR Constantí Llombart, en la seva sèrie de ‘Quaderns Republicans’ (València, 2007).

He recollit, a més, a l’hora de presentar aquest text al web, diversos materials d’arxiu i notes de la meva participació en algun debat acadèmic sobre l’obra de Benjamin. Si hagués sabut que la generositat dels companys valencianistes arribaria fins a publicar en el llibret benjaminià hauria intentat perfilar amb més detall la meva nota de circumstàncies. Però no variaria, ni variarà la convicció que hi ha un dolor de fons en la història que fa justa i necessària la insubordinació (el dolor i la lluita de Carrasclet, el del Noi del Sucre, el de Companys, el de Josep-Lluís Facerias, Quico Sabaté, Salvador Puig Antich, Oriol Solé Sugranyes; i modestament també el nostre). Potser el teu, lector...