L’estudi científic de la religió és contemporani del naixement de la sociologia al
segle 19. Amb la modernitat (i ja des de Spinoza al s. 17), la religió passa a ser un
fet de la vida privada i la seva incidència pública significativa es veu qüestionada
per la ciència (positivisme) i per les tesis polítiques democràtiques (igualitaristes i
contràries a qualsevol ‘revelació’ ultramundana). La revolució francesa va
entronitza la ‘deessa Raó’ i des d’aleshores els canvis vinculats a la política i a la
societat posaven en qüestió les tesis religioses bàsiques i la mateixa necessitat de
la fe. Des dels inicis de la sociologia, Comte, Tocqueville, Mill, Marx, Engels,
Durkheim i Weber van vincular el canvi social a l’evolució de les religions i dels
sentiments religiosos.
En un món com el de la revolució industrial, en què la religió perdia de mica en
mica el seu poder d’explicació global, la pregunta que es van fer tots els clàssics del
pensament social fou la mateixa: ¿com podria fonamentar-se la societat sense una
idea sobre el ‘sagrat’?, ¿era necessària alguna mena de religió per donar estructura
a les societats o, pel contrari, la religió constitueix un simple subproducte de la
cultura?
Veurem molt en resum com respongueren aquesta qüestió els clàssics del
pensament social.
AUGUSTE COMTE (1798-1857): LA RELIGIÓ COM A ESTRUCTURA
FONAMENTAL DE LES SOCIETATS
Al volum segon del seu SISTEMA DE POLÍTICA POSITIVA (1852), Comte es
preguntà per l’estructura fonamental de les societats i va estudiar la funció social
de la religió. En la seva opinió, tota societat ha de menester un principi de cohesió
per tal de mantenir la seva unitat. Aquesta cohesió fa necessària l’existència d’una
religió, perquè tan sols la religió pot produir consens social, en la mesura que
combina tres dimensions:
1.- S’adreça a la intel.ligència humana a través del dogma.
2.- S’adreça als sentiments a través del culte que, a més, regula l’afectivitat.
3.- Finalment, la religió també té una dimensió pública de caire moral, en la mesura
que pretén regular els costums (públics i privats).
Així religió i societat es necessiten mútuament. La sociologia de Comte fonamenta
la religió, alhora que la religió constitueix un dels fonaments de l’ordre social.
Comte opinava que la religió de l’església catòlica era arcaica, però que el fet
mateix de la religió resulta indispensable per a la humanitat, en la mesura que
satisfà les seves necessitats d’espiritualitat, d’amor i d’unitat. Per això propugnava
el que ell anomenà «la religió de la humanitat» (i fins i tot va establir-ne un culte,
francament ingenu, del qual s’autonomenà summe sacerdot!). La religió de la
humanitat és una religió social que honora els conjunt dels homes que, pel seu
mèrit, han aconseguit millorar la humanitat.
En l’època de la ciència, la religió deixa de ser un relat mític i ha d’anar
evolucionant, pensa Comte, en un sentit cada cop més universalista i més
humanista. John Stuart Mill completarà, més endavant aquesta tesi, suposant que
la religiositat ha de servir no pas per adorar una divinitat en el més enllà sinó per
crear vincles de fraternitat entre els humans.
ALEXIS DE TOCQUEVILLE (1805-1859): LA RELIGIÓ COM A RECOLZAMENT
DE LES SOCIETATS DEMOCRÀTIQUES
D’origen aristocràtic, Alexis de Tocqueville fou un dels grans analistes de la societat
l’endemà de la revolució francesa. L’any 1831, va viatjar als Estats Units, en missió
oficial, per tal d’estudiar el sistema penitenciari nord-americà i va acabar escrivint
un dels grans tractats de filosofia política de tots els temps: LA DEMOCRÀCIA A
AMÈRICA (1835), en què comparava metòdicament la societat aristocràtica i la
democràtica.
L’estat social democràtic es caracteritza, segons Tocqueville, per la tendència a la
igualtat de condicions. Els ciutadans són jurídicament iguals i les dignitats socials
són accessibles a tothom —en vocabulari sociològic: la democràcia fa possible la
mobilitat social potencial. En la democràcia, llibertat i igualtat són indestriable. Com
va escriure ell mateix: «penso que els pobles democràtics tenen un gust natural per
la llibertat (...) però tenen per la igualtat una passió ardent, insaciable, eterna,
invencible: volen la igualtat en la llibertat» (La Democràcia a Amèrica, vol. II, 2ª
part, cap. 1).
Al mateix temps, Tocqueville considera que la tendència a la igualtat de condicions
duu implícit un perill: el replegament sobre un mateix amenaça la cohesió social,
perquè fa créixer l’individualisme i el desinterès per la cosa pública. En cas d’haver
de triar entre igualtat i llibertat, Tocqueville afirma que en una democràcia els
ciutadans triaran sempre la igualtat, fins i tot al preu de l’esclavatge. El gran
problema de la democràcia és la tendència al desordre i la manca de governabilitat.
En conseqüència, per tal que hi hagi democràcia: «per sota [dels ciutadans]
s’aixeca un poder absolut, detallat, regular, previsor i suau» (Op. cit., vol II, 4ª
part, cap. 6), de tal manera que la democràcia sigui governable i no derivi en
anarquia.
Per tal de fer compatible la llibertat i la igualtat, Tocqueville defensa que la religió
és un element que ajuda a salvar la llibertat. Mentre a la França del seu temps hi
havia un conflicte entre llibertat i religió, la llibertat de consciència que necessita la
religió ajuda a crear hàbits democràtics: «El despotisme pot prescindir de la fe,
però no la llibertat».
Tocqueville afirma que la religió dóna als individus la fe que els permet suportar la
feblesa que els amenaça en els estats democràtics, a saber, «l’amor pels gaudis
materials». La religió no ha de destruir «l’amor pel benestar» que està en l’origen
de la passió democràtica, ni els sacerdots han de menysprear el món, ni predicar
contra les legítimes gratificacions materials. La religió a Amèrica, segons
Tocqueville, en ser molt poc formalista, en defensar la lliure trobada de l’individu
amb el seu déu, en donar més importància a l’esperit que a la lletra i en encoratjar
la gent a ser feliç també en aquest món és un factor de llibertat.
En un Estat absolutista es predica a tothom la mateixa fe i la religió tiranitza les
consciències; però segons Tocqueville, en un Estat democràtic, la religió actua al
revés: predica la llibertat de consciència i la solidaritat de manera que la fe resulta
compatible amb la democràcia.
