Les dues primeres MEDITACIONS METAFÍSIQUES estan dedicades al tema del dubte i el «cogito». En un primer moment es passa ‘del dubtós al dubte’ i posteriorment es presenta el tema del dubte en tant que acte del pensament
‘DEL DUBTÓS AL DUBTE’
En principi ha de quedar clar que el dubte cartesià no es pot assimilar de cap manera al dubte escèptic. Descartes persegueix metòdicament la recerca de la certesa (és a dir d’algun cosa que sigui certa i segura en les ciències).
El dubte s’ha de fer només «un cop en la vida» per tal de poder fonamentar metòdicament el coneixement i, d’aquesta manera, assolir la veritat.
En carta a un amic seu ens explica per què tot allò que és dubtós, metòdicament, ho considerarà fals: «imagina que algú té pomes i que vol conservar-les en una galleda. Si és un home sensat s’assegurarà prou que totes estiguin en bon estat, perquè n’hi ha prou amb què una estigui macada perquè a la llarga infecti totes les altres». Així opera, exactament, el dubte cartesià: només el coneixement ‘garantit’, indubtable, serà considerat cert, mentre el provable (o dubtós) es pren metòdicament per fals.
A aquestes matèries dubtoses, Descartes hi oposa un dubte metòdic, és a dir ordenat.
A més, el dubte ha de ser «teòric» (no pràctic, no polític) perquè afecta només l’enteniment –i no l’acció. I ha de ser «hiperbòlic» (és a dir, ‘exagerat’, com diu a la Sisena Meditació) perquè correspon a tots els àmbits de l’activitat humana.
La distinció entre el pensar (que dubta) i el voler (que actua) va ser mantinguda sempre per Descartes. El subjecte del dubte és l’enteniment (pensament) i no la voluntat.
Hi ha un primer nivell del dubtós que es justifica amb aquests arguments:
1.- Podem dubtar sobre les idees rebudes (dogmatisme), les prejudicis que, a més, es contradiuen.
2.- Podem dubtar sobre les il·lusions dels sentits (els miratges) i sobre la confusió entre somni i vigília. De fet, no podem dubtar que no estiguem somniant. O dit d’una altra manera, mai no podem estar segurs que estiguem desperts. Descartes considera que els òrgans dels nostres sentits corporals sovint resulten poc fiables com a font de saber autèntic. No posa en dubte que tenim experiències sensorials, però diu que no podem saber amb certesa què les causa.
3.- Que fins i tot en equivoquem quan fem matemàtiques demostra que podem errar fàcilment. Els arguments de la matemàtica són «clars i distints» i malgrat tot ens equivoquem per la nostra manca de raonament. En conseqüència, els motius del dubte continuen existint.
4.- Podem dubtar també sobre el que Descartes anomena el Déu enganyador [«Deus deceptor»] i el «geni maligne», una mena de dimoni invisible que ens enganya perquè tot i la infinita bondat divina és obvi que els humans han estat creats fal·libles. Per això ens errem en la matemàtica.
El «geni maligne», malgrat que pugui semblar una hipòtesi extravagant compleix una funció metòdica. Descartes se’n serveix per deixar en suspens l’entramat perceptiu-conceptual sobre el qual se sustenta la realitat. Sembla que no és possible continuar posant res en qüestió més enllà d’aquest dubte
Modernament l’argument del «geni maligne» apareix en contes de terror sobre cervells tancats en gerres que són estimulats mitjançant elèctrodes o sobre persones atrapades per sempre en màquines de realitat virtual. Fins i tot hi ha un clàssic del cinema [Matrix] sobre aquest tema.
Aquest nivell del dubtós ocupa la 1ª MEDITACIÓ i les tres primeres parts del DISCURS DEL MÈTODE.
EL DUBTE COM A ACTE DEL PENSAMENT
Però quan sembla que el dubte ho omple tot, Descartes ens sorprèn afirmant que el pensament és més senzill de conèixer que el cos. Es va adonar que hi ha quelcom del qual no resulta possible dubtar: no podem dubtar que estem dubtant i, en conseqüència, que estem pensant.
El pensament no es pot donar en l’aire i, per tant, hi ha d’haver una ment o consciència on es produeix el pensar. Si hi ha pensaments, hi ha d’haver necessàriament una ment que pensa.
En altres paraules: qui intenta dubtar, confirma que pensa.
Pensar és existir (i en la mesura que pensar és un acte, només existeixo en tant que penso).
Que pensar és més senzill que conèixer l’extensió dels cossos es demostra amb l’exemple del tros de cera. Que la cera és la mateixa quan està al rusc que quan pren forma d’una espelma ens ho diu la raó, no la sensibilitat. Descartes considera que la ment pot pensar, alhora, sobre la ment i sobre els seus propis pensaments. O dit, d’una altra manera en el «cogito» hi ha al mateix temps la pròpia consciència i la certesa que pensa.
Amb Descartes s’inicia el problema ment/cos (com la ment fa que el cos actuï – com el desig de menjar una galeta fa que mogui el braç), i el problema de la diferència entre món físic (objectes materials, extensos) i món mental (en què els pensaments semblen estar fora de l’espai i del temps i són subjectius, privats i propis de cada individu). La ment ‘hauria de ser’ un fenomen físic però no està tan clar que ho sigui (és intencional, és unitària, no és previsible...).